El negoci de la por

Per molt conscient que sigui que, en aquest món mercantilitzat i per a les grans corporacions, només som compradors potencials, no deixo de indignar-me. No ens estimen el més mínim. Només els importen els nostres diners. Gens la nostra salut.

Fins i tot els medis més propers a les medecines naturals, no deixen de ficar-nos la por al cos. Jugant amb les "notícies", anunciant-nos "meravellosos" productes. Però també contribuint a augmentar la confusió.

Per a qualsevol persona, fins i tot ben informada, és quasi impossible treure'n l'aigua clara. Sembla que sigui impossible recuperar la salut sense gastar-se un dineral en comprar una munió de productes "naturals". I és que els que comercialitzen productes naturals, igual que les grans farmacèutiques, també volen guanyar més diners. I, per a això, no els interessa simplificar. Necessiten vendre productes sofisticats i de complexa elaboració que nosaltres no podem aconseguir fàcilment. I això, a més de car, és contraproduent des del punt de vista de la salut. Perquè estan fent el mateix que les farmacèutiques: aïllar principis actius dels remeis naturals (cosa que nosaltres no podem fer) amb l'excusa que són "els que curen". Mentida.

Esmenar la plana a la natura és el pitjor que podem fer. Hi ha pífies històriques a l'hora de considerar certs principis com els "importants" d'una planta o oli essencial. A més que, els principis ignorats que acompanyen al "important", normalment són imprescindibles per una bona assimilació del "important".

La classificació dels símptomes i malalties de la medicina al·lopàtica (la "normal") és el principal instrument que ens manté en la por. En lloc d'analitzar pacient a pacient quina és la seva història, com ha arribat a la pèrdua de salut, es limita a classificar-lo segons una llista de "malalties", determinades pels seus símptomes. Amb un exemple ho veureu clar. No té res a veure una bronquitis (inflamació dels bronquis) que sigui conseqüència d'una tosferina prèvia, d'una bronquitis lligada al asma o al·lèrgia, o que estigui motivada per fumar o que sigui conseqüència d'un estat de nervis o angoixa, ... I, òbviament, el tractament serà bastant diferent.

Tornar a la salut no és tan complicat. Es digui com es digui la malaltia. El que pot ser és un camí llarg i difícil per totes les coses que hem de superar. Però, la majoria, són coses de la nostra salut anímica. Perquè la malaltia és la forma que el nostre cos té d'avisar-nos que alguna cosa no va bé. Són coses que la nostra ànima (que es manifesta mitjançant la nostra intuïció) ens diu que no fem bé. I, quan no l'escoltem, l'ànima li diu al cos: "Digues-li tu, que a mi no em fa cas".

Una de les disciplines menys conegudes, molt sovint anomenada "psicosomàtica", és la que explica la tipologia de missatges que ens arriben mitjançant el cos. Els missatges són graduals. El cos, com la nostra ànima, no es cansa mai d'avisar-nos de quin és el camí correcte. I, a mida que el problema va avançant sense que li fem cas, va augmentant el "to" del missatge, fins a causar-nos "malalties" greus.

Us suposo coneixedors del síndrome "Dirk Hamer", batejat en nom del fill del doctor Hamer, que va morir jove i sobtadament. Tant el seu pare com la seva mare, van desenvolupar en pocs mesos un càncer. Des d'aleshores, el doctor Hamer es va dedicar a recollir un munt de dades, a l'hospital on treballava, de pacients de càncer que havien tingut daltabaixos emocionals previs. Si no recordo malament, eren al voltant d'un 80%. Reacció a l'estudi per part de les autoritats judicials: perseguir al doctor Hamer. Tot i que l'estudi d'aquest doctor va ser seriós, no puc dir el mateix d'altres actes més recents.

I una altra dada: el meu pare va morir de càncer l'any 1983. Poc després, no estic segur si a "La Vanguardia" o "El Correo Catalán", va sortir un article que parlava d'un macroestudi (crec recordar que a Holanda i Anglaterra) de milers de casos en que s'arribava a la conclusió que la immensa majoria de malalts de càncer eren gent que no expressava els seus sentiments (que els passava per dintre, que se'ls "menjava") i els vivia en soledat.

I és que una persona angoixada i amb tristesa permanent, no respira, no descansa, no s'oxigena, s'acidifica. I aquesta és la porta del càncer. Que no és més que un "gir" de la forma d'obtenir energia en el cos, per salvar-nos la vida. En lloc d'utilitzar l'oxigen (que no té) passa a crear-la de forma més anaeròbica. Canvia de lloc el sodi i el potassi (un dins i l'altre fora de la cèl·lula), com a "motors" de la bomba sodi-potassi, desencadenant de l'energia que es genera als mitocondris. Canvieu de vida i el càncer s'acabarà.

Només cal tornar a la salut, a la alegria de viure, a creure que ens mereixem ser estimats fem el que fem, per anar recobrant la salut. I es comença recuperant la fe en nosaltres mateixos. És difícil. Però no és complicat.

Per tant, no us espanteu sigui quin sigui el nom que li posin a la vostra malaltia. La curació és a les vostres mans. Està clar que serà més complexa si heu perdut molta funcionalitat en alguns òrgans. Però no oblideu que el més fonamental és que torneu a estimar-vos.

I, a més d'això, caldrà alimentar-se bé ("que el teu aliment sigui la teva medicina"), sobre tot fixant-se en aquells "components" que es consumeixen en major proporció en estats d'angoixa, estrès, ... i complementant-los amb "vida sana". I què és vida sana ?. Fer el que feien els nostres avantpassats: caminar, fer exercici, respirar, dormir bé, beure aigua, menjar coses sanes, prendre el sol. En resum, tractar-te bé. Estimar-te.

Per això, una de les coses que més faig és ensenyar als meus pacients a tornar a estimar-se. Aquesta és una "disciplina" que vaig practicar durant uns quants anys treballant a Càritas Sant Cugat com a voluntari. Era un dels formadors dels cursos que es feien fonamentalment per a dones immigrants que s'havien quedat sense feina. La meva tasca consistia en ajudar-les a trobar recursos per tornar a trobar feina. I em vaig donar compte que, abans que res, els convenia recuperar la autoestima i la confiança en elles mateixes. En definitiva, ajudar-les a tornar a estimar-se.

Estima't i tu també podràs formar part del "club" de persones que, segons la medicina oficial, s'ha curat d'una malaltia greu per "remissió espontània". Aquesta expressió, junt amb la paraula "idiopàtica" (referint-se a les "malalties" que no saben de on venen) són les meves favorites de la medicina oficial.

Estima't. I no tinguis por.

Del cos, la ment i l'esperit

En un article anterior, us parlava de com Paracels ja distingia unes quantes vessants de la salut. Tot i que aquestes vessants van sempre relacionades.

Encara que sempre hi pot haver-hi excepcions en que una simple carència por provocar un gran problema (molt rares), l'alteració de l'homeostasi (=equilibri) pot venir des d'una intoxicació o enverinament o molt mala alimentació, o des d'un disgust emocional, o des d'una pèrdua de valors espirituals, o des d'un desequilibri de la pròpia autovaloració. Deixeu ja, si us plau, de creure que el cos s'equivoca o falla. El que passa és que s'ha d'entendre la fisiologia pròpia de cadascú i actuar en conseqüència.

El que fa el cos és fer miracles bioquímics per preservar contínuament l'equilibri dins el cos. Aquest equilibri acostuma a tenir marges molt ajustats: ni la temperatura, ni el pH, ni molts altres "nivells" poden oscil·lar gaire. I aquest equilibri costa molt de mantenir. I, curiosament, sempre que hi ha un desequilibri costa molt encertar on és el problema: l'esquizofrènia causa falta de liti o és a l'inrevés ? perquè pot ser possible que l'esquizofrènia no sigui més que una connexió amb una altra dimensió i no una al·lucinació ? (s'estan fent estudis seriosos al respecte).

I aquesta interrelació entre vessants de la salut no l'heu de perdre mai de vista. Perquè quan algú us vulgui fer creure que el que us afecta és una "malaltia" específica, per manca d'un component específic, quasi sempre és mentida. El cos és una màquina meravellosa. Capaç de fer meravelles bioquímiques per substituir un element que pugui faltar. Però el cos sempre pren les decisions en busca del "mal menor". Un exemple. La tan "odiada" Càndida. Aquest llevat està present en el nostre cos (a l'àrea intestinal). Com a tots els membres de la microbiota intestinal humana, se'l manté en un nombre apropiat a les seves funcions. Però què passa quan un "mal major" (per exemple, la presència de tòxics o metalls pesants que cal neutralitzar) demana una intervenció immediata ? Si el cos no té un element quelant adequat o els macròfags no són suficients o falta vitamina C, ... pot prendre la decisió de deixar multiplicar la Càndida (que és bona interceptant els elements mencionats) per a evitar el mal major. I si el cos no recupera els elements que li manquen, la Càndida seguirà campant fora dels límits normals. El cos no s'equivoca. Som nosaltres qui, amb les nostres decisions (motivades pels errors nostres o dels professionals de la salut) l'espifiem contínuament. Així que aquesta mania de creure que el cos es desequilibra per una petita manca d'un element, no és (quasi mai) certa.

Per acabar-ho d'adobar, es parla de tal o qual carència específica, "notícia" impulsada per "articles periodístics", que el que pretenen es vendre una determinada via de curació de grans mals, usant un nou producte "miracle" que, curiosament, "acaba de treure al mercat" un gran laboratori. La realitat: es posa de moda un producte que es coneix fa anys, que no és tan "miraculós" com es diu o que és molt més car (i exòtic) comparat amb un producte que el gran públic coneix (i que fa el mateix o millor). Amb diners, no costa gens obtenir articles "científics" que, vorejant les falsedats o dient mitges veritats, ajudin a vendre els productes.

Hi ha productes que són tot un "espectacle" en sí mateixos:

- La llet: poca gent la tolera i ningú la necessita (fora de la llet materna). Allà on més se'n pren, hi ha més osteoporosi. El calci millor és el de les verdures.

- La chia: es parla molt de les seves bondats (i moltes són certes). Però només se'n pot prendre en molt poca quantitat. I, en canvi, es comparen els seus beneficis front a altres aliments que sí es poden prendre en grans quantitats (no és el cas de la chia).

- les algues: són molt bones per a la salut, però s'ha d'anar en compte perquè se'n poden prendre molt poques i en poca quantitat. Aconsello prendre'n de variades, sense oblidar que, pràcticament totes, porten molt de iode, que és un element perillós si se'n pren gaire.

- baies de Goji: no us negaré que unes baies collides "al voltant" de l'Himalaia semblen una bona opció per la salut (però dolenta per la butxaca). Si no fos que els nostres modests nabius vénen a fer el mateix (per no dir més i millor).

- el producte de la setmana, el mes o l'any (ompliu-lo amb el que us soni més): a aquestes altures, els "descobriments" de nous productes, noves funcions, ... encara que a cops es veritat, acostumen a ser un "efecte màrqueting" pensat per promoure alguna cosa, refregida o repensada a partir de productes que ja existeixen. I és que els laboratoris sempre van buscant donar "valor afegit" (treure'n més diners) als vells productes dels quals és difícil treure profit perquè ja són molt coneguts.

No hem d'oblidar que la lògica dels diners és la que preval. Si els grans laboratoris porten molts anys explotant, molècula a molècula (patentables), qualsevol medicament. Si quan es compleixen 20 anys d'un medicament i caduca la patent, el fan desaparèixer (criticant-lo i menystenint-lo ells mateixos) per substituir-lo per un de nou (patentat), malgrat que l'anterior era millor que el successor (m'abstindré d'ampliar aquest apartat, sense deixar de mencionar casos dramàtics de malalts amb afectacions importants per canvis de medicació forçada per aquest tema). Si es fan totes aquestes coses per interès econòmic dels laboratoris (i moltes més que encara arriben molt més lluny), creieu que aquest afany s'aturarà encara que afecti a la salut (o a la percepció de la salut) de la major part d'usuaris ?.

L'exemple potser més bèstia és el dels antibiòtics. El fet que fossin privilegiats pels laboratoris (perquè poden patentar-ne les molècules) per davant dels olis essencials, no ha estat més que una etapa. Els olis essencials, alguns amb centenars de molècules, són impossibles de ser aturats per virus i bacteris (no li poden crear resistències). Sí, heu llegit bé, hi ha olis essencials que acaben amb els virus (els antibiòtics, només amb els bacteris) i d'altres que acaben amb els fongs, els paràsits intestinals, ... I els olis no malmeten la flora intestinal.

Però és que a més s'ha creat una por lligada a les resistències dels bacteris als antibiòtics. Aquesta resistència és certa. I normal. Qualsevol organisme viu que s'enfronti amb una molècula que l'atura, tard o d'hora, acabarà creant defenses contra ella. Una mostra més de la aberració dels medicaments. Els antibiòtics naturals (plantes que es coneixen des de fa milers d'anys, abans que Fleming "descobrís" els antibiòtics), són plantes amb molècules molt més complexes, impossibles de frenar pels bacteris.

Si el món dels laboratoris funcionés de forma altruista, ja fa molt temps que haurien reconegut que els olis essencials són una millor alternativa. Però no. El que s'està preparant és una ofensiva basada en ressaltar la bondat de "certes" molècules dels olis essencials, pas previ a comercialitzar-les per separat. I esguerrar uns elements que són reconeguts pel cos, que entren fins i tot dins les cèl·lules, que travessen la BHE (barrera hematoencefàlica) per ajudar a curar-nos, de forma respectuosa amb la flora intestinal i la resta dels elements biològics. I tot pels diners.

Parlant amb dades més actuals, ningú qüestiona que el cos, el cervell (la ment) i l'esperit (estat d'ànim, creences) estan relacionats. Però és que ara es treballa en línies d'investigació que ajuden a concretar aquesta dependència:

1. El desequilibri entre omega-3 i omega-6 afecta moltíssim al cos i al cervell: el cervell, com a òrgan físic, necessita un 60% de greix i, d'aquest, el 40% ha de ser omega-3. El desequilibri brutal front a l'omega-6 (hauria de ser 1:1 i és 1:30-50) fa que el cervell pugui ser un òrgan inflamat. L'afectació a les neurones i a la neuroplasticitat (capacitat de regeneració/evolució) del cervell, sembla l'origen (com a mínim) d'algunes depressions i altres afectacions "mentals".

Compte, parlant d'omega-3, novament de les mentides o mitges veritats. Els DHA i els EPA (provenen de fonts animals, sobre tot peixos) són els autèntics pesos pesants. Els ALA, CLA i altres (de fonts vegetals), no són més que "intermediaris" per arribar a convertir-se en els primers. Però, les taxes de conversió son baixes (només del 8 al 10%) i precisen d'altres elements (normalment escassos, com el zinc, imprescindible per a la fixació de la vitamina A). No vull preocupar als vegetarians. Si us alimenteu bé, no tindreu cap problema en obtenir omega-3 de fonts vegetals. El que és molt important és frenar la impressionant quantitat d'omega-6 (proinflamatori) que prenem cada dia. I  és que està per tot arreu.

2. L'estrès, que us recordo que només n'hi ha un (i és un mecanisme de reacció físic), encara que pot passar per certes etapes, és una causa de moltes "malalties". El que us diré pot ser una bona notícia per a molta gent: l'estrès és la causa de la immensa major part de problemes hormonals, d'impotència, d'esterilitat, digestius, circulatoris, ... És fàcil quan segueixes la lògica del mecanisme primitiu: apareix un predador que ens persegueix, es bloqueja la producció d'hormones sexuals i reproductives, es bloqueja la digestió, les suprarenals disparen l'adrenalina i els corticoides que, com són elements molt potents, però corrosius amb les arteries, provoquen la mobilització de tota la vitamina C disponible per evitar mals majors a les artèries, la pressió arterial puja, s'alliberen hormones "opiàcies" que fan que no notem el dolor i puguem seguir corrent encara que estiguem ferits, s'atura el sistema immune, ... I, tot això, perquè els nostres nervis ens traeixen i ens comportem molt sovint com si, per exemple, acabar les tasques de la feina fos una prioritat en la que ens hi va la vida. La llista de "malalties" causades per l'estrès i les seves "variants" (por, angoixa, ansietat) és inacabable. Perquè no tenim en compte que, per exemple, les quantitats recomanades per l'OMS de vitamina C, són ridícules comparades amb les necessàries per les persones estressades. Encara que amb "la boca petita" (recordeu que no som "rendibles" pels laboratoris si estem sans) ja es comença a reconèixer aquest fet.

3. Els cops o daltabaixos emocionals que no es poden viure en una veritable estructura "familiar" (escalf emocional directe i físic, abstenir-se xarxes socials, de persones que ens estimen, siguin o no parents), que ens acompanyi en la tristesa, acaben desembocant en pors i després angoixes que ens porten a l'apartat anterior. I és que som animals socials. Sentir-nos sols ens provoca malalties.

4. El 99% de la salut consisteix en prendre's la vida amb bon humor, caminar a l'aire lliure, respirar, prendre el sol, beure aigua, menjar una mica de tot i dormir bé. És quan aquestes coses no es compleixen durant molt de temps que cal començar-se a preocupar. Per exemple, és molt normal a quasi tota la població que hi hagi un dèficit crònic de Vitamina C, magnesi, vitamina E, zinc i altres minerals com manganès, .., ... per culpa de l'estrès, angoixa, ansietat, ... que quasi tothom passa en un moment o altre. Aquests elements (per sobre de tot la vitamina C que el nostre cos no fabrica) són vitals per mantenir l'homeostasi del cos. La vitamina C participa en moltes reaccions enzimàtiques i hormonals i, en moltes d'altres, com a substitut d'altres elements que el cos no ha pogut obtenir. La vitamina C és imprescindible pel colàgen i la pell, per la fixació del ferro, per eliminar tòxics, ... El magnesi és necessari per ajudar al calci, pels músculs, ... Totes les vitamines depenen, com a mínim, d'un mineral de base per a que es puguin fixar al cos i no es perdin (el zinc per la vitamina A, el cobalt per a la B12, ...). I això sense oblidar que, sense prendre el sol cada dia de 10 a 20 minuts, no hi haurà prou vitamina D per fixar el calci i ajudar a les reaccions d'altres vitamines. 

Ho deixo aquí, que l'article ja és prou llarg. Però un últim missatge positiu. L'enrenou d'elements i interrelacions entre ells és enorme. Però el cos no necessita que sempre tot estigui perfecte. Només cal que inicieu amb el vostre cos un "diàleg" (no li doneu coses, si després no escolteu la seva resposta al respecte, perquè és pitjor el remei que la malaltia), per anar solucionant-ho. No us mireu en el que li passa als altres. Cadascú té trets distintius que el fan diferent.

Ens aprofita el que mengem o ens enverina la alimentació?

Recordo que, fa molts anys, el meu pare em va venir a ensenyar un dels seus famosos retalls de diari. L'article era del doctor Trueta i el titular: si els nervis li han de provocar una mala digestió, millor que fumi. El fet que el doctor Trueta fos un ferm antitabaquista (com el meu pare), emfatitzava encara més el titular.

Però, què és una mala digestió?

Alimentació: el que entra per la boca. Nutrició: el que el cos aprofita. Digestió: procés que converteix els aliments en nutrients.

I ara un recordatori d'algunes coses que ens fiquem a la boca. Molts aliments (sobre tot, envasats) porten coses anomenades conservants, estabilitzants, sulfits, colorants i antioxidants. Algunes etiquetes posen noms, d'altres posen codis, ... Malauradament, els noms ens confonen. Sobre tot en el cas dels antioxidants afegits al menjar, que no tenen res a veure amb les substàncies antioxidants que formen part de fruites, verdures o vitamines.

Si recordeu el que feia la gent per conservar els aliments abans de l'aparició de les neveres i les llaunes, es basava en afegir vinagre (o deixar fermentar naturalment). Exemple: el xucrut dels alemanys. O bé s'afegia molta sal (com a les anxoves o al bacallà). O bé es tancava la conserva (tomàquet, per exemple) en un pot al buit.

Si pensem què passa a l'estómac i a l'intestí amb un aliment com el xucrut, ens adonarem que tant per a l'estómac (on l'acidesa és superior a la del vinagre), com per a l'intestí, que produeix una espècie de fermentació similar a la del vinagre, no sembla que hagi de produir problemes. En canvi, si el que afegim són aliments que van en contra del procés natural de degradació dels aliments per fermentació, la cosa ja es complica molt. I no cal gran coneixement científic per endevinar-ho. Només caure en el que signifiquen alguns noms. Conservants/estabilitzants: eviten que l'aliment es degradi o es transformi. I sabeu que fan els sulfits ?. Eviten que el vi es converteixi en vinagre, que els llegums o altres productes enfosqueixin, ... O sigui que, aquests productes, van en contra de la descomposició normal dels aliments (que això és el que fa el nostre cos en la digestió, accelerant aquests processos). Per tant, aquests productes afegits als nostres aliments, fan molt més difícil el treball del nostre sistema digestiu. Fins al punt que pot arribar a evitar el procés de fermentació natural que es produeix a l'intestí. Quan això passa, la fermentació s'arriba a convertir en putrefacció. El nom dels productes derivats de la putrefacció ja és il·lustratiu. Cadaverina, per exemple.

I el que havien de ser nutrients, passen a ser tòxics que el nostre cos haurà d'eliminar. A mida que es repeteix el fenòmen de la putrefacció, el nostre cos cada cop és més feble (perquè no li arriben nutrients essencials per culpa de la malabsorció) i els productes tòxics de la putrefacció acaben infiltrant-se a la sang i poden acabar provocant problemes auto-immunes. El fet que mengem coses bones (que en teoria hauriem d'aprofitar) es veu perjudicat per aliments que causen una mala digestió global.

Les males digestions no només no aporten nutrients. Aporten tòxics. I això ens afebleix i emmalalteix. Perquè l'intestí, on hi ha el 85% del Sistema Immune (SI), s'omple de tòxics que l'organisme ha d'eliminar d'una manera o altre. I aquesta eliminació acaba buscant sortides ràpides. De vegades envia els tòxics al sistema respiratori per que els expulsi en forma de mucositat. Així és com les males digestions provoquen, entre altres coses, infeccions i inflamacions que poden desembocar en refredats, que són una eina d'expulsió de toxines.

El problema cultural que ens impedeix associar els refredats a una mala alimentació/nutrició és que seguim creient que la culpa dels refredats o grips són dels microbis o els virus. Creiem que "hem agafat" alguna cosa, quan ja la teniem amb nosaltres. El problema no és d'unes "bestioles" que ja eren amb nosaltres, sinó del "terreny" (el nostre cos). De res va servir que el propi Pasteur reconegués el seu error al llit de mort ("el microbi no importa, només el terreny") perquè la classe mèdica encara no ho ha acceptat. I així ens va.

Per si no hi hagués prou interferències per que ens arribin els nutrients, hi afegim l'ús dels microones o cuinem excessivament els aliments o, ja directament, els recremem perquè els nutrients es converteixin en tòxics abans d'entrar al sistema digestiu.

El fet que molta gent segueixi creient que s'alimenta bé, sembla increïble, quan incorre en els casos que he explicat o, molt sovint:

                No mengi amb una mínima calma

                No mastegui gaire els aliments

                Mengi en quantitats inapropiades

                Mengi a hores inapropiades

Aquest últim aspecte dels horaris ja el recull la tradició Ayurveda, fa més de 2.500 anys. Hauriem de dinar entre les 12 i 13 hores, per aprofitar l'energia digestiva del migdia, i sopar abans de les 20, per acabar de digerir el sopar abans que el fetge i els ronyons facin el "reset" a la 1 o 2 de la matinada.

Sembla mentida que els coneixements sobre el nostre cos siguin encara tan poc a l'abast de la gent. Que no sap que una digestió de fruita o verdura crua es fa en una hora. I que menjar de tot tipus i en gran quantitat acostuma a derivar en digestions de cinc o sis hores. I que si aquesta digestió ens agafa en mig del "reset" nocturn es pot allargar hores i hores causant directament putrefacció perquè el cos no està disponible per a la digestió. Recordeu-ho quan se us acudeixi sopar tard o, pitjor, fer un ressopó de matinada.

Com a mostra una dada. Als USA, ja s'han fet molts estudis que demostren que els nens asmàtics deixen de tenir atacs en quan deixen de menjar "chuches" o aliments amb conservants (que, a més, provoquen al·lèrgies).

Només amb això que us he mencionat, si hi afegim l'enorme desequilibri dels omega-6 per sobre dels omega-3 (quan l'ideal de l'home primitiu era 1:1), que provoca un procés inflamatori permanent al cos (l'omega-6 és proinflamatori), ja teniu els principals elements que ens porten a ser un animal allunyat de la seva naturalesa i, per tant, un animal malalt.

Com ja deduireu, el meu paper té molt a veure amb el detectiu que recorre la fisiologia del vostre cos i analitza, entre altres coses, els nutrients que li esteu donant.

Dades d'interès.

- com he de conèixer perfectament la fisiologia del pacient, les meves visites poden ser llargues (la primera, normalment, dues hores o més). El preu de la visita llarga (més de 75 minuts) es de 70 euros i inclou contactes posteriors, per telèfon o mail, per a seguiment i dubtes que no precisin d'una nova visita. Les visites de revisió de tractament i estat del pacient (fins a 75 minuts) tenen un preu de 50 euros i les visites curtes (fins a 25 minuts), per a canviar prescripcions o fer revisions menors, de 20 euros.

- l'horari de visites és molt flexible, sempre a hores convingudes. El que més m'interessa és que el vostre estat d'ànim estigui el més disposat possible i per a això prefereixo adaptar-me als vostres horaris, sempre que sigui possible.

- per contactar amb mi podeu fer-ho enviant-me un mail a ll.tordera@gmail.com o trucant per telèfon al 629793298

- el lloc de visita és a casa meva a Valldoreix (el Parc Natural de Collserola comença enfront de casa) en un ambient boscà relaxat. Pels que tingueu por de perdre-us, no em fa cap destorb anar-vos a recollir (per exemple a l'estació). Penseu que ens hem de passar molta estona xerrant de molts aspectes i que en el cotxe ja comença la visita des del primer moment. Pels que us preocupi la distància, penseu que el tren triga 25 minuts de la Plaça Catalunya de BCN a Valldoreix i que la freqüència és similar a la del Metro.

- estic obligat com a terapeuta, de la mateix manera que els metges, a conservar el secret de totes les matèries que tracto amb els meus pacients (fins i tot a preservar l'anonimat de qui són els meus pacients).

La salut impossible ?

La pastilla. Això és el que demanem. Per a cada dolència. Ràpida, eficaç. Aquesta és la medicina real. Però no és natural.

Si compreu flors al garden, en trobareu de llustroses, impactants, boniques. Són reals, però no naturals. Me n'he fet tips de "desenganxar" flors "yonkis". Flors addictes als adobs artificials, que les mantenen "perfectes" (en apariència).

Vivim una vida estressada. Però treballem moltes menys hores que els nostres avis. Ells treballaven moltes hores (com els "pakis" d'avui en dia), però no s'estressaven. Treballaven amb bonhomia, xerraven amb els veïns i compartien moltes vivències amb els amics. Nosaltres ens passem el dia corrent per poder arribar a tenir oci de "qualitat". I l'emprem en connectar-nos compulsivament a les xarxes socials, asseure'ns al sofà, esprémer el nostre temps "lliure" en abarcar el màxim possible del que ens arriba en forma de missatges, comentaris, televisió, ... Aquesta és la realitat de la majoria de nosaltres. Aïllament. Ja fa bastants anys, es comentava que el capitalisme ens volia sols, aïllats i egoistes. És més rendible que cada membre de la parella visqui per separat (els "singles") i així se'ls poden vendre dues neveres, dues televisions,... El que està clar és que ho han aconseguit. Cada cop ens costa més mantenir-nos en parella, perquè tolerar l'individualitat de l'altre s'està convertint en missió impossible. En canvi, mantenir-nos "units" per la tecnologia, sense patir les conseqüències de la convivència està a l'ordre del dia.

Avui, tenim molts amics a les xarxes socials, però no travessem el carrer per xerrar amb els veïns. Vivim aïllats, envoltats de gent, buscant maneres de compartir experiències, però sense contacte humà. I oblidem que som animals socials. Això em recorda un experiment cruel i que m'entristeix rememorar. La prova que, un simi acabat de néixer, acabava preferint morir abraçat a un peluix que li recordava a l'escalf de la mare, que no anar a alimentar-se amb un biberó artificial.

A les ciutats hi trobem arbres que s'han acostumat a sobreviure a la contaminació i que ajuden a fer-la més suportable. Nosaltres mateixos hi sobrevivim, malgrat que a canvi de "desconnectar" (fins al punt que hem oblidat fins a quin punt ens afecten) les nostres alarmes, que ens prevenen contra les influències electromagnètiques adverses o l'aire contaminat. Les meves dues filles grans, la Mireia i la Roser, es dediquen, entre d'altres coses, a avaluar els impactes d'aquests tipus en vivendes i empreses i a corregir-ne els efectes (www.elmiradorclar.com).

Llegim sobre aquestes coses, ens n'informem i les oblidem. I som incapaços de recordar l'impacte que tenen sobre la nostra vida de cada dia. Us en poso un exemple de com funcionem: llegia, no fa gaire, sobre l'impacte que tenen els contaminants dels vehicles sobre el medi ambient. I, en el cas dels dièsel, el possible efecte de certes partícules sobre les persones. La meva reacció "intelectual" va ser de consciència ecològica. Però no vaig acabar el circuit mental recordant que jo mateix tinc un vehicle dièsel. Va ser per un comentari de la meva filla petita, la Maria, que en vaig ser conscient. Ella és molt sensible en aspectes alimentaris, ambientals, ... Vull dir que és capaç de notar mínims canvis de sabor en un plat o de qualitat del aire. I ja fa dies que em deia que en entrar al garatge de casa notava un cert mal de cap. I al final hi vaig caure: em cal portar el cotxe a revisió per ajustar-ne la carburació. Està clar que a mi m'afecta igual que a ella la qualitat de l'aire que respiro. Només que he de tornar a "reconectar" les meves alarmes, perquè no em calgui haver de fer servir les de la Maria.

Recapitulem. Vivim aïllats. Ens donen pastilles per a cada "malaltia" (o símptoma). Les medicines que ens donen són extractes de principis farmacèutics aïllats (i que no respecten la nostra fisiologia en conjunt) que perjudiquen més del que arreglen. Ens oblidem del mal que ens fa viure enmig de la contaminació (gasos, electromagnetisme, corrents d'aigua subterrània, ...). Cada cop la gent s'especialitza més i perdem la visió de conjunt.

I això em porta a parlar de la meva feina.

Ja fa anys que em van dir que jo semblava un home del Renaixement. Interessat per moltes disciplines, per aprendre de tot i tothom. Al contrari dels superespecialitzats metges i terapeutes d'avui en dia.

I ara veig l'encertat d'aquell diagnòstic. A la meva consulta arriba gent que vol recuperar la salut. El primer que volen és la pastilla "naturista" per recuperar-la. De vegades els la dono per apaivagar la seva ansietat. Però els explico que aquesta no és la via correcta. Molts em pregunten per la meva opinió sobre certs preparats o teràpies que han llegit aquí o allà i perquè a ells no els funciona. I és que hem traslladat a les teràpies "naturals" els mateixos errors aplicables a les teràpies al·lopàtiques: teràpies-pastilla per a cada símptoma. La meva resposta a quasi totes les preguntes és: depen de la persona.

I és que cada persona és diferent i cada símptoma, en cada persona, respon a orígens diferents. El primer que faig a la consulta és avaluar l'estat del pacient. I utilitzo moltes tècniques mèdiques que els propis metges han anat perdent. Avui en dia, si li dieu a un metge que us fan mal els ronyons i de vegades se us pleguen els genolls, us dirà que és la debilitat. I us demanarà que us facin tot tipus de proves. Pocs metges recorden que abans s'estudiava una cosa que es deien metàmeres i que explica, entre altres coses, que el mateix "segment" del cos que abarca la zona dels ronyons arriba per l'esquena fins els genolls a nivell nerviós. I encara menys metges recorden que, derivant-se d'això mateix, el nostre cos reflexa l'estat de salut de cada òrgan del cos a altres parts del cos (a l'esquena, per exemple). I que, moltes suposades contractures, obeeixen als "missatges" d'òrgans que avisen dels seus problemes i que col·lapsen, entre altres coses, les espatlles (els "hombros"). I això no és matèria naturista. Fins no fa tant, la feien servir els mateixos metges. Ara tornaré a recordar als meus estimats metges de capçalera. I ho faré amb un cas real i molt recent.

Aquest estiu, passejant per la muntanya, vaig coincidir amb un home que passejava amb els gossos. Mentre els gossos ens passejaven, vam encetar la xerrada. Parlant, parlant, va sorgir a què ens dedicàvem. Mentre que jo comentava el meu ofici, ell feia que sí amb el cap. Li pregunto a què es dedica i em diu: "Gairebé al mateix. Sóc metge. Però de capçalera". Tot seguit, em recorda els seus molts anys de metge de capçalera al poble. Visitant gent gran a domicili. Coneixent-los en el seu entorn. Anys després, ja treballant en un gran hospital públic, enyora la seva feina. Veu que jo l'entenc molt més que els "nous metges". Parlem de l'importància de l'anamnesi (l'entrevista al pacient), del coneixement de l'entorn del pacient, de l'exploració física del pacient (gaudeix veient que jo valoro i conec les tècniques que mai s'haurien d'haver perdut a l'entorn mèdic), ... Però, finalment, quan manifesta la seva voluntat de jubilar-se aviat, em llença una pregunta: "I quan jo em posi malalt, qui em visitarà ?. Aquests "nous metges" ?. Quina por".

Amb els pacients, recorro cada aspecte de la seva vida "real" i els confronto amb la vida natural. Hàbits higiènics (caminar, respirar, prendre el sol, dormir, deposicions,...), alimentaris (menjar, beure aigua), forma de vida (hores de feina i descans, estrès, contaminacions acústiques, de l'aire, electromagnètiques, estat de satisfacció emocional amb la vida que porta, ...), relacionals-socials i d'oci, ... És per això que les meves visites (sobre tot, la primera) són molt llargues (al menys, dues hores). Perquè la salut està composada de moltíssims aspectes. I quan en recordem un, se'ns obliden els altres. És curiós que coincideix amb els mals de la nostra societat actual. Individualisme, superespecialització, necessitat d'estar connectat a tot... Però molt poc atents als missatges que el nostre cos ens envia i a la nostra salut. I ja no parlem en el cas de persones estressades...

En definitiva, molts cops els meus pacients saben perfectament el que els passa i com ho haurien de resoldre. Però quasi sempre se'ls obliden els detalls. Ho recordava l'altre dia a una pacient que em preguntava per telèfon si un remei li podria estar causant restrenyiment, perquè havia notat menys deposicions des que se'l prenia. En la meva resposta li recordava que feia el mateix temps que havia deixat de caminar com ho feia. I això sí que afecta a les deposicions. I aquesta és la meva feina. Conèixer la fisiologia de cada pacient i, tenint en compte els seus hàbits de tot tipus, ser capaç d'orientar-los a recuperar la salut i recordar-los, quan se n'obliden o els fallen les alarmes, què és el que els perjudica. Ja sé que és difícil fer-se'n càrrec, però us asseguro que la meva feina és recórrer mentalment una i una altra vegada els circuits fisiològics dels meus pacients per adonar-me'n el que està fallant cada vegada que alguna cosa no va com cal. Però, també ho és estar al seu costat i entendre'ls a l'hora de valorar quins hàbits, remeis o aliments els poden ajudar. No sóc un "tal·libà" que es dedica a prohibir sistemàticament aliments, cafès, hàbits, ... això és molt fàcil pel metge-terapeuta, però no ajuda al pacient i fa inviable arribar a la salut. Cada persona és diferent i l'efecte d'aquests elements a la seva salut, també. El que s'ha de fer és compartir amb el pacient el que es pot fer, el que és possible en la seva situació vital i valorar conjuntament el mal que li pot fer a la seva salut el que encara no pot resoldre. Com ja dic a l'encapçalament del blog, no tinc vocació de passavolant, sinó que em dedico a acompanyar als meus pacients en la seva evolució vital cap a la salut (en tots els ordres).

I és que no tenim presents algunes coses que ja fa temps que sabem: que la salut ve influïda pel que mengem (els verins, les toxines, el que ens aprofita), el que bevem, el que respirem (l'aire, els gasos, les partícules, ...), el que ens envolta en forma de corrents i magnetisme (inclosos els de la Lluna, els astres, ...), les emocions que experimentem, les nostres reaccions psicològiques, ...

Molts creuen que algunes d'aquestes disciplines encara són molt recents i estan poc estudiades. I s'equivoquen. Vénen de Paracels al segle XVI. Del Renaixement. Què curiós.

I és que, seguint als alquimistes (homes de ciència que es basaven, sobre tot, en l'experimentació) que van ser capaços de distingir els humors del cos: bilis groga-foc (la del fetge que, curiosament, és l'òrgan de l'energia i la ira), fleuma-aire-sang (la falta d'oxigenació afecta molt a la sang i als pulmons), ..., Paracels va definir que feien falta cinc tipus de metges:

- el de l'ambient: aire, pol·lució, electromagnetisme, instal·lacions elèctriques,... (sabíeu que els camps magnètics molt forts generen molts estrogens ?), que corresponia a un tipus d'ens o entitats que ell anomenava "astrale" (el que ens envolta i no veiem).

- el de les toxines i verins (que en el seu temps era el farmacèutic) i que associava a l'entitat "veneni"

- el de la natura i el cosmos (el que et porta l'herència dels pares quan neixes i l'influència astrològica, recordeu les constel·lacions familiars, ...) associat a l'ens "naturae"

- el de la psique (la ment), de l'ens anomenat "spirituale"

- el de l'esperit (la part espiritual, les creences, Déu), de l'ens anomenat "dei"

De la mateix manera, van estudiar que no era el mateix usar principis "extractats" de les plantes, que la planta sencera. Que feien falta minerals.

Per si volíeu més exemples de com hem arribat a oblidar el que és bo per a la nostra salut, que algunes d'aquestes coses encara sonin a noves...

Perquè no funcionen les teràpies naturals ?

Aquest és un aspecte fonamental que, encara que ja l'he mencionat algun cop, fa falta analitzar acuradament:

1. Per molt que he mencionat que es pot ajudar a persones que segueixen un ritme d'activitat molt alt, sempre fa falta un mínim de "consciència" de voler-se curar. No es poden donar "tocs d'atenció" al cos, iniciant un "diàleg", imprescindible per poder-nos curar, i no respondre amb una mínima atenció al que el cos ens demana. Aquest defecte acostuma a anar acompanyat d'una repetició innecessària (i contraproduent) d'un inici de tractament (que s'allarga indefinidament i sense control) de manera que el cos s'adona de la "petició" però, quan demana una continuïtat, rep una resposta automàtica i "sense intenció" (cas de la camamilla eternitzada, després del dinar copiós). Al cap d'un temps (no gaire llarg, dies, setmanes) el cos es cansa d'esperar la resposta i segueix amb el que "estava fent".

I és que el cos sempre busca l'homeostasi (equilibri) en el cos. I encara que nosaltres no en siguem conscients, la feinada que comporta mantenir aquest equilibri malgrat les males digestions (no oblideu que no importa el que mengeu, sinó el que aprofiteu) i altres despropòsits, porten al cos a mantenir aquesta homeostasi, fins i tot de maneres poc ortodoxes. Està clar que sacrificar calci i altres sals del cos, per exemple, cada cop que us preneu un refresc, no és una conducta "assenyada". Fer que els ossos puguin acabar en osteoporosi és una aberració. Però el cos no pot fer altra cosa que avisar-nos constantment. I si no li fem cas, tira pel camí del mig. O sigui: ens manté vius, respectant les prioritats de supervivència (cor, cervell), mentre li sigui possible.

Em torno a repetir: mireu-ho al "Mono desnudo". Després de 50.000 anys, la nostra fisiologia (i la lògica que la manté) no ha canviat gaire.

Per això fallen la major part de tractaments naturals: ni el ritme, ni l'ordre, ni la posologia, ni la duració, ni la atenció mínima, es tenen presents o, més sovint, es desconeixen.

2. Una variant de l'anterior paràgraf és fer les coses en desordre i, a més, en lloc "d'avisar" al cos, "enfrontar-s'hi" de males maneres. Fer naturopatia, vaja. Pocs elements naturals són acceptats pel cos (i no en tots els casos), quan s'utilitzen estil "elefant a la catxarreria". El cos manté l'homeostasi de la manera que pot. I tu no pots intentar, per exemple, eliminar elements que el perjudiquen sense saber si el sistema immunitari té prou força per tirar endavant. I sense saber si el cos, en aquest moment, ha "preferit" mantenir aquests elements nocius (contra els que poc o molt pot lluitar), en lloc de permetre que altres, més agressius o contra els que està més indefens, siguin els predominants. Si tu elimines aquests elements "controlats" i desencadenes una reacció dels més "perillosos", t'arrisques a generar més mal que bé en l'intent de curació. O sigui que jo no estic d'acord amb que "totes" les teràpies naturals siguin inofensives en totes les circumstàncies.

És cert que hi ha elements naturals que poden cobrir quasi tots els fronts que el cos necessita (olis essencials, per exemple), però són d'una potència (més que la major part d'antibiòtics) que precisa d'un control molt acurat, perquè tota la seva potència, mal encaminada, pot provocar un autèntic desastre. Se'm posen els pèls de punta quan veig que, cases d'olis essencials molt prestigioses, publiquen fulletons que, suposadament, permeten a qualsevol automedicar-se amb olis essencials. Si teniu en compte que els olis essencials tenen efectes elèctrico-energètics i emocionals potentíssims, no n'hi ha prou de saber "per quina afecció serveixen". Que, per cert, no tenen mai el mateix efecte en cada persona, per molt que ho volessin els "estandaritzadors" de remeis. Molt de compte, perquè la suposada inocuitat de les infusions (que no ho són, encara que les conseqüències no siguin greus) no ens faci pensar que els olis essencials són "pret-a-porter". Perquè, de les diferents teràpies naturistes, l'aromateràpia és l'única capaç de competir (i guanyar) en potència i rapidesa amb els medicaments al·lopàtics. Només que, si la saps fer servir, no té cap dels seus inconvenients. O sigui que, apart de terapeuta naturista, sóc aromaterapeuta.

3. Per entendre la fisiologia de cada cos, i per tant fer les coses adeqüadament, cal entendre les teràpies naturals (i per a què serveixen) molt profundament. Jo he tingut l'immensa sort, com ja em va passar en el meu ofici anterior (l'informàtica), de poder "connectar" amb els pares del naturisme de molt jove, al mateix temps que he accedit a les teràpies més modernes. I és que, gràcies als metges que em tractaven de petit (gràcies al meu pare, a qui mai li agrairé prou), a la meva voracitat lectora (a casa, apart de pocs llibres d'aventures, només hi havia llibres de naturisme) i, modernament i per sobre de tot, a l'aprenentatge del meu mestre, he acabat entenent (quasi) totes les tècniques naturistes habituals. Tinc molt clar que mai deixaré d'estudiar-les.

La principal raó (o una de les principals) del desconeixement de les tècniques naturistes "ancestrals" és que no estem acostumats (en aquests temps de rapidesa en tot) a manegar-nos amb tècniques que han estat descobertes amb un "empirisme" brutal. O sigui que les persones que les han descobert, van haver de revisar milers de casos per arribar a conclusions. Però, una de les pegues principals que ens "tiren enrere" és que, molt sovint, aquestes curacions i els seus rituals van acompanyats d'una forta càrrega ideològica o religiosa. I a ningú li agrada sentir-se poc menys que "insultat" o menyspreat quan, per saber com curar-se, descobreix que és un "sátiro, pecador o demonio concupiscente". A mi, amb el temps, aquestes diatribes em causen certa tendresa (quan no em fan riure). Però no es pot prescindir d'aquests descobriments perquè l'embolcall faci tuf de "carca". En el mateix ordre de coses, ja fa temps que s'estan generant problemes mèdics perquè el "políticament correcte" impedeix saber que, per exemple, hi ha problemes fisiològics més lligats a unes races que altres. Passa com (i perdoneu la comparació) com en el cas de les dones: es prefereix que algú digui "els homes i les dones" contínuament (les formes), enlloc de veure si aquesta persona respecta autènticament les dones (el fons). Així, el mal ús de la informació o l'existència de xenòfobs, impedeix que a la Vikipèdia es puguin veure informacions molt interessants al respecte de la incidència d'unes malalties o altres a les diferents races (lligades, sovint, al seu orígen geogràfic). Si penseu que els grups sanguinis estan molt relacionats amb la raça o el lloc original on vivien certs grups ètnics, us adonareu que el fet d'amagar informacions vitals ens pot portar a suposicions errònies.

Per acabar, us diré que ja sé que, malgrat tot el que us he dit, no podrem evitar deixar-nos arrossegar per les presses d'aquesta vida moderna. Però hem de ser conscients del que li passa al nostre cos. Així, al menys, quan puguem dedicar-li una mínima atenció (l'atenció és amor, en definitiva), començarem el camí de retorn a la salut.

La ciència i l'amor

Aquest títol és, ho reconec d'antuvi, un despropòsit.

Ho sé. Però no se m'acut com dir-ho d'una altra manera.

I és que, com en el cas del doctor Jekyll i Mister Hyde, semblo una persona amb dos extrems. Els que em coneixen se'n fan creus de que pugui actuar de maneres tan divergents. A mi també se'm faria estrany, però és que em conec fa molt de temps.

S'al·lucinen de que, coneixent la meva faceta extremadament exigent en l'aspecte científic, la pugui compaginar amb una faceta d'empatia "amorosa" vers els altres. M'han arribat a dir que és incompatible ser superexigent en l'aspecte científic i compaginar-lo amb ser sensible i empàtic. En canvi, per a mi, és perfectament lògic. Però no és una lògica científica. És una lògica d'amor.

Perquè no podria suportar atendre malament a una persona que ho necessita, perquè no he estat prou rigurós en l'aspecte científic. Sé que no sóc infal·lible i que hauré de demanar (encara) perdó moltes vegades. Però és que si no afrontés el tractament d'una persona amb amor, no ho podria fer. Perquè puc preservar l'amor per la persona, sense que les emocions em destorbin, sempre que sàpiga que faig el millor que puc la meva feina de terapeuta. I que, tot i que em segueixi equivocant, faré l'impossible per aportar el millor de mi cada dia. I, cada dia que passa, és un nou pas en aquest sentit.

La lògica de l'amor m'està dient que escrigui això. I que hi adjunti un poema que em va trasbalsar de ben petit. Crec que tenia 10 anys quan el vaig descobrir. I em va impactar tant que, al llarg dels anys, he anat revisant i guardant cada còpia i traducció que he trobat. Cap m'acabava de satisfer plenament. Fins que, fa 7 anys, vaig tenir l'atreviment, i la poca vergonya, de traduir-lo directament de l'anglès, fent-ne una versió també en vers, com en l'original anglès d'en Rudyard Kipling. Estaré eternament agraït si, algú que domini l'anglès de veritat, pot fer-ne una versió millorada.

Us l'envio perquè reflexa molt bé el que sóc (o intento ser).

IF

Si mantens el cap al seu lloc

quan altres el perden i et culpen.

Si confies en tu, i ho fan poc,

però dones espai als que dubten.

Si esperant no caus en recança.

Si, enganyat, no dius cap mentida.

I, odiat, no somies venjança.

Ni et fas el bo, ni el savi en la vida.

Si somies, i el somni no et llastra.

Si penses, no fent-ne el que sents

Si trobes el triomf i el desastre ...

i ambdues falses no et commouen gens.

Si suportes la veritat cabal

torçada per les bretolades.

O veure, perduda, la teva obra cabdal

I tornar-la a refer, amb eines gastades.

Si fas una pila amb els guanys

i els arrisques a una jugada.

I perds, i comences d’avall.

I no en dius ni una paraula.

Si pots fer que el cor i els tendons

et serveixin quan no en queda rastre,

i aguantin amb tu quan no tens solucions

més que la voluntat de dir-los: “Aguanta”.

Si parles al poble i mantens la virtut.

O vas amb els reis, però amb la teva traça.

Si ni enemics ni amics et veuen fotut.

Si compten amb tu, però ningú no ho fa massa.

Si fas increïble un minut

amb seixanta segons que no tinguin preu.

Teva és la Terra i el seu contingut.

I, molt més, seràs Home, fill meu.

RUDYARD KIPLING