Com afecten a la salut els pensaments i les emocions

Alerta de spoiler!! En aquest article es parla de coses que surten al documental "¿Y tú qué sabes?" que va de "física quàntica" (i altres coses). I és que aquest documental és un dels pocs llocs "accessibles" a la gent del carrer per entendre aquestes matèries. Poca gent sap, per exemple, que la psiconeuroimmunologia va néixer d'una doctora (Candace Pert) que es va fer famosa per aquest documental. Però, anem a pams. A veure si aconsegueixo posar-vos-ho fàcil.

Cada cert temps, reapareix (com el monstre del llac Ness) alguna notícia que parla del "descobriment" d'un nou "cervell" al cos. Que si el de l'estómac, el de l'intestí, ... I es parla de com el cos pren decisions "autònomes" a les del cervell. I encara es confon més a la gent respecte al funcionament del cos. Si ja poca gent té clara la fisiologia de la circulació de la sang o de la absorció de nutrients, la circulació de la informació i la gestió intel·ligent del cos, ja queda més lluny.

I és que en el cos circulen uns missatgers, entre altres els anomenats neuropèptids, que notifiquen, massivament i a totes les cèl·lules a la vegada, el que està passant a nivell neuronal, d'emocions i de sensacions (dolor, fàstic, pena, fred, por, ...). I cada cèl·lula del cos pren les seves pròpies decisions (dins del seu àmbit) per gestionar aquestes situacions. És obvi, que les neurones no fan el mateix que les cèl·lules de la pell i que prenen "decisions" menys físiques que les de la pell (i, molt menys, si la sensació és de fred, per exemple). Però això és molt important de recordar perquè siguem conscients que no és el cervell el que pot controlar com ens afecten els pensaments i les emocions (només cal recordar les inevitables papallones a l'estómac, quan estem enamorats de veritat). És tot el cos a la vegada el que s'assabenta del que està passant i el que reacciona als pensaments i les emocions. És per això que no podem evitar que els gestos corporals ens traeixin, per molt bona cara que volem posar, quan tenim un disgust, per exemple.

Però, això no s'acaba aquí. Les cèl·lules del cos tenen receptors específics per a aquests neuropèptids (com un pany per a una clau), que els permeten rebre la informació de forma bioquímica. La pega més grossa és que, encara que no totes les cèl·lules tenen la mateixa quantitat de receptors de cada tipus, la freqüència i intensitat i el nombre de "missatges" d'un cert tipus, poden fer proliferar els seus receptors i, per tant, disminuir-ne d'altres. Fins a extrems demencials. I, compte, perquè molts d'aquests neuropèptids són tan o més addictius que les drogues més potents. O sigui que, la repetició dels sentiments de pena, victimisme, ansietat, baixa autoestima, odi, ràbia, ... ens fa addictes a aquests sentiments. I ens inunda les cèl·lules, reduint la seva capacitat per respondre a altres funcions.

En una escena, per a mi de les millors del documental, veiem una dona envellir mentre camina, mentre en Joe Dispenza diu (més o menys): si els receptors de les cèl·lules acaben essent acaparats pels missatges del maltractament emocional al que sotmetem durant anys al nostre cos, què importa el que mengem, si ni tan sols els deixem la possibilitat de processar correctament els nutrients per obtenir la elastina, que ajuda a mantenir la pell jove ?.

I aquí no s'acaba la cosa. Al documental es parla (una mica) de com funciona el nostre cervell, mitjançant les xarxes neuronals. A mi m'agrada recordar-ho amb l'exemple del gurú que, després de passar 50 anys sense fer mal a una formiga, salta al coll d'un cosí, que no havia vist en 50 anys, perquè el va intentar ofegar quan eren petits. Perquè, a la vegada, aquesta història serveix per recordar a tothom, per molt il·luminat que es cregui, que tots podem caure, que tots estem exposats als canvis sobtats a la nostra vida i que, potser, no podrem controlar. Que hem de ser molt humils. Que podem ajudar a altres. Però no creure'ns millors o jutjar o donar lliçons de vida a ningú. I tampoc oblidar que (com deia el meu estimat Anthony de Mello) viure en un ambient místic o monacal no té res a veure a tenir quatre fills i una hipoteca.

I és que les xarxes neuronals van registrant el que ens passa a la vida el·laborant una mena de "rànquing" d'emocions i decisions lligades a situacions viscudes. Però, igual que passa amb la disciplina informàtica de les xarxes neuronals, la informació no està registrada com sí/no, sinó com a segur/quasi segur/més bé segur/ni sí, ni no/tirant a no/quasi que no, ... I és amb l'estat "actualitzat" d'aquestes xarxes neuronals a cada moment que anem prenent les decisions sobre la marxa, partint de les experiències prèvies emmagatzemades al nostre cervell. Però, també, certes variants de situacions (no alineades amb la majoria de xarxes neuronals) queden registrades "a foc". Són aquelles situacions que el cervell sembla haver "oblidat". Són traumes o situacions tan violentes per a nosaltres que no formen part (aparentment) del nostre conscient. Però que, quan les detectem, salten de forma violenta i reactiva al nostre conscient i no es guien per la "lògica" del nostre comportament habitual (cas del gurú). En una paraula: no les podem evitar, perquè no formen part del nostre procés de reaprenentatge vital. Perquè són situacions que ens hem amagat a nosaltres mateixos, per no recordar-les.

Aquestes situacions tan bèsties són les que ens fan més mal. Perquè, a nivell quotidià, semblen haver desaparegut. Però, les conseqüències, en forma de plugim continuat de missatges cap a les cèl·lules, les mantenen vives, fent-nos mal a nivell cel·lular i vital.

Però, també, omplir-nos de pensaments positius, pot donar-nos un impuls impressionant per superar qualsevol cosa.

I ara ve el més difícil d'explicar. Perquè sé que tendim a les disquisicions del que és la ment, l'ànima, la consciència i sembla que interessa més discutir on, com, qui, ... que centrar-nos en el què. El que vull dir és que, per molt que ens esforcem en mantenir una imatge mental de nosaltres mateixos (el de menys és si la volem mostrar als altres o no), que per molt que disfressem les nostres reaccions com intuïtives, hi ha una enorme diferència en allò que "ens surt de l'ànima", com a reacció instintiva, sense pensar, que respecte a allò que és un procés mental. I ens perdem discutint on és l'ànima, si és part o no de la ment normal, ... en lloc de saber distingir el que és cerebral, purament, del que representa el més íntim del nostre ser. La nostra part divina.

Als que vareu llegir, i recordeu, les definicions que vaig fer en el conjunts dels escrits (fa 10 anys) que vaig anomenar "Camí d'amor", potser us sonarà aquesta forma de distingir la ràpida resposta intuïtiva (l'ànima, la consciència), de la cerebral (massa cops, també molt ràpida): si la resposta és amorosa, fàcil, senzilla, alegre, no fa mal a ningú, produeix pau, és positiva, diu com ets, ... és de l'ànima/consciència. Sinó, no.

Connectar amb la teva pròpia ànima et permet recuperar (amb amor) aquelles experiències negatives que et fan mal i desactivar-les, perquè et deixin de fer mal. Sobre tot, al cos. Que és el lloc que l'ànima utilitza per enviar-nos missatges de si anem bé o no. I no deixarà de fer-ho mai, de forma repetitiva, amb situacions similars, fins que n'aprenguis i reconeguis el que t'està fent mal. Aquesta és la explicació de perquè, mentre tu aparentes tractar-te bé, estàs fent-li mal al teu cos i la teva salut. Si ho vols en format científic: la inundació del cos amb missatges de neuropèptids impedeix el funcionament correcte de l'absorció de nutrients, la circulació de macròfags que combaten malalties, estanca les toxines, impedeix la depuració, ... No cal que continuï. Oi ?. Aquí pots veure com no ens podem curar de forma definitiva només donant-li "remeis" al cos. Perquè qualsevol millora serà sobrepassada per la "gota malaia" que està permanentment afectant-lo. I no la frenaràs fins que no tanquis la aixeta definitivament a aquestes experiències negatives que no has sabut viure amb amor.

I ara ve un altre tema que el documental menciona i lliga totalment amb la física quàntica: ja que sabem que s'activen els mateixos centres cerebrals quan fem una cosa que quan l'imaginem, qui ens diu que el que suposem és el nostre cos físic no és un holograma ?. Tela. I tampoc és queden curtes altres explicacions. Com la que diu que com s'explica que notem coses sòlides, com el ferro, si la distància entre el nucli i els electrons, és l'equivalent a la llargada d'uns quants camps de futbol ? Com ens pot donar la sensació de solidesa qualsevol material si està infinitament buit ?.

Però, tornem al nostre tema. La salut.

A la teva ànima no la enganyaràs. Si no arregles les coses de veritat (i amb amor) potser enganyaràs als altres i, potser, al teu cervell. Però no a la teva ànima. I, mentre no arreglis bé les coses, l'ànima no deixarà d'enviar-te missatges, per medi del cos, perquè recordis que no vas bé i t'estàs fent mal. La curació profunda no arribarà fins que no et tractis bé a tu mateix. Fins que no et tractis amb amor, primer, a tu mateix.

Recorda que, si no t'estimes primer a tu mateix, no podràs estimar, de veritat, als altres. Que mai ningú et podrà estimar més del que tu t'estimes. I que mai podràs estimar a ningú més del que t'estimes a tu mateix.

Viu en positiu. No parlis de coses lletges. Gaudeix de la immensa generositat de l'univers, de la naturalesa. Una rosa ofereix la seva olor a tothom. No jutja. Mostra qui és a tothom. No es mostra diferent en funció de qui la observa. És lliure de mostrar qui és, perquè no es planteja actuar diferent per a ningú. Tota la energia va encaminada a ser. No li cal definir-se, ni posar-se qualificatius. És.

La força més impressionant de l'univers està al teu costat quan t'afirmes sense por (que és el contrari de l'amor) i dius l'única cosa que et cal. Perquè és la contribució de la teva ànima, diferent a totes les altres. La que fa falta perquè siguem complets.

Jo sóc.