Perquè no funcionen les teràpies naturals ?

Aquest és un aspecte fonamental que, encara que ja l'he mencionat algun cop, fa falta analitzar acuradament:

1. Per molt que he mencionat que es pot ajudar a persones que segueixen un ritme d'activitat molt alt, sempre fa falta un mínim de "consciència" de voler-se curar. No es poden donar "tocs d'atenció" al cos, iniciant un "diàleg", imprescindible per poder-nos curar, i no respondre amb una mínima atenció al que el cos ens demana. Aquest defecte acostuma a anar acompanyat d'una repetició innecessària (i contraproduent) d'un inici de tractament (que s'allarga indefinidament i sense control) de manera que el cos s'adona de la "petició" però, quan demana una continuïtat, rep una resposta automàtica i "sense intenció" (cas de la camamilla eternitzada, després del dinar copiós). Al cap d'un temps (no gaire llarg, dies, setmanes) el cos es cansa d'esperar la resposta i segueix amb el que "estava fent".

I és que el cos sempre busca l'homeostasi (equilibri) en el cos. I encara que nosaltres no en siguem conscients, la feinada que comporta mantenir aquest equilibri malgrat les males digestions (no oblideu que no importa el que mengeu, sinó el que aprofiteu) i altres despropòsits, porten al cos a mantenir aquesta homeostasi, fins i tot de maneres poc ortodoxes. Està clar que sacrificar calci i altres sals del cos, per exemple, cada cop que us preneu un refresc, no és una conducta "assenyada". Fer que els ossos puguin acabar en osteoporosi és una aberració. Però el cos no pot fer altra cosa que avisar-nos constantment. I si no li fem cas, tira pel camí del mig. O sigui: ens manté vius, respectant les prioritats de supervivència (cor, cervell), mentre li sigui possible.

Em torno a repetir: mireu-ho al "Mono desnudo". Després de 50.000 anys, la nostra fisiologia (i la lògica que la manté) no ha canviat gaire.

Per això fallen la major part de tractaments naturals: ni el ritme, ni l'ordre, ni la posologia, ni la duració, ni la atenció mínima, es tenen presents o, més sovint, es desconeixen.

2. Una variant de l'anterior paràgraf és fer les coses en desordre i, a més, en lloc "d'avisar" al cos, "enfrontar-s'hi" de males maneres. Fer naturopatia, vaja. Pocs elements naturals són acceptats pel cos (i no en tots els casos), quan s'utilitzen estil "elefant a la catxarreria". El cos manté l'homeostasi de la manera que pot. I tu no pots intentar, per exemple, eliminar elements que el perjudiquen sense saber si el sistema immunitari té prou força per tirar endavant. I sense saber si el cos, en aquest moment, ha "preferit" mantenir aquests elements nocius (contra els que poc o molt pot lluitar), en lloc de permetre que altres, més agressius o contra els que està més indefens, siguin els predominants. Si tu elimines aquests elements "controlats" i desencadenes una reacció dels més "perillosos", t'arrisques a generar més mal que bé en l'intent de curació. O sigui que jo no estic d'acord amb que "totes" les teràpies naturals siguin inofensives en totes les circumstàncies.

És cert que hi ha elements naturals que poden cobrir quasi tots els fronts que el cos necessita (olis essencials, per exemple), però són d'una potència (més que la major part d'antibiòtics) que precisa d'un control molt acurat, perquè tota la seva potència, mal encaminada, pot provocar un autèntic desastre. Se'm posen els pèls de punta quan veig que, cases d'olis essencials molt prestigioses, publiquen fulletons que, suposadament, permeten a qualsevol automedicar-se amb olis essencials. Si teniu en compte que els olis essencials tenen efectes elèctrico-energètics i emocionals potentíssims, no n'hi ha prou de saber "per quina afecció serveixen". Que, per cert, no tenen mai el mateix efecte en cada persona, per molt que ho volessin els "estandaritzadors" de remeis. Molt de compte, perquè la suposada inocuitat de les infusions (que no ho són, encara que les conseqüències no siguin greus) no ens faci pensar que els olis essencials són "pret-a-porter". Perquè, de les diferents teràpies naturistes, l'aromateràpia és l'única capaç de competir (i guanyar) en potència i rapidesa amb els medicaments al·lopàtics. Només que, si la saps fer servir, no té cap dels seus inconvenients. O sigui que, apart de terapeuta naturista, sóc aromaterapeuta.

3. Per entendre la fisiologia de cada cos, i per tant fer les coses adeqüadament, cal entendre les teràpies naturals (i per a què serveixen) molt profundament. Jo he tingut l'immensa sort, com ja em va passar en el meu ofici anterior (l'informàtica), de poder "connectar" amb els pares del naturisme de molt jove, al mateix temps que he accedit a les teràpies més modernes. I és que, gràcies als metges que em tractaven de petit (gràcies al meu pare, a qui mai li agrairé prou), a la meva voracitat lectora (a casa, apart de pocs llibres d'aventures, només hi havia llibres de naturisme) i, modernament i per sobre de tot, a l'aprenentatge del meu mestre, he acabat entenent (quasi) totes les tècniques naturistes habituals. Tinc molt clar que mai deixaré d'estudiar-les.

La principal raó (o una de les principals) del desconeixement de les tècniques naturistes "ancestrals" és que no estem acostumats (en aquests temps de rapidesa en tot) a manegar-nos amb tècniques que han estat descobertes amb un "empirisme" brutal. O sigui que les persones que les han descobert, van haver de revisar milers de casos per arribar a conclusions. Però, una de les pegues principals que ens "tiren enrere" és que, molt sovint, aquestes curacions i els seus rituals van acompanyats d'una forta càrrega ideològica o religiosa. I a ningú li agrada sentir-se poc menys que "insultat" o menyspreat quan, per saber com curar-se, descobreix que és un "sátiro, pecador o demonio concupiscente". A mi, amb el temps, aquestes diatribes em causen certa tendresa (quan no em fan riure). Però no es pot prescindir d'aquests descobriments perquè l'embolcall faci tuf de "carca". En el mateix ordre de coses, ja fa temps que s'estan generant problemes mèdics perquè el "políticament correcte" impedeix saber que, per exemple, hi ha problemes fisiològics més lligats a unes races que altres. Passa com (i perdoneu la comparació) com en el cas de les dones: es prefereix que algú digui "els homes i les dones" contínuament (les formes), enlloc de veure si aquesta persona respecta autènticament les dones (el fons). Així, el mal ús de la informació o l'existència de xenòfobs, impedeix que a la Vikipèdia es puguin veure informacions molt interessants al respecte de la incidència d'unes malalties o altres a les diferents races (lligades, sovint, al seu orígen geogràfic). Si penseu que els grups sanguinis estan molt relacionats amb la raça o el lloc original on vivien certs grups ètnics, us adonareu que el fet d'amagar informacions vitals ens pot portar a suposicions errònies.

Per acabar, us diré que ja sé que, malgrat tot el que us he dit, no podrem evitar deixar-nos arrossegar per les presses d'aquesta vida moderna. Però hem de ser conscients del que li passa al nostre cos. Així, al menys, quan puguem dedicar-li una mínima atenció (l'atenció és amor, en definitiva), començarem el camí de retorn a la salut.

La ciència i l'amor

Aquest títol és, ho reconec d'antuvi, un despropòsit.

Ho sé. Però no se m'acut com dir-ho d'una altra manera.

I és que, com en el cas del doctor Jekyll i Mister Hyde, semblo una persona amb dos extrems. Els que em coneixen se'n fan creus de que pugui actuar de maneres tan divergents. A mi també se'm faria estrany, però és que em conec fa molt de temps.

S'al·lucinen de que, coneixent la meva faceta extremadament exigent en l'aspecte científic, la pugui compaginar amb una faceta d'empatia "amorosa" vers els altres. M'han arribat a dir que és incompatible ser superexigent en l'aspecte científic i compaginar-lo amb ser sensible i empàtic. En canvi, per a mi, és perfectament lògic. Però no és una lògica científica. És una lògica d'amor.

Perquè no podria suportar atendre malament a una persona que ho necessita, perquè no he estat prou rigurós en l'aspecte científic. Sé que no sóc infal·lible i que hauré de demanar (encara) perdó moltes vegades. Però és que si no afrontés el tractament d'una persona amb amor, no ho podria fer. Perquè puc preservar l'amor per la persona, sense que les emocions em destorbin, sempre que sàpiga que faig el millor que puc la meva feina de terapeuta. I que, tot i que em segueixi equivocant, faré l'impossible per aportar el millor de mi cada dia. I, cada dia que passa, és un nou pas en aquest sentit.

La lògica de l'amor m'està dient que escrigui això. I que hi adjunti un poema que em va trasbalsar de ben petit. Crec que tenia 10 anys quan el vaig descobrir. I em va impactar tant que, al llarg dels anys, he anat revisant i guardant cada còpia i traducció que he trobat. Cap m'acabava de satisfer plenament. Fins que, fa 7 anys, vaig tenir l'atreviment, i la poca vergonya, de traduir-lo directament de l'anglès, fent-ne una versió també en vers, com en l'original anglès d'en Rudyard Kipling. Estaré eternament agraït si, algú que domini l'anglès de veritat, pot fer-ne una versió millorada.

Us l'envio perquè reflexa molt bé el que sóc (o intento ser).

IF

Si mantens el cap al seu lloc

quan altres el perden i et culpen.

Si confies en tu, i ho fan poc,

però dones espai als que dubten.

Si esperant no caus en recança.

Si, enganyat, no dius cap mentida.

I, odiat, no somies venjança.

Ni et fas el bo, ni el savi en la vida.

Si somies, i el somni no et llastra.

Si penses, no fent-ne el que sents

Si trobes el triomf i el desastre ...

i ambdues falses no et commouen gens.

Si suportes la veritat cabal

torçada per les bretolades.

O veure, perduda, la teva obra cabdal

I tornar-la a refer, amb eines gastades.

Si fas una pila amb els guanys

i els arrisques a una jugada.

I perds, i comences d’avall.

I no en dius ni una paraula.

Si pots fer que el cor i els tendons

et serveixin quan no en queda rastre,

i aguantin amb tu quan no tens solucions

més que la voluntat de dir-los: “Aguanta”.

Si parles al poble i mantens la virtut.

O vas amb els reis, però amb la teva traça.

Si ni enemics ni amics et veuen fotut.

Si compten amb tu, però ningú no ho fa massa.

Si fas increïble un minut

amb seixanta segons que no tinguin preu.

Teva és la Terra i el seu contingut.

I, molt més, seràs Home, fill meu.

RUDYARD KIPLING