El Mono Desnudo o viure d'acord amb la natura

Suposo que tots sabeu que en Desmond Morris, destacat psicòleg i etòleg, va publicar el 1968 un llibre, "El Mono Desnudo", que va provocar reaccions molt importants. I tot perquè en aquest llibre parlava de l'home com animal que som. Pura ciència del comportament natural de les espècies. Però, i sobre tot, va ser escarnit perquè deia que els comportaments naturals de l'home sempre hi són. Per molt que els disfressi intel·lectual o culturalment.

És per això que m'esforço en simplificar tots els aspectes relacionats amb la salut. Perquè hi ha molta gent que es dedica a complicar-los. I, massa vegades, per interessos menyspreables. El més problemàtic és arribar a saber la veritat que hi ha al darrera de cada postura. Per exemple, el fet que s'hagi ignorat el que deia l'Otto Warburg respecte a les malalties i el càncer en particular. El fet que els investigadors s'entestin en seguir la via genètica per justificar el càncer comença a fer pudor. Ja fa temps que s'han fet investigacions que, pràcticament, invaliden la via genètica. Com proves de transferència de gens de nuclis de cèl·lules malaltes a sanes que no han provocat càncer en les sanes. Això deixa molt clar que és l'entorn de la cèl·lula el causant del càncer i no els gens.

El que hauria d'estar clar és que la enorme disparitat de "situacions" genètiques que es troben en un mateix càncer els hauria de fer replantejar els seus estudis. Perquè les alteracions genètiques són les conseqüències, i no el motiu, de l'existència del càncer. Perquè el càncer sempre està originat per una malaltia metabòlica (per la falta d'oxigen i la acidificació del cos), conseqüència dels mals hàbits alimentaris, higiènics, socials i emocionals.

El que passa en realitat és que el nostre estil de vida, allunyat de la salut, és el que causa les malalties. Tan sigui mala alimentació com no tractar-nos bé a nosaltres mateixos (no estimar-nos, en definitiva). I, com cadascú de nosaltres és diferent i cometem errors diferents, ens trobem amb expressions de "malalties" diferents. Pot ser cert que, per causa de herència genètica o per epigenètica, tinguem més predisposició a uns o altres símptomes. Però el problema d'origen és el mateix. Encara que el "resultat" o "malaltia" sembli diferent. El que sempre és cert és que la història "clínica" de cada persona és crucial. De com, a partir d'uns o altres símptomes, se l'ha anat medicant (enverinant, en realitat) en lloc d'ajudar-lo a veure que calia replantejar-se el que estava fent. Al final, sempre em trobo amb un cub de Rubik, amb una troca, que cal desenredar. Per això us dic sempre que receptar medicaments o complements alimentaris és molt fàcil i ràpid. He arribat a estar temptat de muntar un programa informàtic per "generar" receptes automàtiques, en funció d'una sèrie de paràmetres analítics, per fer veure a la gent fins a quin punt vivim en una societat que no vol corregir els seus errors, sinó rebre la "pastilla" (o el complement) que ens permeti seguir vivint sense canviar d'actitud. Encara que no sé si dir-ne vida, amb el grau de salut que la major part de la gent viu.

Deixeu-me fer un exercici de comparació amb els animals, com feia Desmond Morris a "El Mono Desnudo", així veurem moltes coses que no fem bé:

- Els animals, un cop acabat el fet estressant, deixen de patir. Nosaltres, podem seguir patint encara que la causa ja no hi sigui. I l'estrès crònic és fatal.

- Els animals socials es mantenen junts perquè són conscients que ho necessiten per supervivència, estabilitat física i emocional. Nosaltres ens enganyem creient que les comunicacions tecnològiques poden substituir les abraçades i l'escalf de la comunitat.

- Els animals conserven la capacitat de distingir aquells aliments que els van bé i aquells que els fan mal. Nosaltres hem perdut aquesta capacitat en gran mesura, però hem de tenir present que:

. Els animals socials, normalment, no són enganyats per altres membres del grup que els donin aliments en mal estat o perjudicials.

. Altres animals no tenen la capacitat d'engany per quedar-se sempre la millor part a costa dels seus companys. I, si la tenen, no acostumen a portar la situació a extrems que posin en perill als seus companys, ja que provocar la seva malaltia o mort els perjudicaria a ells mateixos, que es quedarien sols.

. Els animals socials no deixen que una part d'ells es quedi amb tot i deixi sense res a la resta.

. Cap animal arriba als extrems de perversió que pot arribar l'home. Fa més de 100 anys que un científic als USA va descobrir com "reaprofitar" olis de rebuig per fer sabó. I una empresa va aprofitar el procés per vendre'ls per a alimentació. Menjar escombraries acompanyat d'articles "científics" que en proclamaven les bondats (quan són altament perjudicials). Havien nascut els greixos trans. Perillosíssims perquè confonen al cos, que creu que són greixos bons i els fa servir per processos vitals.

I, pels que encara confieu en la bona fe de tots els científics, un exemple esfereïdor. Als USA, les grans empreses contaminants veien retallats els seus enormes beneficis quan se'ls va començar a reclamar que depuressin les aigües que les seves industries contaminaven. Van fer números i van veure que era molt més barat comprar a uns quants científics i autoritats que depurar les aigües. Resultat: es va augmentar la tolerància de certs contaminants a les aigües a nivell ¡400 vegades superior al que hi ha a Europa!. Però encara hi ha una cosa pitjor. En el cas dels fluorurs, en quantitats al·lucinants, van aconseguir que es consideressin ¡¡beneficiosos i subvencionables!! i que calia que en seguissin "proveint" a l'aigua potable. El resultat és que avui un 41% d'adolescents nord-americans estan contaminats amb fluorurs.

Aquest esquema de comprar estudis científics, medis de comunicació i a les autoritats normatives és constant per part dels que no tenen escrúpols en matar gent a canvi de beneficis econòmics (recordeu el colesterol, els sucres, ...). Clar que són els mateixos poderosos que trafiquen amb armes, enfonsen països en la misèria o manipulen els mercats per seguir-se enriquint, mentre molta gent passa gana. No renuncio a seguir-vos explicant alguna d'aquestes coses, però no m'hi puc abonar, perquè no us parlaria d'una altra cosa.

- Els animals respecten la natura i mai intenten imposar-s'hi. L'home, en canvi, es passa la vida forçant els límits. Moltes civilitzacions antigues van desaparèixer per raons similars:

. Sobreexplotació del sòl

. Massificació en ciutats, mala gestió de l'aigua i els residus. La natura té mecanismes, com la territorialitat o el mínim d'espai personal, per evitar massificacions que contravenen les possibilitats de supervivència.

. Excepte per raons "econòmiques" (de riquesa per als poderosos) no es justifica la acumulació de tantes persones en ciutats. Tots som conscients que no és bo per a la salut.

- Quan et fixes en l'entorn i coexisteixes amb la natura i la respectes, tots els signes et diuen si fas bé o no les coses. Al Congo (antic Zaire), els pigmeus de la selva de Ituri es van  movent per la selva en grups petits. No acostumen a allargar la seva estada en una mateixa zona més enllà de 6 mesos seguits. I coincideix amb unes quantes coses :

. Les fulles de palma amb les que construeixen les seves cabanes, duren entre 3 i 6 mesos sense fer-se malbé amb la humitat de la selva. Mantenir-s'hi més temps, els provoca malalties.

. La caça i la pesca es van esgotant en la zona.

. La capacitat de l'entorn d'absorbir els residus orgànics, tant als rius com a la selva, és limitada. La natura necessita temps per a regenerar-se.

. Doncs bé, els pigmeus que no complien amb les seves tradicions i es mantenien molt temps al mateix lloc per poder trobar-se amb els turistes, emmalaltien claríssimament. La natura té unes lleis que hem de respectar. Però, la major part de nosaltres, ja no sap ni quines eren.

- Els animals no pretenen alterar el que la natura els dóna. Com a màxim, contribueixen a la selecció natural d'allò que els agrada més. L'home, en canvi, fa alteracions, aïlla components dels aliments i crea "Frankensteins" de conseqüències imprevisibles, amb l'excusa que "perfecciona" el que la natura fa. Cap element natural complet es troba amb "resistències" de virus i bacteris. [Els fabricants ens fan creure que els elements que aïllen són millors per la nostra salut, quan només són millors per a la seva butxaca].

- A la natura, els aliments estan balancejats. Si un aliment no afavoreix consumir-ne massa quantitat, és que no ens convé menjar-ne massa.

- Els animals obtenen els minerals i les vitamines dels aliments que els contenen. "Enriquir" aliments amb vitamines i minerals és nefast. Cal menjar aliments en el seu estat natural i en la quantitat adequada. La mel és meravellosa però, com tots els elements naturals, pot arribar a ser perjudicial en excés. Com ja deia en Paracels: "Tot és verí. No hi ha res que no sigui verí. Només la dosi fa el verí.". Fins i tot, l'oxigen, l'aigua, els minerals, les vitamines i el sol, elements imprescindibles per a la vida, poden arribar a ser verins, presos amb excés. Molts naturòpates (que no naturistes) defensen que els components naturals (vitamines, minerals) que hi ha en els complements nutricionals no poden fer mal. I això és fals. Ser naturista implica respectar al màxim la natura i ser molt conscient que "suplementar" qualsevol element ha d'estar plenament justificat i curosament vigilat. Hi ha milers d'investigacions que demostren els perjudicis de prendre massa ferro, calci, vitamina D, ... Mai en pots prendre massa si ho fas amb els aliments que els contenen. En canvi, aïllats pels laboratoris, sí que poden arribar a ser perjudicials en molts casos.

- La forma en que l'home explota els recursos naturals més enllà del que la natura suporta es pot veure molt fàcilment si seguim una mica el circuit d'aliments bàsics:

. Per treure el màxim profit econòmic de les collites, es mantenen cultius indefinidament en un mateix camp. No es deixa descansar la terra, no s'alternen cultius que permeten complementar els nutrients de la terra i no es respecten els temps que marca la natura. Perquè això no "destorbi" els seus objectius, els humans ens dediquem a alterar genèticament els cultius, ataquem als "bitxos" que es generen de forma natural quan no respectem el ritme de la natura i eliminem amb herbicides les "males herbes" que s'hi fan. Curiosament, la natura sempre compensa amb les mal anomenades "males herbes" les carències del sòl. Si mireu les herbes que es generen, sabreu què li falta a la terra.

No cal dir que el grau d'enverinament dels productes que s'obtenen amb aquesta estratègia és terrorífic. Encara que cal distingir aquests graus. En un extrem tenim els cultius de cereals transgènics, seguits pels no transgènics (però amb fertilitzants i herbicides), els segueix la agricultura convencional "moderna", després els productes ecològics (però, normalment, amb terres sobreexplotades o sense nutrients) i, com a única cosa autènticament sana, la agricultura tradicional, respectuosa amb la natura i, per descomptat, profundament ecològica.

. Aquests aliments citats, no només enverinen els humans. També afecten als animals dels quals ens alimentem. M'estalviaré les descripcions macabres del sacrifici "en sèrie" dels animals. Però no oblidaré que, per obtenir guanys econòmics i "eficiència", els massifiquem en explotacions industrials, en ambients tancats, en lloc de a l'aire lliure, els enverinem amb medicaments contra les malalties que la vida antinatural els provoca i ajuden a provocar-los altres malalties inflamatòries o diabetis que els fan més grassos i amb més pes a la bàscula.

Si ens fixem en la ramaderia de fa 100 anys, es tenien tants animals com la terra podia suportar. No més. Això volia dir que les gallines que podies tenir en un tancat depenien dels cucs que hi podien trobar o les restes de l'horta que podien menjar. Les gallines (ni la resta d'animals) no estan fetes per menjar gra i cereals més que en quantitats molt petites i ocasionals (com els humans). I, com la resta d'animals, necessiten el seu espai, moure's per buscar el menjar, funcionar amb el cicle solar i respirar aire pur i que els toqui el sol.

Avui en dia, fins i tot els animals "ecològics", són alimentats en gran part amb cereals en excés que els fan animals malalts. Clar que, en comparació amb els animals enverinats de la ramaderia actual, són el millor que podem obtenir. Perquè, trobar avui en dia vaques alimentades només amb pastura natural i amb fenc als mesos hivernals sembla quasi ciència ficció [Qui en conegui algun cas, si us plau, que m'avisi]..

I no hem d'oblidar, al costat dels mals del cos, que també cal guarir els mals de la ment i els de l'ànima. Al final, després de tants anys de mentides interessades, hem oblidat com viure respectant la natura (inclosa la nostra). I, per ajudar-vos a recuperar la salut, la meva feina és orientar-vos i recordar-vos qui som. D'això, alguns en diuen "coach" vital. Jo prefereixo terapeuta naturista de capçalera.

De perquè la obesitat no és una malaltia (ens passa perquè enganyem al cos) i l'estrès ens porta al càncer.

Una part del que us vull explicar ja ha estat "ensumat" per alguns investigadors (no lligats a la medicina, sinó a la evolució de l'home), però no ho han acabat de concretar. Jo ho intentaré. I mirant de no atabalar-vos amb massa cientifismes.

La primera qüestió és determinant. Si algú us comença a parlar de calories, miau. Hi ha calories de molts diversos tipus. I no tenen res a veure les unes amb les altres en com sumen al resultat final.

Com a dada addicional, vagi per endavant que sempre faig servir el terme glucosa com a subproducte dels sucres, encara que, de vegades, li hauria de dir fructosa. Però no ho faig per evitar confusions amb la fructosa de la fruita. La confusió que s'ha creat és enorme. La fibra de la fruita (insisteixo sempre: sencera, madura i de l'època que toca al lloc on vius), apart de ser probiòtica, evita que la fruita es comporti com un glúcid "normal" (i no activa la insulina). Tornem a les bestieses de sempre, originades perquè els "investigadors farmacèutics" descomponen molècules en lloc d'analitzar aliments sencers. En resum: la fructosa de la fruita no té res a veure amb la fructosa dels processos de la glucosa, ni molt menys amb el famós JMAF ("jarabe de maíz alto en fructosa") i derivats amb noms cada cop més variats perquè passin dissimulats.

Aprofito per mencionar que, si parlem d'aprimament, potser caldrà "arraconar" (segons les persones) una mica certes fruites amb continguts molt alts en sucres en relació a la fibra i l'aigua que aporten. Ho podeu deduir bastant fàcilment. Per exemple, el raïm aporta molta dolçor amb poca fibra i poca aigua. La síndria, en canvi, és dolça però pesa molt pel seu alt contingut en fibra i aigua. Quan parlo de fruita no hi incloc ni els sucs, ni la fruita assecada, que es comporten com a glúcids. En el primer cas, no hi ha fibra i en el segon no hi ha aigua.

En l'article anterior us parlava del mecanisme "normal" d'obtenció d'energia, que consisteix en que els mitocondris la obtenen (directa o indirectament) dels greixos (i l'oxigen). Però, un mecanisme molt habitual és que facin servir glucogen. Que ve a ser com un estadi intermedi entre la glucosa i el greix que es genera al fetge. I que s'emmagatzema al fetge i, sobre tot, als músculs. El glucogen es pot descompondre molt fàcilment en glucosa (i, molt més, si entra en acció la adrenalina que s'activa amb l'estrès) i és per això que constitueix la "energia d'acció immediata" del cos. No repetiré aquí els mecanismes pels quals l'estrès "anormal" (el que no acaba amb una despesa energètica important) acaba dipositant la glucosa (que era per a una suposada "acció immediata") en la part abdominal en forma de grassa. Però sí que us mencionaré, sense estendre'm, un mecanisme físic pel qual les malalties (i el càncer, en particular) tenen tant a veure amb l'estrès. L'estrès esgota l'oxigen i, en  circumstàncies d'estrès, tota l'energia que es pugui aconseguir és poca. Si l'estrès no desemboca en "acció immediata" (sinó en nervis i angoixa), la glucosa que ha entrat al citoplasma de la cèl·lula no es fa servir. I l'única manera de "cremar-la" al citoplasma és amb el mecanisme de la cèl·lula cancerígena (sense oxigen).

En el mecanisme "normal", el glucogen que es genera al fetge serveix per a donar energia al cos durant 6-8 hores. Passades aquestes hores, si no arriba més energia, el cos activarà l'extracció de greixos del cos per a obtenir energia. Us estalvio la major part de l'explicació i noms científics implicats en el procés. El cas és que el comportament "normal" és el que havia tingut l'home durant uns quants milions d'anys.

Quan entens aquest mecanisme, es veu clar que, quan hi ha un dejuni o no es mengen carbohidrats, el cos entra en cetosi. Significa que es posa a consumir els greixos acumulats. I això ho entendreu millor si us explico les "situacions alimentàries" de l'home "normal" (no actual).

L'home menjava vàries vegades al dia, en poques quantitats, i de forma variada (sempre que podia). No massa sovint, menjava aliments que fessin servir la insulina (carbohidrats que no eren fruita). Però, quan ho feia en quantitats petites, perquè necessitava energia immediata, generava el glucogen de "consum immediat" al fetge i els músculs. És a dir, l'alimentació normal de l'home consistia en fruita i verdura. En proporció, li donaven molta energia, però "pacífica". No és casualitat que el fetge sigui l'òrgan de generació d'energia i a la vegada l'òrgan lligat a la agressivitat. Menjar un "grapadet" de carbohidrats significava: poc pes d'aliment a la panxa (que facilitava el moviment), però molta energia d'acció immediata al fetge i als músculs. Ideal per anar a caçar o fugir dels depredadors.

Però, què passava quan menjava molts carbohidrats ?. És a dir, grans quantitats de llavors-cereals o mel o fruites assecades o hidromel, ... Doncs que el cos, sobre tot perquè li provocava un període de poca activitat física, interpretava que s'apropava un període de mancances o hibernació i es dedicava a generar greix. De carbohidrats a triglicèrids i d'aquests a greix al fetge (traduït: fetge gras). I això provocava un alentiment del cos, ideal per a la hibernació. [No cal que penseu en la hibernació que fa un ós, però penseu que l'última època glacial va passar fa 12.000 anys i que els homes la passaven abrigats a les coves].

Ho torno a explicar des d'un altre angle. Consumir carbohidrats (pocs) dona un "chute" al cos (ideal per a energia d'ús immediat). Consumir molts carbohidrats genera un esgotament al cos. Perquè la seva digestió és difícil. Però, a canvi, ens dóna una alta concentració d'energia que dura molt.

¡Oh, sorpresa!. El fetge gras és un mecanisme habitual del cos que es genera quan menges molts més aliments altament energètics del normal. Perquè el cos dedueix que no necessitaràs tanta energia d'acció immediata i perquè la pròpia digestió d'aquests aliments esgota molt al cos. Dit d'una altra manera. Un home que necessitava una alta despesa d'energia per perseguir una presa, es dedicaria a anar menjant durant el dia "grapadets" d'aliments d'alta energia. En lloc de durar-li de 6 a 8 hores, en situacions d'alt consum potser li duraven 4. Però, la digestió dels "grapadets" (gràcies a l'acció de la insulina) tampoc era un drama. Donaven energia, però no induïen a la "modorra", sinó a l'acció.

En canvi, menjar molts carbohidrats en un sol àpat, es converteix en una digestió lenta i difícil. Perquè el cos no pot generar tanta insulina. I, aleshores, el procés digestiu dóna lloc a un volum de greixos molt alt. I no passaria res si, a continuació, fem un dejuni llarg. Perquè, de forma natural, els greixos s'anirien convertint (molt a poc a poc, això sí) en energia.

El que passa és que fem àpats d'aquesta mena un dia sí i l'altra també. I el cos l'únic que fa és obeir als seus mecanismes ancestrals. Qualsevol animal (ja no dic racional, sinó amb els instints naturals activats) evitaria fer aquests àpats tan copiosos i amodorrants, excepte a la protecció del seu amagatall i en previsió de no haver-ne de sortir en molt de temps (hibernació o dejuni similar). I l'explicació és de lògica natural. Un animal limitat en la seva mobilitat, no sobreviu a la natura. Penseu que tenir el fetge gras, per molt que sigui un mecanisme natural, invalida al fetge per activitats d'alta energia immediata. El fetge és l'òrgan de l'energia per excel·lència. Però el mecanisme del fetge gras està previst que descompongui el greix en energia a poc a poc i durant un llarg període. No per al seu consum immediat i de cop.

Hi ha una norma molt senzilla (i lògica) que us ajudarà a entendre al vostre cos. Un menjar de fruita o verdura crua (sense fer gaires barreges) es digereix en menys d'una hora. Un menjar de molt poca quantitat de llavors-cereals en una hora. Un menjar de gran quantitat de menjar barrejat, 5-6 hores. Tot el que triga molt a digerir-se o bé acaba generant tòxics o bé acaba dipositant-se de forma "profunda" en el nostre cos. I costa molt de gastar.

Més exemples. Fixeu-vos que, a la sabana africana, els únics que es fan unes tripades immenses en quant tenen una presa són els lleons. Perquè ningú s'atreveix a atacar-los, encara que es quedin amodorrats durant dies. En canvi, els lleopards van menjant la presa en diversos àpats i la pugen als arbres o la amaguen. Necessiten agilitat per escapar dels predadors que els podrien atacar si tinguessin la mobilitat reduïda. Lògica de la naturalesa.

Però tornem a les nostres digestions. La raó de que no convinguin digestions de menjar barrejats és molt simple: el cos no fa servir ni els mateixos enzims, ni el mateix grau d'acidesa estomacal, ni el mateix temps de digestió, per cada tipus de menjar. I el problema afegit és que barrejar-los genera "monstres".

Vull dir que activar la insulina amb els cereals farà que aquesta vulgui descompondre també els carbohidrats presents a la verdura que, en condicions normals i per sí sola, no la hagués activat. I que la fruita o la verdura crues, que per sí soles s'haguessin digerit en poc menys d'una hora, estiguin fermentant de forma anormal durant hores. O que la carn, que hauria de passar ràpidament, acabi generant tòxics durant la difícil digestió.

Menció apart mereix la distinció entre els cereals-llavors d'origen natural (integrals), que porten inclosa la seva pellofa de fibra natural, que provoca que siguin glúcids d'assimilació lenta, respecte a qualsevol mena d'engendre refinat o barrejat amb fibres o enriquit o vitaminat. Aquests engendres són el mateix que ens fan amb els medicaments: aliments descomposts i refinats antinaturalment que el cos no sap com tractar.

Un cop explicat tot això, ho podria ampliar i aprofundir. Però crec que ja n'hi ha prou. Perquè també hauriem de tenir present la despesa energètica de cada persona i el seu metabolisme.

I, parlant de metabolismes, us explicaré una "xafarderia" de les empreses farmacèutiques. Les seves investigacions "punteres" i recents consisteixen a extreure molècules d'aliments naturals per convertir-les en medicaments. Però també s'han dedicat a investigar la diversitat de bacteris de la microbiota intestinal de diversos grups humans. I han descobert que, al món occidental, hem perdut alguns bacteris "menjagreixos" que encara són presents a Àfrica. Per això, estan rebuscant als bassals africans per reincorporar-les (com a "medicaments", està clar) als nostres cossos.

Crec que ja us havia explicat que, fa pocs anys, la OMS va publicar un estudi sobre les al·lèrgies al món "civilitzat". El lloc on la incidència era un 98% menor que a la resta eren les faveles de Rio de Janeiro. Traduït: allà on els nens encara mengen sorra i s'arrebossen amb fang, el sistema immunitari es reforça. Allà on els portem entre cotons, es tornen fluixos i malaltissos. Com sempre, cal que siguem conscients del preu que estem pagant per aquesta vida antinatural.

Quantes malalties, quants morts, quantes selves, quants animals desapareguts, quanta diversitat destruïda cal perquè reaccionem ?

Càncer, diabetis, obesitat... Als científics els costa acceptar la veritat.

Sembla que la simplicitat és una eina que costa de fer servir als laboratoris d'investigació. I m'ho reafirma que, encara que s'està "redescobrint" la aportació de Otto Warburg respecte al mecanisme de les malalties (i el càncer en especial), segueixen buscant "els tres peus al gat".

Cada cop més científics se n'adonen del gran error d'haver-se centrat en la genètica i oblidat a Otto Warburg. Quasi tots reconeixen avui que cal reduir la glucosa per acabar amb el càncer. I que el càncer no el causen els defectes genètics. És a l'inrevés.

Otto Warburg, premi Nobel el 1931 pel descobriment del mecanisme del càncer, ha estat oblidat durant molts anys. Malgrat ser considerat el millor químic del segle XX. Però, la veritat és tossuda i poc a poc més científics s'hi estan apropant. Us recordaré que Otto Warburg deia entre altres coses:

- En un cos oxigenat i no acidificat, no hi ha malaltia

- Les cèl·lules canceroses consumeixen més glucosa per obtenir energia. I ho fan de forma anaeròbica (sense aire) al citoplasma (i no al mitocondri). Són molt menys eficients que les cèl·lules sanes en l'obtenció d'energia (modernament, s'ha calculat que 32 cops menys, cosa que explica la falta d'energia dels malalts de càncer). I són molt menys eficients perquè quasi no usen els mitocondris, que són els organismes que a dins de cada cèl·lula s'encarreguen de generar energia pel cos.

- El mitocondri és l'únic que obté energia a partir de la grassa bona acumulada. Si aquesta grassa ha estat formada en la seva major part a partir de la glucosa, ja no és tan bona. Apart d'haver costat enormes esforços al cos (sobre tot, al fetge) en la seva conversió. Qualsevol règim alimentari que no posi en marxa els mitocondris, no podrà eliminar greixos acumulats.

Obtenir energia a partir dels carbohidrats que no siguin fruita, ha de ser una excepció per als humans. La causa fonamental per a les malalties metabòliques, i quasi totes les cròniques, són les mentides en la alimentació que ens han ficat al cap els que fan negoci amb les vides de la gent. Suposo que molts no sabeu que, fa més de 50 anys al USA, es va generar la gran mentida dels nostres temps que consisteix a dir que els carbohidrats (els sucres) són bons i els greixos són dolents. Aquesta mentida la van propiciar les grans empreses sucreres que van pagar estudis d'experts de Harvard i altres per fer creure a la població que havien d'evitar els greixos i consumir sucres. I això és la gran causa de malalties metabòliques i cardiovasculars.

No vull dir que tots els greixos siguin bons. Ni molt menys. Tot el que no provingui d'una font natural, és perniciós. La mantega (o la carn o el greix) obtinguda de vaques que s'alimenten amb pastura és molt bona. Les altres, no. Greixos saludables són els del peix blau (que no sigui de piscifactoria), els de l'alvocat, les olives i l'oli d'oliva, els dels fruits secs. I s'ha de privilegiar l'omega-3 i reduir molt l'omega-6. Encara que us plantegeu eliminar l'omega-6 de la vostra dieta, és present a tants llocs que, com a molt, aconseguiríeu apropar-lo al nivell 1:1 amb l'omega-3 (que és l'equilibri que hauríeu de buscar).

Respecte a la proteïna, tota hauria de provenir d'animals criats a "la antiga" (millors que els ecològics). El mateix es pot dir dels ous, que haurien de ser de gallines que corrin a l'aire lliure. I, encara millor, que no mengessin tant gra com mengen avui en dia. A més, aquests aliments són els que realment contenen vitamina B12 (apart del llevat de cervesa natural obtingut com a subproducte de les fàbriques de cervesa). No oblideu la proteïna dels llegums que, menjats en quantitat adequada, són perfectes pel cos i no generen subproductes com els de la proteïna animal.

Com ja sé que molts pensareu que consumir aquests productes naturals costa molts diners, us recordaré que de proteïnes en necessitem molt poques. Perquè es reaprofiten.

Com us he explicat més d'un cop, només cal retornar al cos a la alimentació i hàbits higiènics correctes (que inclou desfer-se, progressivament, dels medicaments i de l'estrès) per recuperar la salut i desfer-se de qualsevol malaltia (càncer, diabetis, obesitat, ...) li posin el nom que li posin els estaments mèdics.

Recordeu que hi ha un cas en el que no s'ha d'abandonar el medicament progressivament. S'ha d'abandonar immediatament. Són les estatines. No serveixen per a res de bo. El colesterol el genera en un 85% el propi cos i si el crea és perquè el necessita. Quan hi ha massa colesterol és perquè mengem un excés de proteïnes o males proteïnes o proteïnes massa cremades (tipus barbacoa). En tots els casos, es creen tòxics perillosos que el cos intenta "atrapar" amb el colesterol. Altres tòxics perillosos són els medicaments. Sense oblidar que el colesterol és la base per crear la vitamina D (amb l'ajuda del sol) i la "massilla" que repara les lesions de les artèries "cremades" per l'estrès i que la falta de vitamina C no ha pogut protegir. Sense vitamina D, entre altres coses, el calci pels ossos no arriba.

A sobre, les estatines estan matant gent per milers. I quan "condemnen" els fabricants per haver matat gent amb una marca, en creen una altra. Quan van baixar el nivell de colesterol considerat mínim per a la gent gran, van començar a morir per milers aquells que estaven sans. No sé si sou conscients que, des de fa 12 anys, se sap que el tribunal mèdic que va decidir baixar els nivells a USA estava pagat per les farmacèutiques. Està demostrat. I no ha passat res. I no és fàcil que en sigueu conscients perquè els medis de masses cobren per no explicar coses com aquestes. Per exemple, que cada cop hi ha més cardiòlegs prestigiosos que reconeixen que el colesterol no és el responsable de les malalties cardíaques. Però, les estatines sí. I hi ha sospites que són responsables, indirectes, de molts casos de diabetis.

I he tornat a treure el tema de les estatines perquè el mecanisme de funcionament que tenen és absolutament pervers:

- tallen la via de creació del colesterol i a la vegada el del coenzim CoQ10 element natural imprescindible per l'energia dels mitocondris i l'ATP (l'energia del cos, en resum). Això és reconegut fins i tot pels fabricants d'estatines que, en alguns casos, hi afegeixen CoQ10 als seus medicaments (encara que no compensa el mal de les estatines).

- La CoQ10, imprescindible per l'energia del cos, és decisiu en el funcionament del cor, òrgan "elèctric" per excel·lència. O sigui que les estatines sí que causen malalties cardíaques.

Repeteixo, com sempre, que cada cos funciona de manera diferent però sí que hi ha unes premisses que quasi sempre es compleixen:

- Els sucres o carbohidrats s'han de reduir al mínim. Excepte els de les fruites, que se n'han de consumir moltes. Excepcions: treballadors amb enorme desgast físic.

- El nostre cos (excepte en casos d'estrès, ansietat, angoixa) és perfectament capaç de gestionar períodes de poc menjar amb períodes de molt menjar, sempre que estiguin equilibrats amb exercici físic.

- Els sucs de fruita (al revés que la fruita sencera i madura) sí que causen la acció de la insulina i se n'ha de reduir (o eliminar) el consum, igual que la resta de carbohidrats. La insulina en l'home sempre va ser un mecanisme per aliments minoritaris o excepcionals, mai per ser usat cada dia i tan intensivament com diuen les piràmides alimentàries al ¡¡ 65%!! del nostre consum diari.

- Fins que no es van desmuntant els mals hàbits alimentaris i higiènics, el cos no es comença a recuperar. És aleshores quan el pacient s'adona que "li han estat venent la moto" durant molts anys. Que el seu cos no s'ha equivocat mai. Que no és imperfecte. Que no se l'havia d'atacar amb medicaments perquè tornés a "funcionar bé". Que els que funcionàvem malament érem nosaltres (el nostre "coco" i els nostres actes) i la medicina oficial.

- Només s'han de prendre com a suplements aquells elements imprescindibles i que no es poden obtenir d'altra manera. Prendre certs suplements de vitamines i minerals sense control pot ser perillós.

Compte, perquè els que investiguen que cal reduir la glucosa per acabar amb el càncer, s'entesten en fer servir coses com la metformina (medicament contra la diabetis) per fer baixar la glucosa. O sigui, sempre fer servir medicaments. En lloc de canviar d'hàbits. Recordeu qui finança les investigacions.

Si us decidiu a fer cas al que el vostre cos us ha estat dient, us estaré esperant. Perquè si fa anys que seguiu el que diu la medicina oficial (que interpreta fatal el que diu el vostre cos) o la vostra "mandra" per canviar el vostre estil de vida i no us ha funcionat gaire bé, potser que feu una altra cosa.

Això sí. Que ningú es confongui. Potser faré servir, al principi, eines (naturals) una mica més potents per ajudar-vos en el procés de recuperació. Però és el vostre cos el que s'ha de fer càrrec de fer el necessari. La meva feina és orientar-vos en la recuperació de la salut i la vostra enretirar els entrebancs perquè sigui el vostre cos el que es curi. Com sempre hauria de ser.

Ja que parlem de càncer, és important que deixeu de tenir por a prendre el sol. Resulta que els autèntics càncers de pell, els melanomes, són una minoria i es donen en molts pocs casos (la immensa major part de casos no són melanomes). I resulta que aquests pocs casos corresponen a gent que no prenen habitualment el sol i el prenen molt poques vegades i moltes hores de cop. En resum, no afecten a la gent que té costum de prendre el sol, ni als que el prenen progressivament i amb moderació, sinó als que el prenen en poques ocasions i moltes hores de cop. A més, els afectats són gent que tenen altres patologies prèvies, perquè sinó el sol no els faria mal. Sabíeu que el sol transforma els nitrits i nitrats subproductes de les proteïnes en òxid nítric (ON) ?. I sabeu que l'ON és imprescindible, entre altres coses, per  relaxar les artèries i baixar la tensió?.

Com de costum, això fa molt temps que se sap. Però que la gent prengui el sol, imprescindible per a la salut, no és negoci. Vendre vitamina D com a suplement (en qualsevol de les seves formes), sí que ho és. S'ho fan tot ells. En el millor dels casos diuen que no es pot prendre el sol més de 10 minuts diaris i que amb aquest temps no tenim prou vitamina D ni als països assolellats. Mentida sobre mentida. Prendre el sol de manera adequada al vostre tipus de pell és la solució. I si no us ve de gust prendre el sol o sembla que no us va bé, és que el vostre cos no està bé i cal ajudar-lo a millorar. Perquè no prendre el sol sí que causa malalties greus.

Els que es van inventar les cremes de "protecció" solar han fet un gran negoci. Però, com sempre, cada cop és més flagrant que la van espifiar. Les cremes bloquegen les parts de l'espectre solar que són beneficioses i permeten les pernicioses. Un cop més, el que no és natural no funciona.

L'origen de les malalties

Algun cop us he posat l'exemple de quantes poden ser les causes que poden produir un símptoma. Per exemple, la bronquitis (el símptoma és la inflamació dels bronquis). I cal que entengueu que això és aplicable a tots els símptomes i totes les "malalties".

Quan us dic que jo investigo a fons cada cas dels meus pacients i sempre hi estic pensant, no us estic "venent" la meva feina. Us la descric. Perquè no vull que ningú es confongui.

Entenc que la gent està acostumada a que, com els metges en quant veuen uns símptomes o unes anàlisis, hi hagi una reacció "automàtica". I es produeixi el diagnòstic i la recepta. I el mateix esperen dels naturòpates. Però jo no actuo així. I us vull explicar el perquè.

Perquè jo em nego per sistema a tenir perfectament preparats els règims alimentaris, receptes de suplements o consells higiènics amb els que podré resoldre ràpidament els vostres dubtes i "semblar" que controlo perfectament el que faig i el que passa. Necessito estudiar cada cas amb molta atenció.

Encara que en una primera visita ja us pugui donar alguna cosa que us anirà bé, em cal, com a mínim, analitzar el vostre cas tranquil·lament a posteriori. I, com a conseqüència, us trucaré desprès per ampliar informació al respecte d'algunes coses. Ja sé que això entra en contradicció amb el que fa la major part de gent (que busca, legítimament, no haver-s'hi de dedicar tantes hores). Però és que jo treballo en la salut de les persones per vocació i, molt més que la component econòmica, em pesa la meva consciència.

El perquè actuo així té una explicació "tècnica". En el meu passat com a informàtic, potser la feina més "detectivesca" va ser la de tècnic de sistemes. Una de les meves missions era trobar els problemes que ningú més trobava, fins i tot la gent més experimentada. I, per fer bé aquesta feina, no em podia fiar de les impressions, ni consells, de la gent que precisament havia estat incapaç de trobar el problema. Perquè si havien estat incapaços de veure el problema era, probablement, perquè l'havien enfocat malament.

No dic que fossin mals professionals. Dic que tots ens podem equivocar. I el principal error, sobre tot en els moments de "crisi" quan tothom exigia respostes ràpides als informàtics, era intentar escurçar els temps saltant-se passos, mirant d'evitar haver-se de mirar els programes complets. I, en canvi, la solució més ràpida sempre és mirar-s'ho tot des de l'inici. Sí, ja sé que això exigeix, aparentment, més temps. Però és la única manera de trobar on rauen els problemes.

Us poso un exemple molt senzill. Sempre us preguntaré si vareu néixer de part natural o per cesària. Ja sabeu que, en el moment del part, la criatura rep una transferència de la flora vaginal de la mare a la seva flora intestinal. I això té una importància cabdal en la evolució de la seva flora durant la seva vida adulta. Aprofito per mencionar que aquesta "comunicació" de flora intestinal a vaginal no és exclusiva en les dones en el moment del part (com sembla que creu quasi tothom). Un cop més, només cal aplicar la lògica. Si, per exemple, la càndida pot emigrar dels intestins a la boca (provocant el famós "muguet"), perquè suposem que la flora no pot emigrar dels intestins a la resta del cos i, sobre tot, a la vagina (que també té la seva flora) ?.

Mirar-me les coses des de l'inici, em va servir per detectar perquè algú a qui havia receptat Claversal un metge de molt prestigi, tenia mareigs. Resulta que era propens a les infeccions d'oïda (i el Claversal els provoca vertigen) però el metge ni va pensar en preguntar-li per un cas tan poc habitual. Perquè les seves "malalties" conegudes i els seus "símptomes" indicaven moltes altres coses. Ara imagineu el que hagués passat si els mareigs haguessin persistit i hagués visitat a altres metges. Veient l'informe emès pel prestigiós metge (realment impecable) respecte a les afeccions del subjecte, ningú s'hauria imaginat cap error per part del metge. I, potser, motivats per la col·lecció d'afeccions que tenia, li haurien fet un TAC per descartar problemes al cervell.

També em va servir per detectar la nefasta influència de les amalgames dentals metàl·liques (les que en diuen "de plata"), sobre tot en el cas de coincidència amb acidificació de la saliva (que respon, normalment, a la acidificació del cos), en les inflamacions cròniques silencioses de fetge i/o ronyons. Des que ho vaig detectar, pregunto a tothom si té amalgames metàl·liques i els faig la prova de pH de la saliva amb una senzilla tira.

Pels que no ho sabeu, les amalgames metàl·liques es feien (i es fan) amb materials no tan nobles com el zirconi d'avui en dia que, al menys pel que se sap fins avui, no presenta problemes fisiològics. Un dels materials més comuns a les amalgames és el mercuri. O sigui que, si esteu preocupats pel mercuri que hi ha als peixos, millor que us assegureu que no teniu amalgames a les dents que representen un problema fisiològic de primer ordre. Si heu sentit que les infeccions a la boca són especialment problemàtiques per al cor i el cervell (i també per a la flora i permeabilitat intestinal), imagineu el que és conviure molts anys amb mercuri a la boca [els metalls pesants són dels tòxics més perillosos]. Què, a més, propicia les infeccions. I perquè ?. Doncs perquè el cos no actua amb tanta "força" contra les infeccions en un lloc on hi ha present un tòxic que li pot fer mal, perquè s'arrisca a expandir-lo (encara més) a la resta del cos. També es pot dir que allà on es col·loquen amalgames hi havia prèviament una infecció (càries, periodontitis, ...) que feia a la zona més vulnerable. També hi estic d'acord.

Com us mencionava abans, una de les coses més desconegudes és la nefasta influència que les infeccions a la boca tenen a la flora intestinal i en la permeabilitat intestinal. De fet, la repetició constant d'infeccions a la boca trasllada la mala flora bucal (ens empassem cada dia 1-1,5 litres de saliva) a la intestinal i pot acabar amb malalties cròniques de l'intestí. I, de vegades, l'origen són les amalgames metàl·liques. La pega és que la major part dels dentistes no es mullen al respecte. Encara que ho tinguin clar, no volen entrar en col·lisió amb col·legues que encara les estan fent servir.

Doncs aquesta manera meva de funcionar, suposa que:

1. Encara que no sigui metge, ni farmacèutic, em preocupo de mantenir contínuament un nivell el més alt possible de coneixements en les seves matèries. Això m'ajuda, també, a conèixer els efectes dels fàrmacs en les persones i a evitar interferències no desitjades dels medicaments amb qualsevol cosa que jo recepti als pacients. També em serveix per a minimitzar els efectes no desitjats dels medicaments al cos. Compte, que les coses naturals també poden arribar a ser perilloses (en funció de la dosi) en conjunt amb els medicaments. No vull dir que, si preneu Sintrom, un excés d'all i oli us pugui perjudicar. Vull dir que, si jo no sé que és un derivat de la família de les cumarines, em puc equivocar receptant algun dels remeis naturals que les contenen. M'espanta que, en el món de les teràpies naturals, es confongui la importància de la part energètica i espiritual (que defenso ferventment) amb la poca cura amb la part científica i la funció dels metges i farmacèutics.

2. Un terapeuta no li ha de retirar mai un medicament a un pacient sense el permís previ del metge/farmacèutic. La meva feina és ajudar al pacient a superar la malaltia i, molt sovint, els efectes adversos dels medicaments. Però, també és cert que aquests medicaments són sovint l'única alternativa possible per a un pacient que no vol canviar el més mínim el seu estil de vida. Un exemple d'error garrafal és dir-li a un pacient d'artritis reumatoide que deixi de prendre cortisona. A les malalties autoimmunes (i cada cop n'hi ha més), la cortisona evita la destrucció dels teixits per part del sistema immune (és immunosupressora).

3. He de revisar els diagnòstics mèdics, anàlisis i prescripcions mèdiques i farmacèutiques. Però no només per detectar possibles errors. Aquestes dades em serveixen per detectar el mal funcionament dels òrgans del cos. Encara que jo em baso en moltes altres coses. Però no prescindeixo de cap dada que pugui ser una ajuda per detectar l'origen dels problemes.

4. Em cal preguntar quines teràpies naturals ha seguit el pacient. Ja he dit més d'un cop que cada persona és diferent i generalitzar pot ser perillós. Però com tothom, fins i tot els que parlen de teràpies naturals, generalitza, em trobo amb gent escèptica amb les teràpies naturals. I és que els perjudicis o no-funcionament d'aquestes teràpies van lligades, sovint, a informacions transmeses per Internet amb poca o nul·la credibilitat o amb errors garrafals, fins i tot en revistes serioses.

Fa setmanes, vaig detectar un error molt greu en una recepta recomanada per una coneguda revista digital. Els vaig enviar un email privat demanant-los, si us plau, que corregissin ràpidament el problema, per evitar problemes a la pell a qui es preparés la recepta. Van respondre una setmana més tard dient que avisarien a la redacció. Un mes després, no hi ha hagut cap correcció, ni fe de errades. No puc creure que prefereixin salvaguardar la seva credibilitat general, abans que reconèixer que han comès un error (cosa molt humana). La pega és que, si llegeixes la lletra petita al final de les seves publicacions, ja s'exculpen prèviament de qualsevol problema que puguis tenir si els fas cas sense fer-te aconsellar per un professional qualificat. I, distingir qui és qualificat, a Internet és impossible. Em faig tips de llegir autèntiques bestieses en teràpies naturals (especialment, en el món dels olis essencials) i això dona ales als que acusen aquestes teràpies de poc rigor científic i serietat.

Resumint. Ja que la major part de pacients vénen amb malalties cròniques, em cal recollir moltes dades per endevinar perquè el seu cos es comporta com ho fa. Cal saber quins avisos va anar donant el cos fins arribar als avisos actuals per deduir què cal fer per recuperar la seva fisiologia. I que ho acabi descobrint no significa que jo sigui millor que altres. Només significa que treballo més hores per a cada pacient (encara que no el tingui al davant).

Perquè terapeuta naturista de capçalera ?

Les malalties agudes poden ser curades, de vegades, per la química i en poc temps. Les cròniques, mai.

I, per això, no crec en el metge o terapeuta passavolant. Els que tenen malalties cròniques necessiten a algú que estigui disposat a compartir amb ells bastant més que uns minuts en una consulta. Has d'investigar els seus hàbits alimentaris, higiènics, anímics i emocionals, per poder ajudar-lo a curar-se. I tenir-los sempre en ment.

La meva feina és la meva vocació i a la vegada ha estat el meu hobby tota la vida. No em canso d'estudiar fins i tot fora de les hores de feina. Cada nova investigació. Cada cosa que tu mateix descobreixes o aprens. Sempre pensant si pot ajudar a cadascun dels teus pacients.

Per això el meu model són els metges de capçalera i els metges rurals. Són gent que viu a prop dels seus pacients. Que els pot visitar a casa quan no es poden desplaçar. I que no es deuen a cap més "obediència" que al benestar dels seus pacients. Perquè sinó no els poden mirar als ulls.

Quan tractes malalties cròniques, t'has d'acostumar a conviure amb les medicacions al·lopàtiques dels teus pacients. Això implica estar acostumat a coexistir amb els metges i medicacions al·lòpates.

Cal aprendre els medicaments que recepten els metges, els seus efectes sobre els pacients i les implicacions (moltes vegades greus) que pot tenir interrompre un tractament. La tranquil·litat amb la que alguns terapeutes diuen als pacients que deixin un tractament mèdic, em posa els pèls de punta. Això no vol dir que deixi de treballar perquè els pacients puguin abandonar els medicaments quan abans. S'ha d'anar pas a pas i buscant la implicació dels metges perquè siguin ells qui ordenin cessar la medicació quan observin que el pacient ha superat la malaltia. Però què passa amb els medicaments que perjudiquen greument el pacient ?. Aquí la cosa canvia, encara que enfrontar-s'hi no és fàcil.

Però, com el que m'importa són els meus pacients, jo no em quedo callat quan el pacient em pregunta si els problemes que té poden venir d'una medicació que pren. Jo investigo més enllà del que són les postures "oficials". Les que mantenen les farmacèutiques (i defensen els metges, perquè no els queda més remei). Com deia el doctor Laporte, responsable de vigilància farmacològica a Catalunya, en el reportatge "Pastilla busca malaltia" reposat per TV3 fa unes quantes setmanes, fa uns quants anys es trigava una mitjana de 7 anys en retirar del mercat un medicament que provocava problemes greus. Avui en dia se'n triga 14, degut a les pressions sobre les autoritats sanitàries. Ho tradueixo: quan una farmacèutica és obligada a pagar en un judici per haver causat morts amb un medicament, després de 14 anys el cost d'una multa multimilionària no arriba a representar ni els guanys d'un mes del medicament al mercat mundial.

I el més trist és que, encara que es demostri manifesta mala fe en el manteniment del producte al mercat quan ja se sabia el mal que feia, els responsables no acaben a la presó. Només els pugen l'import de la multa. Fins i tot hi ha casos en que s'arriba a demostrar que les suposades qualitats del medicament eren falsificades des de l'inici. Cap problema. Una mica més de multa. Però les multes no arriben mai a significar ni el 10% dels guanys immorals que han aconseguit.

Hi ha medicaments substitutius del Sintrom que fa poc que han arribat a Espanya però que ja acumulen judicis per morts a altres països. No patiu. No ho trobareu a cap diari "normal". L'autèntic negoci dels diaris i les televisions privades és amagar informacions que als seus anunciants no els convenen. I desacreditar als escassos mitjans valents que s'atreveixen a desafiar-los. Resumint: un medicament que ha costat molts diners apareix al mercat per curar una cosa o altra. I si la malaltia no existeix, se la inventen a base de publicitat pels mitjans informatius. Si hi ajunteu que totes les universitats tenen la investigació subvencionada per farmacèutiques, entendreu com n'és de fàcil obtenir informes i estudis favorables en molt poc temps.

Una de les conseqüències més nefastes de la invenció constant de noves malalties, és oblidar cada cop més la importància de recuperar la fisiologia del cos. És el cos l'únic qualificat per encaminar la curació. La meva feina com a terapeuta naturista és ajudar a enretirar els obstacles i afavorir que el cos torni a dirigir la curació. Avui en dia, només sentim parlar d'errors genètics, de falles del cos. El 99% són mentides que busquen que ens rendim. Que diguem que els nostres cossos són imperfectes i que només ens pot curar una muntanya de química que ens venen a preus exorbitants.

La manipulació o el desconeixement premeditat ho omplen tot. Com és molt més rendible (i més fàcil de modificar i transformar) el cereal que la fruita o la verdura, se'ns ha venut que els cereals han de ser el principal aliment de la dieta. I això que només va començar a significar més del 5% de la dieta ( i ocasionalment) des de fa 8.000 anys. Abans, i durant milions d'anys, la verdura i, sobre tot, la fruita eren el 90% de la nostra alimentació. I hi ha molts que pretenen que la fruita ens perjudica!! I la prohibeixen, per exemple, als diabètics. Ignorant que la fruita sencera, madura i del temps no causa la acció de la insulina. Prohibir la fruita als humans és com pretendre retirar la carn de la dieta dels lleons!!.

Sabeu de què ve la epidèmia de diabetis ?. Doncs d'abusar dels hidrats de carboni que no són fruita. Durant milions d'anys, el nostre pàncrees només treballava de quan en quan, perquè els aliments que necessitaven d'insulina eren anecdòtics a la nostra dieta. Calen hidrats de carboni a la dieta ?. Absolutament, sí. I molts. Però, majoritàriament, en forma de fruita natural i sencera (no sucs).

El desconeixement de la fisiologia humana i del que ha alimentat a l'home durant milions d'anys és bastant general.

Hi ha un exemple paradigmàtic: la vitamina C. Caldrien uns quants articles i molt llargs per parlar de tot el que fa aquesta vitamina en el nostre cos. I resulta que els humans no som capaços de sintetitzar-la. Coincidim en això amb els grans primats i els rat penats frugívors.

I ara ve una cosa curiosa/divertida. He arribat a llegir molts articles d'investigadors sobre el perquè els humans no som capaços de sintetitzar-la. A part de la constatació de que els mecanismes els tenim atrofiats a causa d'una mutació, he llegit tota mena de raons per justificar la mutació. Però mai la més òbvia. I és que per arribar a aquesta deducció s'ha de sortir del laboratori i veure més enllà de la bioquímica. I no tenir cap interès en amagar l'enorme importància de la fruita a la nostra dieta.

Només cal constatar que el comú denominador de tots els animals faltats d'aquesta capacitat de síntesi és que han menjat fruita i verdura a carretades durant milions d'anys. Causa més que probable de la atrofia d'una capacitat que no usaven mai, ja que amb la seva alimentació la vitamina C els vessava per les orelles.

Però l'home va deixar de fer-ho fa temps. I el seu cos, per compensar, es va especialitzar en emmagatzemar-la molt eficientment per tots els racons. Però, en quan es produeix qualsevol situació de desequilibri, molt habitual a la vida moderna, la seva carència provoca situacions dramàtiques en les persones afectades.

I s'han de saber "llegir" les prioritats fisiològiques del cos. En el cas de la vitamina C la gent no és conscient de les prioritats del seu propi cos.

I és que, a part de la fisiologia comú, cal una investigació i coneixements exhaustius de la fisiologia i hàbits de cada persona per trobar la dieta correcta en el seu cas: que sigui efectiva, sostenible i que li retorni la salut. No es tracta de prohibir-li coses al pacient. Es tracta de buscar-li alternatives d'aliments saludables i fer tot el possible per trobar les que li agradin.

Perquè el cos humà es regenera completament en pocs mesos. Ja no queda ni un àtom del que érem. Per tant, qualsevol malaltia crònica que persisteix i no ens ha matat en aquests mesos, indica que la font que l'ha creat persisteix i segueix alimentant la malaltia i només es pot curar per un canvi d'hàbits alimentaris, higiènics, anímics i emocionals. Tots a l'hora.

És tal la ignorància que existeix en el tema de la salut, que a la gent li costa molt de creure fins a quin punt la seva salut intestinal és totalment determinant a la totalitat del cos. Ens poden arribar a facilitar el funcionament detallat del motor d'un cotxe. Però ningú ens ensenya a tractar bé la maquinària que ens ha d'acompanyar tota la vida. Ens forcen a deixar-la en mans dels mecànics-metges que, a la seva vegada, estan en mans de les concessionàries-farmacèutiques. Imagineu-vos el que passaria si ningú sabés com funciona el motor d'un cotxe. Les concessionàries sense escrúpols es passarien la vida cobrant-nos factures per reparacions inútils o que cada cop ens espatllarien més el motor. És com posar les guineus a vigilar les gallines.

Però, per a la industria farmacèutica sense escrúpols, no es pot malbaratar el filó que representen les malalties cròniques. Acumulant una mentida sobre l'altra, controlant als investigadors (quasi tots a sou seu) i amenaçant als metges que s'arrisquin a contradir-los. Amb aquest panorama, trobar la salut no és una tasca fàcil.

Però el mecanisme fonamental per adonar-se d'aquesta situació no és altra que escoltar al vostre cos. Si l'escolteu no dubtareu ni un moment en començar a treballar per tornar-li la salut.

Acabo avui amb un apunt per a les dones afectades per la candidiasi. Molt sovint, originada per un sistema immune debilitat o atacat per tòxics potents. Però que, quan és crònica, ve sovint de la ansietat, a la seva vegada, originada sovint per un conflicte greu entre la raó i els sentiments/desigs. "Y hasta aquí puedo leer".

Estrès, angoixa, tiroides, descontrol del pes, problemes hormonals i metabòlics, infertilitat.

Demano disculpes per endavant, perquè no pretenc faltar-li al respecte a ningú. Però vull explicar, amb un exemple molt comú avui en dia, perquè és necessària una visió molt més amplia de tots els aspectes fisiològics, en lloc d'anar generant cada cop més visions parcials i especialitzades. L'exemple, centrat en l'estrès i les seves conseqüències, pot servir d'exemple d'una part dels processos fisiològics que cal revisar en un pacient abans de saber com tractar-lo. Si et sents afectat per alguna d'aquestes coses i algunes de les explicacions et sonen estranyes, no et preocupis. Fa temps que se saben, però la major part de metges i terapeutes ni tan sols les mencionen (molts cops no les saben o no les relacionen o només en coneixen una part) i la gent les ignora.

Anem per parts i reprenem part del procés que es produeix en el cos quan tenim estrès.

Detalls de la reacció d'estrès "normal". Entenent com a normals les situacions per les que es va crear aquest mecanisme natural:

1. Només hi ha un estrès. S'activava, originalment, davant del perill imminent de mort, tan sigui perquè ens perseguia un depredador o perquè haviem de reaccionar per salvar-nos (per enverinament o fallada de la homeostasi, per exemple). La resta de mamífers tenen mecanismes molt semblants als de l'home.

Per descriure científicament el circuit, encara que abreujat perquè és molt ampli:

- Dins el sistema límbic (cervell reptilià) comú a tots els vertebrats, la amígdala s'encarrega de gestionar les reaccions emocionals (por, per exemple).

- Quan es produeix l'estrès (por, agressivitat) la amígdala ordena al hipotàlam que segregui la hormona CRF. Al mateix temps, ordena l'alliberament de neurotransmissors/hormones com la dopamina (que genera prolactina i aquesta genera progesterona, que afecta al cicle menstrual i a la fertilitat), corticoides (cortisol, cortisona, que generen la pujada de pressió de la sang, redueixen el sistema immune i frenen la resposta inflamatòria i "escalfen" el cos per a la acció) i adrenalina/epinefrina (que li donen el "chute" al cos perquè reaccioni encara que estigui mig mort).

- La CRF estimula a la hipòfisi a produir la ACTH.

- A la tiroides, l'hipotàlam i la hipòfisi li marquen que acceleri el metabolisme, la termogènesi (augment de temperatura, que consumeix molta energia) i el consum d'oxigen (l'estrès consumeix molt oxigen)

- La ACTH ordena a les glàndules suprarenals l'alliberament de corticoides (és el principal òrgan, però no l'únic que els allibera).

2. Les suprarenals aboquen hormones altament "explosives" (com si fos el querosè dels avions) al circuit sanguini (cortisol i altres). El cortisol genera quantitats brutals de glucosa (glucogènesi) que se "suposa" es cremarà amb un exercici físic brutal i un desgast cerebral enorme que es produirà de forma concentrada. Quan no es produeix un exercici que "cremi" tota aquesta glucosa, obliguem al cos a reabsorbir tota aquesta glucosa que, de pas, esgotarà al fetge i deixarà dipòsits de greix per tot el cos (sobre tot, a la zona abdominal). A més, el cortisol altera tot el funcionament "normal" de la absorció i metabolisme de carbohidrats, proteïnes i greixos que s'altera per poder crear el màxim de "combustible" de consum immediat.

3. Per protegir a les venes i artèries del mal que li provoquen aquests productes, s'arreplega tota la vitamina-C disponible al cos per contrarestar els seus efectes. Al mateix temps, el col·lagen acaba malparat, perquè el cortisol l'ataca i perquè l'estrès acaba amb la vitamina-C (imprescindible per la síntesi del col·lagen i el ferro, entre altres).

4. El cos "desconnecta" tot el que no és imprescindible per salvar la vida. Desconnecta tot el sistema immune, tota hormona no necessària per accelerar el cos, receptors de dolor, sistemes reproductius, la part del cervell més racional, ... I tot això ho fa sota el control de la amígdala, la part primitiva del cervell que s'encarrega de controlar les situacions de por i perill.

5. Sota el control de la amígdala, el cos té més potència, actua de forma instintiva i reacciona a velocitats impensables

6. Un cop haviem fugit del depredador, el cortisol i altres hormones s'havien consumit, els opiacis abocats al circuit sanguini disminuïen i ens adonàvem que ens faltava mitja cama. Però estavem vius.

7. Es produïa una relaxació brutal a tot el cos, imprescindible per forçar-nos a descansar i deixar que el cos es recuperés. Físicament, les hormones tiroidees, durant la fase aguda de l'estrès, havien forçat el comportament hiperactiu de l'ATP dels mitocondris per donar la màxima potència al cos. L'esgotament de l'ATP (la energia del cos) ens forçava al descans.

Com podeu veure, la resposta a l'estrès implica l'alliberament de neurotransmissors, hormones i tots els recursos energètics possibles encaminats a produir la màxima energía i atenció per salvar-nos la vida. Aquest disseny, previst per a situacions absolutament excepcionals, provoca un desgast enorme i no es pot suportar per gaire temps i no es pot repetir gaires vegades.

Ara mirem què passa avui amb l'estrès:

1. El generem contínuament. Perquè fem tard a la feina, perquè volem triomfar i sembla que ens juguem la vida a cada projecte nou, perquè patim pels familiars, ... Hi ha molta gent que no és conscient de que pateix estrès perquè el té "dissimulat" en el fet que es preocupa pels fills, perquè creu que és normal anar de bòlit, perquè fa tants anys que el té de forma permanent i crònica que ja no el "detecta", ... I, a més, perquè externament ja no reflexa al "típic estressat" i sembla una persona calmada (però, la processó va per dins).

Per exemple, si una dona té aquest estrès continu serà difícil que es quedi embarassada. El perquè, quan se sap, és molt senzill: l'estrès causa l'alliberament de prolactina, la mateixa hormona que s'allibera quan les dones alleten un fill i que és la causant de que sigui quasi impossible la procreació durant l'alletament. Aquesta és la causa majoritària de "infertilitat" al món. I així entendreu perquè hi ha tantes parelles que un cop han adoptat un fill i estan més relaxades, es troben amb embarassos inesperats.

2. Les suprarenals s'esgoten per tanta activació deguda a l'estrès. Quan això passa durant un període concret de temps, algunes persones pateixen dolors molt forts a la part mitja-alta de l'esquena. A dos punts, un per cada suprarenal, que s'activen com a zona reflexa de dolor d'aquests òrgans. Això, fa anys, era matèria d'estudi pels metges. Avui, la major part et diran que és una contractura. Només mencionar de pas que hi ha moltes més zones (sobre tot a la part alta de l'esquena) que reaccionen per problemes d'altres òrgans i tampoc són contractures (les acabem creant per acumulació de dolors).

Si, malgrat tot, no deixem de mantenir la situació d'estrès-angoixa-patiment, al cos només li queden opcions marginals per compensar-ho: disminuir la temperatura corporal (per sota dels 36ºC) per "refredar" la producció de cortisol. Però això comporta un altre problema: la major part de processos enzimàtics (els digestius, per exemple) només funcionen bé entre els 36 i 37ºC i el resultat són problemes digestius i d'absorció de nutrients. És a dir, independentment de que el que mengem sigui bo, el resultat en quant a nutrients és dolent.

3. L'esgotament de la vitamina-C, necessària per la síntesi del ferro, el col·lagen, i fins a 300 reaccions més, fa que necessitem dosis fortes d'aquesta vitamina constantment. Si seguim amb l'estrès sense reposar la vitamina-C, l'únic que li queda al cos és "reparar" les parets de venes i artèries "cremades" pel cortisol i altres subproductes de l'estrès amb colesterol (la "massilla reparadora"). Aquí teniu l'origen de la ateroesclerosi (i el culpable no és el colesterol). Imagineu d'on venen la major part de problemes de pell i de col·lagen, apart de la poca hidratació ?. Venen del mateix lloc que els suposats problemes de ferro: la manca de vitamina-C deguda a l'estrès.

4. L'estrès permanent desmunta tot el funcionament hormonal i enzimàtic normal. Males digestions, problemes hormonals, reproductius, ... I us diré una cosa als que patiu tiroiditis de Hashimoto: se sospita que té a veure amb problemes anímics però ningú explica perquè. I és fàcil: el cortisol afecta greument a la tiroides. La tiroides determina el grau d'activitat del nostre cos. Les demandes disparatades creades per l'estrès, l'angoixa i el patiment continu, esgoten la tiroides i produeixen el descontrol que caracteritza el Hashimoto. Una malaltia autoimmune que identifica elements del nostre cos com a "perillosos". I perquè ?. Com tractaríeu vosaltres a les hormones que no paren de demanar al cos més i més esforços quan ja esteu esgotats i no podeu amb la vostra ànima ?.

5. Sota el control de la amígdala, el cos s'esforça a crear tanta glucosa com sigui possible per poder consumir-la com a reacció a l'estrès. Com el consum no es produeix, no parem d'acumular-la i d'engreixar-nos. Al mateix temps, abusem de les proteïnes i, com a conseqüència, aquestes es desnaturalitzen, creant productes agressius amb el nostre cos.

6. Com la por inconcreta que ens produeix l'estat d'angoixa contínua no afluixa, estem sotmesos a un estat de consciència "emboirada". En molts casos, la despesa d'àcids grassos essencials (sobre tot, omega-3, ja de per sí molt escàs a la nostra alimentació) produeix aquest estat en el nostre cervell (màxim consumidor d'omega-3 del nostre cos). La manca d'omega-3 al nostre cervell s'ha relacionat amb la depressió i altres malalties mentals per part dels psiquiatres més destacats. A més, l'estat depressiu ens força a consumir en excés productes proteics que són antidepressius (formatges forts, per exemple), que incrementen la acidificació del cos.

7. El cos no descansa. Ens costa dormir. Ens falten nutrients essencials (cosa que encara reforça més l'estrès). La manca de descans i de son provoca falta d'oxigen (que ens acidifica). La mala digestió de les proteïnes (i el seu excés) provoca subproductes àcids en el cos. Per poder rendir, encara que estem esgotats, prenem ansiolítics, antidepressius o drogues que ens reactivin.

Encara que explicat de forma molt resumida, podeu veure que les conseqüències de l'estrès són inacabables i omnipresents al món d'avui dia. Però es poden resumir dient que acidifica el cos (cosa gravíssima) i que consumeix tot l'oxigen. Així entendreu que la acidificació es produeix principalment per l'estrès i no està tan influïda pel que mengem (sinó en com ho assimilem per culpa de l'estrès).

I ara us recordaré les paraules (lapidàries, però certes) del Premi Nobel Otto Warburg, que ha estat "casualment" oblidat, tot i que va descobrir l'origen del càncer: "En presència d'oxigen i en un medi alcalí no hi ha malaltia".

Sé, per pròpia experiència, que sembla impossible aturar l'estrès. Però, si no ho feu, el vostre cos no funcionarà bé. No importa el que mengeu, ni el que feu. Pareu-vos a reflexionar si voleu seguir tirant endavant amb "pastilles" i "remeis immediats" o si creieu que val la pena aturar aquesta bogeria. Només us diré que l'estrès no el provoquen les circumstàncies externes (encara que al món modern siguin molt potents), sinó les nostres estructures emocionals, que no ens deixen afrontar la vida com l'experiència meravellosa que hauria de ser. 

Podeu comptar amb mi.

Alimentació, carències i dietes

Encara que molt esquemàticament, us avanço unes quantes raons per les quals les dietes genèriques no funcionen:

- Els greixos bons, com el de l'alvocat, són necessaris. No els elaborats (com els dels embotits industrials), ni els d'animals que no siguin de caça o alimentació sana a l'aire lliure, ni els dels peixos de piscifactoria. El greix de la carn de porc ibèric tradicional (més proper al porc senglar) està format per àcid oleic (el mateix que l'oli d'oliva) i és molt saludable, amb el greix entreverat amb les fibres musculars.

- El mateix passa amb la proteïna de la carn. La carn d'animals que viuen en plena natura (i no sedentaris), que estan musculats perquè s'han de dedicar tot el dia a anar amunt i avall per aconseguir el seu sustent tradicional, és bona per a nosaltres. Igual que ho és la dels peixos salvatges (descomptant contaminacions per metalls pesants).

-  De proteïnes en necessitem molt poques, perquè els aminoàcids i enzims (vitals per a nosaltres) que generem a partir d'elles es "reciclen" al cos i se'n perden molt pocs.

- La carn d'animals sedentaris o peixos de piscifactoria està plena de greixos dolents, de medicaments i subproductes derivats de l'alimentació gens natural que tenen. El que se sap a nivell científic no s'explica mai al públic: les proteïnes dolentes o en excés, causen la desvalorització i el no aprofitament de totes les proteïnes, generant de pas subproductes àcids molt agressius amb el nostre cos i forçant l'increment de colesterol per "atrapar" els tòxics nocius que es generen. Compte amb dietes tipus Atkins.

- S'ha de consumir proteïna de la llegum (2-3 cops/setmana), en poca quantitat perquè conté antinutrients. No trobareu gaire literatura que no sigui veterinària respecte a això. Una dosi de lògica de la naturalesa: els llegums no deixen de ser fruits-llavors. I, com són molt grosses i no tan nombroses, la natura fa que un mateix animal no se les pugui menjar totes (sense que li agafi un mal de ventre) perquè sinó la planta no s'escamparia per tot arreu.

- Els cereals també son fruits-llavors i no se'n pot abusar. Se n'ha de consumir molta menys quantitat que de verdura i fruita.

- El pa fet amb farines modernes (el 99% del que es consumeix) és perjudicial i causa pics d'insulina i diabetis.

- No és cert que s'hagi de restringir el consum d'ous a 1-4 a la setmana. És la proteïna amb el més alt valor biològic.

- El colesterol no causa malalties cardíaques, ni ateroesclerosi. El que són dolentes són les estatines. El colesterol no és més que un producte (en un 85% fabricat pel fetge) que s'acaba convertint en vitamina D (amb el sol) o en "massilla" per reparar desperfectes o "caçar" productes nocius/tòxics. El colesterol s'incrementa molt quan ens fem grans, prenem medicaments o ens atipem de proteïnes dolentes (que generen tòxics).

- Els àcids grassos omega-3 s'han d'incrementar moltíssim. Peix blau, sobre tot. Els d'origen vegetal tenen un coeficient de transformació de només el 10-12 %. Només a la carn ecològica es troba omega-3. L'omega-3 és imprescindible per les cèl·lules i, sobre tot, per les neurones. La seva carència és notòria a les persones amb problemes mentals.

- Els àcids grassos omega-6 s'han de disminuir moltíssim, perquè són proinflamatoris. Són a tot arreu: olis vegetals, carns, peix, cereals, ...

- La granada té omega-5 a les seves llavors. És l'antioxidant més potent conegut (només per sota dels olis essencials) i un bloquejador natural de l'àcid araquidònic (proinflamatori).

- Els fruits foscs naturals de final d'estiu-inici de tardor: granada, nabius (arándanos), mores, raïm, són autèntics "acumuladors" de sol i substàncies beneficioses i antioxidants.

- Elimineu qualsevol refresc industrial. Les quantitats de fòsfor, sucres, àcids i conservants els converteixen en autèntiques bombes de destrucció massiva d'elements minerals del cos, creadors de diabetis i osteoporosi.

- Compte amb els sulfits incorporats al vi, la cervesa i les "chuches". En certa quantitat, poden causar asma i problemes digestius greus. Els sulfits i cers additius poden interferir la digestió.

- La llet no aporta calci. El treu. El calci està a les verdures de fulla verda, que s'ha de procurar fer al vapor per no perdre nutrients. L'índex més gran d'osteoporosi es dóna als EEUU (el més gran consumidor de llet).

- La fruita madura natural i sencera no provoca l'acció de la insulina (no sempre passa amb els sucs) i, en canvi, ens dóna energia immediata. La fructosa natural segueix un camí diferent al de la glucosa, encara que més endavant s'hi pugui transformar. Avui s'associa fructosa amb JMAF ("jarabe de maíz de alta fructosa") que està a tots els plats preparats i conserves i que està feta de transgènics. O amb altres "sucres" (carbohidrats simples) gens naturals, que ens han anat introduint en la dieta. La raó és molt simple: la fruita que surt al mercat o és verda, perquè així l'han arrencat de l'arbre (la maduren amb gasos ràpidament per poder-la vendre), per poder transportar-la sense que s'aixafi amb els cops del transport, o no és de l'època, o no és del lloc o, directament, porta mesos tancada en una càmera esperant el moment ideal per treure-la al mercat. Fruita que no fa mala pinta i que un dia després, fora la nevera, però a bona temperatura, està pansida.

- Compte amb els sucs de fruita perquè no tenen, ni de lluny, els beneficis de la fruita sencera i, de vegades i en quantitat, poden ser perjudicials. Però, també és cert que els sucs que es fan amb fruita madura i a l'època que toca poden ser molt més bons que la fruita que es ven.

- La digestió de fruita o verdura crua (en quantitats raonables) triga menys d'una hora. Molta quantitat de menjar barrejat, fins a 5-6 hores. No s'han de barrejar fruites àcides i dolces. La fruita verda sempre és perjudicial.

- El nostre sistema digestiu i intestinal reflexa que som omnívors: no tenim diferents estómacs, com els herbívors, ni un intestí extracurt, com els carnívors. Això no és cap problema si no barregem aliments en un mateix àpat i separem els àpats el temps necessari. Penseu que cada aliment activa elements diferents en el sistema digestiu, necessita ambients àcids o alcalins diferents i triga més o menys temps en digerir-se. Us ho dic baixet: com sempre, els nens petits tenen raó quan no els agrada barrejar els aliments (l'home primitiu tampoc ho feia). No es bo menjar fruita si estem en procés de digestió d'altres aliments (la fruita, millor en dejuni).

- En el 99% dels casos, receptar ferro és un error. És molt difícil que una persona tingui carència de ferro (i l'excés és perillós). El que s'ha d'arreglar són les pèrdues de sang excessives i la manca de vitamina-C (imprescindible per absorbir el ferro).

- El que sí que ens falta habitualment és vitamina-C i magnesi (els devora l'estrès) i vitamina D (no prenem el sol) i oxigenació dels teixits (perquè fumem, no fem exercici, ens estressem) i, en certes afeccions, alguns oligoelements (manganès, zinc, liti, ...).

- Les combinacions d'aliments (que d'entrada ja són conflictives) no afecten igual a les diferents persones.

- S'ha de menjar en horaris adequats al nostre cicle biològic i mastegar sense pressa. La màxima potència digestiva es produeix al migdia. Mai sopar massa tard, perquè a la 1-2 de la matinada el cos atura la digestió.

- Els aliments han de ser apropiats a l'època i zona geogràfica on vivim. Cal menjar allò que es produeix (de forma natural, no en hivernacles) a prop de casa i a l'època en la que estem. A l'hivern cal menjar una verdura calenta (una col, per exemple) i no una papaia portada del tròpic (que és refrescant).

- Hi ha evidència científica de que ens costa més adaptar-nos a aliments que no han format part de la nostra alimentació durant generacions. La soja fa relativament poc que va arribar a Occident. I és cert que hi ha molta gent que no la tolera tant bé (i menys en quantitat, perquè no deixa de ser un llegum).

Totes aquestes coses afecten de forma diferent a cada persona. L'element més determinant és el seu estat de salut previ i les carències de certs minerals o vitamines, quasi sempre per portar una vida estressant o no prendre el sol o no fer exercici, que porten a cercles viciosos que no permeten digerir certs nutrients (encara que siguin bons).

Però, si us plau, no us obsessioneu amb el menjar. Perjudica més l'estrès que el mal menjar . I no us prengueu les meves suggerències (ni les de ningú) al peu de la lletra. Hi ha vegades, situacions i persones que precisen de menjar més cuinat que cru, per exemple. El que convé a cadascú, s'ha de mirar per a cadascú. La dieta s'ha d'ajustar a l'individu. I no a l'inrevés. Fora de situacions patològiques, està clar. I recordeu que la capacitat del nostre cos per adaptar-se a les circumstàncies alimentàries és increïble. Però també té límits. I quan aquests límits (diferents per cadascú) se superen, cal buscar una solució adequada a cada fisiologia.

Psicosomàtica, Aromateràpia Emocional i conflictes de consciència

El títol, així d'entrada, pot semblar un garbuix. Però t'ho aclareixo de seguida.

Abans que res, i no em cansaré mai d'insistir-hi, que quedi clar que les preteses uniformitats "curatives" són mentida. I això és vàlid per qualsevol disciplina. Una cosa és el que és vàlid en "molts casos" i una altra el que és vàlid "per al cas concret". L'aclariment sempre és necessari per explicar perquè moltes vegades que veus un tractament (encara que sigui naturista), resulta que a tu no et funciona. Resposta: tots som diferents i les diferents teràpies no ens funcionen de la mateixa manera. Clar que això és fotut quan els pacients ho ignoren. Però és molt més fotut que ho ignorin els terapeutes.

La Psicosomàtica (encara que molta gent no està d'acord en fer servir aquest nom) la definiríem com la disciplina que és capaç d'associar símptomes i malalties amb "mals de l'ànima". Ras i curt: l'art d'interpretar d'on li vénen els mals al malalt, entenent l'origen com conflictes emocionals no resolts (i molt sovint no reconeguts conscientment). Algun dia m'estendré més sobre aquesta disciplina, però avui parlaré d'un parell de casos "típics" que em serviran d'exemple pel que em proposo explicar.

Imagineu que una pacient reporta una pèrdua de sang menstrual molt superior a l'habitual. Fins i tot abans d'entrar a saber si es tracta d'un "problema hormonal", d'una alteració del cicle per influència d'altres dones o d'un mioma, la psicosomàtica "típica" diria que la seva feminitat o la seva dignitat com a dona ha estat ferida. Imagineu que li pregunteu com va la relació amb la seva parella. I us diu que molt bé. [Aquí simplifico perquè s'haurien de fer molts més passos i parlar molt més abans de treure les conclusions que continuen]. I això no és així. Ens està enganyant la pacient ?. No. S'està enganyant a si mateixa.

Com us explicava a l'entrada anterior (L'amor que ens cura), quan no podem viure amb amor certes coses que ens fan molt mal, les amaguem sota capes de justificacions cerebrals que "donen la impressió" de ser certes i que només serveixen per amagar allò que no estem preparats per enfrontar. En aquest exemple, la pacient no vol reconèixer conscientment que la seva parella li ha provocat aquest conflicte i fa servir la ment (ego) per amagar-s'ho i no afrontar-ho (perquè en aquest moment no pot). És a dir, enganya al terapeuta perquè s'enganya a si mateixa.

Un altre exemple (també ple de generalitzacions "típiques"). Imagineu un pacient que té al·lèrgies i/o asma. Típicament, parlem de ràbia cap al pare, la mare o tots dos. [Sempre que hi ha conflictes, cal recordar que el pacient els té amb la "imatge" que ell té de la persona (en aquest cas, els pares) i no perquè la persona sigui com ell la imagina]. Imagineu que la ràbia va "in crescendo". Passarem per una fase de problemes intestinals [no puc "digerir" el que em passa a la vida]. I acabarem amb el que es coneix com a "intestí en flames" [el foc de la ràbia et crema per dins], fase prèvia a l'artritis reumatoide. I què és l'artritis reumatoide ?. És un bloqueig [rigidització] que t'impedeix saltar contra les persones que et causen la ràbia [molt sovint, els mateixos pares]. Per tant, és una malaltia autoimmune [ens ho fem a nosaltres mateixos], que en aquest cas evita que la ràbia et porti a atacar de veritat als teus pares. La pega és que el mal te'l fas a tu.

L'artritis reumatoide és una malaltia crònica que té un procés de curació per la via naturista. Però acostuma a ser un procés llarg. Podria ser més curt ?. Sí. I què cal fer ?. Que el pacient sigui capaç d'identificar i enfrontar-se al problema emocional que li causa la malaltia. Però no pot fer-ho perquè (com en el cas de la pacient anterior) s'enganya a si mateix i enganya al terapeuta.

Parlem ara de la Aromateràpia Emocional.

Com recordareu, l'aromateràpia no només té efectes físics. També té efectes energètics i efectes emocionals (i actua, molts cops, només olorant els olis essencials). Per això em fa tanta "gràcia" que es vulgui generalitzar amb els efectes curatius dels olis essencials, ignorant tots els efectes que poden provocar. Aquí, la ignorància dels terapeutes o dels pacients que s'automediquen (molts cops amb la col·laboració necessària dels laboratoris que callen aquests aspectes energètics i emocionals) pot donar resultats, com a mínim, "curiosos". Si penseu que un dels olis més potents i reconeguts, com és l'oli de clau, té a veure amb conflictes emocionals amb un pare autoritari, no us estranyi que el pacient que els tingui acabi (per culpa de la vostra prescripció o de la seva ignorància) "liant-la parda" amb el seu progenitor.

Però, més enllà dels possibles conflictes causats per desconeixement, vull destacar una virtut de la resposta emocional cap als olis essencials: la resposta olfactiva que provoquen els olis essencials (si la resposta té lloc en un ambient controlat pel terapeuta) connecta amb la part emocional del cervell i se salta l'ego. Dit en altres paraules: ens diu la veritat que el mateix pacient no vol reconèixer. [El test que jo faig oscil·la entre 40 i 50 olis].

I ara arribem a la tercera part del títol. Els conflictes de consciència. I cal afegir: del terapeuta.

I, per entendre-ho, cal recordar un altre cop l'entrada anterior (L'amor que ens cura): què ha de fer un terapeuta que descobreix la veritat que l'ego del pacient li amaga a si mateix i al terapeuta ?.

Per ètica personal, la resposta seria: dir-li la veritat al pacient. No li podem amagar.

Però aquesta resposta només és satisfactòria per l'ego del terapeuta. Perquè la resposta (de l'ego) del pacient serà apretar a còrrer (sinó pitjor).

Perquè, malauradament, l'ego de la gent amaga les coses a les que no es poden enfrontar amb amor. I si no ho volen reconèixer, l'únic que aconseguiràs és fer-li saltar totes les alarmes, però no reconeixerà el que li diguis. I si et fa l'efecte que ho ha vist clar, pregunta't com és que no li has tornat a veure mai més el pel. O perquè (si no perdeu el contacte) sembla que li ha agafat un veritable atac d'amnèsia.

Però, i si la diferència és que en lloc de passar per un procés llarg i costós per curar-se l'artritis es pot curar molt més de pressa ? [Recordeu que la paciència/amor infinit dóna resultats instantanis]. Quina és la solució ?.

Com sempre. L'Amor.

En aquest cas, com en molts d'altres, l'amor que hi posa el terapeuta cap al seu pacient. [Nota important: dediqueu-vos a mirar, quan els publiquen, el percentatge d'èxit dels placebo contra els medicaments. Interessant pels que diuen que la predisposició dels pacients o terapeutes no és un aspecte important]. Només cal veure de quantes maneres diferents s'arriben a curar les persones de "malalties incurables". I és perquè entren en acció la Fe i l'Amor del pacient i el terapeuta.

La solució és: sabent la "veritat", no li dius al pacient (perquè per a ell no és "veritat"), però actues, amb paciència i amor, per minvar el conflicte emocional que tu saps que està soterrat. D'aquesta manera, ajudes al pacient i et menges el teu ego [que estaria encantat de cridar "EUREKA ¡¡ lo encontré"] que haurà d'esperar a que el pacient reconegui la veritat per si mateix. I, a la vegada, estàs fent un acte d'amor.

Ara us hauria d'explicar que la ment racional (EGO) serveix, sobre tot, per estalviar-nos problemes, recordant el que ens ha anat malament, el que ens ha fet patir, el que ha estat perillós. O sigui que és el dipòsit de la por (que és el contrari de l'Amor) contra aquelles coses a les que no sabem respondre amb amor. Però seria massa llarg (i ja ho tinc explicat en el nou blog).

Amb tot això espero que entengueu dues coses:

1. El camí a la salut és un camí d'amor

2. Parlar de tots els aspectes de consciència i espirituals que cal despertar en nosaltres és un procés llarg i exigeix molta dedicació.

La meva resposta a les dues coses és:

1. Tenir-ho present sempre: perquè sempre hi és la part emocional en qualsevol afecció física o mental.

2. Acabo d'obrir un altre blog  http://camidamor.blogspot.com.es/ en el que, de moment, hi ha les 54 entrades escrites des del 2006 corresponents als capítols de Camí d'Amor i les continuacions fins abril de 2008. [d'aquí a poc penjaré la resta].

O sigui que, a partir d'ara, encara que mencioni, quan calgui, els conflictes emocionals subjacents en certes afeccions, quan faci més referència a reflexions sobre conflictes emocionals/espirituals, les publicaré en el nou blog.

Us aconsello llegir el nou blog des de l'inici. I per ordre (de més antic a més modern). Però, amb calma. Si esteu acostumats a llegir coses semblants, podeu llegir-lo de pressa (ja sabeu que després descobreixes coses noves cada cop que ho tornes a llegir). Tinc l'hàbit d'anar recordant els conceptes periòdicament, perquè a la lectura intervé l'ego i cal buscar sistemes perquè t'arribi el missatge d'alguna manera sense que l'ego ho espatlli tot. Així que us aconsello (un cop llegits els primers 5 capítols) que us deixeu portar per la "intuïció" i us poseu a llegir les entrades que us cridin l'atenció d'una manera o altra (se us en va la vista, el títol us fa gràcia, el títol us "sona", ...).

I si no hi trobeu interès en el nou blog, no passa res. Ja arribarà el dia (si ha d'arribar).