Els despropòsits de la medicina

Al final, em faré pesat recordant la meva admiració pels abans anomenats "metges de capçalera", però és que no passa dia que no els enyori.

L'altre dia, una senyora gran, explicava la seva rutina diària. Als migdies, des de fa anys, donava de dinar als néts, mentre el seu fill treballava. Fa un any, va morir, després d'una llarga malaltia, un nét que tenia 3 anys. Encara que atontada per les medicacions, aquella dona va transmetre la seva gran tristesa. I jo imaginava el que devia ser per a ella, cada dia a l'hora de dinar, veure que hi faltava un dels seus néts.

Però, el seu metge no ho va entendre així. La medicina d'avui en dia, que ignora al malalt i només es fixa en el símptoma, li aconsellava donar-li antidepressius. Per la medicina no existeix la tristesa. Perquè no està preparada, ni hi dedica temps, a conèixer als malalts. Que diferent dels antics metges de capçalera (que em perdonin els que segueixen en actiu) que coneixien les vivències, les emocions i els veritables motors de la vida dels seus pacients.

Els antidepressius, per a casos com aquests, no només no són adequats. També són contraproduents. Una dona que passa pel dol de la mort d'un nét, necessita que l'acompanyin, la comprenguin i l'animin amb paraules de vida. Sentir que les drogues mèdiques li fan sortir un impuls de tirar endavant, la fan sentir malament, perquè ella encara no està preparada per acabar amb el dol. I la medicina no ajuda. Però, al seu voltant, també creuen que és feina de la medicina fer-la sortir del pou. Amb pastilles. I no s'adonen que són ells, els familiars, amics i veïns, qui l'han d'ajudar a tirar endavant. Els més joves tenen eines (treball, projectes, ...) que els ajuden a "oblidar" (que tampoc és bo). Per a aquesta senyora gran, el principal impuls a la vida són els néts a l'hora de dinar.

Quan jo era petit, a la botiga dels meus pares, assistíem, cada dia, a sessions de teràpia col·lectiva. Quan la senyora Pepeta va perdre el seu marit, apart de compartir les seves penes amb el metge (de capçalera) i amb el capellà, les compartia a la botiga amb els meus pares i altres clients. La consolaven, li recordaven l'amabilitat i bonhomia del seu marit. I li exaltaven com la van veure lluitar per ell durant la seva malaltia. La senyora Pepeta compartia la tristesa amb persones que li donaven escalfor humana. I l'ajudaven a tirar endavant. Fins que la tristesa es convertia en llum.

Avui la senyora Pepeta no en podria parlar ni amb metges (no tenen temps i no els han educat per atendre tristeses més que amb antidepressius), ni amb capellans (ja en queden pocs), ni amb les caixeres del supermercat. I, si sabés manegar-se en les xarxes socials, tampoc l'ajudaria la "companyia" virtual, ni frases benintencionades d'en Claudio Coelho. Fixeu-vos que és curiós que, un experiment fet a uns quants CAP de Girona fa un o dos anys, va demostrar que, l'immensa major part de malalts que assistien cada dia als CAP, prefereixen el contacte humà i l'intercanvi d'experiències (xerrar amb algú) que les medicines. Crec que formaven grups de xerrades, joc i activitats manuals com a alternativa a anar al metge. Va ser un èxit absolut. Es va demostrar que una o dues animadores eren més que suficients per aixecar l'ànim dels "malalts" que, normalment, es deixaven atiborrar de medicaments, per uns metges desbordats, per tal que algú els escoltés (més que els metges, els "amics" de la sala d'espera).

Com els resultats van ser espectaculars, en termes d'estalvi en medicaments, metges, millora dels pacients, ... no se n'ha sabut res més.

Tots hem de fer examen de consciència pel que està passant.

Jo, per la meva part, he estat fent-lo respecte a les possibilitats terapèutiques que puc aportar a la gent que, com jo fins fa 10 anys, viuen en un estat permanent de tensió per les exigències de la feina, la família, ... Per molt que la meva vida ara sigui radicalment diferent, no he oblidat la meva impossibilitat de tractar-me com ho havia de fer. Però també he recordat com, entremig del malson de la vida accelerada, uns pocs principis bàsics de naturisme apresos des de petit, em van ajudar a poder mantenir les afeccions del meu cos en un estat subagut i que no arribessin a l'estat crònic. I, aquesta experiència, junt amb molts altres recursos adquirits posteriorment, em fan poder dir que disposo de molts mecanismes per ajudar a la gent que es troba en aquests supòsits (la majoria, per desgràcia).

Així que, amb això, ja us estic dient que no sóc gens tal·libà. No deixaré de dir-vos les coses que li fan mal al vostre cos. Però no deixaré d'estar al vostre costat per ajudar-vos a tirar endavant. Els que em coneixeu bé, ja sabeu el que em costa no poder solucionar del tot les afeccions dels meus pacients. Però, en un necessari exercici d'humilitat, tinc que reconèixer que, si jo vaig estar 30 anys sense "deixar-me curar" perquè el ritme de vida que portava no m'ho permetia i no sabia com aturar aquell ritme de vida, no puc exigir als altres el que jo no vaig ser capaç de fer.

Resulta que aquesta via és apassionant. Estic treballant casos, amb un resultat espectacular, en que els pacients no abandonen del tot el seu estil de vida però podem reduir en gran mesura els efectes d'aquesta situació.

Us heu preguntat on van a parar tots els medicaments que heu pres ?. Els metges tampoc estan preparats per depurar el vostre cos (per sort, hi ha excepcions) i molts tampoc es miren ni els prospectes dels medicaments que us donen. Reben moltes pressions, el seu reciclatge el fan els formadors/visitadors de les empreses farmacèutiques i han passat de ser membres molt respectats de la comunitat a estar sota el punt de mira de la societat. I això tampoc és just.

Però, l'última baula de la cadena, els pacients, són els que paguen la major part de conseqüències. La medicina és un desastre tractant casos crònics (ho diuen els propis metges). L'únic que poden fer els metges quan un pacient crònic diu que els fàrmacs ja no li fan efecte és pujar la dosi o passar a un altre medicament.

Doncs bé, el treball amb pacients polimedicats durant molt de temps dóna molt bons resultats. La neteja dels medicaments que s'acumulen al cos, ajuda a que es trobin millor, a reduir les dosis de medicaments (d'acord amb el seu metge) i a que aquests tornin a ser eficaços. Totes aquestes depuracions les fem sense alterar del tot el ritme de vida dels pacients. Però, aconseguint que siguin conscients de com els afecta el seu estil de vida. I, encara que la teràpia naturista ben feta funciona ràpid, amb pacients medicats des de fa més de 30 anys, estem començant a obtenir bons resultats als 10-15 dies de tractament. Però això només va tan de pressa quan el pacient es fa conscient.

Clar que jo preferiria poder fer un tractament naturista complet que els canviés la vida. Però, fins que això no sigui possible, els acompanyo perquè tinguin la millor vida possible. I és un gran repte. Perquè ho hem de fer respectant les seves obligacions i sense que els faci un forat a la butxaca. I variant la forma en que ho fem, evolucionant amb el pacient i evitant que el seu cos es torni a estancar.  

Coses de la vida

Sóc terapeuta naturista.

Sí, ja sé que el nom oficial és naturòpata. Però no m'agrada gens. Perquè implica anar contra la malaltia.

I no és només perquè sigui una mala traducció del que realment s'hauria d'anomenar naturoterapeuta. Sinó perquè senyala a una pràctica que no és la fonamental en la meva vocació. Tot i que aquesta postura clara no implica que no respecti altres visions i altres enfocaments, tant d'altres terapeutes, com dels metges alòpates.

Al igual que el metge alòpata (el normal, per entendre-n's), el naturòpata s'enfronta a la malaltia. I això, que en alguna ocasió practicaré, només quan l'urgència no em permeti cap alternativa, no és la via naturista.

La via naturista no és barallar-se amb la malaltia. Curiosament, en el llenguatge del cos, es reprodueix la mateixa màxima que en la psique. Si vols solucionar un problema, deixa de parlar-ne. Mentre en parlis, li donaràs vida. I, mentre t'hi enfrontis, t'estaràs enfrontant al teu cos.

La mare Teresa de Calcuta va fer famosa aquesta posició quan, a preguntes del periodistes estranyats perquè no assistia mai a manifestacions contra la guerra, els va dir que, quan la convidessin a manifestacions a favor de la pau, hi aniria encantada.

La via naturista és la que he mamat des que era petit. El meu pare ens portava a tots des de petits a un metge naturista. A casa meva, la majoria dels llibres eren naturistes. El que passa és que jo, al contrari de la major part dels naturistes, tenia una salut de ferro, afavorida pels consells dels naturistes. Però, malgrat l'interès que sempre he tingut per aquesta disciplina i la quantitat de llibres i articles que he arribat a llegir, perquè també era i és el meu hobby, al principi no en vaig ser un seguidor fervent.

I, el perquè, el vaig descobrir amb el meu mestre quan em va connectar amb totes aquelles coses que havia llegit jo des de petit. El naturisme no es pot practicar a l'estil naturopatia: a tal símptoma, tal remei. El naturisme no respon al símptoma, que no és més que un missatge del cos per mostrar-nos que estem cometent errors. Atacar al símptoma és el mateix que, quan el quadre d'emergències del cotxe senyala una avaria, desconnectar el quadre d'alertes. Això no fa més que obligar al cos a  petar per una altra banda. I això encara es pitjor. Us en donaré un exemple de la vida real. En certes situacions, el cos necessita l'expectoració per treure cossos perjudicials. I nosaltres, un cop identificada la malaltia, el que hem de fer és ajudar al cos. El nostre cos, la natura, és molt savi. I nosaltres actuem com si fóssim més llestos. I li donem codeína (a la major part dels xarops) per desconnectar el reflex de la tos del Sistema Nerviós Central. I el pacient, content. I no ho hauria d'estar. Perquè hem desconnectat el quadre de comandaments que ens avisa del perill.

El naturisme, en canvi, a l'estil del que defensa el famós llibre "El Mono desnudo" treballa a partir del que és la funció natural del nostre cos i busca, a partir del coneixement profund de com funciona, restaurar les funcions del cos al seu funcionament normal.

Pot semblar una subtilesa, però és absolutament fonamental. Un exemple fàcil. No n'hi ha prou amb conèixer aquella planta que pot solucionar tal o qual afecció. S'ha de saber com donar-la (en quina formulació, posologia, ritme, ...), quan donar-la, ... Al cos no el podem fer anar al ritme "noves tecnologies". L'hem de saber tractar. Per no mencionar que cal tenir una bona formació mèdica per saber les contraindicacions, el temps que es pot prendre, ... La gent que creu que, per exemple, una camamilla després de dinar li va bé per fer una bona digestió, us pot dir al cap del temps "sort de la camamilla, i així i tot no acabo d'anar del tot bé". Doncs és possible que la que està provocant el mal de panxa, sigui la mateixa camamilla. Sorpresos ?.

La meva filosofia naturista utilitza les teràpies naturals "típiques" i moltes d'altres (sobre tot, inspecció i exploració) manllevades dels metges que, malauradament i en la seva majoria, ja no les fan servir. Molts metges d'avui en dia, amb l'honrosa excepció d'alguns metges "de capçalera" a qui admiro, s'han oblidat de conèixer, escoltar i auscultar als malalts. Només confien en les "màquines", els anàlisis i la tecnologia. S'han tornat especialistes d'un pam del cos. I si ja es perd la perspectiva quan no mires el funcionament del cos, imagineu quan a sobre només t'especialitzes en una àrea restringida. Doncs bé, la meva vocació és la de ser terapeuta naturista de capçalera que, a partir del coneixement profund de la fisiologia dels seus pacients, els pugui acompanyar en el seu recorregut vital.

Sí. Heu llegit bé. Fisiologia dels seus pacients. Cada pacient és únic. I no només perquè algú pugui tenir un sol ronyó i algú altre tenir-ne tres. És més senzill. Tots som únics. Els símptomes no garanteixen una malaltia i per tant han de ser només una ajuda. Hem de mirar com funciona la fisiologia del pacient. Per això, no feu cas als gurus que, sense haver-vos visitat a consciència, generalitzen i pontifiquen sobre uns símptomes o malalties. Sempre que sentiu que algú diu això, poseu-ho en dubte. I si el missatge diu que no us en sortireu d'aquesta, encara menys. El naturisme escoltarà el que el vostre cos té a dir i l'acompanyarà en la seva via cap a la curació. I no hi ha cap via igual, perquè tots som diferents. Així que no us estranyi que el que pugueu llegir en una web de plantes curatives a vosaltres no us curi. Us esteu fixant en els símptomes. I no en què els ha provocat.

Ja aviso que jo funciono en visites llargues. Que no vol dir cares. I que no m'agrada entretenir al pacient, sinó curar-lo al ritme més ràpid que ens permeti el cos del pacient (i el ritme i la voluntat del pacient). El naturisme ben fet, cura molt més ràpid del que us podeu imaginar. I què cura ?. De tot. Qualsevol malaltia, des de la perspectiva del naturisme, es pot tractar. La medicina oficial ens planteja com a complicadíssimes la major part de malalties cròniques. I, des del punt de vista naturista, té una perspectiva absolutament diferent. Si voleu entendre perquè algunes funcions fisiològiques bàsiques no funcionen bé (impotència, esterilitat, cicles menstruals, hormones, tiroides, ...), no trobareu la resposta als llibres de medicina. Abans la trobareu a "El Mono desnudo", que s'apropa més a les funcions del nostre cos que mols tractats de medicina moderns.

El respecte al cos, i a la seva saviesa, és fonamental. Dir que, en un càncer, el cos s'equivoca és erroni. Ens està intentant salvar la vida. Dir que en una malaltia autoimmune el cos s'equivoca és erroni. Si, per exemple, hem passat mesos i anys maltractant el nostre sistema digestiu, el cos haurà emès senyals desesperades durant molt de temps. Quan l'intestí ha arribat a inflamacions enormes i constants, el mal alè s'acaba convertint en olor a "rata morta" (perdoneu l'expressió), perquè enlloc de fermentació s'hi produeix putrefacció. Amb subproductes com la cadaverina (que amb el nom ja paga), ens anuncia un futur intestí permeable. Com el seu nom indica, aquest intestí deixa passar "coses grosses" que no haurien d'arribar a la nostra sang. I si aquesta cosa grossa, de manera constant, és una proteïna obtinguda en alimentar-nos d'animals molt similars a nosaltres i que no ha estat descomposta correctament en aminoàcids, el cos acabarà marcant aquesta proteïna, que és igual que alguna de les nostres, com un enemic que entra a la nostra sang. I allà on trobi aquesta proteïna (en el nostre cos) la atacarà. Què ha fet el nostre cos ?. Salvar-nos la vida. Perquè l'entrada d'aquestes proteïnes el posa en perill. La "culpa" d'aquesta malaltia autoimmune és nostra. Perquè no hem escoltat al nostre cos. I li hem tapat la boca amb medicaments. Fins que peta.

Penseu que la satisfacció que se sent quan ajudes a que una persona es curi, no es pot explicar amb paraules. Doncs ara imagineu el que sento quan ajudo a que una persona es curi sense haver perjudicat al seu cos, sinó amb l'ajuda del mateix cos. I és que el naturisme consisteix en parlar el llenguatge del cos. I al seu ritme.

En aquest blog us mostraré aspectes del meu ofici que us puguin ajudar a viure millor. Disculpeu-me que no el faci interactiu. Però és que aquesta feina no admet gaires generalitzacions i respondre a dubtes de persones particulars en un mitjà públic no em sembla adequat. Prefereixo que m'envieu un mail o em truqueu. Encara que mai us podré donar una resposta massa concreta. Per això us he de veure.

Ja us ho anticipo: malgrat haver viscut de la tecnologia durant molt de temps, això no fa que la vulgui fer massa present en la meva vida.

Sí, ja ho heu endevinat. No va al ritme del nostre cos, no ajuda a calmar-nos, sinó a excitar-nos. Clar que no tot és dolent. Però li hem de posar fre. Perquè, com podrieu llegir a "El Mono desnudo", seguim essent un animal que necessita a la seva tribu per sentir-se segur. Podem fer-nos els durs, els moderns, però l'instrument més fort de relació que tenim, l'abraçada, cura molt més del que els fanàtics de les xarxes socials puguin arribar a imaginar.