Alerta de spoiler!! En aquest article es parla de coses que surten al documental "¿Y
tú qué sabes?" que va de "física quàntica" (i altres coses). I
és que aquest documental és un dels pocs llocs "accessibles" a la
gent del carrer per entendre aquestes matèries. Poca gent sap, per exemple, que
la psiconeuroimmunologia va néixer d'una doctora (Candace Pert) que es va fer
famosa per aquest documental. Però, anem a pams. A veure si aconsegueixo
posar-vos-ho fàcil.
Cada cert temps,
reapareix (com el monstre del llac Ness) alguna notícia que parla del "descobriment"
d'un nou "cervell" al cos. Que si el de l'estómac, el de l'intestí,
... I es parla de com el cos pren decisions "autònomes" a les del
cervell. I encara es confon més a la gent respecte al funcionament del cos. Si
ja poca gent té clara la fisiologia de la circulació de la sang o de la
absorció de nutrients, la circulació de la informació i la gestió intel·ligent
del cos, ja queda més lluny.
I és que en el
cos circulen uns missatgers, entre altres els anomenats neuropèptids, que notifiquen,
massivament i a totes les cèl·lules a la vegada, el que està passant a nivell
neuronal, d'emocions i de sensacions (dolor, fàstic, pena, fred, por, ...). I cada cèl·lula del cos pren les seves
pròpies decisions (dins del seu àmbit) per gestionar aquestes situacions. És
obvi, que les neurones no fan el mateix que les cèl·lules de la pell i que
prenen "decisions" menys físiques que les de la pell (i, molt menys,
si la sensació és de fred, per exemple). Però això és molt important de
recordar perquè siguem conscients que no és el cervell el que pot controlar com
ens afecten els pensaments i les emocions (només cal recordar les inevitables papallones
a l'estómac, quan estem enamorats de veritat). És tot el cos a la vegada el que
s'assabenta del que està passant i el que reacciona als pensaments i les
emocions. És per això que no podem evitar que els gestos corporals ens
traeixin, per molt bona cara que volem posar, quan tenim un disgust, per
exemple.
Però, això no
s'acaba aquí. Les cèl·lules del cos tenen receptors específics per a aquests
neuropèptids (com un pany per a una clau), que els permeten rebre la informació
de forma bioquímica. La pega més grossa és que, encara que no totes les
cèl·lules tenen la mateixa quantitat de receptors de cada tipus, la freqüència
i intensitat i el nombre de "missatges" d'un cert tipus, poden fer
proliferar els seus receptors i, per tant, disminuir-ne d'altres. Fins a extrems demencials. I, compte, perquè molts d'aquests
neuropèptids són tan o més addictius que les drogues més potents. O sigui que,
la repetició dels sentiments de pena, victimisme, ansietat, baixa autoestima,
odi, ràbia, ... ens fa addictes a aquests sentiments. I ens inunda les cèl·lules,
reduint la seva capacitat per
respondre a altres funcions.
En una escena,
per a mi de les millors del documental, veiem una dona envellir mentre camina,
mentre en Joe Dispenza diu (més o menys): si els receptors de les cèl·lules
acaben essent acaparats pels missatges del maltractament emocional al que
sotmetem durant anys al nostre cos, què importa el que mengem, si ni tan sols
els deixem la possibilitat de processar correctament els nutrients per obtenir la elastina, que ajuda a mantenir la pell jove ?.
I aquí no s'acaba
la cosa. Al documental es parla (una mica) de com funciona el nostre cervell,
mitjançant les xarxes neuronals. A mi m'agrada recordar-ho amb l'exemple del
gurú que, després de passar 50 anys sense fer mal a una formiga, salta al coll
d'un cosí, que no havia vist en 50 anys, perquè el va intentar ofegar quan eren
petits. Perquè, a la vegada, aquesta història serveix per recordar a tothom,
per molt il·luminat que es cregui, que tots podem caure, que tots estem
exposats als canvis sobtats a la nostra vida i que, potser, no podrem
controlar. Que hem de ser molt humils. Que podem ajudar a altres. Però no
creure'ns millors o jutjar o donar lliçons de vida a ningú. I tampoc oblidar
que (com deia el meu estimat Anthony de Mello) viure en un ambient místic o
monacal no té res a veure a tenir quatre fills i una hipoteca.
I és que les
xarxes neuronals van registrant el que ens passa a la vida el·laborant una mena
de "rànquing" d'emocions i decisions lligades a situacions viscudes.
Però, igual que passa amb la disciplina informàtica de les xarxes neuronals, la
informació no està registrada com sí/no, sinó com a segur/quasi segur/més bé
segur/ni sí, ni no/tirant a no/quasi que no, ... I és amb l'estat "actualitzat"
d'aquestes xarxes neuronals a cada moment que anem prenent les decisions sobre
la marxa, partint de les experiències prèvies emmagatzemades al nostre cervell.
Però, també, certes variants de situacions (no alineades amb la majoria de
xarxes neuronals) queden registrades "a foc". Són aquelles situacions
que el cervell sembla haver "oblidat". Són traumes o situacions tan
violentes per a nosaltres que no formen part (aparentment) del nostre
conscient. Però que, quan les detectem, salten de forma violenta i reactiva al
nostre conscient i no es guien per la "lògica" del nostre
comportament habitual (cas del gurú). En una paraula: no les podem evitar,
perquè no formen part del nostre procés de reaprenentatge vital. Perquè són
situacions que ens hem amagat a nosaltres mateixos, per no recordar-les.
Aquestes
situacions tan bèsties són les que ens fan més mal. Perquè, a nivell quotidià,
semblen haver desaparegut. Però, les conseqüències, en forma de plugim
continuat de missatges cap a les cèl·lules, les mantenen vives, fent-nos mal a
nivell cel·lular i vital.
Però, també, omplir-nos
de pensaments positius, pot donar-nos un impuls impressionant per superar
qualsevol cosa.
I ara ve el més
difícil d'explicar. Perquè sé que tendim a les disquisicions del que és la
ment, l'ànima, la consciència i sembla que interessa més discutir on, com, qui,
... que centrar-nos en el què. El que vull dir és que, per molt que ens
esforcem en mantenir una imatge mental de nosaltres mateixos (el de menys és si
la volem mostrar als altres o no), que per molt que disfressem les nostres
reaccions com intuïtives, hi ha una enorme diferència en allò que "ens
surt de l'ànima", com a reacció instintiva, sense pensar, que respecte a
allò que és un procés mental. I ens perdem discutint on és l'ànima, si és part
o no de la ment normal, ... en lloc de saber distingir el que és cerebral,
purament, del que representa el més íntim del nostre ser. La nostra part
divina.
Als que vareu
llegir, i recordeu, les definicions que vaig fer en el conjunts dels escrits (fa
10 anys) que vaig anomenar "Camí d'amor", potser us sonarà aquesta
forma de distingir la ràpida resposta intuïtiva (l'ànima, la consciència), de
la cerebral (massa cops, també molt ràpida): si la resposta és amorosa, fàcil, senzilla,
alegre, no fa mal a ningú, produeix pau, és positiva, diu com ets, ... és de
l'ànima/consciència. Sinó, no.
Connectar amb la
teva pròpia ànima et permet recuperar (amb amor) aquelles experiències
negatives que et fan mal i desactivar-les, perquè et deixin de fer mal. Sobre
tot, al cos. Que és el lloc que l'ànima utilitza per enviar-nos missatges de si
anem bé o no. I no deixarà de fer-ho mai, de forma repetitiva, amb situacions
similars, fins que n'aprenguis i reconeguis el que t'està fent mal. Aquesta és
la explicació de perquè, mentre tu aparentes tractar-te bé, estàs fent-li mal
al teu cos i la teva salut. Si ho vols en format científic: la inundació del
cos amb missatges de neuropèptids impedeix el funcionament correcte de l'absorció
de nutrients, la circulació de macròfags que combaten malalties, estanca les
toxines, impedeix la depuració, ... No cal que continuï. Oi ?. Aquí pots veure
com no ens podem curar de forma definitiva només donant-li "remeis"
al cos. Perquè qualsevol millora serà sobrepassada per la "gota
malaia" que està permanentment afectant-lo. I no la frenaràs fins que no
tanquis la aixeta definitivament a aquestes experiències negatives que no has
sabut viure amb amor.
I ara ve un altre
tema que el documental menciona i lliga totalment amb la física quàntica: ja
que sabem que s'activen els mateixos centres cerebrals quan fem una cosa que quan
l'imaginem, qui ens diu que el que suposem és el nostre cos físic no és un
holograma ?. Tela. I tampoc és queden curtes altres explicacions. Com la que
diu que com s'explica que notem coses sòlides, com el ferro, si la distància
entre el nucli i els electrons, és l'equivalent a la llargada d'uns quants camps de
futbol ? Com ens pot donar la sensació de solidesa qualsevol material si està
infinitament buit ?.
Però, tornem al
nostre tema. La salut.
A la teva ànima
no la enganyaràs. Si no arregles les coses de veritat (i amb amor) potser
enganyaràs als altres i, potser, al teu cervell. Però no a la teva ànima. I,
mentre no arreglis bé les coses, l'ànima no deixarà d'enviar-te missatges, per
medi del cos, perquè recordis que no vas bé i t'estàs fent mal. La curació
profunda no arribarà fins que no et tractis bé a tu mateix. Fins que no et
tractis amb amor, primer, a tu mateix.
Recorda que, si
no t'estimes primer a tu mateix, no podràs estimar, de veritat, als altres. Que
mai ningú et podrà estimar més del que tu t'estimes. I que mai podràs estimar a
ningú més del que t'estimes a tu mateix.
Viu en positiu.
No parlis de coses lletges. Gaudeix de la immensa generositat de l'univers, de
la naturalesa. Una rosa ofereix la seva olor a tothom. No jutja. Mostra qui és
a tothom. No es mostra diferent en funció de qui la observa. És lliure de
mostrar qui és, perquè no es planteja actuar diferent per a ningú. Tota la
energia va encaminada a ser. No li cal definir-se, ni posar-se qualificatius. És.
La força més
impressionant de l'univers està al teu costat quan t'afirmes sense por (que és
el contrari de l'amor) i dius l'única cosa que et cal. Perquè és la contribució
de la teva ànima, diferent a totes les altres. La que fa falta perquè siguem
complets.
Jo sóc.
