L'amor que ens cura

Ja us he dit que no podem separar la salut física o mental de la salut de l'ànima. La espiritual.

I avui, revisant escrits que vaig començar a enviar sota el títol "Camí d'amor" l'any 2006, m'he topat amb un que quadra molt bé amb el que us volia dir.
_________________________________________________________________________________

L'única persona que et pot curar ets tu mateix. L'única persona que et pot fer mal ets tu mateix.

El dolor no és més que una de les maneres en que l'ànima et diu que no vas bé. Que has d'aprendre alguna cosa. Però, sempre busquem l'origen del dolor en altres persones. I el dolor no es genera per les coses que els altres fan, sinó per la forma en que nosaltres ens ho prenem. Ets tu qui ha de canviar la manera de veure les coses, si sents dolor. Si l'altre fa alguna cosa que no està bé, és el seu problema, no el teu. El teu problema és la forma com t'ho prens. Per tant, sempre que hi ha dolor, hi ha ego. I és la teva ànima qui et fa passar per l'experiència. Perquè aprenguis a fer el teu camí d'amor.

El dolor, per tant, és la ferida oberta davant un fet que no sabem resoldre amb amor. Mentre està oberta, podem intentar curar-la amb amor. Si es tanca perquè no volem patir, és l'ego qui la tanca, i la nostra ànima, tard o d'hora la tornarà a obrir. Fins que aprenguem a respondre-hi amb amor.

L'únic sentit de la vida és aprendre a respondre, lliurement, amb amor. Però amb amor incondicional. Que és l'amor diví. L'amor que no és dual. L'amor que no pren energia a ningú perquè, al contrari que l'amor “normal” (el de l'ego), no s'acaba mai, ni té límit. En l'amor de l'ànima, el millor per tu, sempre és el millor per tothom. Ningú en surt malparat. En canvi, en l'amor de l'ego sempre hi ha algú que pateix. L'energia que es pren d'una banda va a parar a una altra. Uns guanyen i altres perden.

És per això que tota la vida no és més que un immens teatre en el que tota la ambientació, tot el que ens envolta, té com a únic objectiu fer-nos veure la veritat. L'ànima no para de mostrar-nos la veritat amb tota mena de missatges. La nostra casa, la gent que ens trobem pel carrer, els nostres dolors i malalties, les “casualitats” (que mai ho són). Tot té com a únic objectiu que veiem la veritat. Però la veritat molt sovint ens fa mal o no ens agrada. I, aleshores, no la volem veure. O diem que no és veritat. Per això no serveix de res que ens la vulguin fer veure. Tots podem saber la veritat. Sempre que callem al nostre ego.

De fet, quan actues amb amor incondicional, no és difícil que vegis que és el que li passa a un altre. Ho veuràs molt simplement. Com un flash. Sense pensar. Escoltaràs els missatges que la seva ànima intenta que ell escolti i veuràs la veritat que ell no vol veure. Però no li pots explicar, ni donar-li lliçons, ni consells, ni solucions. Ni pots jutjar-lo. Només pots estimar-lo. Si no ets capaç d'estimar-lo calladament, encara que sàpigues la veritat, no l'ajudaràs. Perquè el teu ego voldrà “lluir-se” fent veure el que has sabut. I ja no estaràs sentint amor incondicional, que és l'únic que pot ajudar l'altre a trobar el seu propi camí. La seva pròpia curació. Només ell mateix la pot trobar i es pot curar. No ets tu qui li ha de fer veure la seva veritat. És ell. I al seu propi ritme.

Només un mateix es pot curar. Només un mateix es pot provocar dolor.

Els altres només podem donar-li amor incondicional per ajudar-lo a recordar una cosa que ha oblidat i que qualsevol nadó neix sabent. Que cadascú es mereix ser estimat faci el que faci. Sempre.

L'amor incondicional mai té intenció. Ni objectius. Ni adjectius. Ni orientacions. Ni busca resultats. No estimes perquè l'altre trobi la veritat. O perquè s'adoni que s'equivoca. O perquè vols que s'adoni del teu amor. O perquè vols que et correspongui. L'amor incondicional és callat i discret. Pot ser, fins i tot, secret. No estimes perquè els altres sàpiguen com ets i t'ho reconeguin. Ni estimes perquè creus que els altres ho necessiten.

Estimes perquè tu ets així. Amorós. I ho manifestes perquè és la teva essència. Res mes.

Si esperes res a canvi. Sigui d'una persona o de l'univers, no tindràs res que valgui la pena. Tu has d'actuar amb amor incondicional amb tothom i creure que tot anirà bé. Quan sigui. Com sigui. Quan toqui.

Només has de tenir fe. Perquè la certesa, fins i tot la certesa de que ets bo o vas bé o que ets més a prop de l'ànima, és ego. No hi ha certeses en el camí de l'ànima, en el camí d'amor. Només fe... I màgia.

Lluís Tordera                     Valldoreix 25 d'octubre de 2008
_______________________________________________

Una mica de ciència per il·luminar la vida

És important que tinguis més dades científiques (que miraré de suavitzar per no fer-les tan pesades) en el que respecta a la influència dels actes i els sentiments en la bioquímica (i, per tant, en la resposta) del cervell i la resta del cos.

Sé que et pot semblar estrany, i sona a poc científic, tot el que dic de la influència de la consciència en la salut. T'ho concretaré en unes quantes dades científiques comprovades que fa temps que se saben. Ja ho deia el Premi Nobel Ramón y Cajal al 1906: "Tot ésser humà que s'ho proposi, pot ser escultor del seu propi cervell".

Un pensament negatiu durant un minut, altera molt el sistema immunitari durant unes hores.

La ansietat o patiment continu, altera greument el cervell i les hormones. Destrueix neurones de la memòria i l'aprenentatge que estan al hipocamp i deixa sense reg sanguini les zones del cervell necessàries per prendre decisions adequades.

Segons com ens parlem a nosaltres mateixos (la paraula és una energia vital), transformem el nostre cervell. S'han fet proves amb persones amb problemes psiquiàtrics. Parlant-se a sí mateixos amb amor, van canviar les estructures cerebrals i es van curar de les seves malalties.

Quan dius que vols fer una cosa i no la fas, alteres físicament el teu cervell. Incomplir la teva paraula (fallar a la teva consciència) té conseqüències físiques.

Ja fa molts anys que se sap que la neuroplasticitat (capacitat de regeneració neuronal i física) del cervell és immensa (i actua sobre tot per la nit).

La vella premissa que les neurones no es regeneren i no se'n poden crear de noves és falsa.

El sistema límbic (el cervell emocional) influeix definitivament en la part del cervell on es prenen decisions. Si t'estimes i estimes, millores el teu cervell.

L'estrès continu mana a la amígdala, que controla les suprarenals i inunda el cos de cortisol. El cortisol debilita i bloqueja els linfocits del sistema immunitari que t'han de defensar de les malalties. Els neuropèptids (tan sigui d'emocions positives, com negatives) inunden totes les cèl·lules del cos.

Somriure o fer exercici genera substàncies que fan que la amígdala deixi de generar estrès.

Com pots veure, està demostrat científicament que les emocions alteren totes les molècules del cos. Que tenir por genera estrès. Que l'estrès debilita enormement el teu sistema immunitari, obrint les portes a "malalties" de tota mena. Que negar-se a acceptar els sentiments que t'envaeixen per dintre, provoca "guerres" de transmissors dins del teu cos. I espatllen els teus òrgans.

Si no alinees el que penses amb el que sents. Si no acceptes el que ets. És perquè tens por. El contrari de l'amor. I l'estrès, la por, en qualsevol de les seves formes, envaeix les nostres vides. Només l'amor pot aturar això. Cap pastilla. Ni cap herba.

En definitiva, som el que sentim i el que pensem. Si no t'estimes, si no et tractes bé, si no prens decisions amb amor, si et sents poc valuós, transformes el teu cervell negativament i alteres les teves funcions físiques. Literalment, et generes malalties i deixes el teu cos a mercè d'elements perillosos.

Enfrontar la vida amb confiança, genera alegria i resultats positius.

Riu sempre que puguis. Parla't i parla amb amor. I canviaràs el teu món.

Si vols estar sa:

Parla dels teus sentiments. Reprimir-los, amagar-los, "menjar-te'ls", et farà mal al cos.

Pren decisions i busca solucions amoroses.

Si algú et fa mal, no li tornis mal.

Respecta't i fes-te respectar. Amb fermesa, però sense violència.

Parla del positiu. No miris cap a la foscor.

Compte amb les paraules. Són poderoses. Afecten al teu cervell. Si menteixes o falles a la paraula donada, et faràs mal. Les paraules dites amb amor i respecte són amplificades per l'univers.

Actua bé i confia. Tot anirà bé.

No tinguis por, és el contrari de l'amor.

Accepta't i estima't. És imprescindible per que els altres també ho facin.

Ara que saps que fer exercici i somriure a la vida rebaixa les teves tensions, no trobes que el més assenyat és no prendre's la vida tan seriosament ?

L'amor és el més poderós lluitador del teu sistema immunitari.

De fet, tot el misteri de la vida consisteix a recordar el que sabíem quan vam néixer: que ens mereixem ser estimats, fem el que fem.

Però hi ha un aspecte fonamental. Que hi hagi gent que t'estimi d'aquesta manera és una benedicció. Però res no funcionarà si et limites a "rebre" aquest amor. Així només passaries a ser una "víctima eterna" (encara que meravellosament atesa). No hi ha curació possible, a menys que siguis tu qui s'estimi d'aquesta manera.

Als éssers humans (sobre tot, als homes) ens costa molt demanar ajuda. Perquè el nostre cervell conscient ens amaga allò que no podem enfrontar. Encara que, a la realitat, les nostres emocions més íntimes ens afebleixin. Aquest enfrontament soterrat del nostre cervell conscient amb la realitat del que sentim per dins, és el responsable d'aquesta "bogeria" que inunda el nostre cos de senyals contradictoris. Quan no vols reconèixer aquestes emocions, és quan l'ànima les fa aparèixer en forma de senyals (símptomes) al teu cos.

Aquestes senyals s'han de saber llegir. A mi em sap molt greu quan veig gent que no troba la salut perquè, ni metges, ni terapeutes, no saben llegir aquests senyals. A mi m'ha costat molts anys aprendre'n. I no deixo d'aprendre cada dia.

I sap molt greu, perquè ni la bona fe, ni els coneixements mèdics o terapèutics, els poden curar. I, a més, van minant contínuament la seva fe en que es poden curar.

Espero que ara entenguis perquè el meu treball principal, abans que aplicar-te remeis, és parlar amb tu per poder escoltar el llenguatge de la teva ànima. La que m'explica coses. Fins i tot quan tu no vols (o no pots) escoltar-les. I és que fa molts anys que vaig començar aquest camí. I he après (molts cops amb mi mateix) el que passa quan no ens escoltem. 

Aprendrem junts el que li passa a la teva ànima. I sentiràs la màgia d'escoltar el que et diu. És la banda sonora de la autèntica vida. Fliparàs. 

Receptes simples per a la salut

Fes exercici físic cada dia. No cal (i a cops és contraproduent) exercici massa intens o de competició. Només caminar. No t'ho prenguis com una obligació, sinó com un plaer. Procura fer-ho en un entorn bonic i agradable i (a poder ser) natural. Admira la natura. Gaudeix de l'espectacle dels animals i les plantes.

Respira. Eixampla els pulmons amb aire sa.

Busca el sol i deixa que t'ompli la pell.

Procura dormir en un ambient de pau.

Beu aigua natural.

Si fas tot això i procures menjar coses saludables i en proporcions adequades, ja tens quasi tota la feina física feta.

No facis cas als que t'omplen el cap amb complicadíssims productes (fins i tot naturals), segons ells imprescindibles per tenir una bona salut.

Perquè una bona salut s'obté tractant bé al teu cos. Aquesta és la simple veritat.

I, si vols que t'acompanyi en el camí de la teva salut, això és el que tindràs. La veritat. Junts descobrirem el que falla en la teva fisiologia. I perquè. I parlarem de com retrobar la salut. Està clar que, si no et veus capaç d'enfrontar els problemes reals que t'afecten, la salut costarà més de recuperar. Però no et deixaré sol. Ni et jutjaré.

Amb mi no parlaràs només dels problemes físics del teu cos. També parlarem del perquè. De quins són els missatges que provoquen aquests problemes.

Ja t'he dit que jo busco la teva salut. No fer reparacions contínues.

Si jo fos un taller de reparació de punxades, apart d'arreglar-te la roda, t'ajudaria a pensar si no hi haurà un camí que transites que està ple de claus.

Una vida sana no és només resultat d'un bon físic.

Procura tenir i cultivar amics de veritat. Són aquells que et coneixen i (mai millor dit) malgrat tot t'estimen. Les xarxes socials són un reflex brutal de milions de soledats compartides. De soledats que no s'alleugen sense el contacte humà que et donen els amics de carn i ossos. Amics que passegin amb tu, et mirin als ulls i comparteixin, també, les tristeses que no expliques a les xarxes, però que formen part del cicle natural de la vida.

Una estona abans de dormir, desconnecta de tot i tothom. Pensa en les coses que t'han tocat el cor aquest dia. Si no en recordes cap, és que no has mirat cap a la vida. Perquè la vida emociona. Ja sigui el cant d'un ocell, la cara d'un gat, l'olor d'una flor. O el rostre d'un nen en aquella notícia dolorosa que, a cops, ens prenem com si fossin efectes especials d'una pel·lícula, en lloc d'una trista realitat. Imagina que fos el teu fill o el teu nét. Deixa't endur per la emoció.

Si creus que en algun moment del dia no has estat el que volies ser, demana't perdó. Si pots reparar el mal, ja ho faràs demà. No dediquis energies a la culpa. És inútil. Dedica-les a tornar a ser tu.

Si algú t'ha fet mal, perdona'l. Defensar-te significar evitar el mal. No fer mal al teu torn. Els animals ferits també fan mal sense voler.

No jutgis als altres. No hi ha gent dolenta. Només equivocada. I tots ens equivoquem.

Si penses que amb el temps t'has endurit. Que no escoltes a la teva veu interior, perquè la vida t'arrossega. Que encara que no facis mal als altres te l'estàs fent a tu mateix... Si això fa gaire temps que passa, la teva ànima t'haurà estat enviant missatges amb el teu cos. Cada cop més durs i dolorosos.

Mai és tard. Comença avui a "prendre consciència". No t'enfadis amb el món, ni amb els altres. Tot depèn de tu. De com et prenguis les coses. La realitat exterior pot ser dura i complicada, però segueixes essent lliure per decidir com te la prens. Si t'hi enfrontes, et seguirà fent mal. Si l'acceptes amb recança, et sentiràs víctima. Si l'acceptes amb alegria, com una oportunitat d'aprendre el que pots fer millor, aprendràs. I la teva veu interior t'ho farà saber.

Agraeix tot el que ha passat en aquest dia (encara que, de moment, et pugui semblar dolent) i la vida que has viscut. I accepta amb amor el dia que vindrà.

No recordo manera més curta i més intensa de dir-ho que la oració de Dag Hammarsjold, recollida per Anthony de Mello: "Per tot allò que ha estat, gràcies. A tot allò que ha de ser, sí".

Com afecten a la salut els pensaments i les emocions

Alerta de spoiler!! En aquest article es parla de coses que surten al documental "¿Y tú qué sabes?" que va de "física quàntica" (i altres coses). I és que aquest documental és un dels pocs llocs "accessibles" a la gent del carrer per entendre aquestes matèries. Poca gent sap, per exemple, que la psiconeuroimmunologia va néixer d'una doctora (Candace Pert) que es va fer famosa per aquest documental. Però, anem a pams. A veure si aconsegueixo posar-vos-ho fàcil.

Cada cert temps, reapareix (com el monstre del llac Ness) alguna notícia que parla del "descobriment" d'un nou "cervell" al cos. Que si el de l'estómac, el de l'intestí, ... I es parla de com el cos pren decisions "autònomes" a les del cervell. I encara es confon més a la gent respecte al funcionament del cos. Si ja poca gent té clara la fisiologia de la circulació de la sang o de la absorció de nutrients, la circulació de la informació i la gestió intel·ligent del cos, ja queda més lluny.

I és que en el cos circulen uns missatgers, entre altres els anomenats neuropèptids, que notifiquen, massivament i a totes les cèl·lules a la vegada, el que està passant a nivell neuronal, d'emocions i de sensacions (dolor, fàstic, pena, fred, por, ...). I cada cèl·lula del cos pren les seves pròpies decisions (dins del seu àmbit) per gestionar aquestes situacions. És obvi, que les neurones no fan el mateix que les cèl·lules de la pell i que prenen "decisions" menys físiques que les de la pell (i, molt menys, si la sensació és de fred, per exemple). Però això és molt important de recordar perquè siguem conscients que no és el cervell el que pot controlar com ens afecten els pensaments i les emocions (només cal recordar les inevitables papallones a l'estómac, quan estem enamorats de veritat). És tot el cos a la vegada el que s'assabenta del que està passant i el que reacciona als pensaments i les emocions. És per això que no podem evitar que els gestos corporals ens traeixin, per molt bona cara que volem posar, quan tenim un disgust, per exemple.

Però, això no s'acaba aquí. Les cèl·lules del cos tenen receptors específics per a aquests neuropèptids (com un pany per a una clau), que els permeten rebre la informació de forma bioquímica. La pega més grossa és que, encara que no totes les cèl·lules tenen la mateixa quantitat de receptors de cada tipus, la freqüència i intensitat i el nombre de "missatges" d'un cert tipus, poden fer proliferar els seus receptors i, per tant, disminuir-ne d'altres. Fins a extrems demencials. I, compte, perquè molts d'aquests neuropèptids són tan o més addictius que les drogues més potents. O sigui que, la repetició dels sentiments de pena, victimisme, ansietat, baixa autoestima, odi, ràbia, ... ens fa addictes a aquests sentiments. I ens inunda les cèl·lules, reduint la seva capacitat per respondre a altres funcions.

En una escena, per a mi de les millors del documental, veiem una dona envellir mentre camina, mentre en Joe Dispenza diu (més o menys): si els receptors de les cèl·lules acaben essent acaparats pels missatges del maltractament emocional al que sotmetem durant anys al nostre cos, què importa el que mengem, si ni tan sols els deixem la possibilitat de processar correctament els nutrients per obtenir la elastina, que ajuda a mantenir la pell jove ?.

I aquí no s'acaba la cosa. Al documental es parla (una mica) de com funciona el nostre cervell, mitjançant les xarxes neuronals. A mi m'agrada recordar-ho amb l'exemple del gurú que, després de passar 50 anys sense fer mal a una formiga, salta al coll d'un cosí, que no havia vist en 50 anys, perquè el va intentar ofegar quan eren petits. Perquè, a la vegada, aquesta història serveix per recordar a tothom, per molt il·luminat que es cregui, que tots podem caure, que tots estem exposats als canvis sobtats a la nostra vida i que, potser, no podrem controlar. Que hem de ser molt humils. Que podem ajudar a altres. Però no creure'ns millors o jutjar o donar lliçons de vida a ningú. I tampoc oblidar que (com deia el meu estimat Anthony de Mello) viure en un ambient místic o monacal no té res a veure a tenir quatre fills i una hipoteca.

I és que les xarxes neuronals van registrant el que ens passa a la vida el·laborant una mena de "rànquing" d'emocions i decisions lligades a situacions viscudes. Però, igual que passa amb la disciplina informàtica de les xarxes neuronals, la informació no està registrada com sí/no, sinó com a segur/quasi segur/més bé segur/ni sí, ni no/tirant a no/quasi que no, ... I és amb l'estat "actualitzat" d'aquestes xarxes neuronals a cada moment que anem prenent les decisions sobre la marxa, partint de les experiències prèvies emmagatzemades al nostre cervell. Però, també, certes variants de situacions (no alineades amb la majoria de xarxes neuronals) queden registrades "a foc". Són aquelles situacions que el cervell sembla haver "oblidat". Són traumes o situacions tan violentes per a nosaltres que no formen part (aparentment) del nostre conscient. Però que, quan les detectem, salten de forma violenta i reactiva al nostre conscient i no es guien per la "lògica" del nostre comportament habitual (cas del gurú). En una paraula: no les podem evitar, perquè no formen part del nostre procés de reaprenentatge vital. Perquè són situacions que ens hem amagat a nosaltres mateixos, per no recordar-les.

Aquestes situacions tan bèsties són les que ens fan més mal. Perquè, a nivell quotidià, semblen haver desaparegut. Però, les conseqüències, en forma de plugim continuat de missatges cap a les cèl·lules, les mantenen vives, fent-nos mal a nivell cel·lular i vital.

Però, també, omplir-nos de pensaments positius, pot donar-nos un impuls impressionant per superar qualsevol cosa.

I ara ve el més difícil d'explicar. Perquè sé que tendim a les disquisicions del que és la ment, l'ànima, la consciència i sembla que interessa més discutir on, com, qui, ... que centrar-nos en el què. El que vull dir és que, per molt que ens esforcem en mantenir una imatge mental de nosaltres mateixos (el de menys és si la volem mostrar als altres o no), que per molt que disfressem les nostres reaccions com intuïtives, hi ha una enorme diferència en allò que "ens surt de l'ànima", com a reacció instintiva, sense pensar, que respecte a allò que és un procés mental. I ens perdem discutint on és l'ànima, si és part o no de la ment normal, ... en lloc de saber distingir el que és cerebral, purament, del que representa el més íntim del nostre ser. La nostra part divina.

Als que vareu llegir, i recordeu, les definicions que vaig fer en el conjunts dels escrits (fa 10 anys) que vaig anomenar "Camí d'amor", potser us sonarà aquesta forma de distingir la ràpida resposta intuïtiva (l'ànima, la consciència), de la cerebral (massa cops, també molt ràpida): si la resposta és amorosa, fàcil, senzilla, alegre, no fa mal a ningú, produeix pau, és positiva, diu com ets, ... és de l'ànima/consciència. Sinó, no.

Connectar amb la teva pròpia ànima et permet recuperar (amb amor) aquelles experiències negatives que et fan mal i desactivar-les, perquè et deixin de fer mal. Sobre tot, al cos. Que és el lloc que l'ànima utilitza per enviar-nos missatges de si anem bé o no. I no deixarà de fer-ho mai, de forma repetitiva, amb situacions similars, fins que n'aprenguis i reconeguis el que t'està fent mal. Aquesta és la explicació de perquè, mentre tu aparentes tractar-te bé, estàs fent-li mal al teu cos i la teva salut. Si ho vols en format científic: la inundació del cos amb missatges de neuropèptids impedeix el funcionament correcte de l'absorció de nutrients, la circulació de macròfags que combaten malalties, estanca les toxines, impedeix la depuració, ... No cal que continuï. Oi ?. Aquí pots veure com no ens podem curar de forma definitiva només donant-li "remeis" al cos. Perquè qualsevol millora serà sobrepassada per la "gota malaia" que està permanentment afectant-lo. I no la frenaràs fins que no tanquis la aixeta definitivament a aquestes experiències negatives que no has sabut viure amb amor.

I ara ve un altre tema que el documental menciona i lliga totalment amb la física quàntica: ja que sabem que s'activen els mateixos centres cerebrals quan fem una cosa que quan l'imaginem, qui ens diu que el que suposem és el nostre cos físic no és un holograma ?. Tela. I tampoc és queden curtes altres explicacions. Com la que diu que com s'explica que notem coses sòlides, com el ferro, si la distància entre el nucli i els electrons, és l'equivalent a la llargada d'uns quants camps de futbol ? Com ens pot donar la sensació de solidesa qualsevol material si està infinitament buit ?.

Però, tornem al nostre tema. La salut.

A la teva ànima no la enganyaràs. Si no arregles les coses de veritat (i amb amor) potser enganyaràs als altres i, potser, al teu cervell. Però no a la teva ànima. I, mentre no arreglis bé les coses, l'ànima no deixarà d'enviar-te missatges, per medi del cos, perquè recordis que no vas bé i t'estàs fent mal. La curació profunda no arribarà fins que no et tractis bé a tu mateix. Fins que no et tractis amb amor, primer, a tu mateix.

Recorda que, si no t'estimes primer a tu mateix, no podràs estimar, de veritat, als altres. Que mai ningú et podrà estimar més del que tu t'estimes. I que mai podràs estimar a ningú més del que t'estimes a tu mateix.

Viu en positiu. No parlis de coses lletges. Gaudeix de la immensa generositat de l'univers, de la naturalesa. Una rosa ofereix la seva olor a tothom. No jutja. Mostra qui és a tothom. No es mostra diferent en funció de qui la observa. És lliure de mostrar qui és, perquè no es planteja actuar diferent per a ningú. Tota la energia va encaminada a ser. No li cal definir-se, ni posar-se qualificatius. És.

La força més impressionant de l'univers està al teu costat quan t'afirmes sense por (que és el contrari de l'amor) i dius l'única cosa que et cal. Perquè és la contribució de la teva ànima, diferent a totes les altres. La que fa falta perquè siguem complets.

Jo sóc.

Perquè no funciona la medicina ? Perquè no ens curem ?

Per respondre a aquesta pregunta, ho faré amb l'opinió majoritària dels mateixos metges. El més valorat és la cirurgia. Seguida de la intervenció d'urgències. A més distància, la solució de malalties agudes. La gestió de la malaltia crònica la troben incorrecta, millorable (o, simplement, nefasta) la immensa major part dels metges.

Aquesta resposta a la malaltia crònica està dissenyada, no ens enganyem, pels laboratoris farmacèutics. I no és gens estrany, ja que els metges no fan una altra cosa que donar fàrmacs. I com els protocols i els fàrmacs van evolucionant, els metges segueixen les indicacions ... dels visitadors mèdics. Aquesta gent, porten informació i formació "nova" a tots els metges. La major part de despeses dels laboratoris no van enfocades a la descoberta de nous fàrmacs, sinó a la formació dels metges en l'ús dels seus propis fàrmacs. Al màrqueting, vaja. No defugiré una realitat punyent. Després d'anys de carrera i molts esforços, als metges no se'ls posa fàcil mantenir-se actualitzats. I aquesta desactualització (que no la resol ningú) la "soluciona" el visitador mèdic. En l'interès de qui els paga, òbviament.

L'altre front és de caire legal. Avui, un metge mira de cua d'ull qualsevol possible atac legal que li pugui arribar. I es cura en salut. No vol problemes. Ni amb els laboratoris, ni amb els pacients. Potser millor anomenar-los "clients". Quadra més amb una professió, abans molt respectada, que es troba cada cop més qüestionada i perseguida. El respecte pels metges i els professors s'ha transformat, en mans d'una societat que ha perdut de vista tots els valors, fins i tot els que no haurien de ser qüestionats, en una banalització que ens hauria de fer pensar.

No valorar l'esforç que fan els mestres, quan la major part dels qui els critiquen no són capaços d'aguantar ni als seus propis fills a casa dues hores, fa vergonya. Exigir als metges que siguin un col·lectiu amb vocació indestructible i disponibilitat absoluta, per després tractar-los com ho fem és imperdonable. Però també ho és que avui dia facin de metges gent que no recorden que dels seus actes en depenen vides. O gent que creuen que poden fer de metges com qui fa de botiguer.

Però, per ser justs, hem de mirar també cap als pacients. Volen pastilles màgiques que els curin. Sense deixar de fer el que estan fent.

I troben el que busquen. Els donen pastilles que no curen, però els alleugen. I es conformen pensant "que no s'hi pot fer res més". I així anem.

No escoltem al nostre cos. Si ho féssim sabríem com curar-nos.

No fa tant que he descobert que, per aconseguir que els pacients es curin a sí mateixos, no n'hi ha prou amb que jo aprengui el funcionament de la fisiologia del seu cos i els doni eines. És imprescindible que el pacient es faci conscient i sigui conseqüent si es vol curar. I, per a això, he d'ensenyar al pacient a escoltar al seu cos. Però si el pacient no ho vol fer, només es podrà alleujar, no curar. El poder de curar, només el té el pacient mateix. Ha de sortir de la seva consciència, de la seva voluntat. Jo no el puc curar, només ensenyar-li com fer-ho, partint del que diu el seu cos. Però si el pacient es nega a escoltar al seu cos, és perquè, en el fons, no es vol curar.

Aquest és el profund "misteri" de perquè una gent es cura amb uns tractaments (o sense) i altra gent no es cura amb cap tractament.

I perquè ?. Perquè el fet de curar-nos comença per acceptar-nos i acceptar les coses tal com són. I no és gens fàcil. Es necessita temps i ganes. I ajuda.

Així que he fet l'única cosa que podia fer: dedicar més temps a xerrar amb els meus pacients. A entendre'ls. Per molt que les històries puguin semblar conegudes, no ho són gens. Som tan diferents!!. Cada història és diferent i li passa a gent diferent. El que per a mi és una minúcia, per l'altre és una muntanya. El que per a mi és un daltabaix, per un altre és una bajanada. I cal molt respecte i empatia per entendre això. I temps.

Per tant, necessito més temps per a entendre als pacients. Perquè, un cop escoltat el seu cos i interpretada la seva fisiologia, puc saber què li falta per a tornar a la salut física. Però, perquè torni la salut completa i duradora, necessito un pacient conscient i que, en lloc de fer les coses perquè les dic jo, les faci perquè ha escoltat al seu cos que les demana. I jo els ajudo a escoltar al seu cos (i a la seva consciència). Així saben si estan preparats per curar-se.

Creieu-me quan us dic que us en podeu sortir (quasi) de qualsevol cosa. Només necessiteu ser-ne conscients.

El negoci de la por

Per molt conscient que sigui que, en aquest món mercantilitzat i per a les grans corporacions, només som compradors potencials, no deixo de indignar-me. No ens estimen el més mínim. Només els importen els nostres diners. Gens la nostra salut.

Fins i tot els medis més propers a les medecines naturals, no deixen de ficar-nos la por al cos. Jugant amb les "notícies", anunciant-nos "meravellosos" productes. Però també contribuint a augmentar la confusió.

Per a qualsevol persona, fins i tot ben informada, és quasi impossible treure'n l'aigua clara. Sembla que sigui impossible recuperar la salut sense gastar-se un dineral en comprar una munió de productes "naturals". I és que els que comercialitzen productes naturals, igual que les grans farmacèutiques, també volen guanyar més diners. I, per a això, no els interessa simplificar. Necessiten vendre productes sofisticats i de complexa elaboració que nosaltres no podem aconseguir fàcilment. I això, a més de car, és contraproduent des del punt de vista de la salut. Perquè estan fent el mateix que les farmacèutiques: aïllar principis actius dels remeis naturals (cosa que nosaltres no podem fer) amb l'excusa que són "els que curen". Mentida.

Esmenar la plana a la natura és el pitjor que podem fer. Hi ha pífies històriques a l'hora de considerar certs principis com els "importants" d'una planta o oli essencial. A més que, els principis ignorats que acompanyen al "important", normalment són imprescindibles per una bona assimilació del "important".

La classificació dels símptomes i malalties de la medicina al·lopàtica (la "normal") és el principal instrument que ens manté en la por. En lloc d'analitzar pacient a pacient quina és la seva història, com ha arribat a la pèrdua de salut, es limita a classificar-lo segons una llista de "malalties", determinades pels seus símptomes. Amb un exemple ho veureu clar. No té res a veure una bronquitis (inflamació dels bronquis) que sigui conseqüència d'una tosferina prèvia, d'una bronquitis lligada al asma o al·lèrgia, o que estigui motivada per fumar o que sigui conseqüència d'un estat de nervis o angoixa, ... I, òbviament, el tractament serà bastant diferent.

Tornar a la salut no és tan complicat. Es digui com es digui la malaltia. El que pot ser és un camí llarg i difícil per totes les coses que hem de superar. Però, la majoria, són coses de la nostra salut anímica. Perquè la malaltia és la forma que el nostre cos té d'avisar-nos que alguna cosa no va bé. Són coses que la nostra ànima (que es manifesta mitjançant la nostra intuïció) ens diu que no fem bé. I, quan no l'escoltem, l'ànima li diu al cos: "Digues-li tu, que a mi no em fa cas".

Una de les disciplines menys conegudes, molt sovint anomenada "psicosomàtica", és la que explica la tipologia de missatges que ens arriben mitjançant el cos. Els missatges són graduals. El cos, com la nostra ànima, no es cansa mai d'avisar-nos de quin és el camí correcte. I, a mida que el problema va avançant sense que li fem cas, va augmentant el "to" del missatge, fins a causar-nos "malalties" greus.

Us suposo coneixedors del síndrome "Dirk Hamer", batejat en nom del fill del doctor Hamer, que va morir jove i sobtadament. Tant el seu pare com la seva mare, van desenvolupar en pocs mesos un càncer. Des d'aleshores, el doctor Hamer es va dedicar a recollir un munt de dades, a l'hospital on treballava, de pacients de càncer que havien tingut daltabaixos emocionals previs. Si no recordo malament, eren al voltant d'un 80%. Reacció a l'estudi per part de les autoritats judicials: perseguir al doctor Hamer. Tot i que l'estudi d'aquest doctor va ser seriós, no puc dir el mateix d'altres actes més recents.

I una altra dada: el meu pare va morir de càncer l'any 1983. Poc després, no estic segur si a "La Vanguardia" o "El Correo Catalán", va sortir un article que parlava d'un macroestudi (crec recordar que a Holanda i Anglaterra) de milers de casos en que s'arribava a la conclusió que la immensa majoria de malalts de càncer eren gent que no expressava els seus sentiments (que els passava per dintre, que se'ls "menjava") i els vivia en soledat.

I és que una persona angoixada i amb tristesa permanent, no respira, no descansa, no s'oxigena, s'acidifica. I aquesta és la porta del càncer. Que no és més que un "gir" de la forma d'obtenir energia en el cos, per salvar-nos la vida. En lloc d'utilitzar l'oxigen (que no té) passa a crear-la de forma més anaeròbica. Canvia de lloc el sodi i el potassi (un dins i l'altre fora de la cèl·lula), com a "motors" de la bomba sodi-potassi, desencadenant de l'energia que es genera als mitocondris. Canvieu de vida i el càncer s'acabarà.

Només cal tornar a la salut, a la alegria de viure, a creure que ens mereixem ser estimats fem el que fem, per anar recobrant la salut. I es comença recuperant la fe en nosaltres mateixos. És difícil. Però no és complicat.

Per tant, no us espanteu sigui quin sigui el nom que li posin a la vostra malaltia. La curació és a les vostres mans. Està clar que serà més complexa si heu perdut molta funcionalitat en alguns òrgans. Però no oblideu que el més fonamental és que torneu a estimar-vos.

I, a més d'això, caldrà alimentar-se bé ("que el teu aliment sigui la teva medicina"), sobre tot fixant-se en aquells "components" que es consumeixen en major proporció en estats d'angoixa, estrès, ... i complementant-los amb "vida sana". I què és vida sana ?. Fer el que feien els nostres avantpassats: caminar, fer exercici, respirar, dormir bé, beure aigua, menjar coses sanes, prendre el sol. En resum, tractar-te bé. Estimar-te.

Per això, una de les coses que més faig és ensenyar als meus pacients a tornar a estimar-se. Aquesta és una "disciplina" que vaig practicar durant uns quants anys treballant a Càritas Sant Cugat com a voluntari. Era un dels formadors dels cursos que es feien fonamentalment per a dones immigrants que s'havien quedat sense feina. La meva tasca consistia en ajudar-les a trobar recursos per tornar a trobar feina. I em vaig donar compte que, abans que res, els convenia recuperar la autoestima i la confiança en elles mateixes. En definitiva, ajudar-les a tornar a estimar-se.

Estima't i tu també podràs formar part del "club" de persones que, segons la medicina oficial, s'ha curat d'una malaltia greu per "remissió espontània". Aquesta expressió, junt amb la paraula "idiopàtica" (referint-se a les "malalties" que no saben de on venen) són les meves favorites de la medicina oficial.

Estima't. I no tinguis por.

Del cos, la ment i l'esperit

En un article anterior, us parlava de com Paracels ja distingia unes quantes vessants de la salut. Tot i que aquestes vessants van sempre relacionades.

Encara que sempre hi pot haver-hi excepcions en que una simple carència por provocar un gran problema (molt rares), l'alteració de l'homeostasi (=equilibri) pot venir des d'una intoxicació o enverinament o molt mala alimentació, o des d'un disgust emocional, o des d'una pèrdua de valors espirituals, o des d'un desequilibri de la pròpia autovaloració. Deixeu ja, si us plau, de creure que el cos s'equivoca o falla. El que passa és que s'ha d'entendre la fisiologia pròpia de cadascú i actuar en conseqüència.

El que fa el cos és fer miracles bioquímics per preservar contínuament l'equilibri dins el cos. Aquest equilibri acostuma a tenir marges molt ajustats: ni la temperatura, ni el pH, ni molts altres "nivells" poden oscil·lar gaire. I aquest equilibri costa molt de mantenir. I, curiosament, sempre que hi ha un desequilibri costa molt encertar on és el problema: l'esquizofrènia causa falta de liti o és a l'inrevés ? perquè pot ser possible que l'esquizofrènia no sigui més que una connexió amb una altra dimensió i no una al·lucinació ? (s'estan fent estudis seriosos al respecte).

I aquesta interrelació entre vessants de la salut no l'heu de perdre mai de vista. Perquè quan algú us vulgui fer creure que el que us afecta és una "malaltia" específica, per manca d'un component específic, quasi sempre és mentida. El cos és una màquina meravellosa. Capaç de fer meravelles bioquímiques per substituir un element que pugui faltar. Però el cos sempre pren les decisions en busca del "mal menor". Un exemple. La tan "odiada" Càndida. Aquest llevat està present en el nostre cos (a l'àrea intestinal). Com a tots els membres de la microbiota intestinal humana, se'l manté en un nombre apropiat a les seves funcions. Però què passa quan un "mal major" (per exemple, la presència de tòxics o metalls pesants que cal neutralitzar) demana una intervenció immediata ? Si el cos no té un element quelant adequat o els macròfags no són suficients o falta vitamina C, ... pot prendre la decisió de deixar multiplicar la Càndida (que és bona interceptant els elements mencionats) per a evitar el mal major. I si el cos no recupera els elements que li manquen, la Càndida seguirà campant fora dels límits normals. El cos no s'equivoca. Som nosaltres qui, amb les nostres decisions (motivades pels errors nostres o dels professionals de la salut) l'espifiem contínuament. Així que aquesta mania de creure que el cos es desequilibra per una petita manca d'un element, no és (quasi mai) certa.

Per acabar-ho d'adobar, es parla de tal o qual carència específica, "notícia" impulsada per "articles periodístics", que el que pretenen es vendre una determinada via de curació de grans mals, usant un nou producte "miracle" que, curiosament, "acaba de treure al mercat" un gran laboratori. La realitat: es posa de moda un producte que es coneix fa anys, que no és tan "miraculós" com es diu o que és molt més car (i exòtic) comparat amb un producte que el gran públic coneix (i que fa el mateix o millor). Amb diners, no costa gens obtenir articles "científics" que, vorejant les falsedats o dient mitges veritats, ajudin a vendre els productes.

Hi ha productes que són tot un "espectacle" en sí mateixos:

- La llet: poca gent la tolera i ningú la necessita (fora de la llet materna). Allà on més se'n pren, hi ha més osteoporosi. El calci millor és el de les verdures.

- La chia: es parla molt de les seves bondats (i moltes són certes). Però només se'n pot prendre en molt poca quantitat. I, en canvi, es comparen els seus beneficis front a altres aliments que sí es poden prendre en grans quantitats (no és el cas de la chia).

- les algues: són molt bones per a la salut, però s'ha d'anar en compte perquè se'n poden prendre molt poques i en poca quantitat. Aconsello prendre'n de variades, sense oblidar que, pràcticament totes, porten molt de iode, que és un element perillós si se'n pren gaire.

- baies de Goji: no us negaré que unes baies collides "al voltant" de l'Himalaia semblen una bona opció per la salut (però dolenta per la butxaca). Si no fos que els nostres modests nabius vénen a fer el mateix (per no dir més i millor).

- el producte de la setmana, el mes o l'any (ompliu-lo amb el que us soni més): a aquestes altures, els "descobriments" de nous productes, noves funcions, ... encara que a cops es veritat, acostumen a ser un "efecte màrqueting" pensat per promoure alguna cosa, refregida o repensada a partir de productes que ja existeixen. I és que els laboratoris sempre van buscant donar "valor afegit" (treure'n més diners) als vells productes dels quals és difícil treure profit perquè ja són molt coneguts.

No hem d'oblidar que la lògica dels diners és la que preval. Si els grans laboratoris porten molts anys explotant, molècula a molècula (patentables), qualsevol medicament. Si quan es compleixen 20 anys d'un medicament i caduca la patent, el fan desaparèixer (criticant-lo i menystenint-lo ells mateixos) per substituir-lo per un de nou (patentat), malgrat que l'anterior era millor que el successor (m'abstindré d'ampliar aquest apartat, sense deixar de mencionar casos dramàtics de malalts amb afectacions importants per canvis de medicació forçada per aquest tema). Si es fan totes aquestes coses per interès econòmic dels laboratoris (i moltes més que encara arriben molt més lluny), creieu que aquest afany s'aturarà encara que afecti a la salut (o a la percepció de la salut) de la major part d'usuaris ?.

L'exemple potser més bèstia és el dels antibiòtics. El fet que fossin privilegiats pels laboratoris (perquè poden patentar-ne les molècules) per davant dels olis essencials, no ha estat més que una etapa. Els olis essencials, alguns amb centenars de molècules, són impossibles de ser aturats per virus i bacteris (no li poden crear resistències). Sí, heu llegit bé, hi ha olis essencials que acaben amb els virus (els antibiòtics, només amb els bacteris) i d'altres que acaben amb els fongs, els paràsits intestinals, ... I els olis no malmeten la flora intestinal.

Però és que a més s'ha creat una por lligada a les resistències dels bacteris als antibiòtics. Aquesta resistència és certa. I normal. Qualsevol organisme viu que s'enfronti amb una molècula que l'atura, tard o d'hora, acabarà creant defenses contra ella. Una mostra més de la aberració dels medicaments. Els antibiòtics naturals (plantes que es coneixen des de fa milers d'anys, abans que Fleming "descobrís" els antibiòtics), són plantes amb molècules molt més complexes, impossibles de frenar pels bacteris.

Si el món dels laboratoris funcionés de forma altruista, ja fa molt temps que haurien reconegut que els olis essencials són una millor alternativa. Però no. El que s'està preparant és una ofensiva basada en ressaltar la bondat de "certes" molècules dels olis essencials, pas previ a comercialitzar-les per separat. I esguerrar uns elements que són reconeguts pel cos, que entren fins i tot dins les cèl·lules, que travessen la BHE (barrera hematoencefàlica) per ajudar a curar-nos, de forma respectuosa amb la flora intestinal i la resta dels elements biològics. I tot pels diners.

Parlant amb dades més actuals, ningú qüestiona que el cos, el cervell (la ment) i l'esperit (estat d'ànim, creences) estan relacionats. Però és que ara es treballa en línies d'investigació que ajuden a concretar aquesta dependència:

1. El desequilibri entre omega-3 i omega-6 afecta moltíssim al cos i al cervell: el cervell, com a òrgan físic, necessita un 60% de greix i, d'aquest, el 40% ha de ser omega-3. El desequilibri brutal front a l'omega-6 (hauria de ser 1:1 i és 1:30-50) fa que el cervell pugui ser un òrgan inflamat. L'afectació a les neurones i a la neuroplasticitat (capacitat de regeneració/evolució) del cervell, sembla l'origen (com a mínim) d'algunes depressions i altres afectacions "mentals".

Compte, parlant d'omega-3, novament de les mentides o mitges veritats. Els DHA i els EPA (provenen de fonts animals, sobre tot peixos) són els autèntics pesos pesants. Els ALA, CLA i altres (de fonts vegetals), no són més que "intermediaris" per arribar a convertir-se en els primers. Però, les taxes de conversió son baixes (només del 8 al 10%) i precisen d'altres elements (normalment escassos, com el zinc, imprescindible per a la fixació de la vitamina A). No vull preocupar als vegetarians. Si us alimenteu bé, no tindreu cap problema en obtenir omega-3 de fonts vegetals. El que és molt important és frenar la impressionant quantitat d'omega-6 (proinflamatori) que prenem cada dia. I  és que està per tot arreu.

2. L'estrès, que us recordo que només n'hi ha un (i és un mecanisme de reacció físic), encara que pot passar per certes etapes, és una causa de moltes "malalties". El que us diré pot ser una bona notícia per a molta gent: l'estrès és la causa de la immensa major part de problemes hormonals, d'impotència, d'esterilitat, digestius, circulatoris, ... És fàcil quan segueixes la lògica del mecanisme primitiu: apareix un predador que ens persegueix, es bloqueja la producció d'hormones sexuals i reproductives, es bloqueja la digestió, les suprarenals disparen l'adrenalina i els corticoides que, com són elements molt potents, però corrosius amb les arteries, provoquen la mobilització de tota la vitamina C disponible per evitar mals majors a les artèries, la pressió arterial puja, s'alliberen hormones "opiàcies" que fan que no notem el dolor i puguem seguir corrent encara que estiguem ferits, s'atura el sistema immune, ... I, tot això, perquè els nostres nervis ens traeixen i ens comportem molt sovint com si, per exemple, acabar les tasques de la feina fos una prioritat en la que ens hi va la vida. La llista de "malalties" causades per l'estrès i les seves "variants" (por, angoixa, ansietat) és inacabable. Perquè no tenim en compte que, per exemple, les quantitats recomanades per l'OMS de vitamina C, són ridícules comparades amb les necessàries per les persones estressades. Encara que amb "la boca petita" (recordeu que no som "rendibles" pels laboratoris si estem sans) ja es comença a reconèixer aquest fet.

3. Els cops o daltabaixos emocionals que no es poden viure en una veritable estructura "familiar" (escalf emocional directe i físic, abstenir-se xarxes socials, de persones que ens estimen, siguin o no parents), que ens acompanyi en la tristesa, acaben desembocant en pors i després angoixes que ens porten a l'apartat anterior. I és que som animals socials. Sentir-nos sols ens provoca malalties.

4. El 99% de la salut consisteix en prendre's la vida amb bon humor, caminar a l'aire lliure, respirar, prendre el sol, beure aigua, menjar una mica de tot i dormir bé. És quan aquestes coses no es compleixen durant molt de temps que cal començar-se a preocupar. Per exemple, és molt normal a quasi tota la població que hi hagi un dèficit crònic de Vitamina C, magnesi, vitamina E, zinc i altres minerals com manganès, .., ... per culpa de l'estrès, angoixa, ansietat, ... que quasi tothom passa en un moment o altre. Aquests elements (per sobre de tot la vitamina C que el nostre cos no fabrica) són vitals per mantenir l'homeostasi del cos. La vitamina C participa en moltes reaccions enzimàtiques i hormonals i, en moltes d'altres, com a substitut d'altres elements que el cos no ha pogut obtenir. La vitamina C és imprescindible pel colàgen i la pell, per la fixació del ferro, per eliminar tòxics, ... El magnesi és necessari per ajudar al calci, pels músculs, ... Totes les vitamines depenen, com a mínim, d'un mineral de base per a que es puguin fixar al cos i no es perdin (el zinc per la vitamina A, el cobalt per a la B12, ...). I això sense oblidar que, sense prendre el sol cada dia de 10 a 20 minuts, no hi haurà prou vitamina D per fixar el calci i ajudar a les reaccions d'altres vitamines. 

Ho deixo aquí, que l'article ja és prou llarg. Però un últim missatge positiu. L'enrenou d'elements i interrelacions entre ells és enorme. Però el cos no necessita que sempre tot estigui perfecte. Només cal que inicieu amb el vostre cos un "diàleg" (no li doneu coses, si després no escolteu la seva resposta al respecte, perquè és pitjor el remei que la malaltia), per anar solucionant-ho. No us mireu en el que li passa als altres. Cadascú té trets distintius que el fan diferent.