Alimentació, carències i dietes

Encara que molt esquemàticament, us avanço unes quantes raons per les quals les dietes genèriques no funcionen:

- Els greixos bons, com el de l'alvocat, són necessaris. No els elaborats (com els dels embotits industrials), ni els d'animals que no siguin de caça o alimentació sana a l'aire lliure, ni els dels peixos de piscifactoria. El greix de la carn de porc ibèric tradicional (més proper al porc senglar) està format per àcid oleic (el mateix que l'oli d'oliva) i és molt saludable, amb el greix entreverat amb les fibres musculars.

- El mateix passa amb la proteïna de la carn. La carn d'animals que viuen en plena natura (i no sedentaris), que estan musculats perquè s'han de dedicar tot el dia a anar amunt i avall per aconseguir el seu sustent tradicional, és bona per a nosaltres. Igual que ho és la dels peixos salvatges (descomptant contaminacions per metalls pesants).

-  De proteïnes en necessitem molt poques, perquè els aminoàcids i enzims (vitals per a nosaltres) que generem a partir d'elles es "reciclen" al cos i se'n perden molt pocs.

- La carn d'animals sedentaris o peixos de piscifactoria està plena de greixos dolents, de medicaments i subproductes derivats de l'alimentació gens natural que tenen. El que se sap a nivell científic no s'explica mai al públic: les proteïnes dolentes o en excés, causen la desvalorització i el no aprofitament de totes les proteïnes, generant de pas subproductes àcids molt agressius amb el nostre cos i forçant l'increment de colesterol per "atrapar" els tòxics nocius que es generen. Compte amb dietes tipus Atkins.

- S'ha de consumir proteïna de la llegum (2-3 cops/setmana), en poca quantitat perquè conté antinutrients. No trobareu gaire literatura que no sigui veterinària respecte a això. Una dosi de lògica de la naturalesa: els llegums no deixen de ser fruits-llavors. I, com són molt grosses i no tan nombroses, la natura fa que un mateix animal no se les pugui menjar totes (sense que li agafi un mal de ventre) perquè sinó la planta no s'escamparia per tot arreu.

- Els cereals també son fruits-llavors i no se'n pot abusar. Se n'ha de consumir molta menys quantitat que de verdura i fruita.

- El pa fet amb farines modernes (el 99% del que es consumeix) és perjudicial i causa pics d'insulina i diabetis.

- No és cert que s'hagi de restringir el consum d'ous a 1-4 a la setmana. És la proteïna amb el més alt valor biològic.

- El colesterol no causa malalties cardíaques, ni ateroesclerosi. El que són dolentes són les estatines. El colesterol no és més que un producte (en un 85% fabricat pel fetge) que s'acaba convertint en vitamina D (amb el sol) o en "massilla" per reparar desperfectes o "caçar" productes nocius/tòxics. El colesterol s'incrementa molt quan ens fem grans, prenem medicaments o ens atipem de proteïnes dolentes (que generen tòxics).

- Els àcids grassos omega-3 s'han d'incrementar moltíssim. Peix blau, sobre tot. Els d'origen vegetal tenen un coeficient de transformació de només el 10-12 %. Només a la carn ecològica es troba omega-3. L'omega-3 és imprescindible per les cèl·lules i, sobre tot, per les neurones. La seva carència és notòria a les persones amb problemes mentals.

- Els àcids grassos omega-6 s'han de disminuir moltíssim, perquè són proinflamatoris. Són a tot arreu: olis vegetals, carns, peix, cereals, ...

- La granada té omega-5 a les seves llavors. És l'antioxidant més potent conegut (només per sota dels olis essencials) i un bloquejador natural de l'àcid araquidònic (proinflamatori).

- Els fruits foscs naturals de final d'estiu-inici de tardor: granada, nabius (arándanos), mores, raïm, són autèntics "acumuladors" de sol i substàncies beneficioses i antioxidants.

- Elimineu qualsevol refresc industrial. Les quantitats de fòsfor, sucres, àcids i conservants els converteixen en autèntiques bombes de destrucció massiva d'elements minerals del cos, creadors de diabetis i osteoporosi.

- Compte amb els sulfits incorporats al vi, la cervesa i les "chuches". En certa quantitat, poden causar asma i problemes digestius greus. Els sulfits i cers additius poden interferir la digestió.

- La llet no aporta calci. El treu. El calci està a les verdures de fulla verda, que s'ha de procurar fer al vapor per no perdre nutrients. L'índex més gran d'osteoporosi es dóna als EEUU (el més gran consumidor de llet).

- La fruita madura natural i sencera no provoca l'acció de la insulina (no sempre passa amb els sucs) i, en canvi, ens dóna energia immediata. La fructosa natural segueix un camí diferent al de la glucosa, encara que més endavant s'hi pugui transformar. Avui s'associa fructosa amb JMAF ("jarabe de maíz de alta fructosa") que està a tots els plats preparats i conserves i que està feta de transgènics. O amb altres "sucres" (carbohidrats simples) gens naturals, que ens han anat introduint en la dieta. La raó és molt simple: la fruita que surt al mercat o és verda, perquè així l'han arrencat de l'arbre (la maduren amb gasos ràpidament per poder-la vendre), per poder transportar-la sense que s'aixafi amb els cops del transport, o no és de l'època, o no és del lloc o, directament, porta mesos tancada en una càmera esperant el moment ideal per treure-la al mercat. Fruita que no fa mala pinta i que un dia després, fora la nevera, però a bona temperatura, està pansida.

- Compte amb els sucs de fruita perquè no tenen, ni de lluny, els beneficis de la fruita sencera i, de vegades i en quantitat, poden ser perjudicials. Però, també és cert que els sucs que es fan amb fruita madura i a l'època que toca poden ser molt més bons que la fruita que es ven.

- La digestió de fruita o verdura crua (en quantitats raonables) triga menys d'una hora. Molta quantitat de menjar barrejat, fins a 5-6 hores. No s'han de barrejar fruites àcides i dolces. La fruita verda sempre és perjudicial.

- El nostre sistema digestiu i intestinal reflexa que som omnívors: no tenim diferents estómacs, com els herbívors, ni un intestí extracurt, com els carnívors. Això no és cap problema si no barregem aliments en un mateix àpat i separem els àpats el temps necessari. Penseu que cada aliment activa elements diferents en el sistema digestiu, necessita ambients àcids o alcalins diferents i triga més o menys temps en digerir-se. Us ho dic baixet: com sempre, els nens petits tenen raó quan no els agrada barrejar els aliments (l'home primitiu tampoc ho feia). No es bo menjar fruita si estem en procés de digestió d'altres aliments (la fruita, millor en dejuni).

- En el 99% dels casos, receptar ferro és un error. És molt difícil que una persona tingui carència de ferro (i l'excés és perillós). El que s'ha d'arreglar són les pèrdues de sang excessives i la manca de vitamina-C (imprescindible per absorbir el ferro).

- El que sí que ens falta habitualment és vitamina-C i magnesi (els devora l'estrès) i vitamina D (no prenem el sol) i oxigenació dels teixits (perquè fumem, no fem exercici, ens estressem) i, en certes afeccions, alguns oligoelements (manganès, zinc, liti, ...).

- Les combinacions d'aliments (que d'entrada ja són conflictives) no afecten igual a les diferents persones.

- S'ha de menjar en horaris adequats al nostre cicle biològic i mastegar sense pressa. La màxima potència digestiva es produeix al migdia. Mai sopar massa tard, perquè a la 1-2 de la matinada el cos atura la digestió.

- Els aliments han de ser apropiats a l'època i zona geogràfica on vivim. Cal menjar allò que es produeix (de forma natural, no en hivernacles) a prop de casa i a l'època en la que estem. A l'hivern cal menjar una verdura calenta (una col, per exemple) i no una papaia portada del tròpic (que és refrescant).

- Hi ha evidència científica de que ens costa més adaptar-nos a aliments que no han format part de la nostra alimentació durant generacions. La soja fa relativament poc que va arribar a Occident. I és cert que hi ha molta gent que no la tolera tant bé (i menys en quantitat, perquè no deixa de ser un llegum).

Totes aquestes coses afecten de forma diferent a cada persona. L'element més determinant és el seu estat de salut previ i les carències de certs minerals o vitamines, quasi sempre per portar una vida estressant o no prendre el sol o no fer exercici, que porten a cercles viciosos que no permeten digerir certs nutrients (encara que siguin bons).

Però, si us plau, no us obsessioneu amb el menjar. Perjudica més l'estrès que el mal menjar . I no us prengueu les meves suggerències (ni les de ningú) al peu de la lletra. Hi ha vegades, situacions i persones que precisen de menjar més cuinat que cru, per exemple. El que convé a cadascú, s'ha de mirar per a cadascú. La dieta s'ha d'ajustar a l'individu. I no a l'inrevés. Fora de situacions patològiques, està clar. I recordeu que la capacitat del nostre cos per adaptar-se a les circumstàncies alimentàries és increïble. Però també té límits. I quan aquests límits (diferents per cadascú) se superen, cal buscar una solució adequada a cada fisiologia.

Psicosomàtica, Aromateràpia Emocional i conflictes de consciència

El títol, així d'entrada, pot semblar un garbuix. Però t'ho aclareixo de seguida.

Abans que res, i no em cansaré mai d'insistir-hi, que quedi clar que les preteses uniformitats "curatives" són mentida. I això és vàlid per qualsevol disciplina. Una cosa és el que és vàlid en "molts casos" i una altra el que és vàlid "per al cas concret". L'aclariment sempre és necessari per explicar perquè moltes vegades que veus un tractament (encara que sigui naturista), resulta que a tu no et funciona. Resposta: tots som diferents i les diferents teràpies no ens funcionen de la mateixa manera. Clar que això és fotut quan els pacients ho ignoren. Però és molt més fotut que ho ignorin els terapeutes.

La Psicosomàtica (encara que molta gent no està d'acord en fer servir aquest nom) la definiríem com la disciplina que és capaç d'associar símptomes i malalties amb "mals de l'ànima". Ras i curt: l'art d'interpretar d'on li vénen els mals al malalt, entenent l'origen com conflictes emocionals no resolts (i molt sovint no reconeguts conscientment). Algun dia m'estendré més sobre aquesta disciplina, però avui parlaré d'un parell de casos "típics" que em serviran d'exemple pel que em proposo explicar.

Imagineu que una pacient reporta una pèrdua de sang menstrual molt superior a l'habitual. Fins i tot abans d'entrar a saber si es tracta d'un "problema hormonal", d'una alteració del cicle per influència d'altres dones o d'un mioma, la psicosomàtica "típica" diria que la seva feminitat o la seva dignitat com a dona ha estat ferida. Imagineu que li pregunteu com va la relació amb la seva parella. I us diu que molt bé. [Aquí simplifico perquè s'haurien de fer molts més passos i parlar molt més abans de treure les conclusions que continuen]. I això no és així. Ens està enganyant la pacient ?. No. S'està enganyant a si mateixa.

Com us explicava a l'entrada anterior (L'amor que ens cura), quan no podem viure amb amor certes coses que ens fan molt mal, les amaguem sota capes de justificacions cerebrals que "donen la impressió" de ser certes i que només serveixen per amagar allò que no estem preparats per enfrontar. En aquest exemple, la pacient no vol reconèixer conscientment que la seva parella li ha provocat aquest conflicte i fa servir la ment (ego) per amagar-s'ho i no afrontar-ho (perquè en aquest moment no pot). És a dir, enganya al terapeuta perquè s'enganya a si mateixa.

Un altre exemple (també ple de generalitzacions "típiques"). Imagineu un pacient que té al·lèrgies i/o asma. Típicament, parlem de ràbia cap al pare, la mare o tots dos. [Sempre que hi ha conflictes, cal recordar que el pacient els té amb la "imatge" que ell té de la persona (en aquest cas, els pares) i no perquè la persona sigui com ell la imagina]. Imagineu que la ràbia va "in crescendo". Passarem per una fase de problemes intestinals [no puc "digerir" el que em passa a la vida]. I acabarem amb el que es coneix com a "intestí en flames" [el foc de la ràbia et crema per dins], fase prèvia a l'artritis reumatoide. I què és l'artritis reumatoide ?. És un bloqueig [rigidització] que t'impedeix saltar contra les persones que et causen la ràbia [molt sovint, els mateixos pares]. Per tant, és una malaltia autoimmune [ens ho fem a nosaltres mateixos], que en aquest cas evita que la ràbia et porti a atacar de veritat als teus pares. La pega és que el mal te'l fas a tu.

L'artritis reumatoide és una malaltia crònica que té un procés de curació per la via naturista. Però acostuma a ser un procés llarg. Podria ser més curt ?. Sí. I què cal fer ?. Que el pacient sigui capaç d'identificar i enfrontar-se al problema emocional que li causa la malaltia. Però no pot fer-ho perquè (com en el cas de la pacient anterior) s'enganya a si mateix i enganya al terapeuta.

Parlem ara de la Aromateràpia Emocional.

Com recordareu, l'aromateràpia no només té efectes físics. També té efectes energètics i efectes emocionals (i actua, molts cops, només olorant els olis essencials). Per això em fa tanta "gràcia" que es vulgui generalitzar amb els efectes curatius dels olis essencials, ignorant tots els efectes que poden provocar. Aquí, la ignorància dels terapeutes o dels pacients que s'automediquen (molts cops amb la col·laboració necessària dels laboratoris que callen aquests aspectes energètics i emocionals) pot donar resultats, com a mínim, "curiosos". Si penseu que un dels olis més potents i reconeguts, com és l'oli de clau, té a veure amb conflictes emocionals amb un pare autoritari, no us estranyi que el pacient que els tingui acabi (per culpa de la vostra prescripció o de la seva ignorància) "liant-la parda" amb el seu progenitor.

Però, més enllà dels possibles conflictes causats per desconeixement, vull destacar una virtut de la resposta emocional cap als olis essencials: la resposta olfactiva que provoquen els olis essencials (si la resposta té lloc en un ambient controlat pel terapeuta) connecta amb la part emocional del cervell i se salta l'ego. Dit en altres paraules: ens diu la veritat que el mateix pacient no vol reconèixer. [El test que jo faig oscil·la entre 40 i 50 olis].

I ara arribem a la tercera part del títol. Els conflictes de consciència. I cal afegir: del terapeuta.

I, per entendre-ho, cal recordar un altre cop l'entrada anterior (L'amor que ens cura): què ha de fer un terapeuta que descobreix la veritat que l'ego del pacient li amaga a si mateix i al terapeuta ?.

Per ètica personal, la resposta seria: dir-li la veritat al pacient. No li podem amagar.

Però aquesta resposta només és satisfactòria per l'ego del terapeuta. Perquè la resposta (de l'ego) del pacient serà apretar a còrrer (sinó pitjor).

Perquè, malauradament, l'ego de la gent amaga les coses a les que no es poden enfrontar amb amor. I si no ho volen reconèixer, l'únic que aconseguiràs és fer-li saltar totes les alarmes, però no reconeixerà el que li diguis. I si et fa l'efecte que ho ha vist clar, pregunta't com és que no li has tornat a veure mai més el pel. O perquè (si no perdeu el contacte) sembla que li ha agafat un veritable atac d'amnèsia.

Però, i si la diferència és que en lloc de passar per un procés llarg i costós per curar-se l'artritis es pot curar molt més de pressa ? [Recordeu que la paciència/amor infinit dóna resultats instantanis]. Quina és la solució ?.

Com sempre. L'Amor.

En aquest cas, com en molts d'altres, l'amor que hi posa el terapeuta cap al seu pacient. [Nota important: dediqueu-vos a mirar, quan els publiquen, el percentatge d'èxit dels placebo contra els medicaments. Interessant pels que diuen que la predisposició dels pacients o terapeutes no és un aspecte important]. Només cal veure de quantes maneres diferents s'arriben a curar les persones de "malalties incurables". I és perquè entren en acció la Fe i l'Amor del pacient i el terapeuta.

La solució és: sabent la "veritat", no li dius al pacient (perquè per a ell no és "veritat"), però actues, amb paciència i amor, per minvar el conflicte emocional que tu saps que està soterrat. D'aquesta manera, ajudes al pacient i et menges el teu ego [que estaria encantat de cridar "EUREKA ¡¡ lo encontré"] que haurà d'esperar a que el pacient reconegui la veritat per si mateix. I, a la vegada, estàs fent un acte d'amor.

Ara us hauria d'explicar que la ment racional (EGO) serveix, sobre tot, per estalviar-nos problemes, recordant el que ens ha anat malament, el que ens ha fet patir, el que ha estat perillós. O sigui que és el dipòsit de la por (que és el contrari de l'Amor) contra aquelles coses a les que no sabem respondre amb amor. Però seria massa llarg (i ja ho tinc explicat en el nou blog).

Amb tot això espero que entengueu dues coses:

1. El camí a la salut és un camí d'amor

2. Parlar de tots els aspectes de consciència i espirituals que cal despertar en nosaltres és un procés llarg i exigeix molta dedicació.

La meva resposta a les dues coses és:

1. Tenir-ho present sempre: perquè sempre hi és la part emocional en qualsevol afecció física o mental.

2. Acabo d'obrir un altre blog  http://camidamor.blogspot.com.es/ en el que, de moment, hi ha les 54 entrades escrites des del 2006 corresponents als capítols de Camí d'Amor i les continuacions fins abril de 2008. [d'aquí a poc penjaré la resta].

O sigui que, a partir d'ara, encara que mencioni, quan calgui, els conflictes emocionals subjacents en certes afeccions, quan faci més referència a reflexions sobre conflictes emocionals/espirituals, les publicaré en el nou blog.

Us aconsello llegir el nou blog des de l'inici. I per ordre (de més antic a més modern). Però, amb calma. Si esteu acostumats a llegir coses semblants, podeu llegir-lo de pressa (ja sabeu que després descobreixes coses noves cada cop que ho tornes a llegir). Tinc l'hàbit d'anar recordant els conceptes periòdicament, perquè a la lectura intervé l'ego i cal buscar sistemes perquè t'arribi el missatge d'alguna manera sense que l'ego ho espatlli tot. Així que us aconsello (un cop llegits els primers 5 capítols) que us deixeu portar per la "intuïció" i us poseu a llegir les entrades que us cridin l'atenció d'una manera o altra (se us en va la vista, el títol us fa gràcia, el títol us "sona", ...).

I si no hi trobeu interès en el nou blog, no passa res. Ja arribarà el dia (si ha d'arribar).

L'amor que ens cura

Ja us he dit que no podem separar la salut física o mental de la salut de l'ànima. La espiritual.

I avui, revisant escrits que vaig començar a enviar sota el títol "Camí d'amor" l'any 2006, m'he topat amb un que quadra molt bé amb el que us volia dir.
_________________________________________________________________________________

L'única persona que et pot curar ets tu mateix. L'única persona que et pot fer mal ets tu mateix.

El dolor no és més que una de les maneres en que l'ànima et diu que no vas bé. Que has d'aprendre alguna cosa. Però, sempre busquem l'origen del dolor en altres persones. I el dolor no es genera per les coses que els altres fan, sinó per la forma en que nosaltres ens ho prenem. Ets tu qui ha de canviar la manera de veure les coses, si sents dolor. Si l'altre fa alguna cosa que no està bé, és el seu problema, no el teu. El teu problema és la forma com t'ho prens. Per tant, sempre que hi ha dolor, hi ha ego. I és la teva ànima qui et fa passar per l'experiència. Perquè aprenguis a fer el teu camí d'amor.

El dolor, per tant, és la ferida oberta davant un fet que no sabem resoldre amb amor. Mentre està oberta, podem intentar curar-la amb amor. Si es tanca perquè no volem patir, és l'ego qui la tanca, i la nostra ànima, tard o d'hora la tornarà a obrir. Fins que aprenguem a respondre-hi amb amor.

L'únic sentit de la vida és aprendre a respondre, lliurement, amb amor. Però amb amor incondicional. Que és l'amor diví. L'amor que no és dual. L'amor que no pren energia a ningú perquè, al contrari que l'amor “normal” (el de l'ego), no s'acaba mai, ni té límit. En l'amor de l'ànima, el millor per tu, sempre és el millor per tothom. Ningú en surt malparat. En canvi, en l'amor de l'ego sempre hi ha algú que pateix. L'energia que es pren d'una banda va a parar a una altra. Uns guanyen i altres perden.

És per això que tota la vida no és més que un immens teatre en el que tota la ambientació, tot el que ens envolta, té com a únic objectiu fer-nos veure la veritat. L'ànima no para de mostrar-nos la veritat amb tota mena de missatges. La nostra casa, la gent que ens trobem pel carrer, els nostres dolors i malalties, les “casualitats” (que mai ho són). Tot té com a únic objectiu que veiem la veritat. Però la veritat molt sovint ens fa mal o no ens agrada. I, aleshores, no la volem veure. O diem que no és veritat. Per això no serveix de res que ens la vulguin fer veure. Tots podem saber la veritat. Sempre que callem al nostre ego.

De fet, quan actues amb amor incondicional, no és difícil que vegis que és el que li passa a un altre. Ho veuràs molt simplement. Com un flash. Sense pensar. Escoltaràs els missatges que la seva ànima intenta que ell escolti i veuràs la veritat que ell no vol veure. Però no li pots explicar, ni donar-li lliçons, ni consells, ni solucions. Ni pots jutjar-lo. Només pots estimar-lo. Si no ets capaç d'estimar-lo calladament, encara que sàpigues la veritat, no l'ajudaràs. Perquè el teu ego voldrà “lluir-se” fent veure el que has sabut. I ja no estaràs sentint amor incondicional, que és l'únic que pot ajudar l'altre a trobar el seu propi camí. La seva pròpia curació. Només ell mateix la pot trobar i es pot curar. No ets tu qui li ha de fer veure la seva veritat. És ell. I al seu propi ritme.

Només un mateix es pot curar. Només un mateix es pot provocar dolor.

Els altres només podem donar-li amor incondicional per ajudar-lo a recordar una cosa que ha oblidat i que qualsevol nadó neix sabent. Que cadascú es mereix ser estimat faci el que faci. Sempre.

L'amor incondicional mai té intenció. Ni objectius. Ni adjectius. Ni orientacions. Ni busca resultats. No estimes perquè l'altre trobi la veritat. O perquè s'adoni que s'equivoca. O perquè vols que s'adoni del teu amor. O perquè vols que et correspongui. L'amor incondicional és callat i discret. Pot ser, fins i tot, secret. No estimes perquè els altres sàpiguen com ets i t'ho reconeguin. Ni estimes perquè creus que els altres ho necessiten.

Estimes perquè tu ets així. Amorós. I ho manifestes perquè és la teva essència. Res mes.

Si esperes res a canvi. Sigui d'una persona o de l'univers, no tindràs res que valgui la pena. Tu has d'actuar amb amor incondicional amb tothom i creure que tot anirà bé. Quan sigui. Com sigui. Quan toqui.

Només has de tenir fe. Perquè la certesa, fins i tot la certesa de que ets bo o vas bé o que ets més a prop de l'ànima, és ego. No hi ha certeses en el camí de l'ànima, en el camí d'amor. Només fe... I màgia.

Lluís Tordera                     Valldoreix 25 d'octubre de 2008
_______________________________________________