Alimentació, carències i dietes

Encara que molt esquemàticament, us avanço unes quantes raons per les quals les dietes genèriques no funcionen:

- Els greixos bons, com el de l'alvocat, són necessaris. No els elaborats (com els dels embotits industrials), ni els d'animals que no siguin de caça o alimentació sana a l'aire lliure, ni els dels peixos de piscifactoria. El greix de la carn de porc ibèric tradicional (més proper al porc senglar) està format per àcid oleic (el mateix que l'oli d'oliva) i és molt saludable, amb el greix entreverat amb les fibres musculars.

- El mateix passa amb la proteïna de la carn. La carn d'animals que viuen en plena natura (i no sedentaris), que estan musculats perquè s'han de dedicar tot el dia a anar amunt i avall per aconseguir el seu sustent tradicional, és bona per a nosaltres. Igual que ho és la dels peixos salvatges (descomptant contaminacions per metalls pesants).

-  De proteïnes en necessitem molt poques, perquè els aminoàcids i enzims (vitals per a nosaltres) que generem a partir d'elles es "reciclen" al cos i se'n perden molt pocs.

- La carn d'animals sedentaris o peixos de piscifactoria està plena de greixos dolents, de medicaments i subproductes derivats de l'alimentació gens natural que tenen. El que se sap a nivell científic no s'explica mai al públic: les proteïnes dolentes o en excés, causen la desvalorització i el no aprofitament de totes les proteïnes, generant de pas subproductes àcids molt agressius amb el nostre cos i forçant l'increment de colesterol per "atrapar" els tòxics nocius que es generen. Compte amb dietes tipus Atkins.

- S'ha de consumir proteïna de la llegum (2-3 cops/setmana), en poca quantitat perquè conté antinutrients. No trobareu gaire literatura que no sigui veterinària respecte a això. Una dosi de lògica de la naturalesa: els llegums no deixen de ser fruits-llavors. I, com són molt grosses i no tan nombroses, la natura fa que un mateix animal no se les pugui menjar totes (sense que li agafi un mal de ventre) perquè sinó la planta no s'escamparia per tot arreu.

- Els cereals també son fruits-llavors i no se'n pot abusar. Se n'ha de consumir molta menys quantitat que de verdura i fruita.

- El pa fet amb farines modernes (el 99% del que es consumeix) és perjudicial i causa pics d'insulina i diabetis.

- No és cert que s'hagi de restringir el consum d'ous a 1-4 a la setmana. És la proteïna amb el més alt valor biològic.

- El colesterol no causa malalties cardíaques, ni ateroesclerosi. El que són dolentes són les estatines. El colesterol no és més que un producte (en un 85% fabricat pel fetge) que s'acaba convertint en vitamina D (amb el sol) o en "massilla" per reparar desperfectes o "caçar" productes nocius/tòxics. El colesterol s'incrementa molt quan ens fem grans, prenem medicaments o ens atipem de proteïnes dolentes (que generen tòxics).

- Els àcids grassos omega-3 s'han d'incrementar moltíssim. Peix blau, sobre tot. Els d'origen vegetal tenen un coeficient de transformació de només el 10-12 %. Només a la carn ecològica es troba omega-3. L'omega-3 és imprescindible per les cèl·lules i, sobre tot, per les neurones. La seva carència és notòria a les persones amb problemes mentals.

- Els àcids grassos omega-6 s'han de disminuir moltíssim, perquè són proinflamatoris. Són a tot arreu: olis vegetals, carns, peix, cereals, ...

- La granada té omega-5 a les seves llavors. És l'antioxidant més potent conegut (només per sota dels olis essencials) i un bloquejador natural de l'àcid araquidònic (proinflamatori).

- Els fruits foscs naturals de final d'estiu-inici de tardor: granada, nabius (arándanos), mores, raïm, són autèntics "acumuladors" de sol i substàncies beneficioses i antioxidants.

- Elimineu qualsevol refresc industrial. Les quantitats de fòsfor, sucres, àcids i conservants els converteixen en autèntiques bombes de destrucció massiva d'elements minerals del cos, creadors de diabetis i osteoporosi.

- Compte amb els sulfits incorporats al vi, la cervesa i les "chuches". En certa quantitat, poden causar asma i problemes digestius greus. Els sulfits i cers additius poden interferir la digestió.

- La llet no aporta calci. El treu. El calci està a les verdures de fulla verda, que s'ha de procurar fer al vapor per no perdre nutrients. L'índex més gran d'osteoporosi es dóna als EEUU (el més gran consumidor de llet).

- La fruita madura natural i sencera no provoca l'acció de la insulina (no sempre passa amb els sucs) i, en canvi, ens dóna energia immediata. La fructosa natural segueix un camí diferent al de la glucosa, encara que més endavant s'hi pugui transformar. Avui s'associa fructosa amb JMAF ("jarabe de maíz de alta fructosa") que està a tots els plats preparats i conserves i que està feta de transgènics. O amb altres "sucres" (carbohidrats simples) gens naturals, que ens han anat introduint en la dieta. La raó és molt simple: la fruita que surt al mercat o és verda, perquè així l'han arrencat de l'arbre (la maduren amb gasos ràpidament per poder-la vendre), per poder transportar-la sense que s'aixafi amb els cops del transport, o no és de l'època, o no és del lloc o, directament, porta mesos tancada en una càmera esperant el moment ideal per treure-la al mercat. Fruita que no fa mala pinta i que un dia després, fora la nevera, però a bona temperatura, està pansida.

- Compte amb els sucs de fruita perquè no tenen, ni de lluny, els beneficis de la fruita sencera i, de vegades i en quantitat, poden ser perjudicials. Però, també és cert que els sucs que es fan amb fruita madura i a l'època que toca poden ser molt més bons que la fruita que es ven.

- La digestió de fruita o verdura crua (en quantitats raonables) triga menys d'una hora. Molta quantitat de menjar barrejat, fins a 5-6 hores. No s'han de barrejar fruites àcides i dolces. La fruita verda sempre és perjudicial.

- El nostre sistema digestiu i intestinal reflexa que som omnívors: no tenim diferents estómacs, com els herbívors, ni un intestí extracurt, com els carnívors. Això no és cap problema si no barregem aliments en un mateix àpat i separem els àpats el temps necessari. Penseu que cada aliment activa elements diferents en el sistema digestiu, necessita ambients àcids o alcalins diferents i triga més o menys temps en digerir-se. Us ho dic baixet: com sempre, els nens petits tenen raó quan no els agrada barrejar els aliments (l'home primitiu tampoc ho feia). No es bo menjar fruita si estem en procés de digestió d'altres aliments (la fruita, millor en dejuni).

- En el 99% dels casos, receptar ferro és un error. És molt difícil que una persona tingui carència de ferro (i l'excés és perillós). El que s'ha d'arreglar són les pèrdues de sang excessives i la manca de vitamina-C (imprescindible per absorbir el ferro).

- El que sí que ens falta habitualment és vitamina-C i magnesi (els devora l'estrès) i vitamina D (no prenem el sol) i oxigenació dels teixits (perquè fumem, no fem exercici, ens estressem) i, en certes afeccions, alguns oligoelements (manganès, zinc, liti, ...).

- Les combinacions d'aliments (que d'entrada ja són conflictives) no afecten igual a les diferents persones.

- S'ha de menjar en horaris adequats al nostre cicle biològic i mastegar sense pressa. La màxima potència digestiva es produeix al migdia. Mai sopar massa tard, perquè a la 1-2 de la matinada el cos atura la digestió.

- Els aliments han de ser apropiats a l'època i zona geogràfica on vivim. Cal menjar allò que es produeix (de forma natural, no en hivernacles) a prop de casa i a l'època en la que estem. A l'hivern cal menjar una verdura calenta (una col, per exemple) i no una papaia portada del tròpic (que és refrescant).

- Hi ha evidència científica de que ens costa més adaptar-nos a aliments que no han format part de la nostra alimentació durant generacions. La soja fa relativament poc que va arribar a Occident. I és cert que hi ha molta gent que no la tolera tant bé (i menys en quantitat, perquè no deixa de ser un llegum).

Totes aquestes coses afecten de forma diferent a cada persona. L'element més determinant és el seu estat de salut previ i les carències de certs minerals o vitamines, quasi sempre per portar una vida estressant o no prendre el sol o no fer exercici, que porten a cercles viciosos que no permeten digerir certs nutrients (encara que siguin bons).

Però, si us plau, no us obsessioneu amb el menjar. Perjudica més l'estrès que el mal menjar . I no us prengueu les meves suggerències (ni les de ningú) al peu de la lletra. Hi ha vegades, situacions i persones que precisen de menjar més cuinat que cru, per exemple. El que convé a cadascú, s'ha de mirar per a cadascú. La dieta s'ha d'ajustar a l'individu. I no a l'inrevés. Fora de situacions patològiques, està clar. I recordeu que la capacitat del nostre cos per adaptar-se a les circumstàncies alimentàries és increïble. Però també té límits. I quan aquests límits (diferents per cadascú) se superen, cal buscar una solució adequada a cada fisiologia.

Psicosomàtica, Aromateràpia Emocional i conflictes de consciència

El títol, així d'entrada, pot semblar un garbuix. Però t'ho aclareixo de seguida.

Abans que res, i no em cansaré mai d'insistir-hi, que quedi clar que les preteses uniformitats "curatives" són mentida. I això és vàlid per qualsevol disciplina. Una cosa és el que és vàlid en "molts casos" i una altra el que és vàlid "per al cas concret". L'aclariment sempre és necessari per explicar perquè moltes vegades que veus un tractament (encara que sigui naturista), resulta que a tu no et funciona. Resposta: tots som diferents i les diferents teràpies no ens funcionen de la mateixa manera. Clar que això és fotut quan els pacients ho ignoren. Però és molt més fotut que ho ignorin els terapeutes.

La Psicosomàtica (encara que molta gent no està d'acord en fer servir aquest nom) la definiríem com la disciplina que és capaç d'associar símptomes i malalties amb "mals de l'ànima". Ras i curt: l'art d'interpretar d'on li vénen els mals al malalt, entenent l'origen com conflictes emocionals no resolts (i molt sovint no reconeguts conscientment). Algun dia m'estendré més sobre aquesta disciplina, però avui parlaré d'un parell de casos "típics" que em serviran d'exemple pel que em proposo explicar.

Imagineu que una pacient reporta una pèrdua de sang menstrual molt superior a l'habitual. Fins i tot abans d'entrar a saber si es tracta d'un "problema hormonal", d'una alteració del cicle per influència d'altres dones o d'un mioma, la psicosomàtica "típica" diria que la seva feminitat o la seva dignitat com a dona ha estat ferida. Imagineu que li pregunteu com va la relació amb la seva parella. I us diu que molt bé. [Aquí simplifico perquè s'haurien de fer molts més passos i parlar molt més abans de treure les conclusions que continuen]. I això no és així. Ens està enganyant la pacient ?. No. S'està enganyant a si mateixa.

Com us explicava a l'entrada anterior (L'amor que ens cura), quan no podem viure amb amor certes coses que ens fan molt mal, les amaguem sota capes de justificacions cerebrals que "donen la impressió" de ser certes i que només serveixen per amagar allò que no estem preparats per enfrontar. En aquest exemple, la pacient no vol reconèixer conscientment que la seva parella li ha provocat aquest conflicte i fa servir la ment (ego) per amagar-s'ho i no afrontar-ho (perquè en aquest moment no pot). És a dir, enganya al terapeuta perquè s'enganya a si mateixa.

Un altre exemple (també ple de generalitzacions "típiques"). Imagineu un pacient que té al·lèrgies i/o asma. Típicament, parlem de ràbia cap al pare, la mare o tots dos. [Sempre que hi ha conflictes, cal recordar que el pacient els té amb la "imatge" que ell té de la persona (en aquest cas, els pares) i no perquè la persona sigui com ell la imagina]. Imagineu que la ràbia va "in crescendo". Passarem per una fase de problemes intestinals [no puc "digerir" el que em passa a la vida]. I acabarem amb el que es coneix com a "intestí en flames" [el foc de la ràbia et crema per dins], fase prèvia a l'artritis reumatoide. I què és l'artritis reumatoide ?. És un bloqueig [rigidització] que t'impedeix saltar contra les persones que et causen la ràbia [molt sovint, els mateixos pares]. Per tant, és una malaltia autoimmune [ens ho fem a nosaltres mateixos], que en aquest cas evita que la ràbia et porti a atacar de veritat als teus pares. La pega és que el mal te'l fas a tu.

L'artritis reumatoide és una malaltia crònica que té un procés de curació per la via naturista. Però acostuma a ser un procés llarg. Podria ser més curt ?. Sí. I què cal fer ?. Que el pacient sigui capaç d'identificar i enfrontar-se al problema emocional que li causa la malaltia. Però no pot fer-ho perquè (com en el cas de la pacient anterior) s'enganya a si mateix i enganya al terapeuta.

Parlem ara de la Aromateràpia Emocional.

Com recordareu, l'aromateràpia no només té efectes físics. També té efectes energètics i efectes emocionals (i actua, molts cops, només olorant els olis essencials). Per això em fa tanta "gràcia" que es vulgui generalitzar amb els efectes curatius dels olis essencials, ignorant tots els efectes que poden provocar. Aquí, la ignorància dels terapeutes o dels pacients que s'automediquen (molts cops amb la col·laboració necessària dels laboratoris que callen aquests aspectes energètics i emocionals) pot donar resultats, com a mínim, "curiosos". Si penseu que un dels olis més potents i reconeguts, com és l'oli de clau, té a veure amb conflictes emocionals amb un pare autoritari, no us estranyi que el pacient que els tingui acabi (per culpa de la vostra prescripció o de la seva ignorància) "liant-la parda" amb el seu progenitor.

Però, més enllà dels possibles conflictes causats per desconeixement, vull destacar una virtut de la resposta emocional cap als olis essencials: la resposta olfactiva que provoquen els olis essencials (si la resposta té lloc en un ambient controlat pel terapeuta) connecta amb la part emocional del cervell i se salta l'ego. Dit en altres paraules: ens diu la veritat que el mateix pacient no vol reconèixer. [El test que jo faig oscil·la entre 40 i 50 olis].

I ara arribem a la tercera part del títol. Els conflictes de consciència. I cal afegir: del terapeuta.

I, per entendre-ho, cal recordar un altre cop l'entrada anterior (L'amor que ens cura): què ha de fer un terapeuta que descobreix la veritat que l'ego del pacient li amaga a si mateix i al terapeuta ?.

Per ètica personal, la resposta seria: dir-li la veritat al pacient. No li podem amagar.

Però aquesta resposta només és satisfactòria per l'ego del terapeuta. Perquè la resposta (de l'ego) del pacient serà apretar a còrrer (sinó pitjor).

Perquè, malauradament, l'ego de la gent amaga les coses a les que no es poden enfrontar amb amor. I si no ho volen reconèixer, l'únic que aconseguiràs és fer-li saltar totes les alarmes, però no reconeixerà el que li diguis. I si et fa l'efecte que ho ha vist clar, pregunta't com és que no li has tornat a veure mai més el pel. O perquè (si no perdeu el contacte) sembla que li ha agafat un veritable atac d'amnèsia.

Però, i si la diferència és que en lloc de passar per un procés llarg i costós per curar-se l'artritis es pot curar molt més de pressa ? [Recordeu que la paciència/amor infinit dóna resultats instantanis]. Quina és la solució ?.

Com sempre. L'Amor.

En aquest cas, com en molts d'altres, l'amor que hi posa el terapeuta cap al seu pacient. [Nota important: dediqueu-vos a mirar, quan els publiquen, el percentatge d'èxit dels placebo contra els medicaments. Interessant pels que diuen que la predisposició dels pacients o terapeutes no és un aspecte important]. Només cal veure de quantes maneres diferents s'arriben a curar les persones de "malalties incurables". I és perquè entren en acció la Fe i l'Amor del pacient i el terapeuta.

La solució és: sabent la "veritat", no li dius al pacient (perquè per a ell no és "veritat"), però actues, amb paciència i amor, per minvar el conflicte emocional que tu saps que està soterrat. D'aquesta manera, ajudes al pacient i et menges el teu ego [que estaria encantat de cridar "EUREKA ¡¡ lo encontré"] que haurà d'esperar a que el pacient reconegui la veritat per si mateix. I, a la vegada, estàs fent un acte d'amor.

Ara us hauria d'explicar que la ment racional (EGO) serveix, sobre tot, per estalviar-nos problemes, recordant el que ens ha anat malament, el que ens ha fet patir, el que ha estat perillós. O sigui que és el dipòsit de la por (que és el contrari de l'Amor) contra aquelles coses a les que no sabem respondre amb amor. Però seria massa llarg (i ja ho tinc explicat en el nou blog).

Amb tot això espero que entengueu dues coses:

1. El camí a la salut és un camí d'amor

2. Parlar de tots els aspectes de consciència i espirituals que cal despertar en nosaltres és un procés llarg i exigeix molta dedicació.

La meva resposta a les dues coses és:

1. Tenir-ho present sempre: perquè sempre hi és la part emocional en qualsevol afecció física o mental.

2. Acabo d'obrir un altre blog  http://camidamor.blogspot.com.es/ en el que, de moment, hi ha les 54 entrades escrites des del 2006 corresponents als capítols de Camí d'Amor i les continuacions fins abril de 2008. [d'aquí a poc penjaré la resta].

O sigui que, a partir d'ara, encara que mencioni, quan calgui, els conflictes emocionals subjacents en certes afeccions, quan faci més referència a reflexions sobre conflictes emocionals/espirituals, les publicaré en el nou blog.

Us aconsello llegir el nou blog des de l'inici. I per ordre (de més antic a més modern). Però, amb calma. Si esteu acostumats a llegir coses semblants, podeu llegir-lo de pressa (ja sabeu que després descobreixes coses noves cada cop que ho tornes a llegir). Tinc l'hàbit d'anar recordant els conceptes periòdicament, perquè a la lectura intervé l'ego i cal buscar sistemes perquè t'arribi el missatge d'alguna manera sense que l'ego ho espatlli tot. Així que us aconsello (un cop llegits els primers 5 capítols) que us deixeu portar per la "intuïció" i us poseu a llegir les entrades que us cridin l'atenció d'una manera o altra (se us en va la vista, el títol us fa gràcia, el títol us "sona", ...).

I si no hi trobeu interès en el nou blog, no passa res. Ja arribarà el dia (si ha d'arribar).

L'amor que ens cura

Ja us he dit que no podem separar la salut física o mental de la salut de l'ànima. La espiritual.

I avui, revisant escrits que vaig començar a enviar sota el títol "Camí d'amor" l'any 2006, m'he topat amb un que quadra molt bé amb el que us volia dir.
_________________________________________________________________________________

L'única persona que et pot curar ets tu mateix. L'única persona que et pot fer mal ets tu mateix.

El dolor no és més que una de les maneres en que l'ànima et diu que no vas bé. Que has d'aprendre alguna cosa. Però, sempre busquem l'origen del dolor en altres persones. I el dolor no es genera per les coses que els altres fan, sinó per la forma en que nosaltres ens ho prenem. Ets tu qui ha de canviar la manera de veure les coses, si sents dolor. Si l'altre fa alguna cosa que no està bé, és el seu problema, no el teu. El teu problema és la forma com t'ho prens. Per tant, sempre que hi ha dolor, hi ha ego. I és la teva ànima qui et fa passar per l'experiència. Perquè aprenguis a fer el teu camí d'amor.

El dolor, per tant, és la ferida oberta davant un fet que no sabem resoldre amb amor. Mentre està oberta, podem intentar curar-la amb amor. Si es tanca perquè no volem patir, és l'ego qui la tanca, i la nostra ànima, tard o d'hora la tornarà a obrir. Fins que aprenguem a respondre-hi amb amor.

L'únic sentit de la vida és aprendre a respondre, lliurement, amb amor. Però amb amor incondicional. Que és l'amor diví. L'amor que no és dual. L'amor que no pren energia a ningú perquè, al contrari que l'amor “normal” (el de l'ego), no s'acaba mai, ni té límit. En l'amor de l'ànima, el millor per tu, sempre és el millor per tothom. Ningú en surt malparat. En canvi, en l'amor de l'ego sempre hi ha algú que pateix. L'energia que es pren d'una banda va a parar a una altra. Uns guanyen i altres perden.

És per això que tota la vida no és més que un immens teatre en el que tota la ambientació, tot el que ens envolta, té com a únic objectiu fer-nos veure la veritat. L'ànima no para de mostrar-nos la veritat amb tota mena de missatges. La nostra casa, la gent que ens trobem pel carrer, els nostres dolors i malalties, les “casualitats” (que mai ho són). Tot té com a únic objectiu que veiem la veritat. Però la veritat molt sovint ens fa mal o no ens agrada. I, aleshores, no la volem veure. O diem que no és veritat. Per això no serveix de res que ens la vulguin fer veure. Tots podem saber la veritat. Sempre que callem al nostre ego.

De fet, quan actues amb amor incondicional, no és difícil que vegis que és el que li passa a un altre. Ho veuràs molt simplement. Com un flash. Sense pensar. Escoltaràs els missatges que la seva ànima intenta que ell escolti i veuràs la veritat que ell no vol veure. Però no li pots explicar, ni donar-li lliçons, ni consells, ni solucions. Ni pots jutjar-lo. Només pots estimar-lo. Si no ets capaç d'estimar-lo calladament, encara que sàpigues la veritat, no l'ajudaràs. Perquè el teu ego voldrà “lluir-se” fent veure el que has sabut. I ja no estaràs sentint amor incondicional, que és l'únic que pot ajudar l'altre a trobar el seu propi camí. La seva pròpia curació. Només ell mateix la pot trobar i es pot curar. No ets tu qui li ha de fer veure la seva veritat. És ell. I al seu propi ritme.

Només un mateix es pot curar. Només un mateix es pot provocar dolor.

Els altres només podem donar-li amor incondicional per ajudar-lo a recordar una cosa que ha oblidat i que qualsevol nadó neix sabent. Que cadascú es mereix ser estimat faci el que faci. Sempre.

L'amor incondicional mai té intenció. Ni objectius. Ni adjectius. Ni orientacions. Ni busca resultats. No estimes perquè l'altre trobi la veritat. O perquè s'adoni que s'equivoca. O perquè vols que s'adoni del teu amor. O perquè vols que et correspongui. L'amor incondicional és callat i discret. Pot ser, fins i tot, secret. No estimes perquè els altres sàpiguen com ets i t'ho reconeguin. Ni estimes perquè creus que els altres ho necessiten.

Estimes perquè tu ets així. Amorós. I ho manifestes perquè és la teva essència. Res mes.

Si esperes res a canvi. Sigui d'una persona o de l'univers, no tindràs res que valgui la pena. Tu has d'actuar amb amor incondicional amb tothom i creure que tot anirà bé. Quan sigui. Com sigui. Quan toqui.

Només has de tenir fe. Perquè la certesa, fins i tot la certesa de que ets bo o vas bé o que ets més a prop de l'ànima, és ego. No hi ha certeses en el camí de l'ànima, en el camí d'amor. Només fe... I màgia.

Lluís Tordera                     Valldoreix 25 d'octubre de 2008
_______________________________________________

Una mica de ciència per il·luminar la vida

És important que tinguis més dades científiques (que miraré de suavitzar per no fer-les tan pesades) en el que respecta a la influència dels actes i els sentiments en la bioquímica (i, per tant, en la resposta) del cervell i la resta del cos.

Sé que et pot semblar estrany, i sona a poc científic, tot el que dic de la influència de la consciència en la salut. T'ho concretaré en unes quantes dades científiques comprovades que fa temps que se saben. Ja ho deia el Premi Nobel Ramón y Cajal al 1906: "Tot ésser humà que s'ho proposi, pot ser escultor del seu propi cervell".

Un pensament negatiu durant un minut, altera molt el sistema immunitari durant unes hores.

La ansietat o patiment continu, altera greument el cervell i les hormones. Destrueix neurones de la memòria i l'aprenentatge que estan al hipocamp i deixa sense reg sanguini les zones del cervell necessàries per prendre decisions adequades.

Segons com ens parlem a nosaltres mateixos (la paraula és una energia vital), transformem el nostre cervell. S'han fet proves amb persones amb problemes psiquiàtrics. Parlant-se a sí mateixos amb amor, van canviar les estructures cerebrals i es van curar de les seves malalties.

Quan dius que vols fer una cosa i no la fas, alteres físicament el teu cervell. Incomplir la teva paraula (fallar a la teva consciència) té conseqüències físiques.

Ja fa molts anys que se sap que la neuroplasticitat (capacitat de regeneració neuronal i física) del cervell és immensa (i actua sobre tot per la nit).

La vella premissa que les neurones no es regeneren i no se'n poden crear de noves és falsa.

El sistema límbic (el cervell emocional) influeix definitivament en la part del cervell on es prenen decisions. Si t'estimes i estimes, millores el teu cervell.

L'estrès continu mana a la amígdala, que controla les suprarenals i inunda el cos de cortisol. El cortisol debilita i bloqueja els linfocits del sistema immunitari que t'han de defensar de les malalties. Els neuropèptids (tan sigui d'emocions positives, com negatives) inunden totes les cèl·lules del cos.

Somriure o fer exercici genera substàncies que fan que la amígdala deixi de generar estrès.

Com pots veure, està demostrat científicament que les emocions alteren totes les molècules del cos. Que tenir por genera estrès. Que l'estrès debilita enormement el teu sistema immunitari, obrint les portes a "malalties" de tota mena. Que negar-se a acceptar els sentiments que t'envaeixen per dintre, provoca "guerres" de transmissors dins del teu cos. I espatllen els teus òrgans.

Si no alinees el que penses amb el que sents. Si no acceptes el que ets. És perquè tens por. El contrari de l'amor. I l'estrès, la por, en qualsevol de les seves formes, envaeix les nostres vides. Només l'amor pot aturar això. Cap pastilla. Ni cap herba.

En definitiva, som el que sentim i el que pensem. Si no t'estimes, si no et tractes bé, si no prens decisions amb amor, si et sents poc valuós, transformes el teu cervell negativament i alteres les teves funcions físiques. Literalment, et generes malalties i deixes el teu cos a mercè d'elements perillosos.

Enfrontar la vida amb confiança, genera alegria i resultats positius.

Riu sempre que puguis. Parla't i parla amb amor. I canviaràs el teu món.

Si vols estar sa:

Parla dels teus sentiments. Reprimir-los, amagar-los, "menjar-te'ls", et farà mal al cos.

Pren decisions i busca solucions amoroses.

Si algú et fa mal, no li tornis mal.

Respecta't i fes-te respectar. Amb fermesa, però sense violència.

Parla del positiu. No miris cap a la foscor.

Compte amb les paraules. Són poderoses. Afecten al teu cervell. Si menteixes o falles a la paraula donada, et faràs mal. Les paraules dites amb amor i respecte són amplificades per l'univers.

Actua bé i confia. Tot anirà bé.

No tinguis por, és el contrari de l'amor.

Accepta't i estima't. És imprescindible per que els altres també ho facin.

Ara que saps que fer exercici i somriure a la vida rebaixa les teves tensions, no trobes que el més assenyat és no prendre's la vida tan seriosament ?

L'amor és el més poderós lluitador del teu sistema immunitari.

De fet, tot el misteri de la vida consisteix a recordar el que sabíem quan vam néixer: que ens mereixem ser estimats, fem el que fem.

Però hi ha un aspecte fonamental. Que hi hagi gent que t'estimi d'aquesta manera és una benedicció. Però res no funcionarà si et limites a "rebre" aquest amor. Així només passaries a ser una "víctima eterna" (encara que meravellosament atesa). No hi ha curació possible, a menys que siguis tu qui s'estimi d'aquesta manera.

Als éssers humans (sobre tot, als homes) ens costa molt demanar ajuda. Perquè el nostre cervell conscient ens amaga allò que no podem enfrontar. Encara que, a la realitat, les nostres emocions més íntimes ens afebleixin. Aquest enfrontament soterrat del nostre cervell conscient amb la realitat del que sentim per dins, és el responsable d'aquesta "bogeria" que inunda el nostre cos de senyals contradictoris. Quan no vols reconèixer aquestes emocions, és quan l'ànima les fa aparèixer en forma de senyals (símptomes) al teu cos.

Aquestes senyals s'han de saber llegir. A mi em sap molt greu quan veig gent que no troba la salut perquè, ni metges, ni terapeutes, no saben llegir aquests senyals. A mi m'ha costat molts anys aprendre'n. I no deixo d'aprendre cada dia.

I sap molt greu, perquè ni la bona fe, ni els coneixements mèdics o terapèutics, els poden curar. I, a més, van minant contínuament la seva fe en que es poden curar.

Espero que ara entenguis perquè el meu treball principal, abans que aplicar-te remeis, és parlar amb tu per poder escoltar el llenguatge de la teva ànima. La que m'explica coses. Fins i tot quan tu no vols (o no pots) escoltar-les. I és que fa molts anys que vaig començar aquest camí. I he après (molts cops amb mi mateix) el que passa quan no ens escoltem. 

Aprendrem junts el que li passa a la teva ànima. I sentiràs la màgia d'escoltar el que et diu. És la banda sonora de la autèntica vida. Fliparàs. 

Receptes simples per a la salut

Fes exercici físic cada dia. No cal (i a cops és contraproduent) exercici massa intens o de competició. Només caminar. No t'ho prenguis com una obligació, sinó com un plaer. Procura fer-ho en un entorn bonic i agradable i (a poder ser) natural. Admira la natura. Gaudeix de l'espectacle dels animals i les plantes.

Respira. Eixampla els pulmons amb aire sa.

Busca el sol i deixa que t'ompli la pell.

Procura dormir en un ambient de pau.

Beu aigua natural.

Si fas tot això i procures menjar coses saludables i en proporcions adequades, ja tens quasi tota la feina física feta.

No facis cas als que t'omplen el cap amb complicadíssims productes (fins i tot naturals), segons ells imprescindibles per tenir una bona salut.

Perquè una bona salut s'obté tractant bé al teu cos. Aquesta és la simple veritat.

I, si vols que t'acompanyi en el camí de la teva salut, això és el que tindràs. La veritat. Junts descobrirem el que falla en la teva fisiologia. I perquè. I parlarem de com retrobar la salut. Està clar que, si no et veus capaç d'enfrontar els problemes reals que t'afecten, la salut costarà més de recuperar. Però no et deixaré sol. Ni et jutjaré.

Amb mi no parlaràs només dels problemes físics del teu cos. També parlarem del perquè. De quins són els missatges que provoquen aquests problemes.

Ja t'he dit que jo busco la teva salut. No fer reparacions contínues.

Si jo fos un taller de reparació de punxades, apart d'arreglar-te la roda, t'ajudaria a pensar si no hi haurà un camí que transites que està ple de claus.

Una vida sana no és només resultat d'un bon físic.

Procura tenir i cultivar amics de veritat. Són aquells que et coneixen i (mai millor dit) malgrat tot t'estimen. Les xarxes socials són un reflex brutal de milions de soledats compartides. De soledats que no s'alleugen sense el contacte humà que et donen els amics de carn i ossos. Amics que passegin amb tu, et mirin als ulls i comparteixin, també, les tristeses que no expliques a les xarxes, però que formen part del cicle natural de la vida.

Una estona abans de dormir, desconnecta de tot i tothom. Pensa en les coses que t'han tocat el cor aquest dia. Si no en recordes cap, és que no has mirat cap a la vida. Perquè la vida emociona. Ja sigui el cant d'un ocell, la cara d'un gat, l'olor d'una flor. O el rostre d'un nen en aquella notícia dolorosa que, a cops, ens prenem com si fossin efectes especials d'una pel·lícula, en lloc d'una trista realitat. Imagina que fos el teu fill o el teu nét. Deixa't endur per la emoció.

Si creus que en algun moment del dia no has estat el que volies ser, demana't perdó. Si pots reparar el mal, ja ho faràs demà. No dediquis energies a la culpa. És inútil. Dedica-les a tornar a ser tu.

Si algú t'ha fet mal, perdona'l. Defensar-te significar evitar el mal. No fer mal al teu torn. Els animals ferits també fan mal sense voler.

No jutgis als altres. No hi ha gent dolenta. Només equivocada. I tots ens equivoquem.

Si penses que amb el temps t'has endurit. Que no escoltes a la teva veu interior, perquè la vida t'arrossega. Que encara que no facis mal als altres te l'estàs fent a tu mateix... Si això fa gaire temps que passa, la teva ànima t'haurà estat enviant missatges amb el teu cos. Cada cop més durs i dolorosos.

Mai és tard. Comença avui a "prendre consciència". No t'enfadis amb el món, ni amb els altres. Tot depèn de tu. De com et prenguis les coses. La realitat exterior pot ser dura i complicada, però segueixes essent lliure per decidir com te la prens. Si t'hi enfrontes, et seguirà fent mal. Si l'acceptes amb recança, et sentiràs víctima. Si l'acceptes amb alegria, com una oportunitat d'aprendre el que pots fer millor, aprendràs. I la teva veu interior t'ho farà saber.

Agraeix tot el que ha passat en aquest dia (encara que, de moment, et pugui semblar dolent) i la vida que has viscut. I accepta amb amor el dia que vindrà.

No recordo manera més curta i més intensa de dir-ho que la oració de Dag Hammarsjold, recollida per Anthony de Mello: "Per tot allò que ha estat, gràcies. A tot allò que ha de ser, sí".

Com afecten a la salut els pensaments i les emocions

Alerta de spoiler!! En aquest article es parla de coses que surten al documental "¿Y tú qué sabes?" que va de "física quàntica" (i altres coses). I és que aquest documental és un dels pocs llocs "accessibles" a la gent del carrer per entendre aquestes matèries. Poca gent sap, per exemple, que la psiconeuroimmunologia va néixer d'una doctora (Candace Pert) que es va fer famosa per aquest documental. Però, anem a pams. A veure si aconsegueixo posar-vos-ho fàcil.

Cada cert temps, reapareix (com el monstre del llac Ness) alguna notícia que parla del "descobriment" d'un nou "cervell" al cos. Que si el de l'estómac, el de l'intestí, ... I es parla de com el cos pren decisions "autònomes" a les del cervell. I encara es confon més a la gent respecte al funcionament del cos. Si ja poca gent té clara la fisiologia de la circulació de la sang o de la absorció de nutrients, la circulació de la informació i la gestió intel·ligent del cos, ja queda més lluny.

I és que en el cos circulen uns missatgers, entre altres els anomenats neuropèptids, que notifiquen, massivament i a totes les cèl·lules a la vegada, el que està passant a nivell neuronal, d'emocions i de sensacions (dolor, fàstic, pena, fred, por, ...). I cada cèl·lula del cos pren les seves pròpies decisions (dins del seu àmbit) per gestionar aquestes situacions. És obvi, que les neurones no fan el mateix que les cèl·lules de la pell i que prenen "decisions" menys físiques que les de la pell (i, molt menys, si la sensació és de fred, per exemple). Però això és molt important de recordar perquè siguem conscients que no és el cervell el que pot controlar com ens afecten els pensaments i les emocions (només cal recordar les inevitables papallones a l'estómac, quan estem enamorats de veritat). És tot el cos a la vegada el que s'assabenta del que està passant i el que reacciona als pensaments i les emocions. És per això que no podem evitar que els gestos corporals ens traeixin, per molt bona cara que volem posar, quan tenim un disgust, per exemple.

Però, això no s'acaba aquí. Les cèl·lules del cos tenen receptors específics per a aquests neuropèptids (com un pany per a una clau), que els permeten rebre la informació de forma bioquímica. La pega més grossa és que, encara que no totes les cèl·lules tenen la mateixa quantitat de receptors de cada tipus, la freqüència i intensitat i el nombre de "missatges" d'un cert tipus, poden fer proliferar els seus receptors i, per tant, disminuir-ne d'altres. Fins a extrems demencials. I, compte, perquè molts d'aquests neuropèptids són tan o més addictius que les drogues més potents. O sigui que, la repetició dels sentiments de pena, victimisme, ansietat, baixa autoestima, odi, ràbia, ... ens fa addictes a aquests sentiments. I ens inunda les cèl·lules, reduint la seva capacitat per respondre a altres funcions.

En una escena, per a mi de les millors del documental, veiem una dona envellir mentre camina, mentre en Joe Dispenza diu (més o menys): si els receptors de les cèl·lules acaben essent acaparats pels missatges del maltractament emocional al que sotmetem durant anys al nostre cos, què importa el que mengem, si ni tan sols els deixem la possibilitat de processar correctament els nutrients per obtenir la elastina, que ajuda a mantenir la pell jove ?.

I aquí no s'acaba la cosa. Al documental es parla (una mica) de com funciona el nostre cervell, mitjançant les xarxes neuronals. A mi m'agrada recordar-ho amb l'exemple del gurú que, després de passar 50 anys sense fer mal a una formiga, salta al coll d'un cosí, que no havia vist en 50 anys, perquè el va intentar ofegar quan eren petits. Perquè, a la vegada, aquesta història serveix per recordar a tothom, per molt il·luminat que es cregui, que tots podem caure, que tots estem exposats als canvis sobtats a la nostra vida i que, potser, no podrem controlar. Que hem de ser molt humils. Que podem ajudar a altres. Però no creure'ns millors o jutjar o donar lliçons de vida a ningú. I tampoc oblidar que (com deia el meu estimat Anthony de Mello) viure en un ambient místic o monacal no té res a veure a tenir quatre fills i una hipoteca.

I és que les xarxes neuronals van registrant el que ens passa a la vida el·laborant una mena de "rànquing" d'emocions i decisions lligades a situacions viscudes. Però, igual que passa amb la disciplina informàtica de les xarxes neuronals, la informació no està registrada com sí/no, sinó com a segur/quasi segur/més bé segur/ni sí, ni no/tirant a no/quasi que no, ... I és amb l'estat "actualitzat" d'aquestes xarxes neuronals a cada moment que anem prenent les decisions sobre la marxa, partint de les experiències prèvies emmagatzemades al nostre cervell. Però, també, certes variants de situacions (no alineades amb la majoria de xarxes neuronals) queden registrades "a foc". Són aquelles situacions que el cervell sembla haver "oblidat". Són traumes o situacions tan violentes per a nosaltres que no formen part (aparentment) del nostre conscient. Però que, quan les detectem, salten de forma violenta i reactiva al nostre conscient i no es guien per la "lògica" del nostre comportament habitual (cas del gurú). En una paraula: no les podem evitar, perquè no formen part del nostre procés de reaprenentatge vital. Perquè són situacions que ens hem amagat a nosaltres mateixos, per no recordar-les.

Aquestes situacions tan bèsties són les que ens fan més mal. Perquè, a nivell quotidià, semblen haver desaparegut. Però, les conseqüències, en forma de plugim continuat de missatges cap a les cèl·lules, les mantenen vives, fent-nos mal a nivell cel·lular i vital.

Però, també, omplir-nos de pensaments positius, pot donar-nos un impuls impressionant per superar qualsevol cosa.

I ara ve el més difícil d'explicar. Perquè sé que tendim a les disquisicions del que és la ment, l'ànima, la consciència i sembla que interessa més discutir on, com, qui, ... que centrar-nos en el què. El que vull dir és que, per molt que ens esforcem en mantenir una imatge mental de nosaltres mateixos (el de menys és si la volem mostrar als altres o no), que per molt que disfressem les nostres reaccions com intuïtives, hi ha una enorme diferència en allò que "ens surt de l'ànima", com a reacció instintiva, sense pensar, que respecte a allò que és un procés mental. I ens perdem discutint on és l'ànima, si és part o no de la ment normal, ... en lloc de saber distingir el que és cerebral, purament, del que representa el més íntim del nostre ser. La nostra part divina.

Als que vareu llegir, i recordeu, les definicions que vaig fer en el conjunts dels escrits (fa 10 anys) que vaig anomenar "Camí d'amor", potser us sonarà aquesta forma de distingir la ràpida resposta intuïtiva (l'ànima, la consciència), de la cerebral (massa cops, també molt ràpida): si la resposta és amorosa, fàcil, senzilla, alegre, no fa mal a ningú, produeix pau, és positiva, diu com ets, ... és de l'ànima/consciència. Sinó, no.

Connectar amb la teva pròpia ànima et permet recuperar (amb amor) aquelles experiències negatives que et fan mal i desactivar-les, perquè et deixin de fer mal. Sobre tot, al cos. Que és el lloc que l'ànima utilitza per enviar-nos missatges de si anem bé o no. I no deixarà de fer-ho mai, de forma repetitiva, amb situacions similars, fins que n'aprenguis i reconeguis el que t'està fent mal. Aquesta és la explicació de perquè, mentre tu aparentes tractar-te bé, estàs fent-li mal al teu cos i la teva salut. Si ho vols en format científic: la inundació del cos amb missatges de neuropèptids impedeix el funcionament correcte de l'absorció de nutrients, la circulació de macròfags que combaten malalties, estanca les toxines, impedeix la depuració, ... No cal que continuï. Oi ?. Aquí pots veure com no ens podem curar de forma definitiva només donant-li "remeis" al cos. Perquè qualsevol millora serà sobrepassada per la "gota malaia" que està permanentment afectant-lo. I no la frenaràs fins que no tanquis la aixeta definitivament a aquestes experiències negatives que no has sabut viure amb amor.

I ara ve un altre tema que el documental menciona i lliga totalment amb la física quàntica: ja que sabem que s'activen els mateixos centres cerebrals quan fem una cosa que quan l'imaginem, qui ens diu que el que suposem és el nostre cos físic no és un holograma ?. Tela. I tampoc és queden curtes altres explicacions. Com la que diu que com s'explica que notem coses sòlides, com el ferro, si la distància entre el nucli i els electrons, és l'equivalent a la llargada d'uns quants camps de futbol ? Com ens pot donar la sensació de solidesa qualsevol material si està infinitament buit ?.

Però, tornem al nostre tema. La salut.

A la teva ànima no la enganyaràs. Si no arregles les coses de veritat (i amb amor) potser enganyaràs als altres i, potser, al teu cervell. Però no a la teva ànima. I, mentre no arreglis bé les coses, l'ànima no deixarà d'enviar-te missatges, per medi del cos, perquè recordis que no vas bé i t'estàs fent mal. La curació profunda no arribarà fins que no et tractis bé a tu mateix. Fins que no et tractis amb amor, primer, a tu mateix.

Recorda que, si no t'estimes primer a tu mateix, no podràs estimar, de veritat, als altres. Que mai ningú et podrà estimar més del que tu t'estimes. I que mai podràs estimar a ningú més del que t'estimes a tu mateix.

Viu en positiu. No parlis de coses lletges. Gaudeix de la immensa generositat de l'univers, de la naturalesa. Una rosa ofereix la seva olor a tothom. No jutja. Mostra qui és a tothom. No es mostra diferent en funció de qui la observa. És lliure de mostrar qui és, perquè no es planteja actuar diferent per a ningú. Tota la energia va encaminada a ser. No li cal definir-se, ni posar-se qualificatius. És.

La força més impressionant de l'univers està al teu costat quan t'afirmes sense por (que és el contrari de l'amor) i dius l'única cosa que et cal. Perquè és la contribució de la teva ànima, diferent a totes les altres. La que fa falta perquè siguem complets.

Jo sóc.

Perquè no funciona la medicina ? Perquè no ens curem ?

Per respondre a aquesta pregunta, ho faré amb l'opinió majoritària dels mateixos metges. El més valorat és la cirurgia. Seguida de la intervenció d'urgències. A més distància, la solució de malalties agudes. La gestió de la malaltia crònica la troben incorrecta, millorable (o, simplement, nefasta) la immensa major part dels metges.

Aquesta resposta a la malaltia crònica està dissenyada, no ens enganyem, pels laboratoris farmacèutics. I no és gens estrany, ja que els metges no fan una altra cosa que donar fàrmacs. I com els protocols i els fàrmacs van evolucionant, els metges segueixen les indicacions ... dels visitadors mèdics. Aquesta gent, porten informació i formació "nova" a tots els metges. La major part de despeses dels laboratoris no van enfocades a la descoberta de nous fàrmacs, sinó a la formació dels metges en l'ús dels seus propis fàrmacs. Al màrqueting, vaja. No defugiré una realitat punyent. Després d'anys de carrera i molts esforços, als metges no se'ls posa fàcil mantenir-se actualitzats. I aquesta desactualització (que no la resol ningú) la "soluciona" el visitador mèdic. En l'interès de qui els paga, òbviament.

L'altre front és de caire legal. Avui, un metge mira de cua d'ull qualsevol possible atac legal que li pugui arribar. I es cura en salut. No vol problemes. Ni amb els laboratoris, ni amb els pacients. Potser millor anomenar-los "clients". Quadra més amb una professió, abans molt respectada, que es troba cada cop més qüestionada i perseguida. El respecte pels metges i els professors s'ha transformat, en mans d'una societat que ha perdut de vista tots els valors, fins i tot els que no haurien de ser qüestionats, en una banalització que ens hauria de fer pensar.

No valorar l'esforç que fan els mestres, quan la major part dels qui els critiquen no són capaços d'aguantar ni als seus propis fills a casa dues hores, fa vergonya. Exigir als metges que siguin un col·lectiu amb vocació indestructible i disponibilitat absoluta, per després tractar-los com ho fem és imperdonable. Però també ho és que avui dia facin de metges gent que no recorden que dels seus actes en depenen vides. O gent que creuen que poden fer de metges com qui fa de botiguer.

Però, per ser justs, hem de mirar també cap als pacients. Volen pastilles màgiques que els curin. Sense deixar de fer el que estan fent.

I troben el que busquen. Els donen pastilles que no curen, però els alleugen. I es conformen pensant "que no s'hi pot fer res més". I així anem.

No escoltem al nostre cos. Si ho féssim sabríem com curar-nos.

No fa tant que he descobert que, per aconseguir que els pacients es curin a sí mateixos, no n'hi ha prou amb que jo aprengui el funcionament de la fisiologia del seu cos i els doni eines. És imprescindible que el pacient es faci conscient i sigui conseqüent si es vol curar. I, per a això, he d'ensenyar al pacient a escoltar al seu cos. Però si el pacient no ho vol fer, només es podrà alleujar, no curar. El poder de curar, només el té el pacient mateix. Ha de sortir de la seva consciència, de la seva voluntat. Jo no el puc curar, només ensenyar-li com fer-ho, partint del que diu el seu cos. Però si el pacient es nega a escoltar al seu cos, és perquè, en el fons, no es vol curar.

Aquest és el profund "misteri" de perquè una gent es cura amb uns tractaments (o sense) i altra gent no es cura amb cap tractament.

I perquè ?. Perquè el fet de curar-nos comença per acceptar-nos i acceptar les coses tal com són. I no és gens fàcil. Es necessita temps i ganes. I ajuda.

Així que he fet l'única cosa que podia fer: dedicar més temps a xerrar amb els meus pacients. A entendre'ls. Per molt que les històries puguin semblar conegudes, no ho són gens. Som tan diferents!!. Cada història és diferent i li passa a gent diferent. El que per a mi és una minúcia, per l'altre és una muntanya. El que per a mi és un daltabaix, per un altre és una bajanada. I cal molt respecte i empatia per entendre això. I temps.

Per tant, necessito més temps per a entendre als pacients. Perquè, un cop escoltat el seu cos i interpretada la seva fisiologia, puc saber què li falta per a tornar a la salut física. Però, perquè torni la salut completa i duradora, necessito un pacient conscient i que, en lloc de fer les coses perquè les dic jo, les faci perquè ha escoltat al seu cos que les demana. I jo els ajudo a escoltar al seu cos (i a la seva consciència). Així saben si estan preparats per curar-se.

Creieu-me quan us dic que us en podeu sortir (quasi) de qualsevol cosa. Només necessiteu ser-ne conscients.