De perquè la obesitat no és una malaltia (ens passa perquè enganyem al cos) i l'estrès ens porta al càncer.

Una part del que us vull explicar ja ha estat "ensumat" per alguns investigadors (no lligats a la medicina, sinó a la evolució de l'home), però no ho han acabat de concretar. Jo ho intentaré. I mirant de no atabalar-vos amb massa cientifismes.

La primera qüestió és determinant. Si algú us comença a parlar de calories, miau. Hi ha calories de molts diversos tipus. I no tenen res a veure les unes amb les altres en com sumen al resultat final.

Com a dada addicional, vagi per endavant que sempre faig servir el terme glucosa com a subproducte dels sucres, encara que, de vegades, li hauria de dir fructosa. Però no ho faig per evitar confusions amb la fructosa de la fruita. La confusió que s'ha creat és enorme. La fibra de la fruita (insisteixo sempre: sencera, madura i de l'època que toca al lloc on vius), apart de ser probiòtica, evita que la fruita es comporti com un glúcid "normal" (i no activa la insulina). Tornem a les bestieses de sempre, originades perquè els "investigadors farmacèutics" descomponen molècules en lloc d'analitzar aliments sencers. En resum: la fructosa de la fruita no té res a veure amb la fructosa dels processos de la glucosa, ni molt menys amb el famós JMAF ("jarabe de maíz alto en fructosa") i derivats amb noms cada cop més variats perquè passin dissimulats.

Aprofito per mencionar que, si parlem d'aprimament, potser caldrà "arraconar" (segons les persones) una mica certes fruites amb continguts molt alts en sucres en relació a la fibra i l'aigua que aporten. Ho podeu deduir bastant fàcilment. Per exemple, el raïm aporta molta dolçor amb poca fibra i poca aigua. La síndria, en canvi, és dolça però pesa molt pel seu alt contingut en fibra i aigua. Quan parlo de fruita no hi incloc ni els sucs, ni la fruita assecada, que es comporten com a glúcids. En el primer cas, no hi ha fibra i en el segon no hi ha aigua.

En l'article anterior us parlava del mecanisme "normal" d'obtenció d'energia, que consisteix en que els mitocondris la obtenen (directa o indirectament) dels greixos (i l'oxigen). Però, un mecanisme molt habitual és que facin servir glucogen. Que ve a ser com un estadi intermedi entre la glucosa i el greix que es genera al fetge. I que s'emmagatzema al fetge i, sobre tot, als músculs. El glucogen es pot descompondre molt fàcilment en glucosa (i, molt més, si entra en acció la adrenalina que s'activa amb l'estrès) i és per això que constitueix la "energia d'acció immediata" del cos. No repetiré aquí els mecanismes pels quals l'estrès "anormal" (el que no acaba amb una despesa energètica important) acaba dipositant la glucosa (que era per a una suposada "acció immediata") en la part abdominal en forma de grassa. Però sí que us mencionaré, sense estendre'm, un mecanisme físic pel qual les malalties (i el càncer, en particular) tenen tant a veure amb l'estrès. L'estrès esgota l'oxigen i, en  circumstàncies d'estrès, tota l'energia que es pugui aconseguir és poca. Si l'estrès no desemboca en "acció immediata" (sinó en nervis i angoixa), la glucosa que ha entrat al citoplasma de la cèl·lula no es fa servir. I l'única manera de "cremar-la" al citoplasma és amb el mecanisme de la cèl·lula cancerígena (sense oxigen).

En el mecanisme "normal", el glucogen que es genera al fetge serveix per a donar energia al cos durant 6-8 hores. Passades aquestes hores, si no arriba més energia, el cos activarà l'extracció de greixos del cos per a obtenir energia. Us estalvio la major part de l'explicació i noms científics implicats en el procés. El cas és que el comportament "normal" és el que havia tingut l'home durant uns quants milions d'anys.

Quan entens aquest mecanisme, es veu clar que, quan hi ha un dejuni o no es mengen carbohidrats, el cos entra en cetosi. Significa que es posa a consumir els greixos acumulats. I això ho entendreu millor si us explico les "situacions alimentàries" de l'home "normal" (no actual).

L'home menjava vàries vegades al dia, en poques quantitats, i de forma variada (sempre que podia). No massa sovint, menjava aliments que fessin servir la insulina (carbohidrats que no eren fruita). Però, quan ho feia en quantitats petites, perquè necessitava energia immediata, generava el glucogen de "consum immediat" al fetge i els músculs. És a dir, l'alimentació normal de l'home consistia en fruita i verdura. En proporció, li donaven molta energia, però "pacífica". No és casualitat que el fetge sigui l'òrgan de generació d'energia i a la vegada l'òrgan lligat a la agressivitat. Menjar un "grapadet" de carbohidrats significava: poc pes d'aliment a la panxa (que facilitava el moviment), però molta energia d'acció immediata al fetge i als músculs. Ideal per anar a caçar o fugir dels depredadors.

Però, què passava quan menjava molts carbohidrats ?. És a dir, grans quantitats de llavors-cereals o mel o fruites assecades o hidromel, ... Doncs que el cos, sobre tot perquè li provocava un període de poca activitat física, interpretava que s'apropava un període de mancances o hibernació i es dedicava a generar greix. De carbohidrats a triglicèrids i d'aquests a greix al fetge (traduït: fetge gras). I això provocava un alentiment del cos, ideal per a la hibernació. [No cal que penseu en la hibernació que fa un ós, però penseu que l'última època glacial va passar fa 12.000 anys i que els homes la passaven abrigats a les coves].

Ho torno a explicar des d'un altre angle. Consumir carbohidrats (pocs) dona un "chute" al cos (ideal per a energia d'ús immediat). Consumir molts carbohidrats genera un esgotament al cos. Perquè la seva digestió és difícil. Però, a canvi, ens dóna una alta concentració d'energia que dura molt.

¡Oh, sorpresa!. El fetge gras és un mecanisme habitual del cos que es genera quan menges molts més aliments altament energètics del normal. Perquè el cos dedueix que no necessitaràs tanta energia d'acció immediata i perquè la pròpia digestió d'aquests aliments esgota molt al cos. Dit d'una altra manera. Un home que necessitava una alta despesa d'energia per perseguir una presa, es dedicaria a anar menjant durant el dia "grapadets" d'aliments d'alta energia. En lloc de durar-li de 6 a 8 hores, en situacions d'alt consum potser li duraven 4. Però, la digestió dels "grapadets" (gràcies a l'acció de la insulina) tampoc era un drama. Donaven energia, però no induïen a la "modorra", sinó a l'acció.

En canvi, menjar molts carbohidrats en un sol àpat, es converteix en una digestió lenta i difícil. Perquè el cos no pot generar tanta insulina. I, aleshores, el procés digestiu dóna lloc a un volum de greixos molt alt. I no passaria res si, a continuació, fem un dejuni llarg. Perquè, de forma natural, els greixos s'anirien convertint (molt a poc a poc, això sí) en energia.

El que passa és que fem àpats d'aquesta mena un dia sí i l'altra també. I el cos l'únic que fa és obeir als seus mecanismes ancestrals. Qualsevol animal (ja no dic racional, sinó amb els instints naturals activats) evitaria fer aquests àpats tan copiosos i amodorrants, excepte a la protecció del seu amagatall i en previsió de no haver-ne de sortir en molt de temps (hibernació o dejuni similar). I l'explicació és de lògica natural. Un animal limitat en la seva mobilitat, no sobreviu a la natura. Penseu que tenir el fetge gras, per molt que sigui un mecanisme natural, invalida al fetge per activitats d'alta energia immediata. El fetge és l'òrgan de l'energia per excel·lència. Però el mecanisme del fetge gras està previst que descompongui el greix en energia a poc a poc i durant un llarg període. No per al seu consum immediat i de cop.

Hi ha una norma molt senzilla (i lògica) que us ajudarà a entendre al vostre cos. Un menjar de fruita o verdura crua (sense fer gaires barreges) es digereix en menys d'una hora. Un menjar de molt poca quantitat de llavors-cereals en una hora. Un menjar de gran quantitat de menjar barrejat, 5-6 hores. Tot el que triga molt a digerir-se o bé acaba generant tòxics o bé acaba dipositant-se de forma "profunda" en el nostre cos. I costa molt de gastar.

Més exemples. Fixeu-vos que, a la sabana africana, els únics que es fan unes tripades immenses en quant tenen una presa són els lleons. Perquè ningú s'atreveix a atacar-los, encara que es quedin amodorrats durant dies. En canvi, els lleopards van menjant la presa en diversos àpats i la pugen als arbres o la amaguen. Necessiten agilitat per escapar dels predadors que els podrien atacar si tinguessin la mobilitat reduïda. Lògica de la naturalesa.

Però tornem a les nostres digestions. La raó de que no convinguin digestions de menjar barrejats és molt simple: el cos no fa servir ni els mateixos enzims, ni el mateix grau d'acidesa estomacal, ni el mateix temps de digestió, per cada tipus de menjar. I el problema afegit és que barrejar-los genera "monstres".

Vull dir que activar la insulina amb els cereals farà que aquesta vulgui descompondre també els carbohidrats presents a la verdura que, en condicions normals i per sí sola, no la hagués activat. I que la fruita o la verdura crues, que per sí soles s'haguessin digerit en poc menys d'una hora, estiguin fermentant de forma anormal durant hores. O que la carn, que hauria de passar ràpidament, acabi generant tòxics durant la difícil digestió.

Menció apart mereix la distinció entre els cereals-llavors d'origen natural (integrals), que porten inclosa la seva pellofa de fibra natural, que provoca que siguin glúcids d'assimilació lenta, respecte a qualsevol mena d'engendre refinat o barrejat amb fibres o enriquit o vitaminat. Aquests engendres són el mateix que ens fan amb els medicaments: aliments descomposts i refinats antinaturalment que el cos no sap com tractar.

Un cop explicat tot això, ho podria ampliar i aprofundir. Però crec que ja n'hi ha prou. Perquè també hauriem de tenir present la despesa energètica de cada persona i el seu metabolisme.

I, parlant de metabolismes, us explicaré una "xafarderia" de les empreses farmacèutiques. Les seves investigacions "punteres" i recents consisteixen a extreure molècules d'aliments naturals per convertir-les en medicaments. Però també s'han dedicat a investigar la diversitat de bacteris de la microbiota intestinal de diversos grups humans. I han descobert que, al món occidental, hem perdut alguns bacteris "menjagreixos" que encara són presents a Àfrica. Per això, estan rebuscant als bassals africans per reincorporar-les (com a "medicaments", està clar) als nostres cossos.

Crec que ja us havia explicat que, fa pocs anys, la OMS va publicar un estudi sobre les al·lèrgies al món "civilitzat". El lloc on la incidència era un 98% menor que a la resta eren les faveles de Rio de Janeiro. Traduït: allà on els nens encara mengen sorra i s'arrebossen amb fang, el sistema immunitari es reforça. Allà on els portem entre cotons, es tornen fluixos i malaltissos. Com sempre, cal que siguem conscients del preu que estem pagant per aquesta vida antinatural.

Quantes malalties, quants morts, quantes selves, quants animals desapareguts, quanta diversitat destruïda cal perquè reaccionem ?