Perquè terapeuta naturista de capçalera ?

Les malalties agudes poden ser curades, de vegades, per la química i en poc temps. Les cròniques, mai.

I, per això, no crec en el metge o terapeuta passavolant. Els que tenen malalties cròniques necessiten a algú que estigui disposat a compartir amb ells bastant més que uns minuts en una consulta. Has d'investigar els seus hàbits alimentaris, higiènics, anímics i emocionals, per poder ajudar-lo a curar-se. I tenir-los sempre en ment.

La meva feina és la meva vocació i a la vegada ha estat el meu hobby tota la vida. No em canso d'estudiar fins i tot fora de les hores de feina. Cada nova investigació. Cada cosa que tu mateix descobreixes o aprens. Sempre pensant si pot ajudar a cadascun dels teus pacients.

Per això el meu model són els metges de capçalera i els metges rurals. Són gent que viu a prop dels seus pacients. Que els pot visitar a casa quan no es poden desplaçar. I que no es deuen a cap més "obediència" que al benestar dels seus pacients. Perquè sinó no els poden mirar als ulls.

Quan tractes malalties cròniques, t'has d'acostumar a conviure amb les medicacions al·lopàtiques dels teus pacients. Això implica estar acostumat a coexistir amb els metges i medicacions al·lòpates.

Cal aprendre els medicaments que recepten els metges, els seus efectes sobre els pacients i les implicacions (moltes vegades greus) que pot tenir interrompre un tractament. La tranquil·litat amb la que alguns terapeutes diuen als pacients que deixin un tractament mèdic, em posa els pèls de punta. Això no vol dir que deixi de treballar perquè els pacients puguin abandonar els medicaments quan abans. S'ha d'anar pas a pas i buscant la implicació dels metges perquè siguin ells qui ordenin cessar la medicació quan observin que el pacient ha superat la malaltia. Però què passa amb els medicaments que perjudiquen greument el pacient ?. Aquí la cosa canvia, encara que enfrontar-s'hi no és fàcil.

Però, com el que m'importa són els meus pacients, jo no em quedo callat quan el pacient em pregunta si els problemes que té poden venir d'una medicació que pren. Jo investigo més enllà del que són les postures "oficials". Les que mantenen les farmacèutiques (i defensen els metges, perquè no els queda més remei). Com deia el doctor Laporte, responsable de vigilància farmacològica a Catalunya, en el reportatge "Pastilla busca malaltia" reposat per TV3 fa unes quantes setmanes, fa uns quants anys es trigava una mitjana de 7 anys en retirar del mercat un medicament que provocava problemes greus. Avui en dia se'n triga 14, degut a les pressions sobre les autoritats sanitàries. Ho tradueixo: quan una farmacèutica és obligada a pagar en un judici per haver causat morts amb un medicament, després de 14 anys el cost d'una multa multimilionària no arriba a representar ni els guanys d'un mes del medicament al mercat mundial.

I el més trist és que, encara que es demostri manifesta mala fe en el manteniment del producte al mercat quan ja se sabia el mal que feia, els responsables no acaben a la presó. Només els pugen l'import de la multa. Fins i tot hi ha casos en que s'arriba a demostrar que les suposades qualitats del medicament eren falsificades des de l'inici. Cap problema. Una mica més de multa. Però les multes no arriben mai a significar ni el 10% dels guanys immorals que han aconseguit.

Hi ha medicaments substitutius del Sintrom que fa poc que han arribat a Espanya però que ja acumulen judicis per morts a altres països. No patiu. No ho trobareu a cap diari "normal". L'autèntic negoci dels diaris i les televisions privades és amagar informacions que als seus anunciants no els convenen. I desacreditar als escassos mitjans valents que s'atreveixen a desafiar-los. Resumint: un medicament que ha costat molts diners apareix al mercat per curar una cosa o altra. I si la malaltia no existeix, se la inventen a base de publicitat pels mitjans informatius. Si hi ajunteu que totes les universitats tenen la investigació subvencionada per farmacèutiques, entendreu com n'és de fàcil obtenir informes i estudis favorables en molt poc temps.

Una de les conseqüències més nefastes de la invenció constant de noves malalties, és oblidar cada cop més la importància de recuperar la fisiologia del cos. És el cos l'únic qualificat per encaminar la curació. La meva feina com a terapeuta naturista és ajudar a enretirar els obstacles i afavorir que el cos torni a dirigir la curació. Avui en dia, només sentim parlar d'errors genètics, de falles del cos. El 99% són mentides que busquen que ens rendim. Que diguem que els nostres cossos són imperfectes i que només ens pot curar una muntanya de química que ens venen a preus exorbitants.

La manipulació o el desconeixement premeditat ho omplen tot. Com és molt més rendible (i més fàcil de modificar i transformar) el cereal que la fruita o la verdura, se'ns ha venut que els cereals han de ser el principal aliment de la dieta. I això que només va començar a significar més del 5% de la dieta ( i ocasionalment) des de fa 8.000 anys. Abans, i durant milions d'anys, la verdura i, sobre tot, la fruita eren el 90% de la nostra alimentació. I hi ha molts que pretenen que la fruita ens perjudica!! I la prohibeixen, per exemple, als diabètics. Ignorant que la fruita sencera, madura i del temps no causa la acció de la insulina. Prohibir la fruita als humans és com pretendre retirar la carn de la dieta dels lleons!!.

Sabeu de què ve la epidèmia de diabetis ?. Doncs d'abusar dels hidrats de carboni que no són fruita. Durant milions d'anys, el nostre pàncrees només treballava de quan en quan, perquè els aliments que necessitaven d'insulina eren anecdòtics a la nostra dieta. Calen hidrats de carboni a la dieta ?. Absolutament, sí. I molts. Però, majoritàriament, en forma de fruita natural i sencera (no sucs).

El desconeixement de la fisiologia humana i del que ha alimentat a l'home durant milions d'anys és bastant general.

Hi ha un exemple paradigmàtic: la vitamina C. Caldrien uns quants articles i molt llargs per parlar de tot el que fa aquesta vitamina en el nostre cos. I resulta que els humans no som capaços de sintetitzar-la. Coincidim en això amb els grans primats i els rat penats frugívors.

I ara ve una cosa curiosa/divertida. He arribat a llegir molts articles d'investigadors sobre el perquè els humans no som capaços de sintetitzar-la. A part de la constatació de que els mecanismes els tenim atrofiats a causa d'una mutació, he llegit tota mena de raons per justificar la mutació. Però mai la més òbvia. I és que per arribar a aquesta deducció s'ha de sortir del laboratori i veure més enllà de la bioquímica. I no tenir cap interès en amagar l'enorme importància de la fruita a la nostra dieta.

Només cal constatar que el comú denominador de tots els animals faltats d'aquesta capacitat de síntesi és que han menjat fruita i verdura a carretades durant milions d'anys. Causa més que probable de la atrofia d'una capacitat que no usaven mai, ja que amb la seva alimentació la vitamina C els vessava per les orelles.

Però l'home va deixar de fer-ho fa temps. I el seu cos, per compensar, es va especialitzar en emmagatzemar-la molt eficientment per tots els racons. Però, en quan es produeix qualsevol situació de desequilibri, molt habitual a la vida moderna, la seva carència provoca situacions dramàtiques en les persones afectades.

I s'han de saber "llegir" les prioritats fisiològiques del cos. En el cas de la vitamina C la gent no és conscient de les prioritats del seu propi cos.

I és que, a part de la fisiologia comú, cal una investigació i coneixements exhaustius de la fisiologia i hàbits de cada persona per trobar la dieta correcta en el seu cas: que sigui efectiva, sostenible i que li retorni la salut. No es tracta de prohibir-li coses al pacient. Es tracta de buscar-li alternatives d'aliments saludables i fer tot el possible per trobar les que li agradin.

Perquè el cos humà es regenera completament en pocs mesos. Ja no queda ni un àtom del que érem. Per tant, qualsevol malaltia crònica que persisteix i no ens ha matat en aquests mesos, indica que la font que l'ha creat persisteix i segueix alimentant la malaltia i només es pot curar per un canvi d'hàbits alimentaris, higiènics, anímics i emocionals. Tots a l'hora.

És tal la ignorància que existeix en el tema de la salut, que a la gent li costa molt de creure fins a quin punt la seva salut intestinal és totalment determinant a la totalitat del cos. Ens poden arribar a facilitar el funcionament detallat del motor d'un cotxe. Però ningú ens ensenya a tractar bé la maquinària que ens ha d'acompanyar tota la vida. Ens forcen a deixar-la en mans dels mecànics-metges que, a la seva vegada, estan en mans de les concessionàries-farmacèutiques. Imagineu-vos el que passaria si ningú sabés com funciona el motor d'un cotxe. Les concessionàries sense escrúpols es passarien la vida cobrant-nos factures per reparacions inútils o que cada cop ens espatllarien més el motor. És com posar les guineus a vigilar les gallines.

Però, per a la industria farmacèutica sense escrúpols, no es pot malbaratar el filó que representen les malalties cròniques. Acumulant una mentida sobre l'altra, controlant als investigadors (quasi tots a sou seu) i amenaçant als metges que s'arrisquin a contradir-los. Amb aquest panorama, trobar la salut no és una tasca fàcil.

Però el mecanisme fonamental per adonar-se d'aquesta situació no és altra que escoltar al vostre cos. Si l'escolteu no dubtareu ni un moment en començar a treballar per tornar-li la salut.

Acabo avui amb un apunt per a les dones afectades per la candidiasi. Molt sovint, originada per un sistema immune debilitat o atacat per tòxics potents. Però que, quan és crònica, ve sovint de la ansietat, a la seva vegada, originada sovint per un conflicte greu entre la raó i els sentiments/desigs. "Y hasta aquí puedo leer".

Estrès, angoixa, tiroides, descontrol del pes, problemes hormonals i metabòlics, infertilitat.

Demano disculpes per endavant, perquè no pretenc faltar-li al respecte a ningú. Però vull explicar, amb un exemple molt comú avui en dia, perquè és necessària una visió molt més amplia de tots els aspectes fisiològics, en lloc d'anar generant cada cop més visions parcials i especialitzades. L'exemple, centrat en l'estrès i les seves conseqüències, pot servir d'exemple d'una part dels processos fisiològics que cal revisar en un pacient abans de saber com tractar-lo. Si et sents afectat per alguna d'aquestes coses i algunes de les explicacions et sonen estranyes, no et preocupis. Fa temps que se saben, però la major part de metges i terapeutes ni tan sols les mencionen (molts cops no les saben o no les relacionen o només en coneixen una part) i la gent les ignora.

Anem per parts i reprenem part del procés que es produeix en el cos quan tenim estrès.

Detalls de la reacció d'estrès "normal". Entenent com a normals les situacions per les que es va crear aquest mecanisme natural:

1. Només hi ha un estrès. S'activava, originalment, davant del perill imminent de mort, tan sigui perquè ens perseguia un depredador o perquè haviem de reaccionar per salvar-nos (per enverinament o fallada de la homeostasi, per exemple). La resta de mamífers tenen mecanismes molt semblants als de l'home.

Per descriure científicament el circuit, encara que abreujat perquè és molt ampli:

- Dins el sistema límbic (cervell reptilià) comú a tots els vertebrats, la amígdala s'encarrega de gestionar les reaccions emocionals (por, per exemple).

- Quan es produeix l'estrès (por, agressivitat) la amígdala ordena al hipotàlam que segregui la hormona CRF. Al mateix temps, ordena l'alliberament de neurotransmissors/hormones com la dopamina (que genera prolactina i aquesta genera progesterona, que afecta al cicle menstrual i a la fertilitat), corticoides (cortisol, cortisona, que generen la pujada de pressió de la sang, redueixen el sistema immune i frenen la resposta inflamatòria i "escalfen" el cos per a la acció) i adrenalina/epinefrina (que li donen el "chute" al cos perquè reaccioni encara que estigui mig mort).

- La CRF estimula a la hipòfisi a produir la ACTH.

- A la tiroides, l'hipotàlam i la hipòfisi li marquen que acceleri el metabolisme, la termogènesi (augment de temperatura, que consumeix molta energia) i el consum d'oxigen (l'estrès consumeix molt oxigen)

- La ACTH ordena a les glàndules suprarenals l'alliberament de corticoides (és el principal òrgan, però no l'únic que els allibera).

2. Les suprarenals aboquen hormones altament "explosives" (com si fos el querosè dels avions) al circuit sanguini (cortisol i altres). El cortisol genera quantitats brutals de glucosa (glucogènesi) que se "suposa" es cremarà amb un exercici físic brutal i un desgast cerebral enorme que es produirà de forma concentrada. Quan no es produeix un exercici que "cremi" tota aquesta glucosa, obliguem al cos a reabsorbir tota aquesta glucosa que, de pas, esgotarà al fetge i deixarà dipòsits de greix per tot el cos (sobre tot, a la zona abdominal). A més, el cortisol altera tot el funcionament "normal" de la absorció i metabolisme de carbohidrats, proteïnes i greixos que s'altera per poder crear el màxim de "combustible" de consum immediat.

3. Per protegir a les venes i artèries del mal que li provoquen aquests productes, s'arreplega tota la vitamina-C disponible al cos per contrarestar els seus efectes. Al mateix temps, el col·lagen acaba malparat, perquè el cortisol l'ataca i perquè l'estrès acaba amb la vitamina-C (imprescindible per la síntesi del col·lagen i el ferro, entre altres).

4. El cos "desconnecta" tot el que no és imprescindible per salvar la vida. Desconnecta tot el sistema immune, tota hormona no necessària per accelerar el cos, receptors de dolor, sistemes reproductius, la part del cervell més racional, ... I tot això ho fa sota el control de la amígdala, la part primitiva del cervell que s'encarrega de controlar les situacions de por i perill.

5. Sota el control de la amígdala, el cos té més potència, actua de forma instintiva i reacciona a velocitats impensables

6. Un cop haviem fugit del depredador, el cortisol i altres hormones s'havien consumit, els opiacis abocats al circuit sanguini disminuïen i ens adonàvem que ens faltava mitja cama. Però estavem vius.

7. Es produïa una relaxació brutal a tot el cos, imprescindible per forçar-nos a descansar i deixar que el cos es recuperés. Físicament, les hormones tiroidees, durant la fase aguda de l'estrès, havien forçat el comportament hiperactiu de l'ATP dels mitocondris per donar la màxima potència al cos. L'esgotament de l'ATP (la energia del cos) ens forçava al descans.

Com podeu veure, la resposta a l'estrès implica l'alliberament de neurotransmissors, hormones i tots els recursos energètics possibles encaminats a produir la màxima energía i atenció per salvar-nos la vida. Aquest disseny, previst per a situacions absolutament excepcionals, provoca un desgast enorme i no es pot suportar per gaire temps i no es pot repetir gaires vegades.

Ara mirem què passa avui amb l'estrès:

1. El generem contínuament. Perquè fem tard a la feina, perquè volem triomfar i sembla que ens juguem la vida a cada projecte nou, perquè patim pels familiars, ... Hi ha molta gent que no és conscient de que pateix estrès perquè el té "dissimulat" en el fet que es preocupa pels fills, perquè creu que és normal anar de bòlit, perquè fa tants anys que el té de forma permanent i crònica que ja no el "detecta", ... I, a més, perquè externament ja no reflexa al "típic estressat" i sembla una persona calmada (però, la processó va per dins).

Per exemple, si una dona té aquest estrès continu serà difícil que es quedi embarassada. El perquè, quan se sap, és molt senzill: l'estrès causa l'alliberament de prolactina, la mateixa hormona que s'allibera quan les dones alleten un fill i que és la causant de que sigui quasi impossible la procreació durant l'alletament. Aquesta és la causa majoritària de "infertilitat" al món. I així entendreu perquè hi ha tantes parelles que un cop han adoptat un fill i estan més relaxades, es troben amb embarassos inesperats.

2. Les suprarenals s'esgoten per tanta activació deguda a l'estrès. Quan això passa durant un període concret de temps, algunes persones pateixen dolors molt forts a la part mitja-alta de l'esquena. A dos punts, un per cada suprarenal, que s'activen com a zona reflexa de dolor d'aquests òrgans. Això, fa anys, era matèria d'estudi pels metges. Avui, la major part et diran que és una contractura. Només mencionar de pas que hi ha moltes més zones (sobre tot a la part alta de l'esquena) que reaccionen per problemes d'altres òrgans i tampoc són contractures (les acabem creant per acumulació de dolors).

Si, malgrat tot, no deixem de mantenir la situació d'estrès-angoixa-patiment, al cos només li queden opcions marginals per compensar-ho: disminuir la temperatura corporal (per sota dels 36ºC) per "refredar" la producció de cortisol. Però això comporta un altre problema: la major part de processos enzimàtics (els digestius, per exemple) només funcionen bé entre els 36 i 37ºC i el resultat són problemes digestius i d'absorció de nutrients. És a dir, independentment de que el que mengem sigui bo, el resultat en quant a nutrients és dolent.

3. L'esgotament de la vitamina-C, necessària per la síntesi del ferro, el col·lagen, i fins a 300 reaccions més, fa que necessitem dosis fortes d'aquesta vitamina constantment. Si seguim amb l'estrès sense reposar la vitamina-C, l'únic que li queda al cos és "reparar" les parets de venes i artèries "cremades" pel cortisol i altres subproductes de l'estrès amb colesterol (la "massilla reparadora"). Aquí teniu l'origen de la ateroesclerosi (i el culpable no és el colesterol). Imagineu d'on venen la major part de problemes de pell i de col·lagen, apart de la poca hidratació ?. Venen del mateix lloc que els suposats problemes de ferro: la manca de vitamina-C deguda a l'estrès.

4. L'estrès permanent desmunta tot el funcionament hormonal i enzimàtic normal. Males digestions, problemes hormonals, reproductius, ... I us diré una cosa als que patiu tiroiditis de Hashimoto: se sospita que té a veure amb problemes anímics però ningú explica perquè. I és fàcil: el cortisol afecta greument a la tiroides. La tiroides determina el grau d'activitat del nostre cos. Les demandes disparatades creades per l'estrès, l'angoixa i el patiment continu, esgoten la tiroides i produeixen el descontrol que caracteritza el Hashimoto. Una malaltia autoimmune que identifica elements del nostre cos com a "perillosos". I perquè ?. Com tractaríeu vosaltres a les hormones que no paren de demanar al cos més i més esforços quan ja esteu esgotats i no podeu amb la vostra ànima ?.

5. Sota el control de la amígdala, el cos s'esforça a crear tanta glucosa com sigui possible per poder consumir-la com a reacció a l'estrès. Com el consum no es produeix, no parem d'acumular-la i d'engreixar-nos. Al mateix temps, abusem de les proteïnes i, com a conseqüència, aquestes es desnaturalitzen, creant productes agressius amb el nostre cos.

6. Com la por inconcreta que ens produeix l'estat d'angoixa contínua no afluixa, estem sotmesos a un estat de consciència "emboirada". En molts casos, la despesa d'àcids grassos essencials (sobre tot, omega-3, ja de per sí molt escàs a la nostra alimentació) produeix aquest estat en el nostre cervell (màxim consumidor d'omega-3 del nostre cos). La manca d'omega-3 al nostre cervell s'ha relacionat amb la depressió i altres malalties mentals per part dels psiquiatres més destacats. A més, l'estat depressiu ens força a consumir en excés productes proteics que són antidepressius (formatges forts, per exemple), que incrementen la acidificació del cos.

7. El cos no descansa. Ens costa dormir. Ens falten nutrients essencials (cosa que encara reforça més l'estrès). La manca de descans i de son provoca falta d'oxigen (que ens acidifica). La mala digestió de les proteïnes (i el seu excés) provoca subproductes àcids en el cos. Per poder rendir, encara que estem esgotats, prenem ansiolítics, antidepressius o drogues que ens reactivin.

Encara que explicat de forma molt resumida, podeu veure que les conseqüències de l'estrès són inacabables i omnipresents al món d'avui dia. Però es poden resumir dient que acidifica el cos (cosa gravíssima) i que consumeix tot l'oxigen. Així entendreu que la acidificació es produeix principalment per l'estrès i no està tan influïda pel que mengem (sinó en com ho assimilem per culpa de l'estrès).

I ara us recordaré les paraules (lapidàries, però certes) del Premi Nobel Otto Warburg, que ha estat "casualment" oblidat, tot i que va descobrir l'origen del càncer: "En presència d'oxigen i en un medi alcalí no hi ha malaltia".

Sé, per pròpia experiència, que sembla impossible aturar l'estrès. Però, si no ho feu, el vostre cos no funcionarà bé. No importa el que mengeu, ni el que feu. Pareu-vos a reflexionar si voleu seguir tirant endavant amb "pastilles" i "remeis immediats" o si creieu que val la pena aturar aquesta bogeria. Només us diré que l'estrès no el provoquen les circumstàncies externes (encara que al món modern siguin molt potents), sinó les nostres estructures emocionals, que no ens deixen afrontar la vida com l'experiència meravellosa que hauria de ser. 

Podeu comptar amb mi.

Alimentació, carències i dietes

Encara que molt esquemàticament, us avanço unes quantes raons per les quals les dietes genèriques no funcionen:

- Els greixos bons, com el de l'alvocat, són necessaris. No els elaborats (com els dels embotits industrials), ni els d'animals que no siguin de caça o alimentació sana a l'aire lliure, ni els dels peixos de piscifactoria. El greix de la carn de porc ibèric tradicional (més proper al porc senglar) està format per àcid oleic (el mateix que l'oli d'oliva) i és molt saludable, amb el greix entreverat amb les fibres musculars.

- El mateix passa amb la proteïna de la carn. La carn d'animals que viuen en plena natura (i no sedentaris), que estan musculats perquè s'han de dedicar tot el dia a anar amunt i avall per aconseguir el seu sustent tradicional, és bona per a nosaltres. Igual que ho és la dels peixos salvatges (descomptant contaminacions per metalls pesants).

-  De proteïnes en necessitem molt poques, perquè els aminoàcids i enzims (vitals per a nosaltres) que generem a partir d'elles es "reciclen" al cos i se'n perden molt pocs.

- La carn d'animals sedentaris o peixos de piscifactoria està plena de greixos dolents, de medicaments i subproductes derivats de l'alimentació gens natural que tenen. El que se sap a nivell científic no s'explica mai al públic: les proteïnes dolentes o en excés, causen la desvalorització i el no aprofitament de totes les proteïnes, generant de pas subproductes àcids molt agressius amb el nostre cos i forçant l'increment de colesterol per "atrapar" els tòxics nocius que es generen. Compte amb dietes tipus Atkins.

- S'ha de consumir proteïna de la llegum (2-3 cops/setmana), en poca quantitat perquè conté antinutrients. No trobareu gaire literatura que no sigui veterinària respecte a això. Una dosi de lògica de la naturalesa: els llegums no deixen de ser fruits-llavors. I, com són molt grosses i no tan nombroses, la natura fa que un mateix animal no se les pugui menjar totes (sense que li agafi un mal de ventre) perquè sinó la planta no s'escamparia per tot arreu.

- Els cereals també son fruits-llavors i no se'n pot abusar. Se n'ha de consumir molta menys quantitat que de verdura i fruita.

- El pa fet amb farines modernes (el 99% del que es consumeix) és perjudicial i causa pics d'insulina i diabetis.

- No és cert que s'hagi de restringir el consum d'ous a 1-4 a la setmana. És la proteïna amb el més alt valor biològic.

- El colesterol no causa malalties cardíaques, ni ateroesclerosi. El que són dolentes són les estatines. El colesterol no és més que un producte (en un 85% fabricat pel fetge) que s'acaba convertint en vitamina D (amb el sol) o en "massilla" per reparar desperfectes o "caçar" productes nocius/tòxics. El colesterol s'incrementa molt quan ens fem grans, prenem medicaments o ens atipem de proteïnes dolentes (que generen tòxics).

- Els àcids grassos omega-3 s'han d'incrementar moltíssim. Peix blau, sobre tot. Els d'origen vegetal tenen un coeficient de transformació de només el 10-12 %. Només a la carn ecològica es troba omega-3. L'omega-3 és imprescindible per les cèl·lules i, sobre tot, per les neurones. La seva carència és notòria a les persones amb problemes mentals.

- Els àcids grassos omega-6 s'han de disminuir moltíssim, perquè són proinflamatoris. Són a tot arreu: olis vegetals, carns, peix, cereals, ...

- La granada té omega-5 a les seves llavors. És l'antioxidant més potent conegut (només per sota dels olis essencials) i un bloquejador natural de l'àcid araquidònic (proinflamatori).

- Els fruits foscs naturals de final d'estiu-inici de tardor: granada, nabius (arándanos), mores, raïm, són autèntics "acumuladors" de sol i substàncies beneficioses i antioxidants.

- Elimineu qualsevol refresc industrial. Les quantitats de fòsfor, sucres, àcids i conservants els converteixen en autèntiques bombes de destrucció massiva d'elements minerals del cos, creadors de diabetis i osteoporosi.

- Compte amb els sulfits incorporats al vi, la cervesa i les "chuches". En certa quantitat, poden causar asma i problemes digestius greus. Els sulfits i cers additius poden interferir la digestió.

- La llet no aporta calci. El treu. El calci està a les verdures de fulla verda, que s'ha de procurar fer al vapor per no perdre nutrients. L'índex més gran d'osteoporosi es dóna als EEUU (el més gran consumidor de llet).

- La fruita madura natural i sencera no provoca l'acció de la insulina (no sempre passa amb els sucs) i, en canvi, ens dóna energia immediata. La fructosa natural segueix un camí diferent al de la glucosa, encara que més endavant s'hi pugui transformar. Avui s'associa fructosa amb JMAF ("jarabe de maíz de alta fructosa") que està a tots els plats preparats i conserves i que està feta de transgènics. O amb altres "sucres" (carbohidrats simples) gens naturals, que ens han anat introduint en la dieta. La raó és molt simple: la fruita que surt al mercat o és verda, perquè així l'han arrencat de l'arbre (la maduren amb gasos ràpidament per poder-la vendre), per poder transportar-la sense que s'aixafi amb els cops del transport, o no és de l'època, o no és del lloc o, directament, porta mesos tancada en una càmera esperant el moment ideal per treure-la al mercat. Fruita que no fa mala pinta i que un dia després, fora la nevera, però a bona temperatura, està pansida.

- Compte amb els sucs de fruita perquè no tenen, ni de lluny, els beneficis de la fruita sencera i, de vegades i en quantitat, poden ser perjudicials. Però, també és cert que els sucs que es fan amb fruita madura i a l'època que toca poden ser molt més bons que la fruita que es ven.

- La digestió de fruita o verdura crua (en quantitats raonables) triga menys d'una hora. Molta quantitat de menjar barrejat, fins a 5-6 hores. No s'han de barrejar fruites àcides i dolces. La fruita verda sempre és perjudicial.

- El nostre sistema digestiu i intestinal reflexa que som omnívors: no tenim diferents estómacs, com els herbívors, ni un intestí extracurt, com els carnívors. Això no és cap problema si no barregem aliments en un mateix àpat i separem els àpats el temps necessari. Penseu que cada aliment activa elements diferents en el sistema digestiu, necessita ambients àcids o alcalins diferents i triga més o menys temps en digerir-se. Us ho dic baixet: com sempre, els nens petits tenen raó quan no els agrada barrejar els aliments (l'home primitiu tampoc ho feia). No es bo menjar fruita si estem en procés de digestió d'altres aliments (la fruita, millor en dejuni).

- En el 99% dels casos, receptar ferro és un error. És molt difícil que una persona tingui carència de ferro (i l'excés és perillós). El que s'ha d'arreglar són les pèrdues de sang excessives i la manca de vitamina-C (imprescindible per absorbir el ferro).

- El que sí que ens falta habitualment és vitamina-C i magnesi (els devora l'estrès) i vitamina D (no prenem el sol) i oxigenació dels teixits (perquè fumem, no fem exercici, ens estressem) i, en certes afeccions, alguns oligoelements (manganès, zinc, liti, ...).

- Les combinacions d'aliments (que d'entrada ja són conflictives) no afecten igual a les diferents persones.

- S'ha de menjar en horaris adequats al nostre cicle biològic i mastegar sense pressa. La màxima potència digestiva es produeix al migdia. Mai sopar massa tard, perquè a la 1-2 de la matinada el cos atura la digestió.

- Els aliments han de ser apropiats a l'època i zona geogràfica on vivim. Cal menjar allò que es produeix (de forma natural, no en hivernacles) a prop de casa i a l'època en la que estem. A l'hivern cal menjar una verdura calenta (una col, per exemple) i no una papaia portada del tròpic (que és refrescant).

- Hi ha evidència científica de que ens costa més adaptar-nos a aliments que no han format part de la nostra alimentació durant generacions. La soja fa relativament poc que va arribar a Occident. I és cert que hi ha molta gent que no la tolera tant bé (i menys en quantitat, perquè no deixa de ser un llegum).

Totes aquestes coses afecten de forma diferent a cada persona. L'element més determinant és el seu estat de salut previ i les carències de certs minerals o vitamines, quasi sempre per portar una vida estressant o no prendre el sol o no fer exercici, que porten a cercles viciosos que no permeten digerir certs nutrients (encara que siguin bons).

Però, si us plau, no us obsessioneu amb el menjar. Perjudica més l'estrès que el mal menjar . I no us prengueu les meves suggerències (ni les de ningú) al peu de la lletra. Hi ha vegades, situacions i persones que precisen de menjar més cuinat que cru, per exemple. El que convé a cadascú, s'ha de mirar per a cadascú. La dieta s'ha d'ajustar a l'individu. I no a l'inrevés. Fora de situacions patològiques, està clar. I recordeu que la capacitat del nostre cos per adaptar-se a les circumstàncies alimentàries és increïble. Però també té límits. I quan aquests límits (diferents per cadascú) se superen, cal buscar una solució adequada a cada fisiologia.

Psicosomàtica, Aromateràpia Emocional i conflictes de consciència

El títol, així d'entrada, pot semblar un garbuix. Però t'ho aclareixo de seguida.

Abans que res, i no em cansaré mai d'insistir-hi, que quedi clar que les preteses uniformitats "curatives" són mentida. I això és vàlid per qualsevol disciplina. Una cosa és el que és vàlid en "molts casos" i una altra el que és vàlid "per al cas concret". L'aclariment sempre és necessari per explicar perquè moltes vegades que veus un tractament (encara que sigui naturista), resulta que a tu no et funciona. Resposta: tots som diferents i les diferents teràpies no ens funcionen de la mateixa manera. Clar que això és fotut quan els pacients ho ignoren. Però és molt més fotut que ho ignorin els terapeutes.

La Psicosomàtica (encara que molta gent no està d'acord en fer servir aquest nom) la definiríem com la disciplina que és capaç d'associar símptomes i malalties amb "mals de l'ànima". Ras i curt: l'art d'interpretar d'on li vénen els mals al malalt, entenent l'origen com conflictes emocionals no resolts (i molt sovint no reconeguts conscientment). Algun dia m'estendré més sobre aquesta disciplina, però avui parlaré d'un parell de casos "típics" que em serviran d'exemple pel que em proposo explicar.

Imagineu que una pacient reporta una pèrdua de sang menstrual molt superior a l'habitual. Fins i tot abans d'entrar a saber si es tracta d'un "problema hormonal", d'una alteració del cicle per influència d'altres dones o d'un mioma, la psicosomàtica "típica" diria que la seva feminitat o la seva dignitat com a dona ha estat ferida. Imagineu que li pregunteu com va la relació amb la seva parella. I us diu que molt bé. [Aquí simplifico perquè s'haurien de fer molts més passos i parlar molt més abans de treure les conclusions que continuen]. I això no és així. Ens està enganyant la pacient ?. No. S'està enganyant a si mateixa.

Com us explicava a l'entrada anterior (L'amor que ens cura), quan no podem viure amb amor certes coses que ens fan molt mal, les amaguem sota capes de justificacions cerebrals que "donen la impressió" de ser certes i que només serveixen per amagar allò que no estem preparats per enfrontar. En aquest exemple, la pacient no vol reconèixer conscientment que la seva parella li ha provocat aquest conflicte i fa servir la ment (ego) per amagar-s'ho i no afrontar-ho (perquè en aquest moment no pot). És a dir, enganya al terapeuta perquè s'enganya a si mateixa.

Un altre exemple (també ple de generalitzacions "típiques"). Imagineu un pacient que té al·lèrgies i/o asma. Típicament, parlem de ràbia cap al pare, la mare o tots dos. [Sempre que hi ha conflictes, cal recordar que el pacient els té amb la "imatge" que ell té de la persona (en aquest cas, els pares) i no perquè la persona sigui com ell la imagina]. Imagineu que la ràbia va "in crescendo". Passarem per una fase de problemes intestinals [no puc "digerir" el que em passa a la vida]. I acabarem amb el que es coneix com a "intestí en flames" [el foc de la ràbia et crema per dins], fase prèvia a l'artritis reumatoide. I què és l'artritis reumatoide ?. És un bloqueig [rigidització] que t'impedeix saltar contra les persones que et causen la ràbia [molt sovint, els mateixos pares]. Per tant, és una malaltia autoimmune [ens ho fem a nosaltres mateixos], que en aquest cas evita que la ràbia et porti a atacar de veritat als teus pares. La pega és que el mal te'l fas a tu.

L'artritis reumatoide és una malaltia crònica que té un procés de curació per la via naturista. Però acostuma a ser un procés llarg. Podria ser més curt ?. Sí. I què cal fer ?. Que el pacient sigui capaç d'identificar i enfrontar-se al problema emocional que li causa la malaltia. Però no pot fer-ho perquè (com en el cas de la pacient anterior) s'enganya a si mateix i enganya al terapeuta.

Parlem ara de la Aromateràpia Emocional.

Com recordareu, l'aromateràpia no només té efectes físics. També té efectes energètics i efectes emocionals (i actua, molts cops, només olorant els olis essencials). Per això em fa tanta "gràcia" que es vulgui generalitzar amb els efectes curatius dels olis essencials, ignorant tots els efectes que poden provocar. Aquí, la ignorància dels terapeutes o dels pacients que s'automediquen (molts cops amb la col·laboració necessària dels laboratoris que callen aquests aspectes energètics i emocionals) pot donar resultats, com a mínim, "curiosos". Si penseu que un dels olis més potents i reconeguts, com és l'oli de clau, té a veure amb conflictes emocionals amb un pare autoritari, no us estranyi que el pacient que els tingui acabi (per culpa de la vostra prescripció o de la seva ignorància) "liant-la parda" amb el seu progenitor.

Però, més enllà dels possibles conflictes causats per desconeixement, vull destacar una virtut de la resposta emocional cap als olis essencials: la resposta olfactiva que provoquen els olis essencials (si la resposta té lloc en un ambient controlat pel terapeuta) connecta amb la part emocional del cervell i se salta l'ego. Dit en altres paraules: ens diu la veritat que el mateix pacient no vol reconèixer. [El test que jo faig oscil·la entre 40 i 50 olis].

I ara arribem a la tercera part del títol. Els conflictes de consciència. I cal afegir: del terapeuta.

I, per entendre-ho, cal recordar un altre cop l'entrada anterior (L'amor que ens cura): què ha de fer un terapeuta que descobreix la veritat que l'ego del pacient li amaga a si mateix i al terapeuta ?.

Per ètica personal, la resposta seria: dir-li la veritat al pacient. No li podem amagar.

Però aquesta resposta només és satisfactòria per l'ego del terapeuta. Perquè la resposta (de l'ego) del pacient serà apretar a còrrer (sinó pitjor).

Perquè, malauradament, l'ego de la gent amaga les coses a les que no es poden enfrontar amb amor. I si no ho volen reconèixer, l'únic que aconseguiràs és fer-li saltar totes les alarmes, però no reconeixerà el que li diguis. I si et fa l'efecte que ho ha vist clar, pregunta't com és que no li has tornat a veure mai més el pel. O perquè (si no perdeu el contacte) sembla que li ha agafat un veritable atac d'amnèsia.

Però, i si la diferència és que en lloc de passar per un procés llarg i costós per curar-se l'artritis es pot curar molt més de pressa ? [Recordeu que la paciència/amor infinit dóna resultats instantanis]. Quina és la solució ?.

Com sempre. L'Amor.

En aquest cas, com en molts d'altres, l'amor que hi posa el terapeuta cap al seu pacient. [Nota important: dediqueu-vos a mirar, quan els publiquen, el percentatge d'èxit dels placebo contra els medicaments. Interessant pels que diuen que la predisposició dels pacients o terapeutes no és un aspecte important]. Només cal veure de quantes maneres diferents s'arriben a curar les persones de "malalties incurables". I és perquè entren en acció la Fe i l'Amor del pacient i el terapeuta.

La solució és: sabent la "veritat", no li dius al pacient (perquè per a ell no és "veritat"), però actues, amb paciència i amor, per minvar el conflicte emocional que tu saps que està soterrat. D'aquesta manera, ajudes al pacient i et menges el teu ego [que estaria encantat de cridar "EUREKA ¡¡ lo encontré"] que haurà d'esperar a que el pacient reconegui la veritat per si mateix. I, a la vegada, estàs fent un acte d'amor.

Ara us hauria d'explicar que la ment racional (EGO) serveix, sobre tot, per estalviar-nos problemes, recordant el que ens ha anat malament, el que ens ha fet patir, el que ha estat perillós. O sigui que és el dipòsit de la por (que és el contrari de l'Amor) contra aquelles coses a les que no sabem respondre amb amor. Però seria massa llarg (i ja ho tinc explicat en el nou blog).

Amb tot això espero que entengueu dues coses:

1. El camí a la salut és un camí d'amor

2. Parlar de tots els aspectes de consciència i espirituals que cal despertar en nosaltres és un procés llarg i exigeix molta dedicació.

La meva resposta a les dues coses és:

1. Tenir-ho present sempre: perquè sempre hi és la part emocional en qualsevol afecció física o mental.

2. Acabo d'obrir un altre blog  http://camidamor.blogspot.com.es/ en el que, de moment, hi ha les 54 entrades escrites des del 2006 corresponents als capítols de Camí d'Amor i les continuacions fins abril de 2008. [d'aquí a poc penjaré la resta].

O sigui que, a partir d'ara, encara que mencioni, quan calgui, els conflictes emocionals subjacents en certes afeccions, quan faci més referència a reflexions sobre conflictes emocionals/espirituals, les publicaré en el nou blog.

Us aconsello llegir el nou blog des de l'inici. I per ordre (de més antic a més modern). Però, amb calma. Si esteu acostumats a llegir coses semblants, podeu llegir-lo de pressa (ja sabeu que després descobreixes coses noves cada cop que ho tornes a llegir). Tinc l'hàbit d'anar recordant els conceptes periòdicament, perquè a la lectura intervé l'ego i cal buscar sistemes perquè t'arribi el missatge d'alguna manera sense que l'ego ho espatlli tot. Així que us aconsello (un cop llegits els primers 5 capítols) que us deixeu portar per la "intuïció" i us poseu a llegir les entrades que us cridin l'atenció d'una manera o altra (se us en va la vista, el títol us fa gràcia, el títol us "sona", ...).

I si no hi trobeu interès en el nou blog, no passa res. Ja arribarà el dia (si ha d'arribar).

L'amor que ens cura

Ja us he dit que no podem separar la salut física o mental de la salut de l'ànima. La espiritual.

I avui, revisant escrits que vaig començar a enviar sota el títol "Camí d'amor" l'any 2006, m'he topat amb un que quadra molt bé amb el que us volia dir.
_________________________________________________________________________________

L'única persona que et pot curar ets tu mateix. L'única persona que et pot fer mal ets tu mateix.

El dolor no és més que una de les maneres en que l'ànima et diu que no vas bé. Que has d'aprendre alguna cosa. Però, sempre busquem l'origen del dolor en altres persones. I el dolor no es genera per les coses que els altres fan, sinó per la forma en que nosaltres ens ho prenem. Ets tu qui ha de canviar la manera de veure les coses, si sents dolor. Si l'altre fa alguna cosa que no està bé, és el seu problema, no el teu. El teu problema és la forma com t'ho prens. Per tant, sempre que hi ha dolor, hi ha ego. I és la teva ànima qui et fa passar per l'experiència. Perquè aprenguis a fer el teu camí d'amor.

El dolor, per tant, és la ferida oberta davant un fet que no sabem resoldre amb amor. Mentre està oberta, podem intentar curar-la amb amor. Si es tanca perquè no volem patir, és l'ego qui la tanca, i la nostra ànima, tard o d'hora la tornarà a obrir. Fins que aprenguem a respondre-hi amb amor.

L'únic sentit de la vida és aprendre a respondre, lliurement, amb amor. Però amb amor incondicional. Que és l'amor diví. L'amor que no és dual. L'amor que no pren energia a ningú perquè, al contrari que l'amor “normal” (el de l'ego), no s'acaba mai, ni té límit. En l'amor de l'ànima, el millor per tu, sempre és el millor per tothom. Ningú en surt malparat. En canvi, en l'amor de l'ego sempre hi ha algú que pateix. L'energia que es pren d'una banda va a parar a una altra. Uns guanyen i altres perden.

És per això que tota la vida no és més que un immens teatre en el que tota la ambientació, tot el que ens envolta, té com a únic objectiu fer-nos veure la veritat. L'ànima no para de mostrar-nos la veritat amb tota mena de missatges. La nostra casa, la gent que ens trobem pel carrer, els nostres dolors i malalties, les “casualitats” (que mai ho són). Tot té com a únic objectiu que veiem la veritat. Però la veritat molt sovint ens fa mal o no ens agrada. I, aleshores, no la volem veure. O diem que no és veritat. Per això no serveix de res que ens la vulguin fer veure. Tots podem saber la veritat. Sempre que callem al nostre ego.

De fet, quan actues amb amor incondicional, no és difícil que vegis que és el que li passa a un altre. Ho veuràs molt simplement. Com un flash. Sense pensar. Escoltaràs els missatges que la seva ànima intenta que ell escolti i veuràs la veritat que ell no vol veure. Però no li pots explicar, ni donar-li lliçons, ni consells, ni solucions. Ni pots jutjar-lo. Només pots estimar-lo. Si no ets capaç d'estimar-lo calladament, encara que sàpigues la veritat, no l'ajudaràs. Perquè el teu ego voldrà “lluir-se” fent veure el que has sabut. I ja no estaràs sentint amor incondicional, que és l'únic que pot ajudar l'altre a trobar el seu propi camí. La seva pròpia curació. Només ell mateix la pot trobar i es pot curar. No ets tu qui li ha de fer veure la seva veritat. És ell. I al seu propi ritme.

Només un mateix es pot curar. Només un mateix es pot provocar dolor.

Els altres només podem donar-li amor incondicional per ajudar-lo a recordar una cosa que ha oblidat i que qualsevol nadó neix sabent. Que cadascú es mereix ser estimat faci el que faci. Sempre.

L'amor incondicional mai té intenció. Ni objectius. Ni adjectius. Ni orientacions. Ni busca resultats. No estimes perquè l'altre trobi la veritat. O perquè s'adoni que s'equivoca. O perquè vols que s'adoni del teu amor. O perquè vols que et correspongui. L'amor incondicional és callat i discret. Pot ser, fins i tot, secret. No estimes perquè els altres sàpiguen com ets i t'ho reconeguin. Ni estimes perquè creus que els altres ho necessiten.

Estimes perquè tu ets així. Amorós. I ho manifestes perquè és la teva essència. Res mes.

Si esperes res a canvi. Sigui d'una persona o de l'univers, no tindràs res que valgui la pena. Tu has d'actuar amb amor incondicional amb tothom i creure que tot anirà bé. Quan sigui. Com sigui. Quan toqui.

Només has de tenir fe. Perquè la certesa, fins i tot la certesa de que ets bo o vas bé o que ets més a prop de l'ànima, és ego. No hi ha certeses en el camí de l'ànima, en el camí d'amor. Només fe... I màgia.

Lluís Tordera                     Valldoreix 25 d'octubre de 2008
_______________________________________________

Una mica de ciència per il·luminar la vida

És important que tinguis més dades científiques (que miraré de suavitzar per no fer-les tan pesades) en el que respecta a la influència dels actes i els sentiments en la bioquímica (i, per tant, en la resposta) del cervell i la resta del cos.

Sé que et pot semblar estrany, i sona a poc científic, tot el que dic de la influència de la consciència en la salut. T'ho concretaré en unes quantes dades científiques comprovades que fa temps que se saben. Ja ho deia el Premi Nobel Ramón y Cajal al 1906: "Tot ésser humà que s'ho proposi, pot ser escultor del seu propi cervell".

Un pensament negatiu durant un minut, altera molt el sistema immunitari durant unes hores.

La ansietat o patiment continu, altera greument el cervell i les hormones. Destrueix neurones de la memòria i l'aprenentatge que estan al hipocamp i deixa sense reg sanguini les zones del cervell necessàries per prendre decisions adequades.

Segons com ens parlem a nosaltres mateixos (la paraula és una energia vital), transformem el nostre cervell. S'han fet proves amb persones amb problemes psiquiàtrics. Parlant-se a sí mateixos amb amor, van canviar les estructures cerebrals i es van curar de les seves malalties.

Quan dius que vols fer una cosa i no la fas, alteres físicament el teu cervell. Incomplir la teva paraula (fallar a la teva consciència) té conseqüències físiques.

Ja fa molts anys que se sap que la neuroplasticitat (capacitat de regeneració neuronal i física) del cervell és immensa (i actua sobre tot per la nit).

La vella premissa que les neurones no es regeneren i no se'n poden crear de noves és falsa.

El sistema límbic (el cervell emocional) influeix definitivament en la part del cervell on es prenen decisions. Si t'estimes i estimes, millores el teu cervell.

L'estrès continu mana a la amígdala, que controla les suprarenals i inunda el cos de cortisol. El cortisol debilita i bloqueja els linfocits del sistema immunitari que t'han de defensar de les malalties. Els neuropèptids (tan sigui d'emocions positives, com negatives) inunden totes les cèl·lules del cos.

Somriure o fer exercici genera substàncies que fan que la amígdala deixi de generar estrès.

Com pots veure, està demostrat científicament que les emocions alteren totes les molècules del cos. Que tenir por genera estrès. Que l'estrès debilita enormement el teu sistema immunitari, obrint les portes a "malalties" de tota mena. Que negar-se a acceptar els sentiments que t'envaeixen per dintre, provoca "guerres" de transmissors dins del teu cos. I espatllen els teus òrgans.

Si no alinees el que penses amb el que sents. Si no acceptes el que ets. És perquè tens por. El contrari de l'amor. I l'estrès, la por, en qualsevol de les seves formes, envaeix les nostres vides. Només l'amor pot aturar això. Cap pastilla. Ni cap herba.

En definitiva, som el que sentim i el que pensem. Si no t'estimes, si no et tractes bé, si no prens decisions amb amor, si et sents poc valuós, transformes el teu cervell negativament i alteres les teves funcions físiques. Literalment, et generes malalties i deixes el teu cos a mercè d'elements perillosos.

Enfrontar la vida amb confiança, genera alegria i resultats positius.

Riu sempre que puguis. Parla't i parla amb amor. I canviaràs el teu món.

Si vols estar sa:

Parla dels teus sentiments. Reprimir-los, amagar-los, "menjar-te'ls", et farà mal al cos.

Pren decisions i busca solucions amoroses.

Si algú et fa mal, no li tornis mal.

Respecta't i fes-te respectar. Amb fermesa, però sense violència.

Parla del positiu. No miris cap a la foscor.

Compte amb les paraules. Són poderoses. Afecten al teu cervell. Si menteixes o falles a la paraula donada, et faràs mal. Les paraules dites amb amor i respecte són amplificades per l'univers.

Actua bé i confia. Tot anirà bé.

No tinguis por, és el contrari de l'amor.

Accepta't i estima't. És imprescindible per que els altres també ho facin.

Ara que saps que fer exercici i somriure a la vida rebaixa les teves tensions, no trobes que el més assenyat és no prendre's la vida tan seriosament ?

L'amor és el més poderós lluitador del teu sistema immunitari.

De fet, tot el misteri de la vida consisteix a recordar el que sabíem quan vam néixer: que ens mereixem ser estimats, fem el que fem.

Però hi ha un aspecte fonamental. Que hi hagi gent que t'estimi d'aquesta manera és una benedicció. Però res no funcionarà si et limites a "rebre" aquest amor. Així només passaries a ser una "víctima eterna" (encara que meravellosament atesa). No hi ha curació possible, a menys que siguis tu qui s'estimi d'aquesta manera.

Als éssers humans (sobre tot, als homes) ens costa molt demanar ajuda. Perquè el nostre cervell conscient ens amaga allò que no podem enfrontar. Encara que, a la realitat, les nostres emocions més íntimes ens afebleixin. Aquest enfrontament soterrat del nostre cervell conscient amb la realitat del que sentim per dins, és el responsable d'aquesta "bogeria" que inunda el nostre cos de senyals contradictoris. Quan no vols reconèixer aquestes emocions, és quan l'ànima les fa aparèixer en forma de senyals (símptomes) al teu cos.

Aquestes senyals s'han de saber llegir. A mi em sap molt greu quan veig gent que no troba la salut perquè, ni metges, ni terapeutes, no saben llegir aquests senyals. A mi m'ha costat molts anys aprendre'n. I no deixo d'aprendre cada dia.

I sap molt greu, perquè ni la bona fe, ni els coneixements mèdics o terapèutics, els poden curar. I, a més, van minant contínuament la seva fe en que es poden curar.

Espero que ara entenguis perquè el meu treball principal, abans que aplicar-te remeis, és parlar amb tu per poder escoltar el llenguatge de la teva ànima. La que m'explica coses. Fins i tot quan tu no vols (o no pots) escoltar-les. I és que fa molts anys que vaig començar aquest camí. I he après (molts cops amb mi mateix) el que passa quan no ens escoltem. 

Aprendrem junts el que li passa a la teva ànima. I sentiràs la màgia d'escoltar el que et diu. És la banda sonora de la autèntica vida. Fliparàs. 

Receptes simples per a la salut

Fes exercici físic cada dia. No cal (i a cops és contraproduent) exercici massa intens o de competició. Només caminar. No t'ho prenguis com una obligació, sinó com un plaer. Procura fer-ho en un entorn bonic i agradable i (a poder ser) natural. Admira la natura. Gaudeix de l'espectacle dels animals i les plantes.

Respira. Eixampla els pulmons amb aire sa.

Busca el sol i deixa que t'ompli la pell.

Procura dormir en un ambient de pau.

Beu aigua natural.

Si fas tot això i procures menjar coses saludables i en proporcions adequades, ja tens quasi tota la feina física feta.

No facis cas als que t'omplen el cap amb complicadíssims productes (fins i tot naturals), segons ells imprescindibles per tenir una bona salut.

Perquè una bona salut s'obté tractant bé al teu cos. Aquesta és la simple veritat.

I, si vols que t'acompanyi en el camí de la teva salut, això és el que tindràs. La veritat. Junts descobrirem el que falla en la teva fisiologia. I perquè. I parlarem de com retrobar la salut. Està clar que, si no et veus capaç d'enfrontar els problemes reals que t'afecten, la salut costarà més de recuperar. Però no et deixaré sol. Ni et jutjaré.

Amb mi no parlaràs només dels problemes físics del teu cos. També parlarem del perquè. De quins són els missatges que provoquen aquests problemes.

Ja t'he dit que jo busco la teva salut. No fer reparacions contínues.

Si jo fos un taller de reparació de punxades, apart d'arreglar-te la roda, t'ajudaria a pensar si no hi haurà un camí que transites que està ple de claus.

Una vida sana no és només resultat d'un bon físic.

Procura tenir i cultivar amics de veritat. Són aquells que et coneixen i (mai millor dit) malgrat tot t'estimen. Les xarxes socials són un reflex brutal de milions de soledats compartides. De soledats que no s'alleugen sense el contacte humà que et donen els amics de carn i ossos. Amics que passegin amb tu, et mirin als ulls i comparteixin, també, les tristeses que no expliques a les xarxes, però que formen part del cicle natural de la vida.

Una estona abans de dormir, desconnecta de tot i tothom. Pensa en les coses que t'han tocat el cor aquest dia. Si no en recordes cap, és que no has mirat cap a la vida. Perquè la vida emociona. Ja sigui el cant d'un ocell, la cara d'un gat, l'olor d'una flor. O el rostre d'un nen en aquella notícia dolorosa que, a cops, ens prenem com si fossin efectes especials d'una pel·lícula, en lloc d'una trista realitat. Imagina que fos el teu fill o el teu nét. Deixa't endur per la emoció.

Si creus que en algun moment del dia no has estat el que volies ser, demana't perdó. Si pots reparar el mal, ja ho faràs demà. No dediquis energies a la culpa. És inútil. Dedica-les a tornar a ser tu.

Si algú t'ha fet mal, perdona'l. Defensar-te significar evitar el mal. No fer mal al teu torn. Els animals ferits també fan mal sense voler.

No jutgis als altres. No hi ha gent dolenta. Només equivocada. I tots ens equivoquem.

Si penses que amb el temps t'has endurit. Que no escoltes a la teva veu interior, perquè la vida t'arrossega. Que encara que no facis mal als altres te l'estàs fent a tu mateix... Si això fa gaire temps que passa, la teva ànima t'haurà estat enviant missatges amb el teu cos. Cada cop més durs i dolorosos.

Mai és tard. Comença avui a "prendre consciència". No t'enfadis amb el món, ni amb els altres. Tot depèn de tu. De com et prenguis les coses. La realitat exterior pot ser dura i complicada, però segueixes essent lliure per decidir com te la prens. Si t'hi enfrontes, et seguirà fent mal. Si l'acceptes amb recança, et sentiràs víctima. Si l'acceptes amb alegria, com una oportunitat d'aprendre el que pots fer millor, aprendràs. I la teva veu interior t'ho farà saber.

Agraeix tot el que ha passat en aquest dia (encara que, de moment, et pugui semblar dolent) i la vida que has viscut. I accepta amb amor el dia que vindrà.

No recordo manera més curta i més intensa de dir-ho que la oració de Dag Hammarsjold, recollida per Anthony de Mello: "Per tot allò que ha estat, gràcies. A tot allò que ha de ser, sí".