Teoria sobre la depressió i altres derivacions de l'estrès crònic/ansietat

Estic aprofundint en la meva teoria sobre l'origen de la depressió i altres derivacions de l'estrès crònic/ansietat.

Esquematitzant: el "trauma" infantil originat en no rebre dels pares amor incondicional, basat en el fet que un nen, que neix originalment suposant que es mereix ser estimat faci el que faci  (fins que els adults espatllem aquesta convicció), reacciona a això de maneres diferents i, per tant, causa diferents reaccions en el seu cos, alhora que, com cada cos és diferent, les reaccions del seu cos difereixen en funció de la fisiologia pròpia (sigui heretada o no dels pares) i, per tant, de la major suficiència o carència de certs components químics o hormonals.

Respecte a l'amor incondicional, hem de partir del fet que, a la nostra societat, la prioritat del temps dedicat respecte als nens és, quasi, inexistent. Vull dir que la major part de pares volen el millor pel seus fills, però no parteixen del fet que els seus fills necessiten, fonamentalment, amor i presència. L'amor que els donem, ens porta a preocupacions pel seu futur i, per tant, a treballar molt per farcir-los de coses que nosaltres creiem necessàries (i no dic que, en alguns casos, no ho siguin). Però aquests esforços deriven en poc temps d'atenció als infants i, quasi sempre, en errors greus del nostre comportament.

Reprenc un exemple típic. Quan a un gos li etzibem un "No" en el moment que va a tocar una estufa que crema, el gos s'atura i ho entén. Però, compte, només funciona si ho fem en el mateix moment. Renyar-lo 1 minut després ja no funciona. Perquè es mou en un món de present. El que jo estava fent ara, potser no és bo i he de corregir-lo. El mateix li passa a un nen petit. Ara bé, si a continuació, perquè estem nerviosos o cansats, continuem enfadant-nos, el gos (i el nen) ja no ho entenen. I, en el cas del nen, a còpia de repetir aquests fets, s'implanta un missatge: "Si la mare/pare continua enfadat amb mi i no estic fent res, potser és que sóc dolent, perquè la faig enfadar fins i tot quan no faig res".

Abans d'entrar en més "classificacions" cal recordar que, a part del "caràcter" de cadascú, hi ha el "caràcter" de les altres persones amb les que interacciona (que influeix, i molt, en la combinatòria de comportaments resultants) i, també, el que en podríem dir "creences" (que acaben formant part de la forma de ser). Per posar-ho en el àmbit de les relacions pares-fills, és obvi que la vida de cadascú influeix en el que creu que és estimar. A uns pares que han passat una guerra i els ha faltat el més elemental (i s'han sentit, per tant, "abandonats" també pels seus pares), treballar com a negres pel futur dels fills els semblarà la màxima expressió d'amor, encara que els fills no ho acabin rebent així. Tant és així que hi ha unes afirmacions que quadren bastant (massa) amb aquest fet. Els pares es passen la vida esperant que els fills els donin les gràcies i els fills es passen la vida esperant que els pares els demanin perdó.

Deixant de banda els raríssims casos de nens que han rebut amor incondicional, ens trobem amb dos grans grups:

- Els nens que no se senten estimats pels seus pares

- Els nens que se senten abandonats pels seus pares

Comencem pel segon grup. Aquí hi trobarem els nens que, a més de no sentir-se estimats pels pares, s'han sentit abandonats per ells. Simplificant, a aquest nens els pares no els han procurat (encara que sigui perquè no han pogut) la protecció bàsica: han passat gana, han passat por, han sentit que als seus pares no els importava el que els passés. Aquests nens, desenvolupen comportaments molt destructius en les relacions, perquè han après que  els pares, que són els que, com a mínim, se'ls han d'estimar, no tan sols no se'ls han estimat, sinó que, a més, no els han procurat el mínim suport perquè puguin sobreviure. Aquests nens acostumen a tenir comportaments gens amorosos amb si mateixos (no confonguem l'egoisme amb estimar-se a sí mateixos) i, per tant, la impossibilitat de teixir sentiments pels altres. Generen una desconfiança terrible en el fet que algú els pugui estimar de debò. Ja he dit que, el fet que no rebin ni protecció per part dels pares, els impossibilita pensar que algú els pugui estimar de debò.

Així que, en les relacions, posen proves impossibles a les altres persones. Per, a la fi, i quan l'altre ja no pot més, acabar reassegurant-se que tenen raó i ningú els estima de debò. En aquest grup de persones, abunden els que s'estimen només els animals. Perquè creuen que són els únics que els estimen sense trair-los.

Abans d'anar a parlar dels comportaments dels que estan al primer grup (els que no s'han sentit estimats), cal dir que en els del segon grup (els que s'han sentit abandonats) la "varietat" de reaccions pot abastar (i combinar) amb algunes de les reaccions dels del primer grup. No pot ser d'altra manera, donat que cada persona és única i no típica. Per tant, els grups dels que parlaré a continuació, només s'han d'entendre com a "marcs" de comportament, no com a "classificacions" de persones.

Als nens que no se senten estimats pels seus pares, els podem dividir en tres grans grups:

- Els que s'amaguen en un racó. Deixen de lluitar.

- Els que s'enfaden i es tornen agressius contra altres (i, sobre tot, els pares) o contra sí mateixos (com a repressió per evitar fer mal als pares o altra gent). Lluiten contra algú.

- Els que decideixen aparentar ser feliços i a la vegada fan de la seva vida una croada per fer feliços als pares i altra gent: "ja que no em mereixo ser estimat, al menys seré útil i faré tot el possible per aquells a qui estimo". Lluiten per tothom, menys per sí mateixos.  

Aquí menciono el que ja dic a bastament a "Camí d'Amor": mai pots estimar a ningú més del que t'estimes i mai no rebràs més amor que aquell que et tinguis per tu mateix.

Està clar que aquests tres grups (no oblideu tampoc els que s'han sentit abandonats) tenen en comú que la seva fisiologia queda greument afectada per aquesta carència. I, quan dic greument, no oblideu que el cos és una meravella capaç de salvar-nos la vida fent el que sembla impossible i, també, fent que, per fora, sembli que estem la mar de bé, mentre per dins hi ha una lluita increïble per salvar la vida.

I és que el comú denominador és l'estrès crònic, amb reaccions molt diferenciades. Perquè l'estrès crònic (ansietat) és la resposta del cos quan creu que està sota agressió, perquè la por és la resposta quan no hi ha amor per tu mateix. Torno a recordar que no són "classificacions" i, per tant, cada persona pot tenir reaccions de més d'un "grup".

En el grup dels que s'enfaden i es tornen agressius, abunden les "malalties" (ja sabeu que no hi crec en classificar-les) autoimmunes. És conegut el fet que, per exemple, en els malalts d'artritis reumatoide, sovinteja la ira (sovint contra els pares) que, per no causar mal a altres, acaba derivant en mal contra sí mateix. Cas també de les tiroiditis de Hashimoto, per posar un altre exemple. Dintre d'aquest grup, els que no es retenen i són directament agressius envers la gent que els ha fallat, tenen patologies diverses que, de moment, no mencionaré.

En el grup dels que s'amaguen en un racó, té prioritat la depressió i altres malalties "mentals". I ho poso entre cometes perquè totes les "malalties" són "mentals", perquè neixen de no estimar-nos. I això ve causat pel nostre ego que és el que ens impedeix (amb les seves reaccions cerebrals i no de l'ànima/consciència) estimar-nos.

En el grup que volen aparentar ser feliços i es dediquen a treballar molt per salvar tothom i prendre sobre les seves espatlles la responsabilitat del món sencer, el protagonista són les malalties derivades de l'estrès crònic. Per exemple, la fatiga adrenal, amb baixada de temperatura corporal, perquè el cos intenta refredar les suprarenals i evitar la creació descontrolada de les hormones de l'estrès.

Sense voler ser exhaustiu, perquè la combinatòria de cada cos és única, cal recordar que la tiroiditis de Hashimoto és una resposta autoimmune cap a les hormones de l'estrès que obliguen a les hormones tiroidees a treballar incansablement per generar reaccions amb la glucosa per donar energia al cos en situacions d'estrès.

En el cas de la gent amb malalties "mentals" (sobre tot, la depressió) el que pren protagonisme és el desequilibri de la química corporal i les hormones. Curiosament, s'ha estudiat molt la relació del sol amb la depressió. A Rússia, ja fa molts anys, es combat la depressió amb teràpia solar. Molt coneguda és també la prevalència de la depressió en països nòrdics amb poca insolació. El que ja no s'estudia és el perquè d'aquesta relació. Aquí vaig.

El sol és un generador d'energia impressionant. Tots els éssers vius el busquen. Mireu quines són les prioritats de gats i gossos.

Hi ha éssers humans que defugen el sol perquè diuen que els fa mal. Hi ha un grup força conegut: els que han begut massa. Però, n'hi ha més.

Torno a recordar el que he dit molts cop: el cos humà i la natura no s'equivoquen. Perquè un cos humà defuig el sol, que és un element fonamental per la vida ? Només ho fa quan l'estat del cos pot provocar reaccions no desitjades al contacte amb el sol. I això es dóna quan el cos està toxificat, sigui per l'alcohol o altres toxines. Perquè el sol és un gran mobilitzador de tot el que circula sota la pell. I el que no convé és mobilitzar les toxines, perquè acceleraria el deteriorament de la salut.

I és que el sol, entre altres coses, genera (a partir del colesterol, que no té res de dolent) la imprescindible vitamina D, que és la prohormona més fonamental del cos. No cal que us canseu llegint els "descobriments" de la ciència oficial que sovintegen últimament (per vendre'n suplements) que expliquen tal o qual bondat d'aquesta vitamina. Perquè la vitamina D (igual que el magnesi i la vitamina C i altres del grup B que "desapareixen" a causa de l'estrès) són les que donen suport vital a la majoria de reaccions del cos. Per tant, òbviament, el cos no prescindiria del sol si no fos per raons de pes.

La toxificació del cos d'origen no-alcohòlic, té a veure amb la "sang bruta", simplificació dels antics naturistes que ve a dir que el cos no es neteja correctament. I això ve de no buidar correctament els intestins, per la mala alimentació, per no beure prou aigua i per no alimentar correctament la flora intestinal. Tot això ja ho tracto en altres articles d'aquest blog.

I, per connectar amb les coses que ja he dit en el blog que són imprescindibles per a la salut, si no neteges el cos de toxines (que vénen a ser el passat que es podreix dins nostre, perquè no el deixem anar i l'hi donem voltes), no prens el sol i, per tant, no estàs saludable. I com, dins el grup dels elements imprescindibles pel cos, la vitamina D és dels preeminents en la creació d'hormones i l'equilibri químic, queda clar perquè és determinant en la presència de les dites "malalties mentals" i, sobre tot, de la depressió.

O sigui que per abordar el tractament de la depressió, com per a qualsevol altre "malaltia", s'ha de fer tot allò que ja explico en altres articles com imprescindible per a la salut. Bons aliments, aigua, llum, sol, aire, netejar l'intestí gruixut i alimentar l'intestí prim. Quan el cos estigui lliure de toxines, ja ens demanarà sol.

Però, per a això, cal dedicar-se atenció a un mateix i escoltar el cos. En definitiva, i en primer lloc (i com sempre), estimar-se a un mateix.