Al final, em faré
pesat recordant la meva admiració pels abans anomenats "metges de
capçalera", però és que no passa dia que no els enyori.
L'altre dia, una
senyora gran, explicava la seva rutina diària. Als migdies, des de fa anys,
donava de dinar als néts, mentre el seu fill treballava. Fa un any, va morir,
després d'una llarga malaltia, un nét que tenia 3 anys. Encara que atontada per
les medicacions, aquella dona va transmetre la seva gran tristesa. I jo
imaginava el que devia ser per a ella, cada dia a l'hora de dinar, veure que hi
faltava un dels seus néts.
Però, el seu
metge no ho va entendre així. La medicina d'avui en dia, que ignora al malalt i
només es fixa en el símptoma, li aconsellava donar-li antidepressius. Per la
medicina no existeix la tristesa. Perquè no està preparada, ni hi dedica temps,
a conèixer als malalts. Que diferent dels antics metges de capçalera (que em
perdonin els que segueixen en actiu) que coneixien les vivències, les emocions
i els veritables motors de la vida dels seus pacients.
Els
antidepressius, per a casos com aquests, no només no són adequats. També són contraproduents.
Una dona que passa pel dol de la mort d'un nét, necessita que l'acompanyin, la
comprenguin i l'animin amb paraules de vida. Sentir que les drogues mèdiques li
fan sortir un impuls de tirar endavant, la fan sentir malament, perquè ella
encara no està preparada per acabar amb el dol. I la medicina no ajuda. Però,
al seu voltant, també creuen que és feina de la medicina fer-la sortir del pou.
Amb pastilles. I no s'adonen que són ells, els familiars, amics i veïns, qui
l'han d'ajudar a tirar endavant. Els més joves tenen eines (treball, projectes,
...) que els ajuden a "oblidar" (que tampoc és bo). Per a aquesta
senyora gran, el principal impuls a la vida són els néts a l'hora de dinar.
Quan jo era
petit, a la botiga dels meus pares, assistíem, cada dia, a sessions de teràpia
col·lectiva. Quan la senyora Pepeta va perdre el seu marit, apart de compartir
les seves penes amb el metge (de capçalera) i amb el capellà, les compartia a
la botiga amb els meus pares i altres clients. La consolaven, li recordaven
l'amabilitat i bonhomia del seu marit. I li exaltaven com la van veure lluitar
per ell durant la seva malaltia. La senyora Pepeta compartia la tristesa amb
persones que li donaven escalfor humana. I l'ajudaven a tirar endavant. Fins
que la tristesa es convertia en llum.
Avui la senyora
Pepeta no en podria parlar ni amb metges (no tenen temps i no els han educat
per atendre tristeses més que amb antidepressius), ni amb capellans (ja en
queden pocs), ni amb les caixeres del supermercat. I, si sabés manegar-se en
les xarxes socials, tampoc l'ajudaria la "companyia" virtual, ni
frases benintencionades d'en Claudio Coelho. Fixeu-vos que és curiós que, un
experiment fet a uns quants CAP de Girona fa un o dos anys, va demostrar que,
l'immensa major part de malalts que assistien cada dia als CAP, prefereixen el
contacte humà i l'intercanvi d'experiències (xerrar amb algú) que les
medicines. Crec que formaven grups de xerrades, joc i activitats manuals com a
alternativa a anar al metge. Va ser un èxit absolut. Es va demostrar que una o
dues animadores eren més que suficients per aixecar l'ànim dels
"malalts" que, normalment, es deixaven atiborrar de medicaments, per
uns metges desbordats, per tal que algú els escoltés (més que els metges, els "amics"
de la sala d'espera).
Com els resultats
van ser espectaculars, en termes d'estalvi en medicaments, metges, millora dels
pacients, ... no se n'ha sabut res més.
Tots hem de fer
examen de consciència pel que està passant.
Jo, per la meva
part, he estat fent-lo respecte a les possibilitats terapèutiques que puc
aportar a la gent que, com jo fins fa 10 anys, viuen en un estat permanent de
tensió per les exigències de la feina, la família, ... Per molt que la meva
vida ara sigui radicalment diferent, no he oblidat la meva impossibilitat de
tractar-me com ho havia de fer. Però també he recordat com, entremig del malson
de la vida accelerada, uns pocs principis bàsics de naturisme apresos des de
petit, em van ajudar a poder mantenir les afeccions del meu cos en un estat
subagut i que no arribessin a l'estat crònic. I, aquesta experiència, junt amb
molts altres recursos adquirits posteriorment, em fan poder dir que disposo de
molts mecanismes per ajudar a la gent que es troba en aquests supòsits (la
majoria, per desgràcia).
Així que, amb
això, ja us estic dient que no sóc gens tal·libà. No deixaré de dir-vos les
coses que li fan mal al vostre cos. Però no deixaré d'estar al vostre costat
per ajudar-vos a tirar endavant. Els que em coneixeu bé, ja sabeu el que em
costa no poder solucionar del tot les afeccions dels meus pacients. Però, en un
necessari exercici d'humilitat, tinc que reconèixer que, si jo vaig estar 30
anys sense "deixar-me curar" perquè el ritme de vida que portava no
m'ho permetia i no sabia com aturar aquell ritme de vida, no puc exigir als
altres el que jo no vaig ser capaç de fer.
Resulta que
aquesta via és apassionant. Estic treballant casos, amb un resultat
espectacular, en que els pacients no abandonen del tot el seu estil de vida però podem
reduir en gran mesura els efectes d'aquesta situació.
Us heu preguntat
on van a parar tots els medicaments que heu pres ?. Els metges tampoc estan
preparats per depurar el vostre cos (per sort, hi ha excepcions) i molts tampoc
es miren ni els prospectes dels medicaments que us donen. Reben moltes
pressions, el seu reciclatge el fan els formadors/visitadors de les empreses
farmacèutiques i han passat de ser membres molt respectats de la comunitat a
estar sota el punt de mira de la societat. I això tampoc és just.
Però, l'última
baula de la cadena, els pacients, són els que paguen la major part de
conseqüències. La medicina és un desastre tractant casos crònics (ho diuen els
propis metges). L'únic que poden fer els metges quan un pacient crònic diu que
els fàrmacs ja no li fan efecte és pujar la dosi o passar a un altre
medicament.
Doncs bé, el
treball amb pacients polimedicats durant molt de temps dóna molt bons resultats. La neteja dels medicaments que s'acumulen al cos, ajuda a que es
trobin millor, a reduir les dosis de medicaments (d'acord amb el seu metge) i a
que aquests tornin a ser eficaços. Totes aquestes depuracions les fem sense
alterar del tot el ritme de vida dels pacients. Però, aconseguint que siguin conscients de com els afecta el seu estil de vida. I, encara que la teràpia
naturista ben feta funciona ràpid, amb pacients medicats des de
fa més de 30 anys, estem començant a obtenir bons resultats als 10-15 dies de
tractament. Però això només va tan de pressa quan el pacient es fa conscient.