Dades d'interès.

- com he de conèixer perfectament la fisiologia del pacient, les meves visites poden ser llargues (la primera, normalment, dues hores o més). El preu de la visita llarga (més de 75 minuts) es de 70 euros i inclou contactes posteriors, per telèfon o mail, per a seguiment i dubtes que no precisin d'una nova visita. Les visites de revisió de tractament i estat del pacient (fins a 75 minuts) tenen un preu de 50 euros i les visites curtes (fins a 25 minuts), per a canviar prescripcions o fer revisions menors, de 20 euros.

- l'horari de visites és molt flexible, sempre a hores convingudes. El que més m'interessa és que el vostre estat d'ànim estigui el més disposat possible i per a això prefereixo adaptar-me als vostres horaris, sempre que sigui possible.

- per contactar amb mi podeu fer-ho enviant-me un mail a ll.tordera@gmail.com o trucant per telèfon al 629793298

- el lloc de visita és a casa meva a Valldoreix (el Parc Natural de Collserola comença enfront de casa) en un ambient boscà relaxat. Pels que tingueu por de perdre-us, no em fa cap destorb anar-vos a recollir (per exemple a l'estació). Penseu que ens hem de passar molta estona xerrant de molts aspectes i que en el cotxe ja comença la visita des del primer moment. Pels que us preocupi la distància, penseu que el tren triga 25 minuts de la Plaça Catalunya de BCN a Valldoreix i que la freqüència és similar a la del Metro.

- estic obligat com a terapeuta, de la mateix manera que els metges, a conservar el secret de totes les matèries que tracto amb els meus pacients (fins i tot a preservar l'anonimat de qui són els meus pacients).

La salut impossible ?

La pastilla. Això és el que demanem. Per a cada dolència. Ràpida, eficaç. Aquesta és la medicina real. Però no és natural.

Si compreu flors al garden, en trobareu de llustroses, impactants, boniques. Són reals, però no naturals. Me n'he fet tips de "desenganxar" flors "yonkis". Flors addictes als adobs artificials, que les mantenen "perfectes" (en apariència).

Vivim una vida estressada. Però treballem moltes menys hores que els nostres avis. Ells treballaven moltes hores (com els "pakis" d'avui en dia), però no s'estressaven. Treballaven amb bonhomia, xerraven amb els veïns i compartien moltes vivències amb els amics. Nosaltres ens passem el dia corrent per poder arribar a tenir oci de "qualitat". I l'emprem en connectar-nos compulsivament a les xarxes socials, asseure'ns al sofà, esprémer el nostre temps "lliure" en abarcar el màxim possible del que ens arriba en forma de missatges, comentaris, televisió, ... Aquesta és la realitat de la majoria de nosaltres. Aïllament. Ja fa bastants anys, es comentava que el capitalisme ens volia sols, aïllats i egoistes. És més rendible que cada membre de la parella visqui per separat (els "singles") i així se'ls poden vendre dues neveres, dues televisions,... El que està clar és que ho han aconseguit. Cada cop ens costa més mantenir-nos en parella, perquè tolerar l'individualitat de l'altre s'està convertint en missió impossible. En canvi, mantenir-nos "units" per la tecnologia, sense patir les conseqüències de la convivència està a l'ordre del dia.

Avui, tenim molts amics a les xarxes socials, però no travessem el carrer per xerrar amb els veïns. Vivim aïllats, envoltats de gent, buscant maneres de compartir experiències, però sense contacte humà. I oblidem que som animals socials. Això em recorda un experiment cruel i que m'entristeix rememorar. La prova que, un simi acabat de néixer, acabava preferint morir abraçat a un peluix que li recordava a l'escalf de la mare, que no anar a alimentar-se amb un biberó artificial.

A les ciutats hi trobem arbres que s'han acostumat a sobreviure a la contaminació i que ajuden a fer-la més suportable. Nosaltres mateixos hi sobrevivim, malgrat que a canvi de "desconnectar" (fins al punt que hem oblidat fins a quin punt ens afecten) les nostres alarmes, que ens prevenen contra les influències electromagnètiques adverses o l'aire contaminat. Les meves dues filles grans, la Mireia i la Roser, es dediquen, entre d'altres coses, a avaluar els impactes d'aquests tipus en vivendes i empreses i a corregir-ne els efectes (www.elmiradorclar.com).

Llegim sobre aquestes coses, ens n'informem i les oblidem. I som incapaços de recordar l'impacte que tenen sobre la nostra vida de cada dia. Us en poso un exemple de com funcionem: llegia, no fa gaire, sobre l'impacte que tenen els contaminants dels vehicles sobre el medi ambient. I, en el cas dels dièsel, el possible efecte de certes partícules sobre les persones. La meva reacció "intelectual" va ser de consciència ecològica. Però no vaig acabar el circuit mental recordant que jo mateix tinc un vehicle dièsel. Va ser per un comentari de la meva filla petita, la Maria, que en vaig ser conscient. Ella és molt sensible en aspectes alimentaris, ambientals, ... Vull dir que és capaç de notar mínims canvis de sabor en un plat o de qualitat del aire. I ja fa dies que em deia que en entrar al garatge de casa notava un cert mal de cap. I al final hi vaig caure: em cal portar el cotxe a revisió per ajustar-ne la carburació. Està clar que a mi m'afecta igual que a ella la qualitat de l'aire que respiro. Només que he de tornar a "reconectar" les meves alarmes, perquè no em calgui haver de fer servir les de la Maria.

Recapitulem. Vivim aïllats. Ens donen pastilles per a cada "malaltia" (o símptoma). Les medicines que ens donen són extractes de principis farmacèutics aïllats (i que no respecten la nostra fisiologia en conjunt) que perjudiquen més del que arreglen. Ens oblidem del mal que ens fa viure enmig de la contaminació (gasos, electromagnetisme, corrents d'aigua subterrània, ...). Cada cop la gent s'especialitza més i perdem la visió de conjunt.

I això em porta a parlar de la meva feina.

Ja fa anys que em van dir que jo semblava un home del Renaixement. Interessat per moltes disciplines, per aprendre de tot i tothom. Al contrari dels superespecialitzats metges i terapeutes d'avui en dia.

I ara veig l'encertat d'aquell diagnòstic. A la meva consulta arriba gent que vol recuperar la salut. El primer que volen és la pastilla "naturista" per recuperar-la. De vegades els la dono per apaivagar la seva ansietat. Però els explico que aquesta no és la via correcta. Molts em pregunten per la meva opinió sobre certs preparats o teràpies que han llegit aquí o allà i perquè a ells no els funciona. I és que hem traslladat a les teràpies "naturals" els mateixos errors aplicables a les teràpies al·lopàtiques: teràpies-pastilla per a cada símptoma. La meva resposta a quasi totes les preguntes és: depen de la persona.

I és que cada persona és diferent i cada símptoma, en cada persona, respon a orígens diferents. El primer que faig a la consulta és avaluar l'estat del pacient. I utilitzo moltes tècniques mèdiques que els propis metges han anat perdent. Avui en dia, si li dieu a un metge que us fan mal els ronyons i de vegades se us pleguen els genolls, us dirà que és la debilitat. I us demanarà que us facin tot tipus de proves. Pocs metges recorden que abans s'estudiava una cosa que es deien metàmeres i que explica, entre altres coses, que el mateix "segment" del cos que abarca la zona dels ronyons arriba per l'esquena fins els genolls a nivell nerviós. I encara menys metges recorden que, derivant-se d'això mateix, el nostre cos reflexa l'estat de salut de cada òrgan del cos a altres parts del cos (a l'esquena, per exemple). I que, moltes suposades contractures, obeeixen als "missatges" d'òrgans que avisen dels seus problemes i que col·lapsen, entre altres coses, les espatlles (els "hombros"). I això no és matèria naturista. Fins no fa tant, la feien servir els mateixos metges. Ara tornaré a recordar als meus estimats metges de capçalera. I ho faré amb un cas real i molt recent.

Aquest estiu, passejant per la muntanya, vaig coincidir amb un home que passejava amb els gossos. Mentre els gossos ens passejaven, vam encetar la xerrada. Parlant, parlant, va sorgir a què ens dedicàvem. Mentre que jo comentava el meu ofici, ell feia que sí amb el cap. Li pregunto a què es dedica i em diu: "Gairebé al mateix. Sóc metge. Però de capçalera". Tot seguit, em recorda els seus molts anys de metge de capçalera al poble. Visitant gent gran a domicili. Coneixent-los en el seu entorn. Anys després, ja treballant en un gran hospital públic, enyora la seva feina. Veu que jo l'entenc molt més que els "nous metges". Parlem de l'importància de l'anamnesi (l'entrevista al pacient), del coneixement de l'entorn del pacient, de l'exploració física del pacient (gaudeix veient que jo valoro i conec les tècniques que mai s'haurien d'haver perdut a l'entorn mèdic), ... Però, finalment, quan manifesta la seva voluntat de jubilar-se aviat, em llença una pregunta: "I quan jo em posi malalt, qui em visitarà ?. Aquests "nous metges" ?. Quina por".

Amb els pacients, recorro cada aspecte de la seva vida "real" i els confronto amb la vida natural. Hàbits higiènics (caminar, respirar, prendre el sol, dormir, deposicions,...), alimentaris (menjar, beure aigua), forma de vida (hores de feina i descans, estrès, contaminacions acústiques, de l'aire, electromagnètiques, estat de satisfacció emocional amb la vida que porta, ...), relacionals-socials i d'oci, ... És per això que les meves visites (sobre tot, la primera) són molt llargues (al menys, dues hores). Perquè la salut està composada de moltíssims aspectes. I quan en recordem un, se'ns obliden els altres. És curiós que coincideix amb els mals de la nostra societat actual. Individualisme, superespecialització, necessitat d'estar connectat a tot... Però molt poc atents als missatges que el nostre cos ens envia i a la nostra salut. I ja no parlem en el cas de persones estressades...

En definitiva, molts cops els meus pacients saben perfectament el que els passa i com ho haurien de resoldre. Però quasi sempre se'ls obliden els detalls. Ho recordava l'altre dia a una pacient que em preguntava per telèfon si un remei li podria estar causant restrenyiment, perquè havia notat menys deposicions des que se'l prenia. En la meva resposta li recordava que feia el mateix temps que havia deixat de caminar com ho feia. I això sí que afecta a les deposicions. I aquesta és la meva feina. Conèixer la fisiologia de cada pacient i, tenint en compte els seus hàbits de tot tipus, ser capaç d'orientar-los a recuperar la salut i recordar-los, quan se n'obliden o els fallen les alarmes, què és el que els perjudica. Ja sé que és difícil fer-se'n càrrec, però us asseguro que la meva feina és recórrer mentalment una i una altra vegada els circuits fisiològics dels meus pacients per adonar-me'n el que està fallant cada vegada que alguna cosa no va com cal. Però, també ho és estar al seu costat i entendre'ls a l'hora de valorar quins hàbits, remeis o aliments els poden ajudar. No sóc un "tal·libà" que es dedica a prohibir sistemàticament aliments, cafès, hàbits, ... això és molt fàcil pel metge-terapeuta, però no ajuda al pacient i fa inviable arribar a la salut. Cada persona és diferent i l'efecte d'aquests elements a la seva salut, també. El que s'ha de fer és compartir amb el pacient el que es pot fer, el que és possible en la seva situació vital i valorar conjuntament el mal que li pot fer a la seva salut el que encara no pot resoldre. Com ja dic a l'encapçalament del blog, no tinc vocació de passavolant, sinó que em dedico a acompanyar als meus pacients en la seva evolució vital cap a la salut (en tots els ordres).

I és que no tenim presents algunes coses que ja fa temps que sabem: que la salut ve influïda pel que mengem (els verins, les toxines, el que ens aprofita), el que bevem, el que respirem (l'aire, els gasos, les partícules, ...), el que ens envolta en forma de corrents i magnetisme (inclosos els de la Lluna, els astres, ...), les emocions que experimentem, les nostres reaccions psicològiques, ...

Molts creuen que algunes d'aquestes disciplines encara són molt recents i estan poc estudiades. I s'equivoquen. Vénen de Paracels al segle XVI. Del Renaixement. Què curiós.

I és que, seguint als alquimistes (homes de ciència que es basaven, sobre tot, en l'experimentació) que van ser capaços de distingir els humors del cos: bilis groga-foc (la del fetge que, curiosament, és l'òrgan de l'energia i la ira), fleuma-aire-sang (la falta d'oxigenació afecta molt a la sang i als pulmons), ..., Paracels va definir que feien falta cinc tipus de metges:

- el de l'ambient: aire, pol·lució, electromagnetisme, instal·lacions elèctriques,... (sabíeu que els camps magnètics molt forts generen molts estrogens ?), que corresponia a un tipus d'ens o entitats que ell anomenava "astrale" (el que ens envolta i no veiem).

- el de les toxines i verins (que en el seu temps era el farmacèutic) i que associava a l'entitat "veneni"

- el de la natura i el cosmos (el que et porta l'herència dels pares quan neixes i l'influència astrològica, recordeu les constel·lacions familiars, ...) associat a l'ens "naturae"

- el de la psique (la ment), de l'ens anomenat "spirituale"

- el de l'esperit (la part espiritual, les creences, Déu), de l'ens anomenat "dei"

De la mateix manera, van estudiar que no era el mateix usar principis "extractats" de les plantes, que la planta sencera. Que feien falta minerals.

Per si volíeu més exemples de com hem arribat a oblidar el que és bo per a la nostra salut, que algunes d'aquestes coses encara sonin a noves...

Perquè no funcionen les teràpies naturals ?

Aquest és un aspecte fonamental que, encara que ja l'he mencionat algun cop, fa falta analitzar acuradament:

1. Per molt que he mencionat que es pot ajudar a persones que segueixen un ritme d'activitat molt alt, sempre fa falta un mínim de "consciència" de voler-se curar. No es poden donar "tocs d'atenció" al cos, iniciant un "diàleg", imprescindible per poder-nos curar, i no respondre amb una mínima atenció al que el cos ens demana. Aquest defecte acostuma a anar acompanyat d'una repetició innecessària (i contraproduent) d'un inici de tractament (que s'allarga indefinidament i sense control) de manera que el cos s'adona de la "petició" però, quan demana una continuïtat, rep una resposta automàtica i "sense intenció" (cas de la camamilla eternitzada, després del dinar copiós). Al cap d'un temps (no gaire llarg, dies, setmanes) el cos es cansa d'esperar la resposta i segueix amb el que "estava fent".

I és que el cos sempre busca l'homeostasi (equilibri) en el cos. I encara que nosaltres no en siguem conscients, la feinada que comporta mantenir aquest equilibri malgrat les males digestions (no oblideu que no importa el que mengeu, sinó el que aprofiteu) i altres despropòsits, porten al cos a mantenir aquesta homeostasi, fins i tot de maneres poc ortodoxes. Està clar que sacrificar calci i altres sals del cos, per exemple, cada cop que us preneu un refresc, no és una conducta "assenyada". Fer que els ossos puguin acabar en osteoporosi és una aberració. Però el cos no pot fer altra cosa que avisar-nos constantment. I si no li fem cas, tira pel camí del mig. O sigui: ens manté vius, respectant les prioritats de supervivència (cor, cervell), mentre li sigui possible.

Em torno a repetir: mireu-ho al "Mono desnudo". Després de 50.000 anys, la nostra fisiologia (i la lògica que la manté) no ha canviat gaire.

Per això fallen la major part de tractaments naturals: ni el ritme, ni l'ordre, ni la posologia, ni la duració, ni la atenció mínima, es tenen presents o, més sovint, es desconeixen.

2. Una variant de l'anterior paràgraf és fer les coses en desordre i, a més, en lloc "d'avisar" al cos, "enfrontar-s'hi" de males maneres. Fer naturopatia, vaja. Pocs elements naturals són acceptats pel cos (i no en tots els casos), quan s'utilitzen estil "elefant a la catxarreria". El cos manté l'homeostasi de la manera que pot. I tu no pots intentar, per exemple, eliminar elements que el perjudiquen sense saber si el sistema immunitari té prou força per tirar endavant. I sense saber si el cos, en aquest moment, ha "preferit" mantenir aquests elements nocius (contra els que poc o molt pot lluitar), en lloc de permetre que altres, més agressius o contra els que està més indefens, siguin els predominants. Si tu elimines aquests elements "controlats" i desencadenes una reacció dels més "perillosos", t'arrisques a generar més mal que bé en l'intent de curació. O sigui que jo no estic d'acord amb que "totes" les teràpies naturals siguin inofensives en totes les circumstàncies.

És cert que hi ha elements naturals que poden cobrir quasi tots els fronts que el cos necessita (olis essencials, per exemple), però són d'una potència (més que la major part d'antibiòtics) que precisa d'un control molt acurat, perquè tota la seva potència, mal encaminada, pot provocar un autèntic desastre. Se'm posen els pèls de punta quan veig que, cases d'olis essencials molt prestigioses, publiquen fulletons que, suposadament, permeten a qualsevol automedicar-se amb olis essencials. Si teniu en compte que els olis essencials tenen efectes elèctrico-energètics i emocionals potentíssims, no n'hi ha prou de saber "per quina afecció serveixen". Que, per cert, no tenen mai el mateix efecte en cada persona, per molt que ho volessin els "estandaritzadors" de remeis. Molt de compte, perquè la suposada inocuitat de les infusions (que no ho són, encara que les conseqüències no siguin greus) no ens faci pensar que els olis essencials són "pret-a-porter". Perquè, de les diferents teràpies naturistes, l'aromateràpia és l'única capaç de competir (i guanyar) en potència i rapidesa amb els medicaments al·lopàtics. Només que, si la saps fer servir, no té cap dels seus inconvenients. O sigui que, apart de terapeuta naturista, sóc aromaterapeuta.

3. Per entendre la fisiologia de cada cos, i per tant fer les coses adeqüadament, cal entendre les teràpies naturals (i per a què serveixen) molt profundament. Jo he tingut l'immensa sort, com ja em va passar en el meu ofici anterior (l'informàtica), de poder "connectar" amb els pares del naturisme de molt jove, al mateix temps que he accedit a les teràpies més modernes. I és que, gràcies als metges que em tractaven de petit (gràcies al meu pare, a qui mai li agrairé prou), a la meva voracitat lectora (a casa, apart de pocs llibres d'aventures, només hi havia llibres de naturisme) i, modernament i per sobre de tot, a l'aprenentatge del meu mestre, he acabat entenent (quasi) totes les tècniques naturistes habituals. Tinc molt clar que mai deixaré d'estudiar-les.

La principal raó (o una de les principals) del desconeixement de les tècniques naturistes "ancestrals" és que no estem acostumats (en aquests temps de rapidesa en tot) a manegar-nos amb tècniques que han estat descobertes amb un "empirisme" brutal. O sigui que les persones que les han descobert, van haver de revisar milers de casos per arribar a conclusions. Però, una de les pegues principals que ens "tiren enrere" és que, molt sovint, aquestes curacions i els seus rituals van acompanyats d'una forta càrrega ideològica o religiosa. I a ningú li agrada sentir-se poc menys que "insultat" o menyspreat quan, per saber com curar-se, descobreix que és un "sátiro, pecador o demonio concupiscente". A mi, amb el temps, aquestes diatribes em causen certa tendresa (quan no em fan riure). Però no es pot prescindir d'aquests descobriments perquè l'embolcall faci tuf de "carca". En el mateix ordre de coses, ja fa temps que s'estan generant problemes mèdics perquè el "políticament correcte" impedeix saber que, per exemple, hi ha problemes fisiològics més lligats a unes races que altres. Passa com (i perdoneu la comparació) com en el cas de les dones: es prefereix que algú digui "els homes i les dones" contínuament (les formes), enlloc de veure si aquesta persona respecta autènticament les dones (el fons). Així, el mal ús de la informació o l'existència de xenòfobs, impedeix que a la Vikipèdia es puguin veure informacions molt interessants al respecte de la incidència d'unes malalties o altres a les diferents races (lligades, sovint, al seu orígen geogràfic). Si penseu que els grups sanguinis estan molt relacionats amb la raça o el lloc original on vivien certs grups ètnics, us adonareu que el fet d'amagar informacions vitals ens pot portar a suposicions errònies.

Per acabar, us diré que ja sé que, malgrat tot el que us he dit, no podrem evitar deixar-nos arrossegar per les presses d'aquesta vida moderna. Però hem de ser conscients del que li passa al nostre cos. Així, al menys, quan puguem dedicar-li una mínima atenció (l'atenció és amor, en definitiva), començarem el camí de retorn a la salut.

La ciència i l'amor

Aquest títol és, ho reconec d'antuvi, un despropòsit.

Ho sé. Però no se m'acut com dir-ho d'una altra manera.

I és que, com en el cas del doctor Jekyll i Mister Hyde, semblo una persona amb dos extrems. Els que em coneixen se'n fan creus de que pugui actuar de maneres tan divergents. A mi també se'm faria estrany, però és que em conec fa molt de temps.

S'al·lucinen de que, coneixent la meva faceta extremadament exigent en l'aspecte científic, la pugui compaginar amb una faceta d'empatia "amorosa" vers els altres. M'han arribat a dir que és incompatible ser superexigent en l'aspecte científic i compaginar-lo amb ser sensible i empàtic. En canvi, per a mi, és perfectament lògic. Però no és una lògica científica. És una lògica d'amor.

Perquè no podria suportar atendre malament a una persona que ho necessita, perquè no he estat prou rigurós en l'aspecte científic. Sé que no sóc infal·lible i que hauré de demanar (encara) perdó moltes vegades. Però és que si no afrontés el tractament d'una persona amb amor, no ho podria fer. Perquè puc preservar l'amor per la persona, sense que les emocions em destorbin, sempre que sàpiga que faig el millor que puc la meva feina de terapeuta. I que, tot i que em segueixi equivocant, faré l'impossible per aportar el millor de mi cada dia. I, cada dia que passa, és un nou pas en aquest sentit.

La lògica de l'amor m'està dient que escrigui això. I que hi adjunti un poema que em va trasbalsar de ben petit. Crec que tenia 10 anys quan el vaig descobrir. I em va impactar tant que, al llarg dels anys, he anat revisant i guardant cada còpia i traducció que he trobat. Cap m'acabava de satisfer plenament. Fins que, fa 7 anys, vaig tenir l'atreviment, i la poca vergonya, de traduir-lo directament de l'anglès, fent-ne una versió també en vers, com en l'original anglès d'en Rudyard Kipling. Estaré eternament agraït si, algú que domini l'anglès de veritat, pot fer-ne una versió millorada.

Us l'envio perquè reflexa molt bé el que sóc (o intento ser).

IF

Si mantens el cap al seu lloc

quan altres el perden i et culpen.

Si confies en tu, i ho fan poc,

però dones espai als que dubten.

Si esperant no caus en recança.

Si, enganyat, no dius cap mentida.

I, odiat, no somies venjança.

Ni et fas el bo, ni el savi en la vida.

Si somies, i el somni no et llastra.

Si penses, no fent-ne el que sents

Si trobes el triomf i el desastre ...

i ambdues falses no et commouen gens.

Si suportes la veritat cabal

torçada per les bretolades.

O veure, perduda, la teva obra cabdal

I tornar-la a refer, amb eines gastades.

Si fas una pila amb els guanys

i els arrisques a una jugada.

I perds, i comences d’avall.

I no en dius ni una paraula.

Si pots fer que el cor i els tendons

et serveixin quan no en queda rastre,

i aguantin amb tu quan no tens solucions

més que la voluntat de dir-los: “Aguanta”.

Si parles al poble i mantens la virtut.

O vas amb els reis, però amb la teva traça.

Si ni enemics ni amics et veuen fotut.

Si compten amb tu, però ningú no ho fa massa.

Si fas increïble un minut

amb seixanta segons que no tinguin preu.

Teva és la Terra i el seu contingut.

I, molt més, seràs Home, fill meu.

RUDYARD KIPLING 

Els despropòsits de la medicina

Al final, em faré pesat recordant la meva admiració pels abans anomenats "metges de capçalera", però és que no passa dia que no els enyori.

L'altre dia, una senyora gran, explicava la seva rutina diària. Als migdies, des de fa anys, donava de dinar als néts, mentre el seu fill treballava. Fa un any, va morir, després d'una llarga malaltia, un nét que tenia 3 anys. Encara que atontada per les medicacions, aquella dona va transmetre la seva gran tristesa. I jo imaginava el que devia ser per a ella, cada dia a l'hora de dinar, veure que hi faltava un dels seus néts.

Però, el seu metge no ho va entendre així. La medicina d'avui en dia, que ignora al malalt i només es fixa en el símptoma, li aconsellava donar-li antidepressius. Per la medicina no existeix la tristesa. Perquè no està preparada, ni hi dedica temps, a conèixer als malalts. Que diferent dels antics metges de capçalera (que em perdonin els que segueixen en actiu) que coneixien les vivències, les emocions i els veritables motors de la vida dels seus pacients.

Els antidepressius, per a casos com aquests, no només no són adequats. També són contraproduents. Una dona que passa pel dol de la mort d'un nét, necessita que l'acompanyin, la comprenguin i l'animin amb paraules de vida. Sentir que les drogues mèdiques li fan sortir un impuls de tirar endavant, la fan sentir malament, perquè ella encara no està preparada per acabar amb el dol. I la medicina no ajuda. Però, al seu voltant, també creuen que és feina de la medicina fer-la sortir del pou. Amb pastilles. I no s'adonen que són ells, els familiars, amics i veïns, qui l'han d'ajudar a tirar endavant. Els més joves tenen eines (treball, projectes, ...) que els ajuden a "oblidar" (que tampoc és bo). Per a aquesta senyora gran, el principal impuls a la vida són els néts a l'hora de dinar.

Quan jo era petit, a la botiga dels meus pares, assistíem, cada dia, a sessions de teràpia col·lectiva. Quan la senyora Pepeta va perdre el seu marit, apart de compartir les seves penes amb el metge (de capçalera) i amb el capellà, les compartia a la botiga amb els meus pares i altres clients. La consolaven, li recordaven l'amabilitat i bonhomia del seu marit. I li exaltaven com la van veure lluitar per ell durant la seva malaltia. La senyora Pepeta compartia la tristesa amb persones que li donaven escalfor humana. I l'ajudaven a tirar endavant. Fins que la tristesa es convertia en llum.

Avui la senyora Pepeta no en podria parlar ni amb metges (no tenen temps i no els han educat per atendre tristeses més que amb antidepressius), ni amb capellans (ja en queden pocs), ni amb les caixeres del supermercat. I, si sabés manegar-se en les xarxes socials, tampoc l'ajudaria la "companyia" virtual, ni frases benintencionades d'en Claudio Coelho. Fixeu-vos que és curiós que, un experiment fet a uns quants CAP de Girona fa un o dos anys, va demostrar que, l'immensa major part de malalts que assistien cada dia als CAP, prefereixen el contacte humà i l'intercanvi d'experiències (xerrar amb algú) que les medicines. Crec que formaven grups de xerrades, joc i activitats manuals com a alternativa a anar al metge. Va ser un èxit absolut. Es va demostrar que una o dues animadores eren més que suficients per aixecar l'ànim dels "malalts" que, normalment, es deixaven atiborrar de medicaments, per uns metges desbordats, per tal que algú els escoltés (més que els metges, els "amics" de la sala d'espera).

Com els resultats van ser espectaculars, en termes d'estalvi en medicaments, metges, millora dels pacients, ... no se n'ha sabut res més.

Tots hem de fer examen de consciència pel que està passant.

Jo, per la meva part, he estat fent-lo respecte a les possibilitats terapèutiques que puc aportar a la gent que, com jo fins fa 10 anys, viuen en un estat permanent de tensió per les exigències de la feina, la família, ... Per molt que la meva vida ara sigui radicalment diferent, no he oblidat la meva impossibilitat de tractar-me com ho havia de fer. Però també he recordat com, entremig del malson de la vida accelerada, uns pocs principis bàsics de naturisme apresos des de petit, em van ajudar a poder mantenir les afeccions del meu cos en un estat subagut i que no arribessin a l'estat crònic. I, aquesta experiència, junt amb molts altres recursos adquirits posteriorment, em fan poder dir que disposo de molts mecanismes per ajudar a la gent que es troba en aquests supòsits (la majoria, per desgràcia).

Així que, amb això, ja us estic dient que no sóc gens tal·libà. No deixaré de dir-vos les coses que li fan mal al vostre cos. Però no deixaré d'estar al vostre costat per ajudar-vos a tirar endavant. Els que em coneixeu bé, ja sabeu el que em costa no poder solucionar del tot les afeccions dels meus pacients. Però, en un necessari exercici d'humilitat, tinc que reconèixer que, si jo vaig estar 30 anys sense "deixar-me curar" perquè el ritme de vida que portava no m'ho permetia i no sabia com aturar aquell ritme de vida, no puc exigir als altres el que jo no vaig ser capaç de fer.

Resulta que aquesta via és apassionant. Estic treballant casos, amb un resultat espectacular, en que els pacients no abandonen del tot el seu estil de vida però podem reduir en gran mesura els efectes d'aquesta situació.

Us heu preguntat on van a parar tots els medicaments que heu pres ?. Els metges tampoc estan preparats per depurar el vostre cos (per sort, hi ha excepcions) i molts tampoc es miren ni els prospectes dels medicaments que us donen. Reben moltes pressions, el seu reciclatge el fan els formadors/visitadors de les empreses farmacèutiques i han passat de ser membres molt respectats de la comunitat a estar sota el punt de mira de la societat. I això tampoc és just.

Però, l'última baula de la cadena, els pacients, són els que paguen la major part de conseqüències. La medicina és un desastre tractant casos crònics (ho diuen els propis metges). L'únic que poden fer els metges quan un pacient crònic diu que els fàrmacs ja no li fan efecte és pujar la dosi o passar a un altre medicament.

Doncs bé, el treball amb pacients polimedicats durant molt de temps dóna molt bons resultats. La neteja dels medicaments que s'acumulen al cos, ajuda a que es trobin millor, a reduir les dosis de medicaments (d'acord amb el seu metge) i a que aquests tornin a ser eficaços. Totes aquestes depuracions les fem sense alterar del tot el ritme de vida dels pacients. Però, aconseguint que siguin conscients de com els afecta el seu estil de vida. I, encara que la teràpia naturista ben feta funciona ràpid, amb pacients medicats des de fa més de 30 anys, estem començant a obtenir bons resultats als 10-15 dies de tractament. Però això només va tan de pressa quan el pacient es fa conscient.

Clar que jo preferiria poder fer un tractament naturista complet que els canviés la vida. Però, fins que això no sigui possible, els acompanyo perquè tinguin la millor vida possible. I és un gran repte. Perquè ho hem de fer respectant les seves obligacions i sense que els faci un forat a la butxaca. I variant la forma en que ho fem, evolucionant amb el pacient i evitant que el seu cos es torni a estancar.  

Coses de la vida

Sóc terapeuta naturista.

Sí, ja sé que el nom oficial és naturòpata. Però no m'agrada gens. Perquè implica anar contra la malaltia.

I no és només perquè sigui una mala traducció del que realment s'hauria d'anomenar naturoterapeuta. Sinó perquè senyala a una pràctica que no és la fonamental en la meva vocació. Tot i que aquesta postura clara no implica que no respecti altres visions i altres enfocaments, tant d'altres terapeutes, com dels metges alòpates.

Al igual que el metge alòpata (el normal, per entendre-n's), el naturòpata s'enfronta a la malaltia. I això, que en alguna ocasió practicaré, només quan l'urgència no em permeti cap alternativa, no és la via naturista.

La via naturista no és barallar-se amb la malaltia. Curiosament, en el llenguatge del cos, es reprodueix la mateixa màxima que en la psique. Si vols solucionar un problema, deixa de parlar-ne. Mentre en parlis, li donaràs vida. I, mentre t'hi enfrontis, t'estaràs enfrontant al teu cos.

La mare Teresa de Calcuta va fer famosa aquesta posició quan, a preguntes del periodistes estranyats perquè no assistia mai a manifestacions contra la guerra, els va dir que, quan la convidessin a manifestacions a favor de la pau, hi aniria encantada.

La via naturista és la que he mamat des que era petit. El meu pare ens portava a tots des de petits a un metge naturista. A casa meva, la majoria dels llibres eren naturistes. El que passa és que jo, al contrari de la major part dels naturistes, tenia una salut de ferro, afavorida pels consells dels naturistes. Però, malgrat l'interès que sempre he tingut per aquesta disciplina i la quantitat de llibres i articles que he arribat a llegir, perquè també era i és el meu hobby, al principi no en vaig ser un seguidor fervent.

I, el perquè, el vaig descobrir amb el meu mestre quan em va connectar amb totes aquelles coses que havia llegit jo des de petit. El naturisme no es pot practicar a l'estil naturopatia: a tal símptoma, tal remei. El naturisme no respon al símptoma, que no és més que un missatge del cos per mostrar-nos que estem cometent errors. Atacar al símptoma és el mateix que, quan el quadre d'emergències del cotxe senyala una avaria, desconnectar el quadre d'alertes. Això no fa més que obligar al cos a  petar per una altra banda. I això encara es pitjor. Us en donaré un exemple de la vida real. En certes situacions, el cos necessita l'expectoració per treure cossos perjudicials. I nosaltres, un cop identificada la malaltia, el que hem de fer és ajudar al cos. El nostre cos, la natura, és molt savi. I nosaltres actuem com si fóssim més llestos. I li donem codeína (a la major part dels xarops) per desconnectar el reflex de la tos del Sistema Nerviós Central. I el pacient, content. I no ho hauria d'estar. Perquè hem desconnectat el quadre de comandaments que ens avisa del perill.

El naturisme, en canvi, a l'estil del que defensa el famós llibre "El Mono desnudo" treballa a partir del que és la funció natural del nostre cos i busca, a partir del coneixement profund de com funciona, restaurar les funcions del cos al seu funcionament normal.

Pot semblar una subtilesa, però és absolutament fonamental. Un exemple fàcil. No n'hi ha prou amb conèixer aquella planta que pot solucionar tal o qual afecció. S'ha de saber com donar-la (en quina formulació, posologia, ritme, ...), quan donar-la, ... Al cos no el podem fer anar al ritme "noves tecnologies". L'hem de saber tractar. Per no mencionar que cal tenir una bona formació mèdica per saber les contraindicacions, el temps que es pot prendre, ... La gent que creu que, per exemple, una camamilla després de dinar li va bé per fer una bona digestió, us pot dir al cap del temps "sort de la camamilla, i així i tot no acabo d'anar del tot bé". Doncs és possible que la que està provocant el mal de panxa, sigui la mateixa camamilla. Sorpresos ?.

La meva filosofia naturista utilitza les teràpies naturals "típiques" i moltes d'altres (sobre tot, inspecció i exploració) manllevades dels metges que, malauradament i en la seva majoria, ja no les fan servir. Molts metges d'avui en dia, amb l'honrosa excepció d'alguns metges "de capçalera" a qui admiro, s'han oblidat de conèixer, escoltar i auscultar als malalts. Només confien en les "màquines", els anàlisis i la tecnologia. S'han tornat especialistes d'un pam del cos. I si ja es perd la perspectiva quan no mires el funcionament del cos, imagineu quan a sobre només t'especialitzes en una àrea restringida. Doncs bé, la meva vocació és la de ser terapeuta naturista de capçalera que, a partir del coneixement profund de la fisiologia dels seus pacients, els pugui acompanyar en el seu recorregut vital.

Sí. Heu llegit bé. Fisiologia dels seus pacients. Cada pacient és únic. I no només perquè algú pugui tenir un sol ronyó i algú altre tenir-ne tres. És més senzill. Tots som únics. Els símptomes no garanteixen una malaltia i per tant han de ser només una ajuda. Hem de mirar com funciona la fisiologia del pacient. Per això, no feu cas als gurus que, sense haver-vos visitat a consciència, generalitzen i pontifiquen sobre uns símptomes o malalties. Sempre que sentiu que algú diu això, poseu-ho en dubte. I si el missatge diu que no us en sortireu d'aquesta, encara menys. El naturisme escoltarà el que el vostre cos té a dir i l'acompanyarà en la seva via cap a la curació. I no hi ha cap via igual, perquè tots som diferents. Així que no us estranyi que el que pugueu llegir en una web de plantes curatives a vosaltres no us curi. Us esteu fixant en els símptomes. I no en què els ha provocat.

Ja aviso que jo funciono en visites llargues. Que no vol dir cares. I que no m'agrada entretenir al pacient, sinó curar-lo al ritme més ràpid que ens permeti el cos del pacient (i el ritme i la voluntat del pacient). El naturisme ben fet, cura molt més ràpid del que us podeu imaginar. I què cura ?. De tot. Qualsevol malaltia, des de la perspectiva del naturisme, es pot tractar. La medicina oficial ens planteja com a complicadíssimes la major part de malalties cròniques. I, des del punt de vista naturista, té una perspectiva absolutament diferent. Si voleu entendre perquè algunes funcions fisiològiques bàsiques no funcionen bé (impotència, esterilitat, cicles menstruals, hormones, tiroides, ...), no trobareu la resposta als llibres de medicina. Abans la trobareu a "El Mono desnudo", que s'apropa més a les funcions del nostre cos que mols tractats de medicina moderns.

El respecte al cos, i a la seva saviesa, és fonamental. Dir que, en un càncer, el cos s'equivoca és erroni. Ens està intentant salvar la vida. Dir que en una malaltia autoimmune el cos s'equivoca és erroni. Si, per exemple, hem passat mesos i anys maltractant el nostre sistema digestiu, el cos haurà emès senyals desesperades durant molt de temps. Quan l'intestí ha arribat a inflamacions enormes i constants, el mal alè s'acaba convertint en olor a "rata morta" (perdoneu l'expressió), perquè enlloc de fermentació s'hi produeix putrefacció. Amb subproductes com la cadaverina (que amb el nom ja paga), ens anuncia un futur intestí permeable. Com el seu nom indica, aquest intestí deixa passar "coses grosses" que no haurien d'arribar a la nostra sang. I si aquesta cosa grossa, de manera constant, és una proteïna obtinguda en alimentar-nos d'animals molt similars a nosaltres i que no ha estat descomposta correctament en aminoàcids, el cos acabarà marcant aquesta proteïna, que és igual que alguna de les nostres, com un enemic que entra a la nostra sang. I allà on trobi aquesta proteïna (en el nostre cos) la atacarà. Què ha fet el nostre cos ?. Salvar-nos la vida. Perquè l'entrada d'aquestes proteïnes el posa en perill. La "culpa" d'aquesta malaltia autoimmune és nostra. Perquè no hem escoltat al nostre cos. I li hem tapat la boca amb medicaments. Fins que peta.

Penseu que la satisfacció que se sent quan ajudes a que una persona es curi, no es pot explicar amb paraules. Doncs ara imagineu el que sento quan ajudo a que una persona es curi sense haver perjudicat al seu cos, sinó amb l'ajuda del mateix cos. I és que el naturisme consisteix en parlar el llenguatge del cos. I al seu ritme.

En aquest blog us mostraré aspectes del meu ofici que us puguin ajudar a viure millor. Disculpeu-me que no el faci interactiu. Però és que aquesta feina no admet gaires generalitzacions i respondre a dubtes de persones particulars en un mitjà públic no em sembla adequat. Prefereixo que m'envieu un mail o em truqueu. Encara que mai us podré donar una resposta massa concreta. Per això us he de veure.

Ja us ho anticipo: malgrat haver viscut de la tecnologia durant molt de temps, això no fa que la vulgui fer massa present en la meva vida.

Sí, ja ho heu endevinat. No va al ritme del nostre cos, no ajuda a calmar-nos, sinó a excitar-nos. Clar que no tot és dolent. Però li hem de posar fre. Perquè, com podrieu llegir a "El Mono desnudo", seguim essent un animal que necessita a la seva tribu per sentir-se segur. Podem fer-nos els durs, els moderns, però l'instrument més fort de relació que tenim, l'abraçada, cura molt més del que els fanàtics de les xarxes socials puguin arribar a imaginar.