Les malalties agudes poden ser curades, de
vegades, per la química i en poc temps. Les cròniques, mai.
I, per això, no
crec en el metge o terapeuta passavolant. Els que tenen malalties cròniques
necessiten a algú que estigui disposat a compartir amb ells bastant més que uns
minuts en una consulta. Has d'investigar els seus hàbits alimentaris,
higiènics, anímics i emocionals, per poder ajudar-lo a curar-se. I tenir-los
sempre en ment.
La meva feina és
la meva vocació i a la vegada ha estat el meu hobby tota la vida. No em canso
d'estudiar fins i tot fora de les hores de feina. Cada nova investigació. Cada
cosa que tu mateix descobreixes o aprens. Sempre pensant si pot ajudar a
cadascun dels teus pacients.
Per això el meu
model són els metges de capçalera i els metges rurals. Són gent que viu a prop
dels seus pacients. Que els pot visitar a casa quan no es poden desplaçar. I
que no es deuen a cap més "obediència" que al benestar dels seus
pacients. Perquè sinó no els poden mirar als ulls.
Quan tractes
malalties cròniques, t'has d'acostumar a conviure amb les medicacions
al·lopàtiques dels teus pacients. Això implica estar acostumat a coexistir amb
els metges i medicacions al·lòpates.
Cal aprendre els
medicaments que recepten els metges, els seus efectes sobre els pacients i les
implicacions (moltes vegades greus) que pot tenir interrompre un tractament. La
tranquil·litat amb la que alguns terapeutes diuen als pacients que deixin un
tractament mèdic, em posa els pèls de punta. Això no vol dir que deixi de
treballar perquè els pacients puguin abandonar els medicaments quan abans. S'ha d'anar pas a pas i buscant la implicació dels metges perquè
siguin ells qui ordenin cessar la medicació quan observin que el pacient ha
superat la malaltia. Però què passa amb els medicaments que perjudiquen greument
el pacient ?. Aquí la cosa canvia, encara que enfrontar-s'hi no és fàcil.
Però, com el que
m'importa són els meus pacients, jo no em quedo callat quan el pacient em
pregunta si els problemes que té poden venir d'una medicació que pren. Jo
investigo més enllà del que són les postures "oficials". Les que
mantenen les farmacèutiques (i defensen els metges, perquè no els queda més
remei). Com deia el doctor Laporte, responsable de vigilància farmacològica a
Catalunya, en el reportatge "Pastilla busca malaltia" reposat per TV3
fa unes quantes setmanes, fa uns quants anys es trigava una mitjana de 7 anys
en retirar del mercat un medicament que provocava problemes greus. Avui en dia
se'n triga 14, degut a les pressions sobre les autoritats sanitàries. Ho
tradueixo: quan una farmacèutica és obligada a pagar en un judici per haver
causat morts amb un medicament, després de 14 anys el cost d'una multa
multimilionària no arriba a representar ni els guanys d'un mes del medicament
al mercat mundial.
I el més trist és
que, encara que es demostri manifesta mala fe en el manteniment del producte al
mercat quan ja se sabia el mal que feia, els responsables no acaben a la presó.
Només els pugen l'import de la multa. Fins i tot hi ha casos en que s'arriba a
demostrar que les suposades qualitats del medicament eren falsificades des de
l'inici. Cap problema. Una mica més de multa. Però les multes no arriben mai a
significar ni el 10% dels guanys immorals que han aconseguit.
Hi ha medicaments
substitutius del Sintrom que fa poc que han arribat a Espanya però que ja
acumulen judicis per morts a altres països. No patiu. No ho trobareu a cap diari
"normal". L'autèntic negoci dels diaris i les
televisions privades és amagar informacions que als seus anunciants no els
convenen. I desacreditar als escassos mitjans valents que s'atreveixen a
desafiar-los. Resumint: un medicament que ha costat molts diners apareix al
mercat per curar una cosa o altra. I si la malaltia no existeix, se la inventen
a base de publicitat pels mitjans informatius. Si hi ajunteu que totes les
universitats tenen la investigació subvencionada per farmacèutiques,
entendreu com n'és de fàcil obtenir informes i estudis favorables en molt poc
temps.
Una de les conseqüències
més nefastes de la invenció constant de noves malalties, és oblidar cada cop
més la importància de recuperar la fisiologia del cos. És el cos l'únic
qualificat per encaminar la curació. La meva feina com a terapeuta naturista és
ajudar a enretirar els obstacles i afavorir que el cos torni a dirigir la
curació. Avui en dia, només sentim parlar d'errors genètics, de falles del cos.
El 99% són mentides que busquen que ens rendim. Que diguem que els nostres
cossos són imperfectes i que només ens pot curar una muntanya de química que
ens venen a preus exorbitants.
La manipulació o
el desconeixement premeditat ho omplen tot. Com és molt més rendible (i més
fàcil de modificar i transformar) el cereal que la fruita o la verdura, se'ns
ha venut que els cereals han de ser el principal aliment de la dieta. I això
que només va començar a significar més del 5% de la dieta ( i ocasionalment)
des de fa 8.000 anys. Abans, i durant milions d'anys, la verdura i, sobre tot,
la fruita eren el 90% de la nostra alimentació. I hi ha molts que pretenen que
la fruita ens perjudica!! I la prohibeixen, per exemple, als diabètics.
Ignorant que la fruita sencera, madura i del temps no causa la acció de la
insulina. Prohibir la fruita als humans és com pretendre retirar la carn de la
dieta dels lleons!!.
Sabeu de què ve
la epidèmia de diabetis ?. Doncs d'abusar dels hidrats de carboni que no són
fruita. Durant milions d'anys, el nostre pàncrees només treballava de quan en
quan, perquè els aliments que necessitaven d'insulina eren anecdòtics a la
nostra dieta. Calen hidrats de carboni a la dieta ?. Absolutament, sí. I molts.
Però, majoritàriament, en forma de fruita natural i sencera (no sucs).
El desconeixement
de la fisiologia humana i del que ha alimentat a l'home durant milions d'anys
és bastant general.
Hi ha un exemple
paradigmàtic: la vitamina C. Caldrien uns quants articles i molt llargs per
parlar de tot el que fa aquesta vitamina en el nostre cos. I resulta que els
humans no som capaços de sintetitzar-la. Coincidim en això amb els grans primats i els
rat penats frugívors.
I ara ve una cosa
curiosa/divertida. He arribat a llegir molts articles d'investigadors sobre el
perquè els humans no som capaços de sintetitzar-la. A part de la constatació de
que els mecanismes els tenim atrofiats a causa d'una mutació, he llegit tota
mena de raons per justificar la mutació. Però mai la més òbvia. I és que per
arribar a aquesta deducció s'ha de sortir del laboratori i veure més enllà de
la bioquímica. I no tenir cap interès en amagar l'enorme importància de la fruita
a la nostra dieta.
Només cal
constatar que el comú denominador de tots els animals faltats d'aquesta
capacitat de síntesi és que han menjat fruita i verdura a carretades durant
milions d'anys. Causa més que probable de la atrofia d'una capacitat que no
usaven mai, ja que amb la seva alimentació la vitamina C els vessava per les
orelles.
Però l'home va
deixar de fer-ho fa temps. I el seu cos, per compensar, es va especialitzar en emmagatzemar-la molt eficientment per tots els racons. Però, en quan es produeix
qualsevol situació de desequilibri, molt habitual a la vida moderna, la seva
carència provoca situacions dramàtiques en les persones afectades.
I s'han de saber
"llegir" les prioritats fisiològiques del cos. En el cas de la
vitamina C la gent no és conscient de les prioritats del seu propi cos.
I és que, a part
de la fisiologia comú, cal una investigació i coneixements exhaustius de la fisiologia
i hàbits de cada persona per trobar la dieta correcta en el seu cas: que sigui
efectiva, sostenible i que li retorni la salut. No es tracta de
prohibir-li coses al pacient. Es tracta de buscar-li alternatives d'aliments
saludables i fer tot el possible per trobar les que li agradin.
Perquè el cos
humà es regenera completament en pocs mesos. Ja no queda ni un àtom del que
érem. Per tant, qualsevol malaltia crònica que persisteix i no ens ha matat en
aquests mesos, indica que la font que l'ha creat persisteix i segueix
alimentant la malaltia i només es pot curar per un canvi d'hàbits alimentaris,
higiènics, anímics i emocionals. Tots a l'hora.
És tal la
ignorància que existeix en el tema de la salut, que a la gent li costa molt de
creure fins a quin punt la seva salut intestinal és totalment determinant a la
totalitat del cos. Ens poden arribar a facilitar el funcionament detallat del
motor d'un cotxe. Però ningú ens ensenya a tractar bé la maquinària que ens ha
d'acompanyar tota la vida. Ens forcen a deixar-la en mans dels mecànics-metges
que, a la seva vegada, estan en mans de les concessionàries-farmacèutiques.
Imagineu-vos el que passaria si ningú sabés com funciona el motor d'un cotxe.
Les concessionàries sense escrúpols es passarien la vida cobrant-nos factures
per reparacions inútils o que cada cop ens espatllarien més el motor. És com
posar les guineus a vigilar les gallines.
Però, per a la
industria farmacèutica sense escrúpols, no es pot malbaratar el filó que
representen les malalties cròniques. Acumulant una mentida sobre l'altra,
controlant als investigadors (quasi tots a sou seu) i amenaçant als metges que
s'arrisquin a contradir-los. Amb aquest panorama, trobar la salut no és una
tasca fàcil.
Però el mecanisme
fonamental per adonar-se d'aquesta situació no és altra que escoltar al vostre
cos. Si l'escolteu no dubtareu ni un moment en començar a treballar per
tornar-li la salut.
