El negoci de la por

Per molt conscient que sigui que, en aquest món mercantilitzat i per a les grans corporacions, només som compradors potencials, no deixo de indignar-me. No ens estimen el més mínim. Només els importen els nostres diners. Gens la nostra salut.

Fins i tot els medis més propers a les medecines naturals, no deixen de ficar-nos la por al cos. Jugant amb les "notícies", anunciant-nos "meravellosos" productes. Però també contribuint a augmentar la confusió.

Per a qualsevol persona, fins i tot ben informada, és quasi impossible treure'n l'aigua clara. Sembla que sigui impossible recuperar la salut sense gastar-se un dineral en comprar una munió de productes "naturals". I és que els que comercialitzen productes naturals, igual que les grans farmacèutiques, també volen guanyar més diners. I, per a això, no els interessa simplificar. Necessiten vendre productes sofisticats i de complexa elaboració que nosaltres no podem aconseguir fàcilment. I això, a més de car, és contraproduent des del punt de vista de la salut. Perquè estan fent el mateix que les farmacèutiques: aïllar principis actius dels remeis naturals (cosa que nosaltres no podem fer) amb l'excusa que són "els que curen". Mentida.

Esmenar la plana a la natura és el pitjor que podem fer. Hi ha pífies històriques a l'hora de considerar certs principis com els "importants" d'una planta o oli essencial. A més que, els principis ignorats que acompanyen al "important", normalment són imprescindibles per una bona assimilació del "important".

La classificació dels símptomes i malalties de la medicina al·lopàtica (la "normal") és el principal instrument que ens manté en la por. En lloc d'analitzar pacient a pacient quina és la seva història, com ha arribat a la pèrdua de salut, es limita a classificar-lo segons una llista de "malalties", determinades pels seus símptomes. Amb un exemple ho veureu clar. No té res a veure una bronquitis (inflamació dels bronquis) que sigui conseqüència d'una tosferina prèvia, d'una bronquitis lligada al asma o al·lèrgia, o que estigui motivada per fumar o que sigui conseqüència d'un estat de nervis o angoixa, ... I, òbviament, el tractament serà bastant diferent.

Tornar a la salut no és tan complicat. Es digui com es digui la malaltia. El que pot ser és un camí llarg i difícil per totes les coses que hem de superar. Però, la majoria, són coses de la nostra salut anímica. Perquè la malaltia és la forma que el nostre cos té d'avisar-nos que alguna cosa no va bé. Són coses que la nostra ànima (que es manifesta mitjançant la nostra intuïció) ens diu que no fem bé. I, quan no l'escoltem, l'ànima li diu al cos: "Digues-li tu, que a mi no em fa cas".

Una de les disciplines menys conegudes, molt sovint anomenada "psicosomàtica", és la que explica la tipologia de missatges que ens arriben mitjançant el cos. Els missatges són graduals. El cos, com la nostra ànima, no es cansa mai d'avisar-nos de quin és el camí correcte. I, a mida que el problema va avançant sense que li fem cas, va augmentant el "to" del missatge, fins a causar-nos "malalties" greus.

Us suposo coneixedors del síndrome "Dirk Hamer", batejat en nom del fill del doctor Hamer, que va morir jove i sobtadament. Tant el seu pare com la seva mare, van desenvolupar en pocs mesos un càncer. Des d'aleshores, el doctor Hamer es va dedicar a recollir un munt de dades, a l'hospital on treballava, de pacients de càncer que havien tingut daltabaixos emocionals previs. Si no recordo malament, eren al voltant d'un 80%. Reacció a l'estudi per part de les autoritats judicials: perseguir al doctor Hamer. Tot i que l'estudi d'aquest doctor va ser seriós, no puc dir el mateix d'altres actes més recents.

I una altra dada: el meu pare va morir de càncer l'any 1983. Poc després, no estic segur si a "La Vanguardia" o "El Correo Catalán", va sortir un article que parlava d'un macroestudi (crec recordar que a Holanda i Anglaterra) de milers de casos en que s'arribava a la conclusió que la immensa majoria de malalts de càncer eren gent que no expressava els seus sentiments (que els passava per dintre, que se'ls "menjava") i els vivia en soledat.

I és que una persona angoixada i amb tristesa permanent, no respira, no descansa, no s'oxigena, s'acidifica. I aquesta és la porta del càncer. Que no és més que un "gir" de la forma d'obtenir energia en el cos, per salvar-nos la vida. En lloc d'utilitzar l'oxigen (que no té) passa a crear-la de forma més anaeròbica. Canvia de lloc el sodi i el potassi (un dins i l'altre fora de la cèl·lula), com a "motors" de la bomba sodi-potassi, desencadenant de l'energia que es genera als mitocondris. Canvieu de vida i el càncer s'acabarà.

Només cal tornar a la salut, a la alegria de viure, a creure que ens mereixem ser estimats fem el que fem, per anar recobrant la salut. I es comença recuperant la fe en nosaltres mateixos. És difícil. Però no és complicat.

Per tant, no us espanteu sigui quin sigui el nom que li posin a la vostra malaltia. La curació és a les vostres mans. Està clar que serà més complexa si heu perdut molta funcionalitat en alguns òrgans. Però no oblideu que el més fonamental és que torneu a estimar-vos.

I, a més d'això, caldrà alimentar-se bé ("que el teu aliment sigui la teva medicina"), sobre tot fixant-se en aquells "components" que es consumeixen en major proporció en estats d'angoixa, estrès, ... i complementant-los amb "vida sana". I què és vida sana ?. Fer el que feien els nostres avantpassats: caminar, fer exercici, respirar, dormir bé, beure aigua, menjar coses sanes, prendre el sol. En resum, tractar-te bé. Estimar-te.

Per això, una de les coses que més faig és ensenyar als meus pacients a tornar a estimar-se. Aquesta és una "disciplina" que vaig practicar durant uns quants anys treballant a Càritas Sant Cugat com a voluntari. Era un dels formadors dels cursos que es feien fonamentalment per a dones immigrants que s'havien quedat sense feina. La meva tasca consistia en ajudar-les a trobar recursos per tornar a trobar feina. I em vaig donar compte que, abans que res, els convenia recuperar la autoestima i la confiança en elles mateixes. En definitiva, ajudar-les a tornar a estimar-se.

Estima't i tu també podràs formar part del "club" de persones que, segons la medicina oficial, s'ha curat d'una malaltia greu per "remissió espontània". Aquesta expressió, junt amb la paraula "idiopàtica" (referint-se a les "malalties" que no saben de on venen) són les meves favorites de la medicina oficial.

Estima't. I no tinguis por.