De perquè la obesitat no és una malaltia (ens passa perquè enganyem al cos) i l'estrès ens porta al càncer.

Una part del que us vull explicar ja ha estat "ensumat" per alguns investigadors (no lligats a la medicina, sinó a la evolució de l'home), però no ho han acabat de concretar. Jo ho intentaré. I mirant de no atabalar-vos amb massa cientifismes.

La primera qüestió és determinant. Si algú us comença a parlar de calories, miau. Hi ha calories de molts diversos tipus. I no tenen res a veure les unes amb les altres en com sumen al resultat final.

Com a dada addicional, vagi per endavant que sempre faig servir el terme glucosa com a subproducte dels sucres, encara que, de vegades, li hauria de dir fructosa. Però no ho faig per evitar confusions amb la fructosa de la fruita. La confusió que s'ha creat és enorme. La fibra de la fruita (insisteixo sempre: sencera, madura i de l'època que toca al lloc on vius), apart de ser probiòtica, evita que la fruita es comporti com un glúcid "normal" (i no activa la insulina). Tornem a les bestieses de sempre, originades perquè els "investigadors farmacèutics" descomponen molècules en lloc d'analitzar aliments sencers. En resum: la fructosa de la fruita no té res a veure amb la fructosa dels processos de la glucosa, ni molt menys amb el famós JMAF ("jarabe de maíz alto en fructosa") i derivats amb noms cada cop més variats perquè passin dissimulats.

Aprofito per mencionar que, si parlem d'aprimament, potser caldrà "arraconar" (segons les persones) una mica certes fruites amb continguts molt alts en sucres en relació a la fibra i l'aigua que aporten. Ho podeu deduir bastant fàcilment. Per exemple, el raïm aporta molta dolçor amb poca fibra i poca aigua. La síndria, en canvi, és dolça però pesa molt pel seu alt contingut en fibra i aigua. Quan parlo de fruita no hi incloc ni els sucs, ni la fruita assecada, que es comporten com a glúcids. En el primer cas, no hi ha fibra i en el segon no hi ha aigua.

En l'article anterior us parlava del mecanisme "normal" d'obtenció d'energia, que consisteix en que els mitocondris la obtenen (directa o indirectament) dels greixos (i l'oxigen). Però, un mecanisme molt habitual és que facin servir glucogen. Que ve a ser com un estadi intermedi entre la glucosa i el greix que es genera al fetge. I que s'emmagatzema al fetge i, sobre tot, als músculs. El glucogen es pot descompondre molt fàcilment en glucosa (i, molt més, si entra en acció la adrenalina que s'activa amb l'estrès) i és per això que constitueix la "energia d'acció immediata" del cos. No repetiré aquí els mecanismes pels quals l'estrès "anormal" (el que no acaba amb una despesa energètica important) acaba dipositant la glucosa (que era per a una suposada "acció immediata") en la part abdominal en forma de grassa. Però sí que us mencionaré, sense estendre'm, un mecanisme físic pel qual les malalties (i el càncer, en particular) tenen tant a veure amb l'estrès. L'estrès esgota l'oxigen i, en  circumstàncies d'estrès, tota l'energia que es pugui aconseguir és poca. Si l'estrès no desemboca en "acció immediata" (sinó en nervis i angoixa), la glucosa que ha entrat al citoplasma de la cèl·lula no es fa servir. I l'única manera de "cremar-la" al citoplasma és amb el mecanisme de la cèl·lula cancerígena (sense oxigen).

En el mecanisme "normal", el glucogen que es genera al fetge serveix per a donar energia al cos durant 6-8 hores. Passades aquestes hores, si no arriba més energia, el cos activarà l'extracció de greixos del cos per a obtenir energia. Us estalvio la major part de l'explicació i noms científics implicats en el procés. El cas és que el comportament "normal" és el que havia tingut l'home durant uns quants milions d'anys.

Quan entens aquest mecanisme, es veu clar que, quan hi ha un dejuni o no es mengen carbohidrats, el cos entra en cetosi. Significa que es posa a consumir els greixos acumulats. I això ho entendreu millor si us explico les "situacions alimentàries" de l'home "normal" (no actual).

L'home menjava vàries vegades al dia, en poques quantitats, i de forma variada (sempre que podia). No massa sovint, menjava aliments que fessin servir la insulina (carbohidrats que no eren fruita). Però, quan ho feia en quantitats petites, perquè necessitava energia immediata, generava el glucogen de "consum immediat" al fetge i els músculs. És a dir, l'alimentació normal de l'home consistia en fruita i verdura. En proporció, li donaven molta energia, però "pacífica". No és casualitat que el fetge sigui l'òrgan de generació d'energia i a la vegada l'òrgan lligat a la agressivitat. Menjar un "grapadet" de carbohidrats significava: poc pes d'aliment a la panxa (que facilitava el moviment), però molta energia d'acció immediata al fetge i als músculs. Ideal per anar a caçar o fugir dels depredadors.

Però, què passava quan menjava molts carbohidrats ?. És a dir, grans quantitats de llavors-cereals o mel o fruites assecades o hidromel, ... Doncs que el cos, sobre tot perquè li provocava un període de poca activitat física, interpretava que s'apropava un període de mancances o hibernació i es dedicava a generar greix. De carbohidrats a triglicèrids i d'aquests a greix al fetge (traduït: fetge gras). I això provocava un alentiment del cos, ideal per a la hibernació. [No cal que penseu en la hibernació que fa un ós, però penseu que l'última època glacial va passar fa 12.000 anys i que els homes la passaven abrigats a les coves].

Ho torno a explicar des d'un altre angle. Consumir carbohidrats (pocs) dona un "chute" al cos (ideal per a energia d'ús immediat). Consumir molts carbohidrats genera un esgotament al cos. Perquè la seva digestió és difícil. Però, a canvi, ens dóna una alta concentració d'energia que dura molt.

¡Oh, sorpresa!. El fetge gras és un mecanisme habitual del cos que es genera quan menges molts més aliments altament energètics del normal. Perquè el cos dedueix que no necessitaràs tanta energia d'acció immediata i perquè la pròpia digestió d'aquests aliments esgota molt al cos. Dit d'una altra manera. Un home que necessitava una alta despesa d'energia per perseguir una presa, es dedicaria a anar menjant durant el dia "grapadets" d'aliments d'alta energia. En lloc de durar-li de 6 a 8 hores, en situacions d'alt consum potser li duraven 4. Però, la digestió dels "grapadets" (gràcies a l'acció de la insulina) tampoc era un drama. Donaven energia, però no induïen a la "modorra", sinó a l'acció.

En canvi, menjar molts carbohidrats en un sol àpat, es converteix en una digestió lenta i difícil. Perquè el cos no pot generar tanta insulina. I, aleshores, el procés digestiu dóna lloc a un volum de greixos molt alt. I no passaria res si, a continuació, fem un dejuni llarg. Perquè, de forma natural, els greixos s'anirien convertint (molt a poc a poc, això sí) en energia.

El que passa és que fem àpats d'aquesta mena un dia sí i l'altra també. I el cos l'únic que fa és obeir als seus mecanismes ancestrals. Qualsevol animal (ja no dic racional, sinó amb els instints naturals activats) evitaria fer aquests àpats tan copiosos i amodorrants, excepte a la protecció del seu amagatall i en previsió de no haver-ne de sortir en molt de temps (hibernació o dejuni similar). I l'explicació és de lògica natural. Un animal limitat en la seva mobilitat, no sobreviu a la natura. Penseu que tenir el fetge gras, per molt que sigui un mecanisme natural, invalida al fetge per activitats d'alta energia immediata. El fetge és l'òrgan de l'energia per excel·lència. Però el mecanisme del fetge gras està previst que descompongui el greix en energia a poc a poc i durant un llarg període. No per al seu consum immediat i de cop.

Hi ha una norma molt senzilla (i lògica) que us ajudarà a entendre al vostre cos. Un menjar de fruita o verdura crua (sense fer gaires barreges) es digereix en menys d'una hora. Un menjar de molt poca quantitat de llavors-cereals en una hora. Un menjar de gran quantitat de menjar barrejat, 5-6 hores. Tot el que triga molt a digerir-se o bé acaba generant tòxics o bé acaba dipositant-se de forma "profunda" en el nostre cos. I costa molt de gastar.

Més exemples. Fixeu-vos que, a la sabana africana, els únics que es fan unes tripades immenses en quant tenen una presa són els lleons. Perquè ningú s'atreveix a atacar-los, encara que es quedin amodorrats durant dies. En canvi, els lleopards van menjant la presa en diversos àpats i la pugen als arbres o la amaguen. Necessiten agilitat per escapar dels predadors que els podrien atacar si tinguessin la mobilitat reduïda. Lògica de la naturalesa.

Però tornem a les nostres digestions. La raó de que no convinguin digestions de menjar barrejats és molt simple: el cos no fa servir ni els mateixos enzims, ni el mateix grau d'acidesa estomacal, ni el mateix temps de digestió, per cada tipus de menjar. I el problema afegit és que barrejar-los genera "monstres".

Vull dir que activar la insulina amb els cereals farà que aquesta vulgui descompondre també els carbohidrats presents a la verdura que, en condicions normals i per sí sola, no la hagués activat. I que la fruita o la verdura crues, que per sí soles s'haguessin digerit en poc menys d'una hora, estiguin fermentant de forma anormal durant hores. O que la carn, que hauria de passar ràpidament, acabi generant tòxics durant la difícil digestió.

Menció apart mereix la distinció entre els cereals-llavors d'origen natural (integrals), que porten inclosa la seva pellofa de fibra natural, que provoca que siguin glúcids d'assimilació lenta, respecte a qualsevol mena d'engendre refinat o barrejat amb fibres o enriquit o vitaminat. Aquests engendres són el mateix que ens fan amb els medicaments: aliments descomposts i refinats antinaturalment que el cos no sap com tractar.

Un cop explicat tot això, ho podria ampliar i aprofundir. Però crec que ja n'hi ha prou. Perquè també hauriem de tenir present la despesa energètica de cada persona i el seu metabolisme.

I, parlant de metabolismes, us explicaré una "xafarderia" de les empreses farmacèutiques. Les seves investigacions "punteres" i recents consisteixen a extreure molècules d'aliments naturals per convertir-les en medicaments. Però també s'han dedicat a investigar la diversitat de bacteris de la microbiota intestinal de diversos grups humans. I han descobert que, al món occidental, hem perdut alguns bacteris "menjagreixos" que encara són presents a Àfrica. Per això, estan rebuscant als bassals africans per reincorporar-les (com a "medicaments", està clar) als nostres cossos.

Crec que ja us havia explicat que, fa pocs anys, la OMS va publicar un estudi sobre les al·lèrgies al món "civilitzat". El lloc on la incidència era un 98% menor que a la resta eren les faveles de Rio de Janeiro. Traduït: allà on els nens encara mengen sorra i s'arrebossen amb fang, el sistema immunitari es reforça. Allà on els portem entre cotons, es tornen fluixos i malaltissos. Com sempre, cal que siguem conscients del preu que estem pagant per aquesta vida antinatural.

Quantes malalties, quants morts, quantes selves, quants animals desapareguts, quanta diversitat destruïda cal perquè reaccionem ?

Càncer, diabetis, obesitat... Als científics els costa acceptar la veritat.

Sembla que la simplicitat és una eina que costa de fer servir als laboratoris d'investigació. I m'ho reafirma que, encara que s'està "redescobrint" la aportació de Otto Warburg respecte al mecanisme de les malalties (i el càncer en especial), segueixen buscant "els tres peus al gat".

Cada cop més científics se n'adonen del gran error d'haver-se centrat en la genètica i oblidat a Otto Warburg. Quasi tots reconeixen avui que cal reduir la glucosa per acabar amb el càncer. I que el càncer no el causen els defectes genètics. És a l'inrevés.

Otto Warburg, premi Nobel el 1931 pel descobriment del mecanisme del càncer, ha estat oblidat durant molts anys. Malgrat ser considerat el millor químic del segle XX. Però, la veritat és tossuda i poc a poc més científics s'hi estan apropant. Us recordaré que Otto Warburg deia entre altres coses:

- En un cos oxigenat i no acidificat, no hi ha malaltia

- Les cèl·lules canceroses consumeixen més glucosa per obtenir energia. I ho fan de forma anaeròbica (sense aire) al citoplasma (i no al mitocondri). Són molt menys eficients que les cèl·lules sanes en l'obtenció d'energia (modernament, s'ha calculat que 32 cops menys, cosa que explica la falta d'energia dels malalts de càncer). I són molt menys eficients perquè quasi no usen els mitocondris, que són els organismes que a dins de cada cèl·lula s'encarreguen de generar energia pel cos.

- El mitocondri és l'únic que obté energia a partir de la grassa bona acumulada. Si aquesta grassa ha estat formada en la seva major part a partir de la glucosa, ja no és tan bona. Apart d'haver costat enormes esforços al cos (sobre tot, al fetge) en la seva conversió. Qualsevol règim alimentari que no posi en marxa els mitocondris, no podrà eliminar greixos acumulats.

Obtenir energia a partir dels carbohidrats que no siguin fruita, ha de ser una excepció per als humans. La causa fonamental per a les malalties metabòliques, i quasi totes les cròniques, són les mentides en la alimentació que ens han ficat al cap els que fan negoci amb les vides de la gent. Suposo que molts no sabeu que, fa més de 50 anys al USA, es va generar la gran mentida dels nostres temps que consisteix a dir que els carbohidrats (els sucres) són bons i els greixos són dolents. Aquesta mentida la van propiciar les grans empreses sucreres que van pagar estudis d'experts de Harvard i altres per fer creure a la població que havien d'evitar els greixos i consumir sucres. I això és la gran causa de malalties metabòliques i cardiovasculars.

No vull dir que tots els greixos siguin bons. Ni molt menys. Tot el que no provingui d'una font natural, és perniciós. La mantega (o la carn o el greix) obtinguda de vaques que s'alimenten amb pastura és molt bona. Les altres, no. Greixos saludables són els del peix blau (que no sigui de piscifactoria), els de l'alvocat, les olives i l'oli d'oliva, els dels fruits secs. I s'ha de privilegiar l'omega-3 i reduir molt l'omega-6. Encara que us plantegeu eliminar l'omega-6 de la vostra dieta, és present a tants llocs que, com a molt, aconseguiríeu apropar-lo al nivell 1:1 amb l'omega-3 (que és l'equilibri que hauríeu de buscar).

Respecte a la proteïna, tota hauria de provenir d'animals criats a "la antiga" (millors que els ecològics). El mateix es pot dir dels ous, que haurien de ser de gallines que corrin a l'aire lliure. I, encara millor, que no mengessin tant gra com mengen avui en dia. A més, aquests aliments són els que realment contenen vitamina B12 (apart del llevat de cervesa natural obtingut com a subproducte de les fàbriques de cervesa). No oblideu la proteïna dels llegums que, menjats en quantitat adequada, són perfectes pel cos i no generen subproductes com els de la proteïna animal.

Com ja sé que molts pensareu que consumir aquests productes naturals costa molts diners, us recordaré que de proteïnes en necessitem molt poques. Perquè es reaprofiten.

Com us he explicat més d'un cop, només cal retornar al cos a la alimentació i hàbits higiènics correctes (que inclou desfer-se, progressivament, dels medicaments i de l'estrès) per recuperar la salut i desfer-se de qualsevol malaltia (càncer, diabetis, obesitat, ...) li posin el nom que li posin els estaments mèdics.

Recordeu que hi ha un cas en el que no s'ha d'abandonar el medicament progressivament. S'ha d'abandonar immediatament. Són les estatines. No serveixen per a res de bo. El colesterol el genera en un 85% el propi cos i si el crea és perquè el necessita. Quan hi ha massa colesterol és perquè mengem un excés de proteïnes o males proteïnes o proteïnes massa cremades (tipus barbacoa). En tots els casos, es creen tòxics perillosos que el cos intenta "atrapar" amb el colesterol. Altres tòxics perillosos són els medicaments. Sense oblidar que el colesterol és la base per crear la vitamina D (amb l'ajuda del sol) i la "massilla" que repara les lesions de les artèries "cremades" per l'estrès i que la falta de vitamina C no ha pogut protegir. Sense vitamina D, entre altres coses, el calci pels ossos no arriba.

A sobre, les estatines estan matant gent per milers. I quan "condemnen" els fabricants per haver matat gent amb una marca, en creen una altra. Quan van baixar el nivell de colesterol considerat mínim per a la gent gran, van començar a morir per milers aquells que estaven sans. No sé si sou conscients que, des de fa 12 anys, se sap que el tribunal mèdic que va decidir baixar els nivells a USA estava pagat per les farmacèutiques. Està demostrat. I no ha passat res. I no és fàcil que en sigueu conscients perquè els medis de masses cobren per no explicar coses com aquestes. Per exemple, que cada cop hi ha més cardiòlegs prestigiosos que reconeixen que el colesterol no és el responsable de les malalties cardíaques. Però, les estatines sí. I hi ha sospites que són responsables, indirectes, de molts casos de diabetis.

I he tornat a treure el tema de les estatines perquè el mecanisme de funcionament que tenen és absolutament pervers:

- tallen la via de creació del colesterol i a la vegada el del coenzim CoQ10 element natural imprescindible per l'energia dels mitocondris i l'ATP (l'energia del cos, en resum). Això és reconegut fins i tot pels fabricants d'estatines que, en alguns casos, hi afegeixen CoQ10 als seus medicaments (encara que no compensa el mal de les estatines).

- La CoQ10, imprescindible per l'energia del cos, és decisiu en el funcionament del cor, òrgan "elèctric" per excel·lència. O sigui que les estatines sí que causen malalties cardíaques.

Repeteixo, com sempre, que cada cos funciona de manera diferent però sí que hi ha unes premisses que quasi sempre es compleixen:

- Els sucres o carbohidrats s'han de reduir al mínim. Excepte els de les fruites, que se n'han de consumir moltes. Excepcions: treballadors amb enorme desgast físic.

- El nostre cos (excepte en casos d'estrès, ansietat, angoixa) és perfectament capaç de gestionar períodes de poc menjar amb períodes de molt menjar, sempre que estiguin equilibrats amb exercici físic.

- Els sucs de fruita (al revés que la fruita sencera i madura) sí que causen la acció de la insulina i se n'ha de reduir (o eliminar) el consum, igual que la resta de carbohidrats. La insulina en l'home sempre va ser un mecanisme per aliments minoritaris o excepcionals, mai per ser usat cada dia i tan intensivament com diuen les piràmides alimentàries al ¡¡ 65%!! del nostre consum diari.

- Fins que no es van desmuntant els mals hàbits alimentaris i higiènics, el cos no es comença a recuperar. És aleshores quan el pacient s'adona que "li han estat venent la moto" durant molts anys. Que el seu cos no s'ha equivocat mai. Que no és imperfecte. Que no se l'havia d'atacar amb medicaments perquè tornés a "funcionar bé". Que els que funcionàvem malament érem nosaltres (el nostre "coco" i els nostres actes) i la medicina oficial.

- Només s'han de prendre com a suplements aquells elements imprescindibles i que no es poden obtenir d'altra manera. Prendre certs suplements de vitamines i minerals sense control pot ser perillós.

Compte, perquè els que investiguen que cal reduir la glucosa per acabar amb el càncer, s'entesten en fer servir coses com la metformina (medicament contra la diabetis) per fer baixar la glucosa. O sigui, sempre fer servir medicaments. En lloc de canviar d'hàbits. Recordeu qui finança les investigacions.

Si us decidiu a fer cas al que el vostre cos us ha estat dient, us estaré esperant. Perquè si fa anys que seguiu el que diu la medicina oficial (que interpreta fatal el que diu el vostre cos) o la vostra "mandra" per canviar el vostre estil de vida i no us ha funcionat gaire bé, potser que feu una altra cosa.

Això sí. Que ningú es confongui. Potser faré servir, al principi, eines (naturals) una mica més potents per ajudar-vos en el procés de recuperació. Però és el vostre cos el que s'ha de fer càrrec de fer el necessari. La meva feina és orientar-vos en la recuperació de la salut i la vostra enretirar els entrebancs perquè sigui el vostre cos el que es curi. Com sempre hauria de ser.

Ja que parlem de càncer, és important que deixeu de tenir por a prendre el sol. Resulta que els autèntics càncers de pell, els melanomes, són una minoria i es donen en molts pocs casos (la immensa major part de casos no són melanomes). I resulta que aquests pocs casos corresponen a gent que no prenen habitualment el sol i el prenen molt poques vegades i moltes hores de cop. En resum, no afecten a la gent que té costum de prendre el sol, ni als que el prenen progressivament i amb moderació, sinó als que el prenen en poques ocasions i moltes hores de cop. A més, els afectats són gent que tenen altres patologies prèvies, perquè sinó el sol no els faria mal. Sabíeu que el sol transforma els nitrits i nitrats subproductes de les proteïnes en òxid nítric (ON) ?. I sabeu que l'ON és imprescindible, entre altres coses, per  relaxar les artèries i baixar la tensió?.

Com de costum, això fa molt temps que se sap. Però que la gent prengui el sol, imprescindible per a la salut, no és negoci. Vendre vitamina D com a suplement (en qualsevol de les seves formes), sí que ho és. S'ho fan tot ells. En el millor dels casos diuen que no es pot prendre el sol més de 10 minuts diaris i que amb aquest temps no tenim prou vitamina D ni als països assolellats. Mentida sobre mentida. Prendre el sol de manera adequada al vostre tipus de pell és la solució. I si no us ve de gust prendre el sol o sembla que no us va bé, és que el vostre cos no està bé i cal ajudar-lo a millorar. Perquè no prendre el sol sí que causa malalties greus.

Els que es van inventar les cremes de "protecció" solar han fet un gran negoci. Però, com sempre, cada cop és més flagrant que la van espifiar. Les cremes bloquegen les parts de l'espectre solar que són beneficioses i permeten les pernicioses. Un cop més, el que no és natural no funciona.

L'origen de les malalties

Algun cop us he posat l'exemple de quantes poden ser les causes que poden produir un símptoma. Per exemple, la bronquitis (el símptoma és la inflamació dels bronquis). I cal que entengueu que això és aplicable a tots els símptomes i totes les "malalties".

Quan us dic que jo investigo a fons cada cas dels meus pacients i sempre hi estic pensant, no us estic "venent" la meva feina. Us la descric. Perquè no vull que ningú es confongui.

Entenc que la gent està acostumada a que, com els metges en quant veuen uns símptomes o unes anàlisis, hi hagi una reacció "automàtica". I es produeixi el diagnòstic i la recepta. I el mateix esperen dels naturòpates. Però jo no actuo així. I us vull explicar el perquè.

Perquè jo em nego per sistema a tenir perfectament preparats els règims alimentaris, receptes de suplements o consells higiènics amb els que podré resoldre ràpidament els vostres dubtes i "semblar" que controlo perfectament el que faig i el que passa. Necessito estudiar cada cas amb molta atenció.

Encara que en una primera visita ja us pugui donar alguna cosa que us anirà bé, em cal, com a mínim, analitzar el vostre cas tranquil·lament a posteriori. I, com a conseqüència, us trucaré desprès per ampliar informació al respecte d'algunes coses. Ja sé que això entra en contradicció amb el que fa la major part de gent (que busca, legítimament, no haver-s'hi de dedicar tantes hores). Però és que jo treballo en la salut de les persones per vocació i, molt més que la component econòmica, em pesa la meva consciència.

El perquè actuo així té una explicació "tècnica". En el meu passat com a informàtic, potser la feina més "detectivesca" va ser la de tècnic de sistemes. Una de les meves missions era trobar els problemes que ningú més trobava, fins i tot la gent més experimentada. I, per fer bé aquesta feina, no em podia fiar de les impressions, ni consells, de la gent que precisament havia estat incapaç de trobar el problema. Perquè si havien estat incapaços de veure el problema era, probablement, perquè l'havien enfocat malament.

No dic que fossin mals professionals. Dic que tots ens podem equivocar. I el principal error, sobre tot en els moments de "crisi" quan tothom exigia respostes ràpides als informàtics, era intentar escurçar els temps saltant-se passos, mirant d'evitar haver-se de mirar els programes complets. I, en canvi, la solució més ràpida sempre és mirar-s'ho tot des de l'inici. Sí, ja sé que això exigeix, aparentment, més temps. Però és la única manera de trobar on rauen els problemes.

Us poso un exemple molt senzill. Sempre us preguntaré si vareu néixer de part natural o per cesària. Ja sabeu que, en el moment del part, la criatura rep una transferència de la flora vaginal de la mare a la seva flora intestinal. I això té una importància cabdal en la evolució de la seva flora durant la seva vida adulta. Aprofito per mencionar que aquesta "comunicació" de flora intestinal a vaginal no és exclusiva en les dones en el moment del part (com sembla que creu quasi tothom). Un cop més, només cal aplicar la lògica. Si, per exemple, la càndida pot emigrar dels intestins a la boca (provocant el famós "muguet"), perquè suposem que la flora no pot emigrar dels intestins a la resta del cos i, sobre tot, a la vagina (que també té la seva flora) ?.

Mirar-me les coses des de l'inici, em va servir per detectar perquè algú a qui havia receptat Claversal un metge de molt prestigi, tenia mareigs. Resulta que era propens a les infeccions d'oïda (i el Claversal els provoca vertigen) però el metge ni va pensar en preguntar-li per un cas tan poc habitual. Perquè les seves "malalties" conegudes i els seus "símptomes" indicaven moltes altres coses. Ara imagineu el que hagués passat si els mareigs haguessin persistit i hagués visitat a altres metges. Veient l'informe emès pel prestigiós metge (realment impecable) respecte a les afeccions del subjecte, ningú s'hauria imaginat cap error per part del metge. I, potser, motivats per la col·lecció d'afeccions que tenia, li haurien fet un TAC per descartar problemes al cervell.

També em va servir per detectar la nefasta influència de les amalgames dentals metàl·liques (les que en diuen "de plata"), sobre tot en el cas de coincidència amb acidificació de la saliva (que respon, normalment, a la acidificació del cos), en les inflamacions cròniques silencioses de fetge i/o ronyons. Des que ho vaig detectar, pregunto a tothom si té amalgames metàl·liques i els faig la prova de pH de la saliva amb una senzilla tira.

Pels que no ho sabeu, les amalgames metàl·liques es feien (i es fan) amb materials no tan nobles com el zirconi d'avui en dia que, al menys pel que se sap fins avui, no presenta problemes fisiològics. Un dels materials més comuns a les amalgames és el mercuri. O sigui que, si esteu preocupats pel mercuri que hi ha als peixos, millor que us assegureu que no teniu amalgames a les dents que representen un problema fisiològic de primer ordre. Si heu sentit que les infeccions a la boca són especialment problemàtiques per al cor i el cervell (i també per a la flora i permeabilitat intestinal), imagineu el que és conviure molts anys amb mercuri a la boca [els metalls pesants són dels tòxics més perillosos]. Què, a més, propicia les infeccions. I perquè ?. Doncs perquè el cos no actua amb tanta "força" contra les infeccions en un lloc on hi ha present un tòxic que li pot fer mal, perquè s'arrisca a expandir-lo (encara més) a la resta del cos. També es pot dir que allà on es col·loquen amalgames hi havia prèviament una infecció (càries, periodontitis, ...) que feia a la zona més vulnerable. També hi estic d'acord.

Com us mencionava abans, una de les coses més desconegudes és la nefasta influència que les infeccions a la boca tenen a la flora intestinal i en la permeabilitat intestinal. De fet, la repetició constant d'infeccions a la boca trasllada la mala flora bucal (ens empassem cada dia 1-1,5 litres de saliva) a la intestinal i pot acabar amb malalties cròniques de l'intestí. I, de vegades, l'origen són les amalgames metàl·liques. La pega és que la major part dels dentistes no es mullen al respecte. Encara que ho tinguin clar, no volen entrar en col·lisió amb col·legues que encara les estan fent servir.

Doncs aquesta manera meva de funcionar, suposa que:

1. Encara que no sigui metge, ni farmacèutic, em preocupo de mantenir contínuament un nivell el més alt possible de coneixements en les seves matèries. Això m'ajuda, també, a conèixer els efectes dels fàrmacs en les persones i a evitar interferències no desitjades dels medicaments amb qualsevol cosa que jo recepti als pacients. També em serveix per a minimitzar els efectes no desitjats dels medicaments al cos. Compte, que les coses naturals també poden arribar a ser perilloses (en funció de la dosi) en conjunt amb els medicaments. No vull dir que, si preneu Sintrom, un excés d'all i oli us pugui perjudicar. Vull dir que, si jo no sé que és un derivat de la família de les cumarines, em puc equivocar receptant algun dels remeis naturals que les contenen. M'espanta que, en el món de les teràpies naturals, es confongui la importància de la part energètica i espiritual (que defenso ferventment) amb la poca cura amb la part científica i la funció dels metges i farmacèutics.

2. Un terapeuta no li ha de retirar mai un medicament a un pacient sense el permís previ del metge/farmacèutic. La meva feina és ajudar al pacient a superar la malaltia i, molt sovint, els efectes adversos dels medicaments. Però, també és cert que aquests medicaments són sovint l'única alternativa possible per a un pacient que no vol canviar el més mínim el seu estil de vida. Un exemple d'error garrafal és dir-li a un pacient d'artritis reumatoide que deixi de prendre cortisona. A les malalties autoimmunes (i cada cop n'hi ha més), la cortisona evita la destrucció dels teixits per part del sistema immune (és immunosupressora).

3. He de revisar els diagnòstics mèdics, anàlisis i prescripcions mèdiques i farmacèutiques. Però no només per detectar possibles errors. Aquestes dades em serveixen per detectar el mal funcionament dels òrgans del cos. Encara que jo em baso en moltes altres coses. Però no prescindeixo de cap dada que pugui ser una ajuda per detectar l'origen dels problemes.

4. Em cal preguntar quines teràpies naturals ha seguit el pacient. Ja he dit més d'un cop que cada persona és diferent i generalitzar pot ser perillós. Però com tothom, fins i tot els que parlen de teràpies naturals, generalitza, em trobo amb gent escèptica amb les teràpies naturals. I és que els perjudicis o no-funcionament d'aquestes teràpies van lligades, sovint, a informacions transmeses per Internet amb poca o nul·la credibilitat o amb errors garrafals, fins i tot en revistes serioses.

Fa setmanes, vaig detectar un error molt greu en una recepta recomanada per una coneguda revista digital. Els vaig enviar un email privat demanant-los, si us plau, que corregissin ràpidament el problema, per evitar problemes a la pell a qui es preparés la recepta. Van respondre una setmana més tard dient que avisarien a la redacció. Un mes després, no hi ha hagut cap correcció, ni fe de errades. No puc creure que prefereixin salvaguardar la seva credibilitat general, abans que reconèixer que han comès un error (cosa molt humana). La pega és que, si llegeixes la lletra petita al final de les seves publicacions, ja s'exculpen prèviament de qualsevol problema que puguis tenir si els fas cas sense fer-te aconsellar per un professional qualificat. I, distingir qui és qualificat, a Internet és impossible. Em faig tips de llegir autèntiques bestieses en teràpies naturals (especialment, en el món dels olis essencials) i això dona ales als que acusen aquestes teràpies de poc rigor científic i serietat.

Resumint. Ja que la major part de pacients vénen amb malalties cròniques, em cal recollir moltes dades per endevinar perquè el seu cos es comporta com ho fa. Cal saber quins avisos va anar donant el cos fins arribar als avisos actuals per deduir què cal fer per recuperar la seva fisiologia. I que ho acabi descobrint no significa que jo sigui millor que altres. Només significa que treballo més hores per a cada pacient (encara que no el tingui al davant).