Demano disculpes
per endavant, perquè no pretenc faltar-li al respecte a ningú. Però vull
explicar, amb un exemple molt comú avui en dia, perquè és necessària una visió
molt més amplia de tots els aspectes fisiològics, en lloc d'anar generant cada
cop més visions parcials i especialitzades. L'exemple, centrat en l'estrès i
les seves conseqüències, pot servir d'exemple d'una part dels processos
fisiològics que cal revisar en un pacient abans de saber com tractar-lo. Si et
sents afectat per alguna d'aquestes coses i algunes de les explicacions et
sonen estranyes, no et preocupis. Fa temps que se saben, però la major part de
metges i terapeutes ni tan sols les mencionen (molts cops no les saben o no les
relacionen o només en coneixen una part) i la gent les ignora.
Anem per parts i
reprenem part del procés que es produeix en el cos quan tenim estrès.
Detalls de la
reacció d'estrès "normal". Entenent com a normals les situacions per
les que es va crear aquest mecanisme natural:
1. Només hi ha un
estrès. S'activava, originalment, davant del perill imminent de mort, tan sigui
perquè ens perseguia un depredador o perquè haviem de reaccionar per salvar-nos
(per enverinament o fallada de la homeostasi, per exemple). La resta de
mamífers tenen mecanismes molt semblants als de l'home.
Per descriure
científicament el circuit, encara que abreujat perquè és molt ampli:
- Dins el sistema
límbic (cervell reptilià) comú a tots els vertebrats, la amígdala
s'encarrega de gestionar les reaccions emocionals (por, per exemple).
- Quan es
produeix l'estrès (por, agressivitat) la amígdala ordena al hipotàlam
que segregui la hormona CRF. Al mateix temps, ordena l'alliberament de neurotransmissors/hormones
com la dopamina (que genera prolactina i aquesta genera progesterona, que
afecta al cicle menstrual i a la fertilitat), corticoides (cortisol, cortisona, que generen la pujada de pressió de la sang, redueixen el sistema immune i frenen la resposta inflamatòria i "escalfen" el cos per a la
acció) i adrenalina/epinefrina (que li donen el "chute" al cos perquè
reaccioni encara que estigui mig mort).
- La CRF estimula
a la hipòfisi a produir la ACTH.
- A la tiroides,
l'hipotàlam i la hipòfisi li marquen que acceleri el metabolisme, la
termogènesi (augment de temperatura, que consumeix molta energia) i el consum
d'oxigen (l'estrès consumeix molt oxigen)
- La ACTH ordena
a les glàndules suprarenals l'alliberament de corticoides
(és el principal òrgan, però no l'únic que els allibera).
2. Les
suprarenals aboquen hormones altament "explosives" (com si fos el querosè dels avions) al circuit sanguini (cortisol i altres). El cortisol genera
quantitats brutals de glucosa (glucogènesi) que se "suposa" es
cremarà amb un exercici físic brutal i un desgast cerebral enorme que es
produirà de forma concentrada. Quan no es produeix un exercici que
"cremi" tota aquesta glucosa, obliguem al cos a reabsorbir tota aquesta
glucosa que, de pas, esgotarà al fetge i deixarà dipòsits de greix per tot el
cos (sobre tot, a la zona abdominal). A més, el cortisol altera tot el
funcionament "normal" de la absorció i metabolisme de carbohidrats, proteïnes
i greixos que s'altera per poder crear el màxim de "combustible" de
consum immediat.
3. Per protegir a
les venes i artèries del mal que li provoquen aquests productes, s'arreplega
tota la vitamina-C disponible al cos per contrarestar els seus efectes. Al
mateix temps, el col·lagen acaba malparat, perquè el cortisol l'ataca i perquè l'estrès
acaba amb la vitamina-C (imprescindible per la síntesi del col·lagen i el ferro,
entre altres).
4. El cos
"desconnecta" tot el que no és imprescindible per salvar la vida.
Desconnecta tot el sistema immune, tota hormona no necessària per accelerar el
cos, receptors de dolor, sistemes reproductius, la part del cervell més
racional, ... I tot això ho fa sota el control de la amígdala, la part
primitiva del cervell que s'encarrega de controlar les situacions de por i
perill.
5. Sota el
control de la amígdala, el cos té més potència, actua de forma instintiva i
reacciona a velocitats impensables
6. Un cop haviem
fugit del depredador, el cortisol i altres hormones s'havien consumit, els
opiacis abocats al circuit sanguini disminuïen i ens adonàvem que ens faltava
mitja cama. Però estavem vius.
7. Es produïa una
relaxació brutal a tot el cos, imprescindible per forçar-nos a descansar i
deixar que el cos es recuperés. Físicament, les hormones tiroidees, durant la
fase aguda de l'estrès, havien forçat el comportament hiperactiu de l'ATP dels
mitocondris per donar la màxima potència al cos. L'esgotament de l'ATP (la
energia del cos) ens forçava al descans.
Com podeu veure,
la resposta a l'estrès implica l'alliberament de neurotransmissors, hormones i
tots els recursos energètics possibles encaminats a produir la màxima energía i
atenció per salvar-nos la vida. Aquest disseny, previst per a situacions
absolutament excepcionals, provoca un desgast enorme i no es pot suportar per
gaire temps i no es pot repetir gaires vegades.
Ara mirem què
passa avui amb l'estrès:
1. El generem
contínuament. Perquè fem tard a la feina, perquè volem triomfar i sembla que
ens juguem la vida a cada projecte nou, perquè patim pels familiars, ... Hi ha
molta gent que no és conscient de que pateix estrès perquè el té
"dissimulat" en el fet que es preocupa pels fills, perquè creu que és
normal anar de bòlit, perquè fa tants anys que el té de forma permanent i
crònica que ja no el "detecta", ... I, a més, perquè externament ja
no reflexa al "típic estressat" i sembla una persona calmada (però,
la processó va per dins).
Per exemple, si
una dona té aquest estrès continu serà difícil que es quedi embarassada. El
perquè, quan se sap, és molt senzill: l'estrès causa l'alliberament de
prolactina, la mateixa hormona que s'allibera quan les dones alleten un fill i
que és la causant de que sigui quasi impossible la procreació durant
l'alletament. Aquesta és la causa majoritària de "infertilitat" al món.
I així entendreu perquè hi ha tantes parelles que un cop han adoptat un fill i
estan més relaxades, es troben amb embarassos inesperats.
2. Les
suprarenals s'esgoten per tanta activació deguda a l'estrès. Quan això passa
durant un període concret de temps, algunes persones pateixen dolors molt forts
a la part mitja-alta de l'esquena. A dos punts, un per cada suprarenal, que
s'activen com a zona reflexa de dolor d'aquests òrgans. Això, fa anys, era
matèria d'estudi pels metges. Avui, la major part et diran que és una
contractura. Només mencionar de pas que hi ha moltes més zones (sobre tot a la
part alta de l'esquena) que reaccionen per problemes d'altres òrgans i tampoc
són contractures (les acabem creant per acumulació de dolors).
Si, malgrat tot,
no deixem de mantenir la situació d'estrès-angoixa-patiment, al cos només li
queden opcions marginals per compensar-ho: disminuir la temperatura corporal (per
sota dels 36ºC) per "refredar" la producció de cortisol. Però això
comporta un altre problema: la major part de processos enzimàtics (els
digestius, per exemple) només funcionen bé entre els 36 i 37ºC i el resultat
són problemes digestius i d'absorció de nutrients. És a dir, independentment de
que el que mengem sigui bo, el resultat en quant a nutrients és dolent.
3. L'esgotament de
la vitamina-C, necessària per la síntesi del ferro, el col·lagen, i fins a 300
reaccions més, fa que necessitem dosis fortes d'aquesta vitamina constantment.
Si seguim amb l'estrès sense reposar la vitamina-C, l'únic que li queda al cos
és "reparar" les parets de venes i artèries "cremades" pel
cortisol i altres subproductes de l'estrès amb colesterol (la "massilla
reparadora"). Aquí teniu l'origen de la ateroesclerosi (i el culpable no
és el colesterol). Imagineu d'on venen la major part de problemes de pell i de
col·lagen, apart de la poca hidratació ?. Venen del mateix lloc que els suposats
problemes de ferro: la manca de vitamina-C deguda a l'estrès.
4. L'estrès
permanent desmunta tot el funcionament hormonal i enzimàtic normal. Males
digestions, problemes hormonals, reproductius, ... I us diré una cosa als que
patiu tiroiditis de Hashimoto: se sospita que té a veure amb problemes anímics
però ningú explica perquè. I és fàcil: el cortisol afecta greument a la
tiroides. La tiroides determina el grau d'activitat del nostre cos. Les
demandes disparatades creades per l'estrès, l'angoixa i el patiment continu,
esgoten la tiroides i produeixen el descontrol que caracteritza el Hashimoto.
Una malaltia autoimmune que identifica elements del nostre cos com a
"perillosos". I
perquè ?. Com tractaríeu
vosaltres a les hormones que no paren de demanar al cos més i més esforços quan
ja esteu esgotats i no podeu amb la vostra ànima ?.
5. Sota el
control de la amígdala, el cos s'esforça a crear tanta glucosa com sigui
possible per poder consumir-la com a reacció a l'estrès. Com el consum no es
produeix, no parem d'acumular-la i d'engreixar-nos. Al mateix temps, abusem de
les proteïnes i, com a conseqüència, aquestes es desnaturalitzen, creant productes
agressius amb el nostre cos.
6. Com la por
inconcreta que ens produeix l'estat d'angoixa contínua no afluixa, estem
sotmesos a un estat de consciència "emboirada". En molts casos, la despesa d'àcids grassos essencials (sobre tot, omega-3, ja de per sí molt escàs
a la nostra alimentació) produeix aquest estat en el nostre cervell (màxim
consumidor d'omega-3 del nostre cos). La manca d'omega-3 al nostre cervell s'ha
relacionat amb la depressió i altres malalties mentals per part dels
psiquiatres més destacats. A més, l'estat depressiu ens força a consumir en
excés productes proteics que són antidepressius (formatges forts, per
exemple), que incrementen la acidificació del cos.
7. El cos no
descansa. Ens costa dormir. Ens falten nutrients essencials (cosa que encara
reforça més l'estrès). La manca de descans i de son provoca falta d'oxigen (que
ens acidifica). La mala digestió de les proteïnes (i el seu excés) provoca
subproductes àcids en el cos. Per poder rendir, encara que estem esgotats,
prenem ansiolítics, antidepressius o drogues que ens reactivin.
Encara que explicat
de forma molt resumida, podeu veure que les conseqüències de l'estrès són
inacabables i omnipresents al món d'avui dia. Però es poden resumir dient que
acidifica el cos (cosa gravíssima) i que consumeix tot l'oxigen. Així entendreu
que la acidificació es produeix principalment per l'estrès i no està tan
influïda pel que mengem (sinó en com ho assimilem per culpa de l'estrès).
I ara us
recordaré les paraules (lapidàries, però certes) del Premi Nobel Otto Warburg,
que ha estat "casualment" oblidat, tot i que va descobrir l'origen
del càncer: "En presència d'oxigen i en un medi alcalí no hi ha
malaltia".
Sé, per pròpia
experiència, que sembla impossible aturar l'estrès. Però, si no ho feu, el
vostre cos no funcionarà bé. No importa el que mengeu, ni el que feu. Pareu-vos
a reflexionar si voleu seguir tirant endavant amb "pastilles" i "remeis
immediats" o si creieu que val la pena aturar aquesta bogeria. Només us
diré que l'estrès no el provoquen les circumstàncies externes (encara que al
món modern siguin molt potents), sinó les nostres estructures emocionals, que
no ens deixen afrontar la vida com l'experiència meravellosa que hauria de ser.
Podeu comptar amb mi.
Podeu comptar amb mi.
