Una part del que
us vull explicar ja ha estat "ensumat" per alguns investigadors (no
lligats a la medicina, sinó a la evolució de l'home), però no ho han acabat de
concretar. Jo ho intentaré. I mirant de no atabalar-vos amb massa cientifismes.
La primera qüestió
és determinant. Si algú us comença a parlar de calories, miau. Hi ha calories
de molts diversos tipus. I no tenen res a veure les unes amb les altres en com
sumen al resultat final.
Com a dada
addicional, vagi per endavant que sempre faig servir el terme glucosa com a
subproducte dels sucres, encara que, de vegades, li hauria de dir fructosa.
Però no ho faig per evitar confusions amb la fructosa de la fruita. La confusió
que s'ha creat és enorme. La fibra de la fruita (insisteixo sempre: sencera,
madura i de l'època que toca al lloc on vius), apart de ser probiòtica, evita
que la fruita es comporti com un glúcid "normal" (i no activa la
insulina). Tornem a les bestieses de sempre, originades perquè els
"investigadors farmacèutics" descomponen molècules en lloc d'analitzar
aliments sencers. En resum: la fructosa de la fruita no té res a veure amb la
fructosa dels processos de la glucosa, ni molt menys amb el famós JMAF
("jarabe de maíz alto en fructosa") i derivats amb noms cada cop més
variats perquè passin dissimulats.
Aprofito per
mencionar que, si parlem d'aprimament, potser caldrà "arraconar" (segons
les persones) una mica certes fruites amb continguts molt alts en sucres en
relació a la fibra i l'aigua que aporten. Ho podeu deduir bastant fàcilment.
Per exemple, el raïm aporta molta dolçor amb poca fibra i poca aigua. La
síndria, en canvi, és dolça però pesa molt pel seu alt contingut en fibra i
aigua. Quan parlo de fruita no hi incloc ni els sucs, ni la fruita assecada,
que es comporten com a glúcids. En el primer cas, no hi ha fibra i en el segon
no hi ha aigua.
En l'article
anterior us parlava del mecanisme "normal" d'obtenció d'energia, que
consisteix en que els mitocondris la obtenen (directa o indirectament) dels
greixos (i l'oxigen). Però, un mecanisme molt habitual és que facin servir
glucogen. Que ve a ser com un estadi intermedi entre la glucosa i el greix que
es genera al fetge. I que s'emmagatzema al fetge i, sobre tot, als músculs. El
glucogen es pot descompondre molt fàcilment en glucosa (i, molt més, si entra en
acció la adrenalina que s'activa amb l'estrès) i és per això que constitueix la
"energia d'acció immediata" del cos. No repetiré aquí els mecanismes
pels quals l'estrès "anormal" (el que no acaba amb una despesa
energètica important) acaba dipositant la glucosa (que era per a una suposada
"acció immediata") en la part abdominal en forma de grassa. Però sí
que us mencionaré, sense estendre'm, un mecanisme físic pel qual les malalties
(i el càncer, en particular) tenen tant a veure amb l'estrès. L'estrès esgota
l'oxigen i, en circumstàncies d'estrès,
tota l'energia que es pugui aconseguir és poca. Si l'estrès no desemboca en
"acció immediata" (sinó en nervis i angoixa), la glucosa que ha
entrat al citoplasma de la cèl·lula no es fa servir. I l'única manera de
"cremar-la" al citoplasma és amb el mecanisme de la cèl·lula
cancerígena (sense oxigen).
En el mecanisme
"normal", el glucogen que es genera al fetge serveix per a donar
energia al cos durant 6-8 hores. Passades aquestes hores, si no arriba més
energia, el cos activarà l'extracció de greixos del cos per a obtenir energia.
Us estalvio la major part de l'explicació i noms científics implicats en el
procés. El cas és que el comportament "normal" és el que havia tingut
l'home durant uns quants milions d'anys.
Quan entens
aquest mecanisme, es veu clar que, quan hi ha un dejuni o no es mengen
carbohidrats, el cos entra en cetosi. Significa que es posa a consumir els
greixos acumulats. I això ho entendreu millor si us explico les
"situacions alimentàries" de l'home "normal" (no actual).
L'home menjava
vàries vegades al dia, en poques quantitats, i de forma variada (sempre que
podia). No massa sovint, menjava aliments que fessin servir la insulina
(carbohidrats que no eren fruita). Però, quan ho feia en quantitats petites, perquè
necessitava energia immediata, generava el glucogen de "consum
immediat" al fetge i els músculs. És a dir, l'alimentació normal de l'home
consistia en fruita i verdura. En proporció, li donaven molta energia, però
"pacífica". No és casualitat que el fetge sigui l'òrgan de generació
d'energia i a la vegada l'òrgan lligat a la agressivitat. Menjar un
"grapadet" de carbohidrats significava: poc pes d'aliment a la panxa
(que facilitava el moviment), però molta energia d'acció immediata al fetge i
als músculs. Ideal per anar a caçar o fugir dels depredadors.
Però, què passava
quan menjava molts carbohidrats ?. És a dir, grans quantitats de
llavors-cereals o mel o fruites assecades o hidromel, ... Doncs que el cos,
sobre tot perquè li provocava un període de poca activitat física, interpretava
que s'apropava un període de mancances o hibernació i es dedicava a generar
greix. De carbohidrats a
triglicèrids i d'aquests a greix al fetge (traduït: fetge gras). I això provocava un alentiment del cos,
ideal per a la hibernació. [No cal que penseu en la hibernació que fa un ós,
però penseu que l'última època glacial va passar fa 12.000 anys i que els homes
la passaven abrigats a les coves].
Ho torno a
explicar des d'un altre angle. Consumir carbohidrats (pocs) dona un
"chute" al cos (ideal per a energia d'ús immediat). Consumir molts
carbohidrats genera un esgotament al cos. Perquè la seva digestió és difícil.
Però, a canvi, ens dóna una alta concentració d'energia que dura molt.
¡Oh, sorpresa!.
El fetge gras és un mecanisme habitual del cos que es genera quan menges molts
més aliments altament energètics del normal. Perquè el cos dedueix que no
necessitaràs tanta energia d'acció immediata i perquè la pròpia digestió
d'aquests aliments esgota molt al cos. Dit d'una altra manera. Un home que
necessitava una alta despesa d'energia per perseguir una presa, es dedicaria a
anar menjant durant el dia "grapadets" d'aliments d'alta energia. En
lloc de durar-li de 6 a 8 hores, en situacions d'alt consum potser li duraven
4. Però, la digestió dels "grapadets" (gràcies a l'acció de la
insulina) tampoc era un drama. Donaven energia, però no induïen a la
"modorra", sinó a l'acció.
En canvi, menjar
molts carbohidrats en un sol àpat, es converteix en una digestió lenta i difícil.
Perquè el cos no pot generar tanta insulina. I, aleshores, el procés digestiu
dóna lloc a un volum de greixos molt alt. I no passaria res si, a continuació, fem
un dejuni llarg. Perquè, de forma natural, els greixos s'anirien convertint
(molt a poc a poc, això sí) en energia.
El que passa és
que fem àpats d'aquesta mena un dia sí i l'altra també. I el cos l'únic que fa
és obeir als seus mecanismes ancestrals. Qualsevol animal (ja no dic racional,
sinó amb els instints naturals activats) evitaria fer aquests àpats tan
copiosos i amodorrants, excepte a la protecció del seu amagatall i en previsió
de no haver-ne de sortir en molt de temps (hibernació o dejuni similar). I
l'explicació és de lògica natural. Un animal limitat en la seva mobilitat, no
sobreviu a la natura. Penseu que tenir el fetge gras, per molt que sigui un
mecanisme natural, invalida al fetge per activitats d'alta energia immediata.
El fetge és l'òrgan de l'energia per excel·lència. Però el mecanisme del fetge
gras està previst que descompongui el greix en energia a poc a poc i durant un
llarg període. No per al seu consum immediat i de cop.
Hi ha una norma
molt senzilla (i lògica) que us ajudarà a entendre al vostre cos. Un menjar de
fruita o verdura crua (sense fer gaires barreges) es digereix en menys d'una
hora. Un menjar de molt poca quantitat de llavors-cereals en una hora. Un
menjar de gran quantitat de menjar barrejat, 5-6 hores. Tot el que triga molt a
digerir-se o bé acaba generant tòxics o bé acaba dipositant-se de forma
"profunda" en el nostre cos. I costa molt de gastar.
Més exemples.
Fixeu-vos que, a la sabana africana, els únics que es fan unes tripades
immenses en quant tenen una presa són els lleons. Perquè ningú s'atreveix a
atacar-los, encara que es quedin amodorrats durant dies. En canvi, els
lleopards van menjant la presa en diversos àpats i la pugen als arbres o la
amaguen. Necessiten agilitat per escapar dels predadors que els podrien atacar
si tinguessin la mobilitat reduïda. Lògica de la naturalesa.
Però tornem a les
nostres digestions. La raó de que no convinguin digestions de menjar barrejats
és molt simple: el cos no fa servir ni els mateixos enzims, ni el mateix grau
d'acidesa estomacal, ni el mateix temps de digestió, per cada tipus de menjar.
I el problema afegit és que barrejar-los genera "monstres".
Vull dir que activar
la insulina amb els cereals farà que aquesta vulgui descompondre també els
carbohidrats presents a la verdura que, en condicions normals i per sí sola, no
la hagués activat. I que la fruita o la verdura crues, que per sí soles
s'haguessin digerit en poc menys d'una hora, estiguin fermentant de forma
anormal durant hores. O que la carn, que hauria de passar ràpidament, acabi
generant tòxics durant la difícil digestió.
Menció apart
mereix la distinció entre els cereals-llavors d'origen natural (integrals), que
porten inclosa la seva pellofa de fibra natural, que provoca que siguin glúcids
d'assimilació lenta, respecte a qualsevol mena d'engendre refinat o barrejat
amb fibres o enriquit o vitaminat. Aquests engendres són el mateix que ens fan
amb els medicaments: aliments descomposts i refinats antinaturalment que el
cos no sap com tractar.
Un cop explicat
tot això, ho podria ampliar i aprofundir. Però crec que ja n'hi ha prou. Perquè
també hauriem de tenir present la despesa energètica de cada persona i el seu metabolisme.
I, parlant de
metabolismes, us explicaré una "xafarderia" de les empreses
farmacèutiques. Les seves investigacions "punteres" i recents consisteixen
a extreure molècules d'aliments naturals per convertir-les en medicaments.
Però també s'han dedicat a investigar la diversitat de bacteris de la microbiota
intestinal de diversos grups humans. I han descobert que, al món occidental,
hem perdut alguns bacteris "menjagreixos" que encara són presents a
Àfrica. Per això, estan rebuscant als bassals africans per reincorporar-les
(com a "medicaments", està clar) als nostres cossos.
Crec que ja us
havia explicat que, fa pocs anys, la OMS va publicar un estudi sobre les
al·lèrgies al món "civilitzat". El lloc on la incidència era un 98%
menor que a la resta eren les faveles de Rio de Janeiro. Traduït: allà on els
nens encara mengen sorra i s'arrebossen amb fang, el sistema immunitari es
reforça. Allà on els
portem entre cotons, es tornen fluixos i malaltissos. Com sempre, cal que siguem conscients del preu que
estem pagant per aquesta vida antinatural.
Quantes
malalties, quants morts, quantes selves, quants animals desapareguts, quanta
diversitat destruïda cal perquè reaccionem ?