El negoci de la por

Per molt conscient que sigui que, en aquest món mercantilitzat i per a les grans corporacions, només som compradors potencials, no deixo de indignar-me. No ens estimen el més mínim. Només els importen els nostres diners. Gens la nostra salut.

Fins i tot els medis més propers a les medecines naturals, no deixen de ficar-nos la por al cos. Jugant amb les "notícies", anunciant-nos "meravellosos" productes. Però també contribuint a augmentar la confusió.

Per a qualsevol persona, fins i tot ben informada, és quasi impossible treure'n l'aigua clara. Sembla que sigui impossible recuperar la salut sense gastar-se un dineral en comprar una munió de productes "naturals". I és que els que comercialitzen productes naturals, igual que les grans farmacèutiques, també volen guanyar més diners. I, per a això, no els interessa simplificar. Necessiten vendre productes sofisticats i de complexa elaboració que nosaltres no podem aconseguir fàcilment. I això, a més de car, és contraproduent des del punt de vista de la salut. Perquè estan fent el mateix que les farmacèutiques: aïllar principis actius dels remeis naturals (cosa que nosaltres no podem fer) amb l'excusa que són "els que curen". Mentida.

Esmenar la plana a la natura és el pitjor que podem fer. Hi ha pífies històriques a l'hora de considerar certs principis com els "importants" d'una planta o oli essencial. A més que, els principis ignorats que acompanyen al "important", normalment són imprescindibles per una bona assimilació del "important".

La classificació dels símptomes i malalties de la medicina al·lopàtica (la "normal") és el principal instrument que ens manté en la por. En lloc d'analitzar pacient a pacient quina és la seva història, com ha arribat a la pèrdua de salut, es limita a classificar-lo segons una llista de "malalties", determinades pels seus símptomes. Amb un exemple ho veureu clar. No té res a veure una bronquitis (inflamació dels bronquis) que sigui conseqüència d'una tosferina prèvia, d'una bronquitis lligada al asma o al·lèrgia, o que estigui motivada per fumar o que sigui conseqüència d'un estat de nervis o angoixa, ... I, òbviament, el tractament serà bastant diferent.

Tornar a la salut no és tan complicat. Es digui com es digui la malaltia. El que pot ser és un camí llarg i difícil per totes les coses que hem de superar. Però, la majoria, són coses de la nostra salut anímica. Perquè la malaltia és la forma que el nostre cos té d'avisar-nos que alguna cosa no va bé. Són coses que la nostra ànima (que es manifesta mitjançant la nostra intuïció) ens diu que no fem bé. I, quan no l'escoltem, l'ànima li diu al cos: "Digues-li tu, que a mi no em fa cas".

Una de les disciplines menys conegudes, molt sovint anomenada "psicosomàtica", és la que explica la tipologia de missatges que ens arriben mitjançant el cos. Els missatges són graduals. El cos, com la nostra ànima, no es cansa mai d'avisar-nos de quin és el camí correcte. I, a mida que el problema va avançant sense que li fem cas, va augmentant el "to" del missatge, fins a causar-nos "malalties" greus.

Us suposo coneixedors del síndrome "Dirk Hamer", batejat en nom del fill del doctor Hamer, que va morir jove i sobtadament. Tant el seu pare com la seva mare, van desenvolupar en pocs mesos un càncer. Des d'aleshores, el doctor Hamer es va dedicar a recollir un munt de dades, a l'hospital on treballava, de pacients de càncer que havien tingut daltabaixos emocionals previs. Si no recordo malament, eren al voltant d'un 80%. Reacció a l'estudi per part de les autoritats judicials: perseguir al doctor Hamer. Tot i que l'estudi d'aquest doctor va ser seriós, no puc dir el mateix d'altres actes més recents.

I una altra dada: el meu pare va morir de càncer l'any 1983. Poc després, no estic segur si a "La Vanguardia" o "El Correo Catalán", va sortir un article que parlava d'un macroestudi (crec recordar que a Holanda i Anglaterra) de milers de casos en que s'arribava a la conclusió que la immensa majoria de malalts de càncer eren gent que no expressava els seus sentiments (que els passava per dintre, que se'ls "menjava") i els vivia en soledat.

I és que una persona angoixada i amb tristesa permanent, no respira, no descansa, no s'oxigena, s'acidifica. I aquesta és la porta del càncer. Que no és més que un "gir" de la forma d'obtenir energia en el cos, per salvar-nos la vida. En lloc d'utilitzar l'oxigen (que no té) passa a crear-la de forma més anaeròbica. Canvia de lloc el sodi i el potassi (un dins i l'altre fora de la cèl·lula), com a "motors" de la bomba sodi-potassi, desencadenant de l'energia que es genera als mitocondris. Canvieu de vida i el càncer s'acabarà.

Només cal tornar a la salut, a la alegria de viure, a creure que ens mereixem ser estimats fem el que fem, per anar recobrant la salut. I es comença recuperant la fe en nosaltres mateixos. És difícil. Però no és complicat.

Per tant, no us espanteu sigui quin sigui el nom que li posin a la vostra malaltia. La curació és a les vostres mans. Està clar que serà més complexa si heu perdut molta funcionalitat en alguns òrgans. Però no oblideu que el més fonamental és que torneu a estimar-vos.

I, a més d'això, caldrà alimentar-se bé ("que el teu aliment sigui la teva medicina"), sobre tot fixant-se en aquells "components" que es consumeixen en major proporció en estats d'angoixa, estrès, ... i complementant-los amb "vida sana". I què és vida sana ?. Fer el que feien els nostres avantpassats: caminar, fer exercici, respirar, dormir bé, beure aigua, menjar coses sanes, prendre el sol. En resum, tractar-te bé. Estimar-te.

Per això, una de les coses que més faig és ensenyar als meus pacients a tornar a estimar-se. Aquesta és una "disciplina" que vaig practicar durant uns quants anys treballant a Càritas Sant Cugat com a voluntari. Era un dels formadors dels cursos que es feien fonamentalment per a dones immigrants que s'havien quedat sense feina. La meva tasca consistia en ajudar-les a trobar recursos per tornar a trobar feina. I em vaig donar compte que, abans que res, els convenia recuperar la autoestima i la confiança en elles mateixes. En definitiva, ajudar-les a tornar a estimar-se.

Estima't i tu també podràs formar part del "club" de persones que, segons la medicina oficial, s'ha curat d'una malaltia greu per "remissió espontània". Aquesta expressió, junt amb la paraula "idiopàtica" (referint-se a les "malalties" que no saben de on venen) són les meves favorites de la medicina oficial.

Estima't. I no tinguis por.

Del cos, la ment i l'esperit

En un article anterior, us parlava de com Paracels ja distingia unes quantes vessants de la salut. Tot i que aquestes vessants van sempre relacionades.

Encara que sempre hi pot haver-hi excepcions en que una simple carència por provocar un gran problema (molt rares), l'alteració de l'homeostasi (=equilibri) pot venir des d'una intoxicació o enverinament o molt mala alimentació, o des d'un disgust emocional, o des d'una pèrdua de valors espirituals, o des d'un desequilibri de la pròpia autovaloració. Deixeu ja, si us plau, de creure que el cos s'equivoca o falla. El que passa és que s'ha d'entendre la fisiologia pròpia de cadascú i actuar en conseqüència.

El que fa el cos és fer miracles bioquímics per preservar contínuament l'equilibri dins el cos. Aquest equilibri acostuma a tenir marges molt ajustats: ni la temperatura, ni el pH, ni molts altres "nivells" poden oscil·lar gaire. I aquest equilibri costa molt de mantenir. I, curiosament, sempre que hi ha un desequilibri costa molt encertar on és el problema: l'esquizofrènia causa falta de liti o és a l'inrevés ? perquè pot ser possible que l'esquizofrènia no sigui més que una connexió amb una altra dimensió i no una al·lucinació ? (s'estan fent estudis seriosos al respecte).

I aquesta interrelació entre vessants de la salut no l'heu de perdre mai de vista. Perquè quan algú us vulgui fer creure que el que us afecta és una "malaltia" específica, per manca d'un component específic, quasi sempre és mentida. El cos és una màquina meravellosa. Capaç de fer meravelles bioquímiques per substituir un element que pugui faltar. Però el cos sempre pren les decisions en busca del "mal menor". Un exemple. La tan "odiada" Càndida. Aquest llevat està present en el nostre cos (a l'àrea intestinal). Com a tots els membres de la microbiota intestinal humana, se'l manté en un nombre apropiat a les seves funcions. Però què passa quan un "mal major" (per exemple, la presència de tòxics o metalls pesants que cal neutralitzar) demana una intervenció immediata ? Si el cos no té un element quelant adequat o els macròfags no són suficients o falta vitamina C, ... pot prendre la decisió de deixar multiplicar la Càndida (que és bona interceptant els elements mencionats) per a evitar el mal major. I si el cos no recupera els elements que li manquen, la Càndida seguirà campant fora dels límits normals. El cos no s'equivoca. Som nosaltres qui, amb les nostres decisions (motivades pels errors nostres o dels professionals de la salut) l'espifiem contínuament. Així que aquesta mania de creure que el cos es desequilibra per una petita manca d'un element, no és (quasi mai) certa.

Per acabar-ho d'adobar, es parla de tal o qual carència específica, "notícia" impulsada per "articles periodístics", que el que pretenen es vendre una determinada via de curació de grans mals, usant un nou producte "miracle" que, curiosament, "acaba de treure al mercat" un gran laboratori. La realitat: es posa de moda un producte que es coneix fa anys, que no és tan "miraculós" com es diu o que és molt més car (i exòtic) comparat amb un producte que el gran públic coneix (i que fa el mateix o millor). Amb diners, no costa gens obtenir articles "científics" que, vorejant les falsedats o dient mitges veritats, ajudin a vendre els productes.

Hi ha productes que són tot un "espectacle" en sí mateixos:

- La llet: poca gent la tolera i ningú la necessita (fora de la llet materna). Allà on més se'n pren, hi ha més osteoporosi. El calci millor és el de les verdures.

- La chia: es parla molt de les seves bondats (i moltes són certes). Però només se'n pot prendre en molt poca quantitat. I, en canvi, es comparen els seus beneficis front a altres aliments que sí es poden prendre en grans quantitats (no és el cas de la chia).

- les algues: són molt bones per a la salut, però s'ha d'anar en compte perquè se'n poden prendre molt poques i en poca quantitat. Aconsello prendre'n de variades, sense oblidar que, pràcticament totes, porten molt de iode, que és un element perillós si se'n pren gaire.

- baies de Goji: no us negaré que unes baies collides "al voltant" de l'Himalaia semblen una bona opció per la salut (però dolenta per la butxaca). Si no fos que els nostres modests nabius vénen a fer el mateix (per no dir més i millor).

- el producte de la setmana, el mes o l'any (ompliu-lo amb el que us soni més): a aquestes altures, els "descobriments" de nous productes, noves funcions, ... encara que a cops es veritat, acostumen a ser un "efecte màrqueting" pensat per promoure alguna cosa, refregida o repensada a partir de productes que ja existeixen. I és que els laboratoris sempre van buscant donar "valor afegit" (treure'n més diners) als vells productes dels quals és difícil treure profit perquè ja són molt coneguts.

No hem d'oblidar que la lògica dels diners és la que preval. Si els grans laboratoris porten molts anys explotant, molècula a molècula (patentables), qualsevol medicament. Si quan es compleixen 20 anys d'un medicament i caduca la patent, el fan desaparèixer (criticant-lo i menystenint-lo ells mateixos) per substituir-lo per un de nou (patentat), malgrat que l'anterior era millor que el successor (m'abstindré d'ampliar aquest apartat, sense deixar de mencionar casos dramàtics de malalts amb afectacions importants per canvis de medicació forçada per aquest tema). Si es fan totes aquestes coses per interès econòmic dels laboratoris (i moltes més que encara arriben molt més lluny), creieu que aquest afany s'aturarà encara que afecti a la salut (o a la percepció de la salut) de la major part d'usuaris ?.

L'exemple potser més bèstia és el dels antibiòtics. El fet que fossin privilegiats pels laboratoris (perquè poden patentar-ne les molècules) per davant dels olis essencials, no ha estat més que una etapa. Els olis essencials, alguns amb centenars de molècules, són impossibles de ser aturats per virus i bacteris (no li poden crear resistències). Sí, heu llegit bé, hi ha olis essencials que acaben amb els virus (els antibiòtics, només amb els bacteris) i d'altres que acaben amb els fongs, els paràsits intestinals, ... I els olis no malmeten la flora intestinal.

Però és que a més s'ha creat una por lligada a les resistències dels bacteris als antibiòtics. Aquesta resistència és certa. I normal. Qualsevol organisme viu que s'enfronti amb una molècula que l'atura, tard o d'hora, acabarà creant defenses contra ella. Una mostra més de la aberració dels medicaments. Els antibiòtics naturals (plantes que es coneixen des de fa milers d'anys, abans que Fleming "descobrís" els antibiòtics), són plantes amb molècules molt més complexes, impossibles de frenar pels bacteris.

Si el món dels laboratoris funcionés de forma altruista, ja fa molt temps que haurien reconegut que els olis essencials són una millor alternativa. Però no. El que s'està preparant és una ofensiva basada en ressaltar la bondat de "certes" molècules dels olis essencials, pas previ a comercialitzar-les per separat. I esguerrar uns elements que són reconeguts pel cos, que entren fins i tot dins les cèl·lules, que travessen la BHE (barrera hematoencefàlica) per ajudar a curar-nos, de forma respectuosa amb la flora intestinal i la resta dels elements biològics. I tot pels diners.

Parlant amb dades més actuals, ningú qüestiona que el cos, el cervell (la ment) i l'esperit (estat d'ànim, creences) estan relacionats. Però és que ara es treballa en línies d'investigació que ajuden a concretar aquesta dependència:

1. El desequilibri entre omega-3 i omega-6 afecta moltíssim al cos i al cervell: el cervell, com a òrgan físic, necessita un 60% de greix i, d'aquest, el 40% ha de ser omega-3. El desequilibri brutal front a l'omega-6 (hauria de ser 1:1 i és 1:30-50) fa que el cervell pugui ser un òrgan inflamat. L'afectació a les neurones i a la neuroplasticitat (capacitat de regeneració/evolució) del cervell, sembla l'origen (com a mínim) d'algunes depressions i altres afectacions "mentals".

Compte, parlant d'omega-3, novament de les mentides o mitges veritats. Els DHA i els EPA (provenen de fonts animals, sobre tot peixos) són els autèntics pesos pesants. Els ALA, CLA i altres (de fonts vegetals), no són més que "intermediaris" per arribar a convertir-se en els primers. Però, les taxes de conversió son baixes (només del 8 al 10%) i precisen d'altres elements (normalment escassos, com el zinc, imprescindible per a la fixació de la vitamina A). No vull preocupar als vegetarians. Si us alimenteu bé, no tindreu cap problema en obtenir omega-3 de fonts vegetals. El que és molt important és frenar la impressionant quantitat d'omega-6 (proinflamatori) que prenem cada dia. I  és que està per tot arreu.

2. L'estrès, que us recordo que només n'hi ha un (i és un mecanisme de reacció físic), encara que pot passar per certes etapes, és una causa de moltes "malalties". El que us diré pot ser una bona notícia per a molta gent: l'estrès és la causa de la immensa major part de problemes hormonals, d'impotència, d'esterilitat, digestius, circulatoris, ... És fàcil quan segueixes la lògica del mecanisme primitiu: apareix un predador que ens persegueix, es bloqueja la producció d'hormones sexuals i reproductives, es bloqueja la digestió, les suprarenals disparen l'adrenalina i els corticoides que, com són elements molt potents, però corrosius amb les arteries, provoquen la mobilització de tota la vitamina C disponible per evitar mals majors a les artèries, la pressió arterial puja, s'alliberen hormones "opiàcies" que fan que no notem el dolor i puguem seguir corrent encara que estiguem ferits, s'atura el sistema immune, ... I, tot això, perquè els nostres nervis ens traeixen i ens comportem molt sovint com si, per exemple, acabar les tasques de la feina fos una prioritat en la que ens hi va la vida. La llista de "malalties" causades per l'estrès i les seves "variants" (por, angoixa, ansietat) és inacabable. Perquè no tenim en compte que, per exemple, les quantitats recomanades per l'OMS de vitamina C, són ridícules comparades amb les necessàries per les persones estressades. Encara que amb "la boca petita" (recordeu que no som "rendibles" pels laboratoris si estem sans) ja es comença a reconèixer aquest fet.

3. Els cops o daltabaixos emocionals que no es poden viure en una veritable estructura "familiar" (escalf emocional directe i físic, abstenir-se xarxes socials, de persones que ens estimen, siguin o no parents), que ens acompanyi en la tristesa, acaben desembocant en pors i després angoixes que ens porten a l'apartat anterior. I és que som animals socials. Sentir-nos sols ens provoca malalties.

4. El 99% de la salut consisteix en prendre's la vida amb bon humor, caminar a l'aire lliure, respirar, prendre el sol, beure aigua, menjar una mica de tot i dormir bé. És quan aquestes coses no es compleixen durant molt de temps que cal començar-se a preocupar. Per exemple, és molt normal a quasi tota la població que hi hagi un dèficit crònic de Vitamina C, magnesi, vitamina E, zinc i altres minerals com manganès, .., ... per culpa de l'estrès, angoixa, ansietat, ... que quasi tothom passa en un moment o altre. Aquests elements (per sobre de tot la vitamina C que el nostre cos no fabrica) són vitals per mantenir l'homeostasi del cos. La vitamina C participa en moltes reaccions enzimàtiques i hormonals i, en moltes d'altres, com a substitut d'altres elements que el cos no ha pogut obtenir. La vitamina C és imprescindible pel colàgen i la pell, per la fixació del ferro, per eliminar tòxics, ... El magnesi és necessari per ajudar al calci, pels músculs, ... Totes les vitamines depenen, com a mínim, d'un mineral de base per a que es puguin fixar al cos i no es perdin (el zinc per la vitamina A, el cobalt per a la B12, ...). I això sense oblidar que, sense prendre el sol cada dia de 10 a 20 minuts, no hi haurà prou vitamina D per fixar el calci i ajudar a les reaccions d'altres vitamines. 

Ho deixo aquí, que l'article ja és prou llarg. Però un últim missatge positiu. L'enrenou d'elements i interrelacions entre ells és enorme. Però el cos no necessita que sempre tot estigui perfecte. Només cal que inicieu amb el vostre cos un "diàleg" (no li doneu coses, si després no escolteu la seva resposta al respecte, perquè és pitjor el remei que la malaltia), per anar solucionant-ho. No us mireu en el que li passa als altres. Cadascú té trets distintius que el fan diferent.