La pastilla. Això
és el que demanem. Per a cada dolència. Ràpida, eficaç. Aquesta és la medicina
real. Però no és natural.
Si compreu flors
al garden, en trobareu de llustroses, impactants, boniques. Són reals, però no
naturals. Me n'he fet tips de "desenganxar" flors "yonkis".
Flors addictes als adobs artificials, que les mantenen "perfectes"
(en apariència).
Vivim una vida
estressada. Però treballem moltes menys hores que els nostres avis. Ells
treballaven moltes hores (com els "pakis" d'avui en dia), però no
s'estressaven. Treballaven amb bonhomia, xerraven amb els veïns i compartien
moltes vivències amb els amics. Nosaltres ens passem el dia corrent per poder
arribar a tenir oci de "qualitat". I l'emprem en connectar-nos
compulsivament a les xarxes socials, asseure'ns al sofà, esprémer el nostre
temps "lliure" en abarcar el màxim possible del que ens arriba en
forma de missatges, comentaris, televisió, ... Aquesta és la realitat de la
majoria de nosaltres. Aïllament. Ja fa bastants anys, es comentava que el
capitalisme ens volia sols, aïllats i egoistes. És més rendible que cada membre
de la parella visqui per separat (els "singles") i així se'ls poden
vendre dues neveres, dues televisions,... El que està clar és que ho han
aconseguit. Cada cop ens costa més mantenir-nos en parella, perquè tolerar
l'individualitat de l'altre s'està convertint en missió impossible. En canvi,
mantenir-nos "units" per la tecnologia, sense patir les
conseqüències de la convivència està a l'ordre del dia.
Avui, tenim molts
amics a les xarxes socials, però no travessem el carrer per xerrar amb els
veïns. Vivim aïllats, envoltats de gent, buscant maneres de compartir
experiències, però sense contacte humà. I oblidem que som animals socials. Això
em recorda un experiment cruel i que m'entristeix rememorar. La prova que, un
simi acabat de néixer, acabava preferint morir abraçat a un peluix que li
recordava a l'escalf de la mare, que no anar a alimentar-se amb un biberó
artificial.
A les ciutats hi
trobem arbres que s'han acostumat a sobreviure a la contaminació i que ajuden a
fer-la més suportable. Nosaltres mateixos hi sobrevivim, malgrat que a canvi de
"desconnectar" (fins al punt que hem oblidat fins a quin punt ens
afecten) les nostres alarmes, que ens prevenen contra les influències
electromagnètiques adverses o l'aire contaminat. Les meves dues filles grans,
la Mireia i la Roser, es dediquen, entre d'altres coses, a avaluar els impactes
d'aquests tipus en vivendes i empreses i a corregir-ne els efectes (www.elmiradorclar.com).
Llegim sobre
aquestes coses, ens n'informem i les oblidem. I som incapaços de recordar
l'impacte que tenen sobre la nostra vida de cada dia. Us en poso un exemple de
com funcionem: llegia, no fa gaire, sobre l'impacte que tenen els contaminants
dels vehicles sobre el medi ambient. I, en el cas dels dièsel, el possible
efecte de certes partícules sobre les persones. La meva reacció
"intelectual" va ser de consciència ecològica. Però no vaig acabar el
circuit mental recordant que jo mateix tinc un vehicle dièsel. Va ser per un
comentari de la meva filla petita, la Maria, que en vaig ser conscient. Ella és
molt sensible en aspectes alimentaris, ambientals, ... Vull dir que és capaç de
notar mínims canvis de sabor en un plat o de qualitat del aire. I ja fa dies que
em deia que en entrar al garatge de casa notava un cert mal de cap. I al final
hi vaig caure: em cal portar el cotxe a revisió per ajustar-ne la carburació.
Està clar que a mi m'afecta igual que a ella la qualitat de l'aire que respiro.
Només que he de tornar a "reconectar" les meves alarmes, perquè no
em calgui haver de fer servir les de la Maria.
Recapitulem.
Vivim aïllats. Ens donen pastilles per a cada "malaltia" (o
símptoma). Les medicines que ens donen són extractes de principis farmacèutics
aïllats (i que no respecten la nostra fisiologia en conjunt) que perjudiquen
més del que arreglen. Ens oblidem del mal que ens fa viure enmig de la
contaminació (gasos, electromagnetisme, corrents d'aigua subterrània, ...).
Cada cop la gent s'especialitza més i perdem la visió de conjunt.
I això em porta a
parlar de la meva feina.
Ja fa anys que em
van dir que jo semblava un home del Renaixement. Interessat per moltes
disciplines, per aprendre de tot i tothom. Al contrari dels superespecialitzats
metges i terapeutes d'avui en dia.
I ara veig
l'encertat d'aquell diagnòstic. A la meva consulta arriba gent que vol recuperar la salut. El primer que
volen és la pastilla "naturista" per recuperar-la. De vegades els la
dono per apaivagar la seva ansietat. Però els explico que aquesta no és la via
correcta. Molts em pregunten per la meva opinió sobre certs preparats o
teràpies que han llegit aquí o allà i perquè a ells no els funciona. I és que
hem traslladat a les teràpies "naturals" els mateixos errors aplicables
a les teràpies al·lopàtiques: teràpies-pastilla per a cada símptoma. La meva
resposta a quasi totes les preguntes és: depen de la persona.
I és que cada
persona és diferent i cada símptoma, en cada persona, respon a orígens
diferents. El primer que faig a la consulta és avaluar l'estat del pacient. I
utilitzo moltes tècniques mèdiques que els propis metges han anat perdent. Avui
en dia, si li dieu a un metge que us fan mal els ronyons i de vegades se us
pleguen els genolls, us dirà que és la debilitat. I us demanarà que us facin
tot tipus de proves. Pocs metges recorden que abans s'estudiava una cosa que es
deien metàmeres i que explica, entre altres coses, que el mateix
"segment" del cos que abarca la zona dels ronyons arriba per
l'esquena fins els genolls a nivell nerviós. I encara menys metges recorden
que, derivant-se d'això mateix, el nostre cos reflexa l'estat de salut de cada
òrgan del cos a altres parts del cos (a l'esquena, per exemple). I que, moltes
suposades contractures, obeeixen als "missatges" d'òrgans que avisen
dels seus problemes i que col·lapsen, entre altres coses, les espatlles (els
"hombros"). I això no és matèria naturista. Fins no fa tant, la feien
servir els mateixos metges. Ara tornaré a recordar als meus estimats metges de
capçalera. I ho faré
amb un cas real i molt recent.
Aquest estiu,
passejant per la muntanya, vaig coincidir amb un home que passejava amb els
gossos. Mentre els gossos ens passejaven, vam encetar la xerrada. Parlant,
parlant, va sorgir a què ens dedicàvem. Mentre que jo comentava el meu ofici,
ell feia que sí amb el cap. Li pregunto a què es dedica i em diu: "Gairebé
al mateix. Sóc metge. Però de capçalera". Tot seguit, em recorda els seus
molts anys de metge de capçalera al poble. Visitant gent gran a domicili.
Coneixent-los en el seu entorn. Anys després, ja treballant en un gran hospital
públic, enyora la seva feina. Veu que jo l'entenc molt més que els "nous
metges". Parlem de l'importància de l'anamnesi (l'entrevista al pacient),
del coneixement de l'entorn del pacient, de l'exploració física del pacient
(gaudeix veient que jo valoro i conec les tècniques que mai s'haurien d'haver
perdut a l'entorn mèdic), ... Però, finalment, quan manifesta la seva voluntat
de jubilar-se aviat, em llença una pregunta: "I quan jo em posi malalt,
qui em visitarà ?. Aquests "nous metges" ?. Quina por".
Amb els pacients,
recorro cada aspecte de la seva vida "real" i els confronto amb la
vida natural. Hàbits higiènics (caminar, respirar, prendre el sol, dormir,
deposicions,...), alimentaris (menjar, beure aigua), forma de vida (hores de
feina i descans, estrès, contaminacions acústiques, de l'aire, electromagnètiques,
estat de satisfacció emocional amb la vida que porta, ...), relacionals-socials
i d'oci, ... És per això que les meves visites (sobre tot, la primera) són molt
llargues (al menys, dues hores). Perquè la salut està composada de moltíssims
aspectes. I quan en recordem un, se'ns obliden els altres. És curiós que
coincideix amb els mals de la nostra societat actual. Individualisme,
superespecialització, necessitat d'estar connectat a tot... Però molt poc
atents als missatges que el nostre cos ens envia i a la nostra salut. I ja no
parlem en el cas de persones estressades...
En definitiva,
molts cops els meus pacients saben perfectament el que els passa i com ho
haurien de resoldre. Però quasi sempre se'ls obliden els detalls. Ho recordava
l'altre dia a una pacient que em preguntava per telèfon si un remei li podria
estar causant restrenyiment, perquè havia notat menys deposicions des que se'l
prenia. En la meva resposta li recordava que feia el mateix temps que havia
deixat de caminar com ho feia. I això sí que afecta a les deposicions. I
aquesta és la meva feina. Conèixer la fisiologia de cada pacient i, tenint en
compte els seus hàbits de tot tipus, ser capaç d'orientar-los a recuperar la
salut i recordar-los, quan se n'obliden o els fallen les alarmes, què és el que
els perjudica. Ja sé que és difícil fer-se'n càrrec, però us asseguro que la
meva feina és recórrer mentalment una i una altra vegada els circuits
fisiològics dels meus pacients per adonar-me'n el que està fallant cada vegada
que alguna cosa no va com cal. Però, també ho és estar al seu costat i
entendre'ls a l'hora de valorar quins hàbits, remeis o aliments els poden
ajudar. No sóc un "tal·libà" que es dedica a prohibir sistemàticament
aliments, cafès, hàbits, ... això és molt fàcil pel metge-terapeuta, però no
ajuda al pacient i fa inviable arribar a la salut. Cada persona és diferent i
l'efecte d'aquests elements a la seva salut, també. El que s'ha de fer és
compartir amb el pacient el que es pot fer, el que és possible en la seva
situació vital i valorar conjuntament el mal que li pot fer a la seva salut el
que encara no pot resoldre. Com ja dic a l'encapçalament del blog, no tinc vocació de
passavolant, sinó que em dedico a acompanyar als meus pacients en la seva
evolució vital cap a la salut (en tots els ordres).
I és que no tenim
presents algunes coses que ja fa temps que sabem: que la salut ve influïda pel que mengem (els verins, les toxines, el que ens aprofita), el que bevem, el
que respirem (l'aire, els gasos, les partícules, ...), el que ens envolta en forma
de corrents i magnetisme (inclosos els de la Lluna, els astres, ...), les
emocions que experimentem, les nostres reaccions psicològiques, ...
Molts creuen que
algunes d'aquestes disciplines encara són molt recents i estan poc estudiades.
I s'equivoquen. Vénen de Paracels al segle XVI. Del Renaixement. Què curiós.
I és que, seguint
als alquimistes (homes de ciència que es basaven, sobre tot, en l'experimentació)
que van ser capaços de distingir els humors del cos: bilis groga-foc (la del
fetge que, curiosament, és l'òrgan de l'energia i la ira), fleuma-aire-sang (la
falta d'oxigenació afecta molt a la sang i als pulmons), ..., Paracels va
definir que feien falta cinc tipus de metges:
- el de
l'ambient: aire, pol·lució, electromagnetisme, instal·lacions elèctriques,...
(sabíeu que els camps magnètics molt forts generen molts estrogens ?), que
corresponia a un tipus d'ens o entitats que ell anomenava "astrale"
(el que ens envolta i no veiem).
- el de les
toxines i verins (que en el seu temps era el farmacèutic) i que associava a
l'entitat "veneni"
- el de la natura
i el cosmos (el que et porta l'herència dels pares quan neixes i l'influència
astrològica, recordeu les constel·lacions familiars, ...) associat a l'ens
"naturae"
- el de la psique
(la ment), de l'ens anomenat "spirituale"
- el de l'esperit
(la part espiritual, les creences, Déu), de l'ens anomenat "dei"
De la mateix
manera, van estudiar que no era el mateix usar principis "extractats"
de les plantes, que la planta sencera. Que feien falta minerals.
Per si volíeu més
exemples de com hem arribat a oblidar el que és bo per a la nostra salut, que
algunes d'aquestes coses encara sonin a noves...
