Com feia temps
que no explicava un "Mono Desnudo", avui és la ocasió perfecta.
Perquè el cos es
"cansa" d'avisar-te que fas les coses malament ? Perquè una
"malaltia" aguda es converteix en crònica ?
Les respostes són
molt senzilles i lògiques. Qualsevol ésser té claríssim que, per a la seva
supervivència, li cal estar molt atent a les reaccions del seu cos. De fet,
tots els nostres sentits i sensacions estan encaminats a descobrir, sigui amb
plaer o disgust, si una cosa és bona per a nosaltres o no. Per exemple, el
sentit del gust ens ajuda a determinar si el que estem menjant, i en quina
quantitat, li anirà bé al nostre cos. Els aliments que li convenen al nostre
cos, ens vénen de gust. En canvi, quan ens fa fàstic, està clar que no ens
agrada i, si ens cansa, està clar que en tenim prou.
Però, el que no li
passa a ninguna criatura, excepte als humans i éssers que conviuen amb ells, és
que a causa del seu cervell "superior" es munti
"pel·lícules" de por, motivades per prevencions, records, males
experiències i que no estan motivades per fets reals. No és el mateix que la gazela
vegi al lleó amb gana, perquè aleshores la por/estrès és la reacció correcta
que li salvarà la vida, que quan el veu dormint, moment en el que menja
tranquil·lament i, potser, molt a prop del lleó. En canvi, els humans en tenim
prou de saber que existeixen els lleons per patir tota la vida. Fins i tot si
viuen a Europa i els únics lleons els poden veure al zoo. L'exemple és
forassenyat. Però segur que així m'enteneu. I, de pas, poso com exemple de fera
que provoca estrès als lleons, ja que com algun de vosaltres m'ha indicat, molt
encertadament, l'exemple dels dinosauris no quadra perquè no van coexistir amb
els humans.
L'estrès, que ja
he explicat a bastament en altres articles, desconnecta la major part de
sistemes del cos i el cervell i deixa només actiu l'imprescindible per salvar
la vida. Això vol dir que no funcionen els sistemes hormonals, enzimàtics,
digestius, cerebrals, immunitaris, ... I, quan l'estrès es fa crònic,
l'anomenem ansietat. I la ansietat no ho desconnecta tot al 100%, però ho fa
funcionar tot molt malament i a costa d'un desgast enorme pel cos.
Doncs bé, ja
sabeu que el cos no s'equivoca mai. Però també heu de saber que la natura no té
previst ni el suicidi, ni l'automaltractament.
Per tant, quan un
ésser no fa cas dels repetits avisos que li envia el seu cos de que el que està
fent el perjudica greument, la natura creu que ho fa perquè no té més remei que
fer-ho. I, aleshores, desconnecta les alarmes per no molestar i es prepara per
espavilar-se i arreglar el problema com sigui, fent el que calgui per salvar la
vida, a costa de perjudicar o fer funcionar malament les coses del cos que
cregui menys imprescindibles. Però, com cada persona és diferent, quan passem a
mode "emergència" és quan apareixen les "febleses" de cada
cos. Ja no diguem el que passa quan, com passa a molta gent, vivim en mode
"emergència" contínuament.
Cada ésser que
neix és, en principi, viable. Però això no vol dir que tots aguantin el mateix.
Hi ha qui té una enorme resistència a certes mancances i altres que són molt
més febles en front de les mateixes.
Un exemple
ajudarà. Imagineu que us trobeu a la selva fugint d'unes feres que us
persegueixen. La persecució dura dies i l'únic que heu trobat per alimentar-vos
són unes fulles no gaire saboroses que aneu arrencant mentre seguiu fugint. El
cos, que en principi no destinarà cap energia a la digestió, poc a poc, en
quant noti la manca d'energia, donarà certa prioritat a poder obtenir nutrients,
perquè la manca d'energia el mataria. I, per tant, el mal de panxa inicial
(senyal de que el cos no està en condicions de digerir), s'anirà transformant
en sensacions relatives al que esteu menjant. El que més us vindrà de gust és
el dolç, perquè dóna energia immediata, però si no ensopegueu baies o mel pel
camí la cosa és complicada. Un cop el cos s'adona que no rebrà altra cosa que
les fulles (perquè fa molt temps que avisa que no li convenen i no li fem cas),
poc a poc deixarà de queixar-se i buscarà (el fetge) la manera de transformar
químicament el que li donem en els nutrients que necessita. En funció del que
estem menjant (i com ho pot digerir el cos amb les energies escasses que hi pot
destinar), el fetge farà servir tot l'arsenal de minerals, vitamines, enzims i
hormones que té per obtenir el necessari. Òbviament, si fa servir elements escassos
en el cos (perquè no està previst el seu ús intensiu) i que afecten a funcions
importants (però no tant com ho és l'obtenció d'energia, perquè sense ella
moriríem), ens podem anar trobant que comencen a fallar funcions importants.
Però, fins i tot en aquests moments, el cos intentarà "desconnectar"
aquelles funcions menys importants per la "emergència" que està
vivint.
Un cop la
"emergència" ha passat, el cos ens anirà guiant per compensar les
carències. Pot ser que ens vingui de gust fer coses molt poc usuals. Rosegar
l'escorça d'un arbre o llepar certes pedres. Però, poc a poc, el cos s'anirà
recuperant. Admiració absoluta per la saviesa de la natura. Final feliç.
Ara, traslladeu l'exemple
a la realitat de la gent que viu amb estrès i ansietat. Les feres no
existeixen, però actuem com si fossin per tot arreu. En els escassos moments en
que semblem estar més relaxats, potser no estarem atents a les demandes gens
habituals del cos. Les carències continuades han provocat que el cos, apart de
desconnectar les alarmes (dolor, disgust, ...), hagi desconnectat sistemes
consumidors de tal o qual element. Si els elements que falten estan implicats
en la absorció de nutrients (cosa molt habitual), el cos haurà buscat vies
alternatives per salvar la vida, sense comptar amb certs elements, que seran
substituïts per altres elements menys eficients, per intentar obtenir els
mínims necessaris.
Podria seguir amb
la "novela" ad infinitum, però no cal.
El que sí cal
recordar és que els medicaments, entre moltes altres coses, són elements nocius
pel cos, perquè per "arreglar" una cosa, n'espatllen cent.
1. Si deixes de
fer tot el que fas malament, el teu cos es curarà en un termini de entre 3-6
mesos. És el temps que triguen en regenerar-se totes les cèl·lules del cos.
2. Perquè el teu
organisme estigui en condicions de funcionar:
Cal netejar a fons l'intestí prim i gruixut
Cal tenir en forma la flora intestinal
Cal alimentar-se correctament
Cal deixar de menjar les coses que no convenen
Perquè el teu aliment passi a ser un nutrient, cal que el teu cos estigui
prou sà per absorbir-lo bé i això és un procés progressiu en les malalties
cròniques
Has de caminar, prendre l'aire i el sol. La vitamina D és una prohormona
imprescindible per a quasi tots els processos del cos i la resta d'efectes
positius del sol, imprescindibles.
El sol et carrega energèticament. Pren-lo amb prudència, però mai et posis
cremes (són perjudicials i causants de melanomes)
Beu aigua. És imprescindible per a tots els processos del cos.
Deixa d'escoltar els "gurús" i venedors de tota mena de
suplements, complements i medecines. Una cosa és prendre'n puntualment per engegar
la curació. Si n'has de dependre, ha de ser en coses molt concretes que encara
no pots arreglar, però no com a norma general.
Deixa d'obsessionar-te amb menjars, suplements
i medecines cares. No calen.
El nostre cos és l'alquimista perfecte. Un MacGyver que crea el que necessita
en quant comença a sanar.
No pensis que la curació és cara. Si ho és, no és bona. Amb elements senzills i propers n'hi
ha prou. Relaxa't. El teu
benestar anímic és la principal medicina que necessites.
3. Tingues fe en
que tot anirà bé. En el món de l'ànima no hi ha certeses. Les certeses són ego
i por. Estima't. No vulguis mal a ningú, però allunya't dels que te'l volen fer
a tu.
4. Quan t'estimes
a tu mateix, els sentiments negatius (cap a tu i cap a altres) no tenen cabuda
dins teu. Només et perjudiquen.
5. La medicina
moderna, li posa nom a tot. Però no sap res. Has de buscar explicacions
senzilles a les reaccions (símptomes) del cos. Però, per a cada cas, les reaccions
són fruit de processos molt complexos i evolutius. Només el cos sap com
curar-se a sí mateix. El que hem de fer és retirar els entrebancs. Recorda, el
cos no s'equivoca mai.
6. No has de
"reaccionar" (com fa la medicina moderna) atacant els símptomes del
cos. Només escoltar-lo, per deixar de fer el que li fa mal.
7. La malaltia
crònica és sempre una evolució dels problemes aguts que ha tingut el teu cos i
que no has escoltat. Quan comencis a fer-ho, el teu cos tornarà a donar-te
senyals (les de la malaltia aguda) i et podràs curar.
8. Enredar-se a
"endevinar", un per un, tots els mals del cos, agafant símptomes,
malalties i conseqüències per separat és ridicul. El cos no funciona així. És
un tot.
9. Hipòcrates ja
deia, fa 2.500 anys, que totes les malalties es generen a l'intestí. La
medicina cada cop s'apropa més a aquesta afirmació. Quants anys més li calen ?.
10. No importa el nom que li hagin posat a la malaltia
que tens. Metabòlica, neurodegenerativa, ... totes es curen estimant-te a tu
mateix i tractant bé al teu cos.
