Els despropòsits de la medicina

Al final, em faré pesat recordant la meva admiració pels abans anomenats "metges de capçalera", però és que no passa dia que no els enyori.

L'altre dia, una senyora gran, explicava la seva rutina diària. Als migdies, des de fa anys, donava de dinar als néts, mentre el seu fill treballava. Fa un any, va morir, després d'una llarga malaltia, un nét que tenia 3 anys. Encara que atontada per les medicacions, aquella dona va transmetre la seva gran tristesa. I jo imaginava el que devia ser per a ella, cada dia a l'hora de dinar, veure que hi faltava un dels seus néts.

Però, el seu metge no ho va entendre així. La medicina d'avui en dia, que ignora al malalt i només es fixa en el símptoma, li aconsellava donar-li antidepressius. Per la medicina no existeix la tristesa. Perquè no està preparada, ni hi dedica temps, a conèixer als malalts. Que diferent dels antics metges de capçalera (que em perdonin els que segueixen en actiu) que coneixien les vivències, les emocions i els veritables motors de la vida dels seus pacients.

Els antidepressius, per a casos com aquests, no només no són adequats. També són contraproduents. Una dona que passa pel dol de la mort d'un nét, necessita que l'acompanyin, la comprenguin i l'animin amb paraules de vida. Sentir que les drogues mèdiques li fan sortir un impuls de tirar endavant, la fan sentir malament, perquè ella encara no està preparada per acabar amb el dol. I la medicina no ajuda. Però, al seu voltant, també creuen que és feina de la medicina fer-la sortir del pou. Amb pastilles. I no s'adonen que són ells, els familiars, amics i veïns, qui l'han d'ajudar a tirar endavant. Els més joves tenen eines (treball, projectes, ...) que els ajuden a "oblidar" (que tampoc és bo). Per a aquesta senyora gran, el principal impuls a la vida són els néts a l'hora de dinar.

Quan jo era petit, a la botiga dels meus pares, assistíem, cada dia, a sessions de teràpia col·lectiva. Quan la senyora Pepeta va perdre el seu marit, apart de compartir les seves penes amb el metge (de capçalera) i amb el capellà, les compartia a la botiga amb els meus pares i altres clients. La consolaven, li recordaven l'amabilitat i bonhomia del seu marit. I li exaltaven com la van veure lluitar per ell durant la seva malaltia. La senyora Pepeta compartia la tristesa amb persones que li donaven escalfor humana. I l'ajudaven a tirar endavant. Fins que la tristesa es convertia en llum.

Avui la senyora Pepeta no en podria parlar ni amb metges (no tenen temps i no els han educat per atendre tristeses més que amb antidepressius), ni amb capellans (ja en queden pocs), ni amb les caixeres del supermercat. I, si sabés manegar-se en les xarxes socials, tampoc l'ajudaria la "companyia" virtual, ni frases benintencionades d'en Claudio Coelho. Fixeu-vos que és curiós que, un experiment fet a uns quants CAP de Girona fa un o dos anys, va demostrar que, l'immensa major part de malalts que assistien cada dia als CAP, prefereixen el contacte humà i l'intercanvi d'experiències (xerrar amb algú) que les medicines. Crec que formaven grups de xerrades, joc i activitats manuals com a alternativa a anar al metge. Va ser un èxit absolut. Es va demostrar que una o dues animadores eren més que suficients per aixecar l'ànim dels "malalts" que, normalment, es deixaven atiborrar de medicaments, per uns metges desbordats, per tal que algú els escoltés (més que els metges, els "amics" de la sala d'espera).

Com els resultats van ser espectaculars, en termes d'estalvi en medicaments, metges, millora dels pacients, ... no se n'ha sabut res més.

Tots hem de fer examen de consciència pel que està passant.

Jo, per la meva part, he estat fent-lo respecte a les possibilitats terapèutiques que puc aportar a la gent que, com jo fins fa 10 anys, viuen en un estat permanent de tensió per les exigències de la feina, la família, ... Per molt que la meva vida ara sigui radicalment diferent, no he oblidat la meva impossibilitat de tractar-me com ho havia de fer. Però també he recordat com, entremig del malson de la vida accelerada, uns pocs principis bàsics de naturisme apresos des de petit, em van ajudar a poder mantenir les afeccions del meu cos en un estat subagut i que no arribessin a l'estat crònic. I, aquesta experiència, junt amb molts altres recursos adquirits posteriorment, em fan poder dir que disposo de molts mecanismes per ajudar a la gent que es troba en aquests supòsits (la majoria, per desgràcia).

Així que, amb això, ja us estic dient que no sóc gens tal·libà. No deixaré de dir-vos les coses que li fan mal al vostre cos. Però no deixaré d'estar al vostre costat per ajudar-vos a tirar endavant. Els que em coneixeu bé, ja sabeu el que em costa no poder solucionar del tot les afeccions dels meus pacients. Però, en un necessari exercici d'humilitat, tinc que reconèixer que, si jo vaig estar 30 anys sense "deixar-me curar" perquè el ritme de vida que portava no m'ho permetia i no sabia com aturar aquell ritme de vida, no puc exigir als altres el que jo no vaig ser capaç de fer.

Resulta que aquesta via és apassionant. Estic treballant casos, amb un resultat espectacular, en que els pacients no abandonen del tot el seu estil de vida però podem reduir en gran mesura els efectes d'aquesta situació.

Us heu preguntat on van a parar tots els medicaments que heu pres ?. Els metges tampoc estan preparats per depurar el vostre cos (per sort, hi ha excepcions) i molts tampoc es miren ni els prospectes dels medicaments que us donen. Reben moltes pressions, el seu reciclatge el fan els formadors/visitadors de les empreses farmacèutiques i han passat de ser membres molt respectats de la comunitat a estar sota el punt de mira de la societat. I això tampoc és just.

Però, l'última baula de la cadena, els pacients, són els que paguen la major part de conseqüències. La medicina és un desastre tractant casos crònics (ho diuen els propis metges). L'únic que poden fer els metges quan un pacient crònic diu que els fàrmacs ja no li fan efecte és pujar la dosi o passar a un altre medicament.

Doncs bé, el treball amb pacients polimedicats durant molt de temps dóna molt bons resultats. La neteja dels medicaments que s'acumulen al cos, ajuda a que es trobin millor, a reduir les dosis de medicaments (d'acord amb el seu metge) i a que aquests tornin a ser eficaços. Totes aquestes depuracions les fem sense alterar del tot el ritme de vida dels pacients. Però, aconseguint que siguin conscients de com els afecta el seu estil de vida. I, encara que la teràpia naturista ben feta funciona ràpid, amb pacients medicats des de fa més de 30 anys, estem començant a obtenir bons resultats als 10-15 dies de tractament. Però això només va tan de pressa quan el pacient es fa conscient.

Clar que jo preferiria poder fer un tractament naturista complet que els canviés la vida. Però, fins que això no sigui possible, els acompanyo perquè tinguin la millor vida possible. I és un gran repte. Perquè ho hem de fer respectant les seves obligacions i sense que els faci un forat a la butxaca. I variant la forma en que ho fem, evolucionant amb el pacient i evitant que el seu cos es torni a estancar.